Ens importa un rave quin partit té l’hegemonia dins de l’independentisme. Ens hem cansat de la seva baralla de pollastres que tant rèdit dóna a Espanya. Que cada cop que gira el vent comenci un enfrontament a les xarxes socials entre els acòlits d’un i els acòlits de l’altre.
Des del 2009, amb l’esforç d’entitats, persones de dins i fora dels partits, voluntariat, professionals, empreses i mitjans de comunicació vam teixir un moviment unitari que va posar l’avant tota cap a la independència. Vam articular un argumentari amb motius econòmics, polítics, jurídics, socials, culturals, esportius, etc.
I vam votar la independència. I la vam guanyar. Dues vegades. I vam portar majories independentistes al Parlament. Quatre vegades. Perquè ens crèiem els motius per la independència.
A les portes d’un altre 11 de Setembre ens hem de preguntar si encara ens els creiem. Si encara hi ha espoli fiscal, atacs a la llengua i a la composició del Parlament, atacs a la llibertat d’expressió, excessos judicials contra l’independentisme, incompliment de les promeses en matèria d’infraestructures, i un etcètera inacabable. Perquè si tot això encara hi és, les ganes de quedar-se a casa per la Diada s’esvaeixen soles.
Segur? No, espera’t. Cal castigar els partits, que no han fet el que havien de fer i que ara es dediquen a barallar-se entre ells. Cal quedar-se a casa per la Diada. I aixi enviem un missatge molt clar: que com que ens hem enfadat amb ells, ja no volem la independència. Apa. Ja ens és igual que Espanya ens vulgui esclafar. La independència és impossible perquè la voliem per fer un favor als partits i, ells, desagraïts, no ens han agafat el guà.
Aquest missatge, que fa esgarrifances, és el que enviem si, aquesta Diada, ens quedem a casa per mostrar l’enfadament amb la classe política. Volem la independència per a ells? O la volem per a nosaltres, els nostres avantpassats i els nostres descendents? Pel nostre medi ambient, pels nostres llocs de treball, pels nostres represaliats, per la nostra llengua, per la nostra escola?
Volem dir als partits que abaixem els braços i ens resignem a que la seva lluita per l’hegemonia bloquegi el camí cap a la República Catalana?
Ens importa un rave quin partit té l’hegemonia dins de l’independentisme. Ens hem cansat de la seva baralla de pollastres que tant rèdit dóna a Espanya. Que col·laborin en la repressió. Que cada cop que gira el vent comenci un enfrontament a les xarxes socials entre els acòlits d’un i els acòlits de l’altre. Ens hem cansat de la partitocràcia.
Aquest 11 de setembre cal omplir els carrers com mai, siguem de les sigles que siguem, per a l’embranzida final cap a la independència des de la societat civil. Aquella embranzida que farà que els partits es posin nerviosos i que només puguin seguir-nos o apartar-se. Com ja hem demostrat que podem fer.
Ens veiem als carrers amb la samarreta negra!
Sants-Montjuïc per la Independència (Assemblea Nacional Catalana)