Fem futur: Article de la setmana

Agustí Alcoberro3Per la República de la cultura

 

Una cultura singular en un món global

 

 

Agustí Alcoberro. Historiador, professor de la UB i exdirector del MHCat

 

El principal repte al qual s’enfronten totes les cultures del món és la globalització. Aquesta mundialització pot tenir efectes perversos, com la tendència a la uniformització i a la pèrdua de riquesa cultural, però també en pot tenir de positius, com la capacitat d’obrir els nostres creadors i la nostra indústria cultural al món. Tot depèn de la fortalesa del sistema cultural al qual es pertany. Per això la República catalana resulta del tot imprescindible per a la projecció, i per a la pervivència, del nostre teixit cultural.

 

L’Estat espanyol sorgit de la Transició ha remat sempre contra la diversitat cultural. Els seus instruments de projecció internacional, com l’Instituto Cervantes, han promocionat exclusivament la cultura feta en castellà. L’objectiu reiterat del Ministerio de Cultura ha estat convertir Madrid en una gran capital cultural, finançant les grans institucions culturals d’estat i les seves empreses culturals. Això ha anat acompanyant de la uniformització de l’oferta a les capital provincials, tot tendint a marginar les grans institucions culturals catalanes.

 

De res ha servit que els Estatuts de Catalunya de 1979 i de 2006 coincidissin a proclamar el caràcter “exclusiu” de les competències del govern autònom en matèria de cultura. A la pràctica, el govern de l’Estat ha continuat exercint la seva supremacia, sobre una doble estratègia: la definició del caràcter “concurrent” de les seves competències, que liquidava l’exclusivitat del govern català en matèria de cultura; i l’ofec econòmic de Catalunya i de les institucions culturals catalanes.

Malgrat això, la presència de la cultura catalana al món és avui molt significativa. I mostra una realitat original i amb una gran capacitat  creativa. La República Catalana s’ha de proposar potenciar la nostra cultura i generar un autèntic sistema cultural propi que disposi d’altaveus vigorosos al món. Aquesta estratègia passa per l’enfortiment del patrimoni cultural, de la creació i de les indústries culturals.

 

D’una banda, necessitem dotar d’un autèntic caràcter nacional les grans institucions culturals catalanes: museus, bilioteques, teatres, auditoris, etc. Això vol dir també impulsar una xarxa d’institucions i serveis culturals sobre el territori, que garanteixin la igualtat d’accès a la cultura a tots els ciutadans; millorar les condicions del patrimoni cultural immoble (monuments i jaciments); i enfortir la cultura popular.

 

D’altra banda, hem de donar suport als nostres creadors, tot facilitant la seva presència en els canals de producció, difusió i comercialització de la cultura. I això ha de suposar també el suport al teixit empresarial, tot garantint la lliure concurrència i evitant l’existència de monopolis. En última instància, hem de garantir que els creadors es guanyin la vida a través de la seva creació i de l’èxit.

 

La República Catalana haurà de donar un suport decidit a la llengua catalana, i també a la llengua aranesa. Amb la proclamació de la República, el català es parlarà ja a cinc estats –Catalunya, Andorra, l’Estat Espanyol, l’Estat Francès i Itàlia. Però per raons demogràfiques, històriques i de centralitat política, correspondrà a la Catalunya independent jugar un paper clau en la presència de la nostra llengua al món.

 

La globalització és un instrument d’anada i tornada. En un món global, la nostra identitat i la nostra singularitat són un valor afegit. L’interès que susciten les nostres ciutats prové de la seva personalitat: d’una combinació de convencions pròpies, història, art i maneres de fer que les fa diferents i alhora atractives. No hi ha res més banal que la imitació. En un món global, sempre es buscarà l’original, no pas la còpia. Per això hem d’apostar decididament per allò que podem anomenar “la via catalana a la modernitat”.

 

La República catalana haurà d’apostar també per la interculturalitat, és a dir, pel respecte i el diàleg entre les diferents llengües i cultures que avui ja conviuen al nostre país, com ho fan als llocs més actius i privilegiats del món. La interculturalitat ha de ser entesa com un element de riquesa, i ha de ser una pràctica diària, un estímul per a la creació i el coneixement i un argument més per fer del català la nostra llengua comuna.

 

El marc autonòmic actual no pot donar sortida a aquests reptes, ni convertir la cultura catalana en una cultura competitiva en el marc global, ni fer de Barcelona la gran capital cultural. Per tot això també ens cal la República Catalana.

 

 

 


Fem futur: Article de la setmana

Jofre Llombart2I tot això com es farà?

 

Respostes a certes preguntes sobre el dia D que Catalunya deixarà de ser una autonomia i passarà a ser un Estat

 

Jofre Llombart, periodista

 

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un Estat. El govern vol que en el pas d’un estadi a l’altre no hi hagi sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat català que tindrà l’última paraula amb tot. I a mesura que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que cregui oportú.

Des de principis de l’any 2016, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència i com serà el primer any d’independència. S’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: ja se sap on cal anar a buscar les peces de recanvi de les centrals nuclears per si hi ha una avaria. En el camp de l’energia està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats.

La  majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya ja es podria inscriure i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure, aquestes actuacions afecten ports, aeroports i duanes.

com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les quals la idea de la independència els pot arribar a seduir però a qui inquieta si cobraran la pensió, el sou si són funcionaris, o les factures si són proveïdors de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un acord financer propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals concertats a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per a les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou Estat.

 


Fem futur: Article de la setmana

empar_moliner2Això no es toca


Si
Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?

 

Empar Moliner, escriptora

 

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

Si Catalunya no és sobirana és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten partits republicans i sobiranistes? Pensar que els deixaran existir mentre siguin minoria però que no podran mai dur a la pràctica allò que creuen just si són majoria, perquè llavors posaran en perill la unitat d’Espanya? És tan absurd com permetre un partit feminista a l’Iran per, un cop assolida la majoria, prohibir-li qualsevol gest per la igualtat entre sexes. Que em diguin, clarament, que votar no em serveix de res, doncs.

Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i no tornen en diuen “solidaritat”, però la solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els impostos són tan exagerats que provoquen desigualtats entre els que els paguen i els que els reben, i per tant, injustícia, és més exacte dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

TàniaVergeLa revolta de les dones

 

Construir la república catalana permetrà per primer cop a les dones participar en la definició de la comunitat política

Tània Verge Mestre. Professora agregada del Departament de Ciències Polítiques i Socials a la UPF

 

Els arguments legalistes contraris a la celebració d’un referèndum per decidir el futur polític del nostre país obliden que la llibertat escapa dels marges dels dictats d’un estat. Això les dones bé que ho sabem. Històricament, hem hagut de lluitar per aconseguir els drets civils, laborals i polítics més bàsics. Ningú no ens ha d’explicar que la llibertat no s’atorga, sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència. Arreu del món, les dones han ocupat seients d’autobús que ens estaven vetats, omplert de paperetes les urnes que ens excloïen i liderat revoltes contra l’augment de preus dels productes més bàsics o contra les lleves forçoses. Les dones també van desobeir la legalitat franquista en temes com els contraceptius, l’avortament o el divorci. Cap d’aquests actes complia amb la legalitat vigent sinó que la desbordava. Qui en qüestionaria avui la seva legitimitat i la seva contribució a la millora de la societat?

El referèndum que ens nega l’Estat espanyol té una rellevància especial per a les dones. La construcció de la república catalana comporta per a les dones la primera vegada que podrem participar en la definició de la comunitat política i en l’establiment del contracte social entre els membres d’aquesta comunitat política. No vàrem poder votar la Constitució ni de la primera ni de la segona república espanyola ni tampoc l’Estatut d’autonomia del 1932 – tot i que les dones el recolzaren amb més de 400.000 firmes lliurades al president Francesc Macià. La Constitució espanyola del 1978 fou redactada per set “pares” i discutida per unes Corts on només hi havia un 5 per cent de diputades.

El resultat és una constitució que ens invisibilitza, i no només en el llenguatge – s’hi mencionen ciutadans, electors, diputats, jutges…–. En els dos únics cops que se’ns menciona explícitament parlen del matrimoni i de la preeminència dels homes sobre les dones en la successió a la corona. Des de la seva neutralitat (o, més ben dit, ceguesa) al gènere, aquesta constitució ha contribuït a reproduir la situació de desigualtat de les dones, ja sigui en matèria de valor atribuït als rols socials, possibilitats d’assoliment efectiu dels drets, oportunitats de participació, distribució de recursos, o responsabilitats en la vida pública i privada.

 

Tenim avui al nostre abast l’oportunitat de fer una república on les dones siguem protagonistes des del primer dia. Som el 51% de la població! Des de la meitat dels espais de participació i decisió que ens correspon ocupar, podem fer de la justícia social i de l’equitat de gènere els pilars fonamentals de la nova república. Per què sinó volem un nou estat? La qualitat democràtica i el nivell de desenvolupament dels països es mesuren per la situació de les dones. Segons l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Dinamarca té un valor de 71 (sobre 100) en l’índex d’igualtat de gènere, mentre que Espanya registra un valor de 54. De fet, hi ha deu països europeus que tenen un valor més alt en aquest índex que l’Estat espanyol.

 

Avui en dia a Catalunya les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes, especialment les famílies monoparentals, les dones gitanes o migrades i les dones grans amb pensions minses. Amb la república catalana podrem no només augmentar les pensions sinó garantir-les, ja que és l’Estat espanyol qui s’està polint a una velocitat de vertigen la guardiola de les pensions. Una república per garantir també el dret a la cura de totes les persones, amb serveis públics de dependència, sanitat i educació de qualitat, que no faci recaure en les dones la provisió gratuïta del conjunt de la societat. Una república amb capacitat d’actuar sobre la pobresa energètica i sobre els habitatges buits, que deixi enrere unes sentències del Tribunal Constitucional que imposen una clara penalització de gènere degut a la feminització de la pobresa. Una república on s’elimini la bretxa salarial i s’instaurin permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles. Una república on la lluita contra la violència masclista sigui per fi una qüestió d’estat.

 

A les dones ens sobren els motius per liderar aquesta revolta democràtica que aspira a un país millor per a totes i tots. Una revolta que acabi alhora amb l’Estat centralista, les desigualtats socioeconòmiques i el patriarcat. Com ens deia la Maria Mercè Marçal al seu llibre Sal Oberta, “Dones, baixeu, veniu / a la dansa de l’herba. / Enramem els balcons / i preparem la terra. / Reguem-la amb pluja i sol, / defensem-la amb les dents, / perquè hi arreli l’arbre / de l’alliberament.” Senzillament, és l’hora de les dones. I l’hora és ara: engresquem tothom a participar en el referèndum i votem Sí a la república catalana.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

De “El carrer és meu” a “La llei és meva”

urna

La frase “La calle es mia” se li atribueix al ministre de la dictadura franquista Manuel Fraga Iribarne, que durant l’etapa de la transició política de la dictadura a la democràcia va ser ministre de Governació i per deixar clar que era ell qui manava estava disposat a utilitzar la repressió contra els qui sortien al carrer a demanar democràcia. El carrer era seu. Estem parlant dels anys setanta del segle XX. Per cert que aquest polític franquista va ser fundador del partit Alianza Popular, que és l’origen de l’actual Partit Popular.

Han passat quaranta anys i aquell “El carrer és meu” s’ha transformat en “La llei és meva” i, ves per on, qui governa és el Partit Popular. Si aleshores el carrer demanava democràcia, ara el carrer demana independència. Però la llei és seva. Nosaltres tenim les urnes i la voluntat del poble que s’expressa a través seu però davant tenim un govern espanyol que controla el Tribunal Constitucional i el poder judicial. La llei és seva.

De la mateixa manera que els anys setanta el carrer era de tots, no dels hereus de la dictadura, ara la llei ha de ser també de tots. I igual per tots, rics i pobres, pels de dretes i els d’esquerres, pels blancs i negres, per homes i dones. El franquisme va morir amb la desaparició física del dictador però deixà hereus i aquests mantenen els tics, la mentalitat d’aquella època passada. El carrer era seu i la llei és seva. Policies i jutges al servei d’un partit i una ideologia. I de directors d’orquestra el Partit Popular, el de Fraga, i les seves confluències polítiques (PSOE i Ciudadanos).

Lluitem per la democràcia i la llibertat i com que volem que els carrers siguin de tots i les lleis siguin per tots i sorgides del nostre Parlament només ho veiem possible amb la creació d’una República Catalana. I la manera d’arribar-hi és la democràcia, les urnes, la voluntat popular expressada una vegada darrere l’altra (les que facin falta). És el poble qui dicta sentencia, la llei és de tots. El nostre dret a decidir no té data de caducitat i cap partit, cap govern, cap tribunal pot substituir la voluntat del poble.


Fem futur: reactivació econòmica

La jove història d’un vell país

 

Jofre Llombart2

Catalunya sempre ha estat terra d’oportunitats i ho torna a ser especialment ara si construeix el propi Estat 

Jofre Llombart. Periodista. 
 

Seria molt difícil fer una versió real de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes. Com centenars de milers de catalans, jo no serviria, jo no els tinc. La meva àvia era de l’Aragó. Un dels meus besavis de La Rioja. Un altre, d’Andalusia. Tenia família a Elx. Tots van acabar venint a Catalunya que, generació rere generació, demostra que és una terra d’oportunitats i d’acollida. Històricament, Catalunya sempre ha acabat sortint-se dels reptes que se li han anat plantejant, però especialment quan Catalunya ha liderat aquest repte: la revolució industrial n’és un bon exemple.

Ara Catalunya està demostrant que també és capaç de superar una crisi i de liderar un altre repte. Malgrat que el ministre Margallo va pronosticar que el simple fet de discutir sobre la independència portaria pobresa a Catalunya, el nostre país creix econòmicament ja a un ritme superior al de l’Estat, és aquí on més capital estranger s’inverteix de tota la península i la taxa d’atur juvenil tot i ser molt alta (32%) és sensiblement més baixa que la mitjana espanyola (42%). Ara Catalunya té un nou repte: el de decidir si vol prendre les regnes del seu destí. L’any 1949, quan va néixer el meu pare, l’ONU tenia 59 països membres. Actualment en té 193. Però no havíem quedat que vivíem a l’època de la globalització? I tant. Però la història ens demostra, cada cop més ràpid, que com més pròxims són els governs als seus ciutadans, més àgil, competitiu i ple d’oportunitats és aquell nou país.

Si agafem les dades del 2014, 2015 i 2016 Catalunya ha demostrat –simplement creuant població activa amb inversions- que el país té capacitat per generar riquesa, ocupació i repartir-la millor. El que no té Catalunya és capacitat política real per convertir aquestes oportunitats en lleis. Una normativa que s’adigui més i millor a la realitat productiva de Catalunya: més enfocada en les petites i mitjanes empreses que no pas a grans corporacions, més enfocada a l’emprenedoria i que deixi de pensar en els subsidis públics com a forma de vida sinó com a ajut real quan sigui necessari.. En definitiva, lleis que permetin combatre l’atur premiant la contractació juvenil o la retenció de talent que ara ha de marxar a l’estranger. Per cert, en aquest punt convé recordar que ni els governs del PSOE ni els del PP han complert mai la sentència del Tribunal Constitucional que obliga l’Estat a traspassar les beques universitàries a la Generalitat, com han reclamat els diferents governs catalans amb la voluntat d’apujar-les de manera significativa.

 


Fem futur: Reactivació econòmica

Modest Guinjoan2Una oportunitat única contra l’atur juvenil


Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

 Modest Guinjoan. Economista

 

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.

Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.

De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.

Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.

La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.


Fem futur: Reactivació econòmica

Agustí Alcoberro3Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

 

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?

 

Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del MHCat

 

El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.

El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.

Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.

Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.

Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.

L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.

El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.

Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.

Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.

 


Fem futur: Reactivació econòmica

Ens hem de posar les piles Josep Cullell 2

 

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom

 

Josep Cullell, aparellador

 

Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

El judici polític del 9-N

6F-9N·
·

Ens han jutjat a tots

·

Han jutjat a tots els que vam anar a obrir els instituts, a tots els que vam anar a muntar les urnes, a tots els que vam estar a les taules, a tots els que vam anar a votar.

Han jutjat la democràcia. La democràcia per la qual van lluitar els nostres pares, la democràcia que ens permet decidir com viure el nostre present, el nostre futur.

Han jutjat la llibertat. La llibertat d’un poble d’expressar la seva opinió, la llibertat de les persones de defensar els seus drets, la llibertat de voler construir una societat millor.

Han jutjat els representants escollits pel poble per escoltar la seva veu, per obeir el seu mandat, per estar al seu costat.

Han jutjat tres persones perquè no poden jutjar-ne dos milions i escaig. Haurien volgut jutjar tot un poble però no poden, ni podran. Un poble s’ha quedat assegut a casa mentre el jutjaven. Per què? Potser perquè aquest poble espera pacient perquè sap que ni els judicis ni les amenaces el podran fer canviar d’opinió; perquè cap judici pot evitar que un poble decidit acabi escollint el seu futur.

Aquest és el meu poble. El que no fa cas de les amenaces. El que ja no té por. El que camina amb pas ferm i serè cap al seu futur. El  que només s’aixecarà per tornar a anar a les urnes a parlar ben fort i ben clar o per tornar a reivindicar-ho pacíficament i incansablement, tants cops com calgui.

Aquest és el poble que estimem, el que volem millorar, el que volem alliberar.

Aquests som nosaltres. Aquest és el nostre país.