“No sóc ningú, sóc només jo. Sóc i vull ser, i avui sóc el que no podreu evitar” (Ray Bradbury, Cròniques marcianes).
Estelada a la Lluna (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop
D’aquí a quatre mesos, el 18 de setembre, Escòcia celebrarà el seu referèndum d’autodeterminació. Mes a mes, les enquestes indiquen que la intenció de votar sí augmenta: al novembre era del 37%; al desembre, del 39%; al gener, del 41%; al febrer, del 42%; al març, del 44%; a principi d’abril, del 45% –Alex Salmond va recordar que, tot i que fa anys que no exerceix d’economista, li semblava que aquests percentatges insinuaven una tendència. Aquesta setmana el Govern del Regne Unit s’ha negat a publicar una nova enquesta, i el reivindicatiu #PublishThePoll (#PubliqueuLEnquesta) escocès ha arribat a trending topic mundial.
La Saltire a les Nacions Unides (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi la Saltire.
Hi ha un vídeo de Marc Saludes, Ane Santiago, Aina Tro i Júlia Xandri, publicat fa un parell de mesos a YouTube, que està a punt d’arribar a les 100.000 visites. Es diu #Eleutheromania, paraula grega que significa “Un intens i irresistible desig de llibertat”. Dura menys de dos minuts, el que triga la veu en off de l’actor Tom O’Bedlam a recitar un text de Charles Bukowski, subtitulat a les evocadores imatges, que culminen amb la imatge d’unes estelades. De tant en tant, enviem l’enllaç a #Eleutheromania a algun dels centenars de seguidors escocesos de l’@IndySants, per acabar alguna conversa insuflant-los ànims. No ens ha fallat mai. Reproduïm el text original, la traducció i l’impagable vídeo.
“If you’re going to try, go all the way. Otherwise, don’t even start. If you’re going to try, go all the way. This could mean losing girlfriends, wives, relatives, jobs and maybe even your mind. Go all the way. It could mean not eating for three or four days. It could mean freezing on a park bench. It could mean jail. It could mean derision, mockery, isolation. Isolation is the gift. All the others are a test of your endurance, of how much you really want to do it. And, you’ll do it, despite rejection and the worst odds. And it will be better than anything else you can imagine. If you’re going to try, go all the way. There is no other feeling like that. You will be alone with the gods, and the nights will flame with fire. Do it. Do it. Do it. Do it. All the way. All the way.”
“Si ho intentes, fes-ho fins al final. D’una altra manera, ni tan sols comencis. Si ho intentes, fes-ho fins al final. Podria suposar perdre nòvies, dones, família, feina i potser el seny. Fes-ho fins al final. Podria suposar no menjar durant tres o quatre dies. Podria suposar glaçar-te al banc d’un parc. Podria suposar la presó. Podria suposar humiliació, burla, aïllament. L’aïllament és el premi. Tota la resta és per posar a prova la teva resistència, les teves autèntiques ganes de fer-ho. I ho faràs, malgrat el rebuig i les ínfimes possibilitats d’aconseguir-ho. I serà millor que qualsevol altra cosa que puguis imaginar. Si ho intentes, fes-ho fins al final. No existeix una altra sensació igual. Estaràs sol entre els déus i les nits cremaran en flama. Fes-ho. Fes-ho. Fes-ho. Fes-ho. Fins al final.”
Martxelo Otamendi i Vicent Partal creuaven cartes aquest dissabte a VilaWeb, “La conseqüència del canvi d’imatge” i “Un parlament lleig”, sobre les institucions europees, i les eleccions al Parlament. Coincidien a veure que el projecte europeista es troba en crisi, una crisi sobretot moral –profunda, per sota de la superfície de la crisi econòmica–, amb els vells estats acaparant el poder de decisió i vetllant pel seu interès particular –un plantejament poc democràtic. Tanmateix, el futur d’Europa no ha estat mai ni blanc ni negre. Sempre és gris, a la “Brussel·les grisa d’aigua”. El Parlament Europeu ha anat guanyant capacitat de control, legislatura rere legislatura; enguany podrà elegir el president de la Comissió Europeu, i, per tant, la capacitat d’actuació comunitària es veurà més legitimada i reforçada –per fer-nos oblidar Barroso, l’il·lús amic de Bush, Blair i Aznar–; s’ha assolit, ara fa poc, una unió bancària que hauria de dificultar nous rescats bancaris a costa de la gent, i s’ha imposat la racionalitat del Corredor Ferroviari Mediterrani malgrat els marrameus corromputs de Madrid. Podem ser escèptics respecte al funcionament actual de les institucions europees, però és natural que els catalans, privats secularment d’estat, creiem en el futur de la Unió Europea.
L’estelada al Parlament Europeu (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
Europa és democràcia amb garanties, llibertat de decisió, el futur positiu. Per això aquestes eleccions europees són també pel sí + sí. No malgastarem línies, doncs, contestant les amenaces antieuropeistes contra Catalunya del govern espanyol i els seus aliats del PSOE. Recordarem només uns versos de Josep Carner, el poeta que va viure a l’exili, tantes dècades, a Brussel·les, un poema que ens fa recordar que som i sempre hem estat europeus, el 1714 i el 1939, malgrat l’absolutisme borbònic i per damunt de l’isolament de la dictadura militar feixista i més enllà de qualsevol maniobra repugnant que gosi pretendre el Regne d’Espanya contra la República Catalana.
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d’estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral.lels.
I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d’on vaig eixir.
Ni la Verge ni la devoció per l’Opus Dei ni la falta de coratge personal haurien de salvar aquesta vegada Jorge Fernández, ministre de l’Interior, de plegar. És tan hipòcrita, com a destacat ministre de Rajoy, que ho negarà tot. Són prou perversos perquè imaginem que el més plausible és que, per fer-lo fora, aprofitaran una remodelació del govern, tot agraint-li els serveis prestats, després de les eleccions europees –i el faran fora per inútil, no per una qüestió de principi. Vuit policies nacionals gosen apallissar un pacífic ciutadà per expressar les seves idees polítiques amb un mocador al coll —per dur l’estelada en un partit de futbol–, gosen vituperar-lo argumentant que els ha agredit resistint-se a la seva autoritat… I no passarà res? Quina merda d’estat de dret és aquesta Espanya? Ah, sí, l’Espanya de la corrupció institucionalitzada dels dos grans partits politics que van votar la setmana passada contra el referèndum d’autodeterminació.
L’estelada a la comissaria de la Verneda (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
L’estelada a la comissaria de la policia nacional al barri de la Verneda ens recorda que les forces i cossos de seguretat de l’estat es comporten com una força d’ocupació, més encara en aquests mesos de rebel·líó popular creixent. Desconeixen la nostra llengua i, encara, acostumen a reaccionar agressivament quan un ciutadà qualsevol no els parla en castellà i posa en evidència que són uns incompetents per exercir qualsevol mena de funció pública al nostre país –què li hauria passat a Rafel Martín si, mentre es defensava dels cops, s’hagués adreçat en català, llengua oficial a la ciutat on el Barça jugava la copa del rei, a la banda d’energúmens que abusava de la seva condició d’agents de l’autoritat? Menyspreen els nostres símbols, i toleren, com ha pogut observar la comunitat internacional, la simbologia nazi del franquisme. Es trenquen el cap, i gasten els diners que haurien de dedicar al benestar social de la gent, per vincular l’independentisme a la violència. També l’apartheid era un sistema constitucional, amb un president electe, amb un ministre de l’Interior que dirigia una policia que aplicava la llei, i no va poder derrotar una gent que lluitava amb la justícia del seu costat, com no derrotarà aquesta Espanya de cor glaçat una gent que es regala roses i llibres per Sant Jordi i omple d’estelades els seus balcons.
La setmana ha dut la vergonya un cop més al PSC. Molt deliberadament, els seus 14 diputats al Congrés s’han mantingut en silenci, plegats a la voluntat i l’interès del PSOE. Han dit no, en contrast amb la claredat i qualitat del discurs de Joan Herrera, defensant el nostre dret al referèndum d’autodeterminació, i el magnífic i llarg treball d’Iniciativa per Catalunya perquè Izquierda Plural defensés el sí, reblat per la mateixa representació del grup parlamentari en el diputat Joan Coscubiela, que va fer una intervenció brillant. Mentre que els uns entronquen amb la tradició política democràtica del país, amb els mateixos postulats de l’Assemblea de Catalunya, i ens fan recordar el paper fonamental del PSUC d’aleshores, els altres semblen un partit socialista de l’antiga Europa de l’Est, amb la seva ortodòxia ideològica, l’aparat burocràtic submís i un lideratge mediocre, que ara ja ni tan sols gosa esmentar la paraula federalisme.
L’estelada a la seu del PSC (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
Ja veurem quins resultats obté el PSC el 25 de maig, i quines conseqüències tindran. La seva implantació territorial ha quedat fortament erosianada. Els polítics més destacats dels governs dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla han abandonat el partit. L’estil barroer de la vella política s’ha manifestat quan convenia menys, a les primàries a l’Ajuntament de Barcelona. I l’aïllament respecte a la societat civil ha tingut una prova flagrant aquesta setmana: precisament quan el projecte Ara és l’hora: Reforma Horària obtenia més consensos, el seu promotor més visible, Fabian Mohedano, era expulsat de la direcció del partit. Era temptador posar l’estelada a Ferraz, és a dir, a la seu del PSOE, a Madrid, en comptes del carrer Nicaragua –com vam fer en el cas del Partit Popular, per indicar un sucursalisme total–, però encara tenim l’esperança que una part de la militància socialista opti per donar més valor a la democràcia que no a la Constitució interpretada com a lletra sagrada, i que acabi sorgint del PSC un nou partit.
Som una minoria dins d’Espanya. No tenim cap possibilitat que s’hi respectin els nostres drets nacionals ni que s’hi escolti la nostra voluntat de ser lliures. El pacte constitucional, al cap de tres dècades i mitja, s’ha trencat. Quin respecte i protecció podem esperar de l’Estat espanyol cap a la llengua catalana si –per posar només un cas– tolera que no sigui oficial a la Franja i que la Diputació General d’Aragó l’anomeni lapao? Quina merda d’autonomia política tenim si els tribunals, el Govern de Madrid i les Corts Generals poden qüestionar la nostra competència exclusiva en ensenyament i emparar el criteri incívic dels qui són una exigua minoria al Parlament de Catalunya? Quina seguretat ens dóna un estat que incompleix els seus pactes de finançament i ens imposa sacrificis mentre continua acumulant dèficit i dilapidant diners en trens pomposos, ambaixades de luxe i corrupció a cabassos? Només hi ha un remei a tanta injustícia –ja saps quin.
L’estelada al Congrés dels Diputats (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
“Not Friends in Oppresion, in Freedom Friends”, diu la Declaració d’independència nord-americana, en referència als anglesos, que no havien sabut escoltar la veu de la justícia i la consanguinitat, el 1776, sols 62 anys després de la derrota de la llibertat a Catalunya. Com comprovarem d’aquí a poc, el 7 d’abril, la història regredeix sempre. L’estelada al Congrés dels Diputats simbolitza un impossible: el Regne d’Espanya continua ancorat en l’unionisme borbònic, una ideologia que ja era antiquada i repulsiva fa 300 anys, una ideologia de vell país ineficient –que, per dignitat, podem prometre i prometem que abandonarem ben aviat.
La casta extractiva. Ignoràvem fa uns anys aquest concepte, que casa tan bé amb la direcció del Partit Popular. Són uns centenars de famílies, concentrades a Madrid, que fan carrera professional al voltant de l’Estat: a l’administració pública, inclòs el cos diplomàtic i l’exèrcit; a les grans empreses pseudomonopolístiques, com les deplorablement privatitzades companyies elèctriques, plenes d’exministres i antics alts càrrecs. Sous molt alts, privilegis variats, bons contactes per incrementar el patrimoni, i nens a col·legis religiosos conservadors, per aprendre a ser obedients i a pensar poc, fins a col·locar-se de registrador de la propietat o treure’s unes oposicions memoritzant temes des de Valladolid, tots els anys que calguin. No cal que siguin intel·ligents; exercir el poder, tocar cuixa és el que compta. El sistema els protegirà, fins i tot en els casos de corrupció desenfrenada. Els seus pares, franquistes, gent d’ordre, no creien en la democràcia. Els fills, que ens governen, no han cregut mai en l’autonomia –i trencant el pacte constitucional, ens empenyen cap a l’única posició intel·ligent com a ciutadans de Catalunya: la lluita per la llibertat i la independència.
L’estelada a la seu del PP, al carrer Gènova (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
Et deus demanar per què hem plantat l’estelada al carrer Gènova, a Madrid, i no a la seu del Partit Popular a Catalunya. És fàcil d’explicar: els d’aquí no compten. Són sols els representants de la casta extractiva, a Catalunya, mediocres administradors de sucursal, aspirants a càrrec intermedi o a discret agent de Correus. Ja es va veure prou quan Alicia Sánchez va insinuar alguna millora del finançament de la Generalitat –la van fer callar i rectificar, i no l’han convidada més. Més enrere, ja s’havia vist el mateix quan Josep Piqué va defensar que valia més abstenir-se sobre la reforma de l’Estatut. La casta extractiva no té escrúpols, capaç de qualsevol il·legalitat per mantenir-se al poder. En comparació, els d’aquí són gent poc llustrosa, sempre disposada a conformar-se amb algun lloc subaltern –queda bé, per dissimular, que tinguin alguna quota, com la del ministre Fernández, un home que arrossega la seva nul·litat amb devoció.
La casta extractiva, en la qual també hi ha notoris representants del PSOE, procura només pels seus interessos, controla molts mitjans de comunicació per engalipar prou beneits que els votin, i enfonsa la gent d’Espanya en la pobresa i l’autoritarisme, sense remei. A nosaltres ens foten doblement, enfonsats igual que els espanyols i fustigats pel simple fet de ser catalans. Ara: diu que la filla d’Enric Millo és independentista. Guanyarem!
Plantem estelades alguns diumenges, un escrit de to bel·ligerant combinat amb una foto tunejada. Vam començar per plantar-ne a Sants-Montjuïc; les darreres han sortit del districte i han aparegut per Barcelona. Les properes setmanes n’apareixeran a llocs impensats:
L’estelada i el Regne d’Espanya (foto de directe.cat, notícia del 14 de maig de 2009)
Josep Pla va rematar l’homenot dedicat a “El senyor Godó i La Vanguardia” amb la frase següent, escrita l’any 1961: “El català, que com a grup no té pàtria, ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguardia.” (OC 29, pàg. 318). A l’octubre de 2012, els catalans ens encaminàvem cap a les eleccions, cap a la còmoda majoria per la consulta al Parlament i cap a la Declaració de sobirania. Semblava que La Vanguardia sabia llegir el signe dels temps i es tornava prou audaç per encetar una línia editorial que secundés la voluntat majoritària arreu del país, per més que apel·lés encara, ben legítimament, al diàleg –aquell diàleg sempre impossible amb un Madrid impregnat de mentalitat impositiva, pseudoinquisitorial.
Sabem prou que aquell entusiasme nacional de La Vanguardia va durar poc. Ignorem, en canvi, quins beneficis li deu donar el seu posicionament d’ara, d’un provincianisme obscur en la seva secció de política i d’un oficialisme en la línia editorial impropi d’un diari que aspiri a continuar sent influent. Massa sovint, el Grupo Godó sembla més lleial als interessos de les elits madrilenyes que a la gran majoria dels seus lectors. És per això que ens amoïna que pugui acabar guanyant el concurs pel qual s’externalitza la gestió comercial de Televisió de Catalunya.
L’estelada al Grupo Godó (foto retocada amb Photoshop)
L’estelada al Grupo Godó (foto retocada amb Photoshop)