Entrevista a Sants-Montjuïc per la Independència, 21 d’agost de 2023

El passat dilluns, 21 d’agost, els companys de l’Assemblea de Sants-Montjuïc van mantenir una interessant entrevista amb els periodistes de Sants3Ràdio.
En els quasi onze minuts que dura l’entrevista, exposem molt clarament els objectius que pretenem com a entitat, i expliquem les activitats on estem focalitzant els esforços:

  • L’acte del 28 d’agost on es presentarà la campanya Eines de País a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona.
  • Les concentracions que es repeteixen tots els dilluns a la placeta Ramon Torras Casanova des del novembre del 2017.
  • La Marxa de Torxes del 10 de setembre en homenatge a totes les persones que han defensat el nostre País.
  • Les diferents parades informatives que s’organitzem per informar i oferir la samarreta de la Diada.

Us recomenem veure l’entrevista:

https://www.youtube.com/live/7ERR1MqgQTA?si=EDZyJVZ9pk1ap7tO


Entrevista al vicepresident de l’Assemblea, Jordi Pesarrodona

Jordi Pesarrodona és activista i actor, i és el vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana. Aprofitant el seu pas per Sants per a oferir-nos l’espectacle “Per Nassos”, amb la companyia Komiklo Klun, l’hem entrevistat perquè ens parli de l’11 de Setembre i de l’actualitat del procés d’independència.

També pots escoltar l’entrevista en format d’àudio:

Font: Assemblea Nacional Catalana

En quin punt es troba la relació entre l’Assemblea i els partits independentistes?

Es troba en un punt mort perquè els partits independentistes podríem dir que s’han tornat autonomistes. Per tant l’Assemblea és clarament qui marca, ara, el full de ruta cap a la independència. Perquè malauradament tenim els grups parlamentaris que, en teoria, havien sumat el 52% del moviment independentista i el que estan fent és estirar una autonomia.

Des de l’Assemblea llancem un missatge: aquesta Diada ens volen comptar.

Quin missatge vol enviar l’Assemblea aquest 11 de setembre?

L’Assemblea vol enviar el següent missatge: anem amb fermesa i amb convicció cap a la independència. No hi ha una altra sortida. I per aconseguir arribar a la independència hem de ser molt consistents, molt ferms i molt decidits, i també molt crítics contra el nostre propi govern perquè hi ha moltes persones encausades i imputades pel govern de la Generalitat. Però, evidentment, també denunciar tots els afers de l’estat espanyol: no oblidem l’atac indiscriminat contra la llengua o el Cas Pegasus que està passant absolutalment desapercebut. Per tant, fermesa i convicció i només hi ha un camí: Tornem-hi per vèncer que és la independència.

Què diries a les persones que es volen quedar a casa perquè se senten desenganyades?

Que és un error. L’11 de Setembre sí que és una manifestació que manté el caire familiar que ha tingut en anys anteriors, però aquest any serà molt ferma i molt decidida. La primera conseqüència que podem dir que té aquest any la Diada és que sortim amb la samarreta negra, que simbolitza la resistència a ultrança, fins que convingui, en homenatge als qui van resistir a Barcelona el setge de 1714: la bandera de Santa Eulàlia. A la gent es queixa amb coses com «Només penseu en vendre samarretes» o «ja estic fart d’anar a les Diades», li diria que passa el contrari: aquest és el missatge que està donant gent malintencionada que vol que la Diada fracassi absolutament. I des de l’Assemblea llancem un missatge: aquesta Diada ens volen comptar. Per tant servirà molt per marcar la musculatura i la força que segueix tenint el moviment independentista. Animeu-vos. No us quedeu al sofà de casa. Tothom, tothom cap a la Diada.

Què creus que ha de passar per recuperar la confiança que hi havia entre tots els actors del procés l’any 2017?

Que el poble torni a sortir al carrer, perquè la independència només l’aconseguirem des del poble. Quan el poble surt al carrer el polític obeeix, perquè només li queden dos camins: o fer un pas al costat i optar –lícitament– per no ser imputat i vetllar per la seva família, i té tot el dret a fer-ho, o anar amb fermesa cap a l´únic camí que queda que és la independència. Ens toca a nosaltres apretar com ho haviem fet històricament. Haviem sigut més de dos milions de persones al carrer. Recordem que Artur Mas no es va tornar independentista en 24 hores, sinó que va ser un bon estadista que va saber escoltar el clam del poble. Quan la presidenta Forcadell va dir «President, posi les urnes!» els polítics van obeir i es va aconseguir la unitat que mai s’havia aconseguit. Fins i tot nosaltres, al carrer, com a poble, vam aconseguir que el president Puigdemont digués el famós «O referèndum o referèndum. El farem pactat amb l’estat o el farem unilateralment, però tirem-lo endavant». Per què aquests polítics van tirar endavant amb aquesta fermesa? Perquè el poble hi era. Ara el que volen és, precisament, que el poble no hi sigui. Hem de marcar objectius clars per anar cap a la independència. Fixeu-vos que ens diuen «Mai més posar una data». Doncs des de l’Assemblea diem sí: marquem objectius clars i dates, perquè la gent quan té un objectiu clar cap al qual anar, torna a sortir al carrer.

Font: Sants-Montjuïc per la Independència

Com podem fer que la força que manté l’Assemblea es torni a visibilitzar a l’agenda política?

Precisament va lligat amb el que contestava abans. Des de la mobilització ciutadana, des de la pressió al carrer, des de la fermesa, des de la convicció és quan l’agenda política tornarà a tenir en compte l’Assemblea. Mentre estiguem desencisats, mentre ens quedem a casa l’Assemblea perd aquesta musculatura i aquesta força. Per això mateix la volen desactivar. Hem de fer el contrari: tornar-nos a animar, tornar-hi a ser perquè jo no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Senzillament la gent s’ha sentit enganyada, estafada, però no ha deixat de ser independentista. Ens toca mullar-nos i anar a totes.

I de cara a la comunitat internacional?

És exactament el mateix. Que vegin la força que té [l’Assemblea]. Aquests dies vam fer la trobada amb Alex Salmond, qui va dir que l’únic camí és la fermesa i ajudar-nos tots. Apareixia a la premsa que, si la comunitat escocesa, irlandesa i catalana s’uneixen, això és un moviment imparable.

Creus que caldria una estratègia unitària de cara a les eleccions que vénen, municipals i espanyoles?

Al full de ruta de l’Assemblea hi ha, com a darrera conseqüència, que si no es posen d’acord els partits polítics sobiranistes es pot anar cap a la llista cívica. Gent disposada a anar a totes per aconseguir l’objectiu de la independència. Per tant aquesta és la força que pot aportar l’Assemblea amb aquest full de ruta, cosa que només, només farà la gent amb aquesta convicció. La llista cívica també pot ser una oportunitat.


Rosa Vidiella

VilaWeb ha entrevistat a Rosa Vidiella, santsenca i lluitadora de sempre, arran d’haver rebut una multa per participar en una manifestació el 2019.

Ens fem ressò de l’entrevista per la seva importància per tot el que representa la Rosa socialment i política  i, tanmateix pel fet que és la vivència personal d’una persona tossudament lluitadora perquè com ella diu: Esperança! Hi ha molta gent amb bona voluntat. Aquí a Sants, a l’Assemblea hi ha una colla que no es cansen i no paren mai. 

La Rosa és una persona compromesa amb el barri, amb els seus veïns i amb les persones que pateixen alguna mena d’injustícia. Us convidem a recordar el parlament [1] que va fer, com a membre d’Stop Mare Mortum de Sants,  denunciant la situació que pateixen els temporers de Lleida.

Tot seguit recollim diversos fragments de l’entrevista que ha publicat VilaWeb el 3 de març i en facilitem l’enllaç [2] per poder llegir tot el  contingut.


L’ENTREVISTA

Títol: Rosa Vidiella: “No tinc por, si em volen robar que ho facin, però no pagaré la multa”

Fragments de l’entrevista seleccionats:

No heu militat mai?
—Als anys seixanta vam fer un grup clandestí aquí al barri, fins i tot teníem noms de guerra. Crec que vam ser els primers ocupes del barri [riu]. Vam crear l’escola bressol Guimbó i el centre social en una casa que es deia SOS i  que gairebé no es feia servir. També he participat en molts moviments socials: castellers, la CAL, el Moviment Democràtic de Dones…

I en cap partit polític?
—Vaig estar a punt d’entrar al PSUC, però es va morir la mare. Llavors em vaig quedar a càrrec de tot i no podia fer una cosa tan arriscada. Després me’n vaig alegrar, perquè quan vam crear el Moviment Democràtic de Dones, que va néixer aquí a Sants, vaig coincidir amb gent que hi militava i sempre dient que Catalunya podia esperar i que la qüestió social era la més important. Llavors t’ho empassaves i et quedava un regust. Jo defensava que quan tinguéssim el país milloraríem tot el que havíem de millorar.

Ser conseqüent no és fàcil, ni ara ni llavors.
—Ser-ho no era fàcil. Quan jo em volia casar pel civil mossèn Dalmau, que era amic nostre, em va dir que si em casava pel civil em farien fitxa policial. Això volia dir que si un dia m’enganxaven en una manifestació m’hi jugava deu anys de presó.  Vaig haver de demanar permís a Roma per casar-me sense ser batejada i pagar uns diners. Amb recança ho vaig fer. Fins que va arribar el dia que teníem els papers i davant dos testimonis em van fer jurar que si tenia fills jo no els educaria. Que només ho podia fer el meu marit, que era batejat. Això em va semblar una aberració tan bèstia! Vaig signar els papers pensant que tot era una mentida. Són coses que val la pena que se sàpiguen perquè són molt aberrants!

I després de tants anys de resistència, què vàreu sentir quan va començar a guanyar pes el moviment independentista?
—Esperança! Hi ha molta gent amb bona voluntat. Aquí a Sants, a l’Assemblea hi ha una colla que no es cansen i no paren mai. La colla d’Òmnium també. I tots anem molt units, tant que es barallen per dalt i aquí sempre s’hi va afegint gent. L’única intenció de tots és tirar endavant. És l’únic camí que em crec. No crec en les solucions polítiques perquè veig que no serveixen de res. No crec en cap partit concret, perquè quan te n’agrada un, de cop ja surt una cosa que dius: “Això no.” Només crec en la gent: els meus amics, la meva família, els meus veïns, els grups del meu barri que tenen la intenció de fer un món millor.

S’arribarà al final?
—Jo no perdré l’esperança, crec en el progrés.

·

_____enllaços_____
[1] https://youtu.be/uagjkj3x-wc
[2] https://vilaweb.us8.list-manage.com/track/click?u=b3c3c84eccc60cc3b3d83a934&id=c4b400a8d5&e=dca0ca9d0b


Consum de proximitat

Fent campanya per promoure el consum al comerç local

·

Oferim l’àudio de l’entrevista de Ràdio Hostafrancs amb el nostre company Joan Mollà realitzada el passat 14 de gener.

Accés al web de l’emissora per escoltar l’entrevista (10′)


Entrevistem el talp de Mans Netes a SMxI

Miguel Bernad, antic home de confiança de l’ultradretà Blas Piñar els anys vuitanta, ara president de Mans Netes, va fer una roda de premsa dijous per explicar que dimarts presentaran una querella contra Jordi Pujol i la seva família. Va confirmar la seva preocupació pel futur d’Espanya i va afegir que tenen talps als partits i les entitats sobiranistes, també a l’Assemblea Nacional Catalana. El nostre talp, localitzat uns dies enrere gràcies a un reportatge de Jordi Borràs, ha accedit a deixar-se fer una entrevista amb la condició que no difonguem la seva identitat. És una de les “tres o quatre persones”, en paraules de Bernad, infiltrades per Mans Netes a l’Assemblea; concretament, la quarta. Reproduïm l’entrevista íntegra, sense omissions.

Com es va infiltrar a l’Assemblea Nacional Catalana?
Vaig fer veure que estava interessat en la independència en una parada informativa de vostès un divendres al vespre, poc abans de Nadal, al carrer Constitució amb Badal. Em va atendre un home amb bigoti, molt amable però persistent. No parava de donar-me arguments i jo li anava donant la raó. Era una cosa tremenda –hi va haver un moment que em sentia acorralat, amb un mal de panxa insuportable. Però vaig aconseguir sobreposar-me i vaig dir que m’interessaria rebre la màxima informació –és clar, la missió era aquesta. Em va fer emplenar una butlleta amb les meves dades de contacte, vaig dir que se m’havia fet tard, que un altre dia ja signaria un vot per la independència, i me’n vaig anar. Des d’aleshores rebo cada divendres l’Indepensants, el butlletí setmanal de Sants-Montjuïc per la Independència. Al final, doncs, introduir-se en l’organització va resultar fàcil.

Però llavors vostè és un simpatitzant. No és un membre de ple dret de l’Assemblea.
Naturalment. Per ser membre de ple dret, hauria de pagar. Que es pensa que donaré diners, jo, al separatisme?

La quota són quatre euros al mes. Plantegin-s’ho com una inversió.
Anem molts justos. Ja ha vist com ens ha costat reunir els 6.000 euros que ens demanava el jutge per poder presentar la querella contra Pujol. No ens arribaven els diners.

El senyor José Antonio P. R. no ha volgut que li fotografiéssim tota la cara.

El senyor José Antonio P. R. no ha volgut que li fotografiéssim tota la cara.

I quines són les seves activitats?
Llegeixo l’Indepensants. El tradueixo i n’envio un resum a Madrid cada dilluns a primera hora, amb totes les activitats programades (a vegades fins i tot fora del districte), la ubicació de les parades informatives, els principals articles que han difamat la idea d’Espanya la setmana anterior i altres detalls. He informat també de la col·locació d’estelades a diferents punts. M’han felicitat per l’exactitud –fins ara tots els actes de què els he avisat s’han vist confirmats, fora d’una xerrada de Joan Ridao, el republicà, al març, que de totes maneres els vaig fer saber ràpidament que es faria al juliol. La meva constància també és molt valorada. Tenen l’informe sobre el que es fa a Sants cada setmana. Les estelades han estat retirades.

No ha arribat a infilitrar-se a cap parada informativa?
Seria una operació de risc. Representa moltes hores de convivència en un entorn hostil i pressuposa una gran familiaritat amb l’ideari independentista. De fet, és una alternativa que s’havia valorat, però la direcció la va desaconsellar. Estudien la possibilitat de fer formació avançada, una mena de postgrau d’intoxicació catalanista i curs d’interpretació teatral a la vegada. Aquesta formació s’impartirà a Madrid. En sóc molt crític: crec que arriba tard, que és namés una declaració de bones intencions. Ens tenen molt descuidats.

I aleshores, què fa més? La seva cara no era familiar a la majoria dels voluntaris d’aquesta assemblea territorial. Ha assistit a algun dels nostres actes o a alguna assemblea?
Em vaig fer simpatitzant de l’ANC al desembre, després de l’acord sobre la data i la pregunta. El Centre Nacional d’Intel·ligència ens havia informat que Artur Mas no arribaria tan lluny i que el procés es desinflava. Afortunadament, vam saber reaccionar de seguida. Tot i que ningú n’havia sentit a parlar abans, un parell de persones de l’organització vam intuir que l’Assemblea podia ser una organització clau. Vam convèncer la direcció que no tot eren partits polítics separatistes i mitjans de comunicació subvencionats. El primer que em vaig plantejar va ser anar al gran acte que vau organitzar a final de gener a les Cotxeres de Sants. Però no vaig poder.

Com és això? Hi havia la Carme Forcadell, el Jaume Marfany, Toni Albà, Núria Bosch, Isona Passola, Núria Bosch, Martí Anglada, Aleix Sarri… Semblava una bona ocasió per introduir-s’hi.
Sí sí. Però coincidia que era 26 de gener, i tenia una celebració familiar ineludible [el 26 de gener és l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona].

Ja. I no ha anat a cap acte més?
Pel que he anat veient, no sé si els podria resistir. La discreció és important en la meva tasca i m’ha amoïnat en tot moment que les meves reaccions espontànies poguessin delatar-me. Pensi que la meva adhesió patriòtica a la democràcia espanyola és inquebrantable i que no tinc un estómac d’alumini. Sé prou que els actes de l’Assemblea podrien acabar resultant excessius, tant en quantitat com en intensitat, per a la meva salut. Per això vaig optar per un seguiment quasi virtual. Dels actes, en llegeixo els resums, o en veig els vídeos a casa, com aquella execrable intervenció de Toni Albà precisament el 26 de gener. A vegades trigo un o dos dies a refer-me, però és un sacrifici que faig per Espanya.

Llavors, la seva acció dins de l’Assemblea Nacional Catalana no té cap incidència.
No s’ho pensi. Qui creu que desenganxa els cartells de publicitat dels seus actes? També és veritat que la capacitat d’una sola persona és limitada, tot i que la direcció, al començament, no sempre ho entenia. Es van enfadar molt, per exemple, quan no vaig aconseguir frenar la campanya perquè l’Ajuntament es repensés la idea de donar el nom de José Antonio Samaranch a un carrer de Montjuïc. El disgust va ser enorme. El meu lloc va arribar a perillar. Ara ja han comprès que és complicat donar l’abast. L’Assemblea té més de 400 territorials, i la de Sants-Montjuïc mateix és difícil de seguir, sempre en porten una de cap. A vegades fins i tot em queden molts cartells per desenganxar. Sigui com sigui, una de les meves funcions era interferir la difusió de la seva activitat. Vostès han tingut problemes amb l‘streaming de les Cotxeres i no han pogut retransmetre per internet alguna xerrada, oi? (Somriu)

Home, sí que és veritat que ens ha fallat l’streaming d’alguna xerrada. Però l’equip de les Cotxeres de Sants ens va dir que es tractava d’un problema tècnic insalvable, que ara com ara la sala de conferències té massa poca cobertura. No ens creiem pas que hi hagués un sabotatge. No ha fet, doncs, cap aportarció rellevant a la seva organització?
Ara que m’han descobert, ja ho puc dir. Jo vaig informar de la V.

No foti! (Sorpresos!)
Sí, vaig ser el primer. A final de juliol ja ho sabien! Sembla que el meu director ha recomanat que em donin una condecoració.

Però la V s’havia explicat molt abans, en roda de premsa fins i tot el 17 de juliol…
Pensi que la nostra direcció només llegeix La Razón, i alguna vegada l’ABC o El Mundo, tot i que no compartim les seves posicions lliberals. Fins que jo no els vaig avisar estaven completament desprevinguts.

I vostè, aprofitant que el tenen destacat a primera línia, no llegeix La Vanguardia o El Periódico, per exemple?
Què diu ara! La Vanguardia i El Periódico són diaris independentistes, si fins i tot tenen una versió en català. Ja en tinc prou de seguir el que es publica al web de Sants-Montjuïc per la Independència i totes les mentides que vostès van escampant per les seves xarxes socials. No puc suportar dosis de radiació sobiranista més altes.

Home, la majoria opina que La Vanguardia i El Periódico defensen més aviat la tercera via, que fan campanya contra la independència sempre que poden.
La Vanguardia i El Periódico saben que la tercera via no existeix, que a Espanya només pot existir la via d’amplada espanyola. Condemnem tot intent d’introduir amplades de via internacionals i secessionistes. I què vol que li digui? La Vanguardia, des que va deixar de ser La Vanguardia Española, va perdre tota credibilitat, i El Periódico és filocomunista. Jo només llegeixo premsa seriosa, escolto la COPE i veig El gato al agua.

Un fotograma de la pel·lícula La vida dels altres

Un fotograma de la pel·lícula La vida dels altres. P. R. va explicar-nos que s’identificava força amb el protagonista.

Calia que Mans Netes s’infiltrés a l’Assemblea?
Mans Netes? Em sona estrany. M’agrada més Manos Limpias, no sé per què. Li diré només una cosa: sí que calia que ens infiltréssim. Celebrem la feina de Unión, Progreso y Democracia, Vox i altres patriotes –sort en té Espanya, de gent com ells! Però no n’hi ha prou.

S’oblida de Ciutadans? Ciudadanos, si ho prefereix.
Ciudadanos són uns catalanistes. A vegades sembla fins i tot que dubtin del fet que els catalans reben un tracte fiscal privilegiat i Albert Rivera ha arribat a escriure tres o quatre tuits en català que han hagut de veure els seus seguidors espanyols. Això és intolerable! No ens acaben de merèixer confiança. Mariano Rajoy, per la seva banda, és un home tou, com es va demostrar l’altre dia impedint policialment que els patriotes s’expressessin amb llibertat i igualtat al Centre Cultural Blanquerna davant la roda de premsa separatista d’Artur Mas… No som tots libres e iguales? On és el nostre dret a la protesta? No nos engañan… (Embalat, vol seguir. El tallem.)

Pari el carro. Pel que explica, sembla que els unionistes estiguin dividits. Quina opinió li mereix que Izquierda Unida, Podemos i alguns socialistes defensin el dret a decidir?
Els haurien de retirar la nacionalitat espanyola! Tota aquesta gent són uns comunistes internacionalistes. Aquesta consulta per separar-se Espanya no és possible i no se celebrarà. És una decisió de tot Espanya, i la unitat d’Espanya és sagrada. Si la majoria de les esquerres espanyoles defensa el referèndum, jo dimitiré. Tant d’esforç de tanta gent i tants milions d’euros invertits no hauran servit de res. Vostè no sap, oi?, quant costen les nòmines dels nostres periodistes i el sacrifici que suposa per a tantíssims professionals de la seguretat viure lluny de casa seva, ni com és de difícil subornar algunes persones, fins i tot a Andorra.

Acabem. Quins projectes té per als propers mesos?
Volíem anar a Tarragona a l’acte convocat pels companys de Sociedad Civil Catalana l’Onze de Setembre. Però no trobem autocar –tenim indicis que els independentistes estan boicotejant activament l’acte de Tarragona– i Renfe ens diu que aquell dia només reforçaran el servei de rodalies –hi ha sospites fonamentades, també, que Renfe es pot haver convertit en una banda terrorista. Sort que el cas Pujol ha fet pujar la moral a la direcció, que estàvem amenaçats de quedar-nos sense vacances. Ens deixaran d’emprenyar fins al 12 de setembre.

I personalment, els seus projectes?
Com a particular, de cara al futur, vull continuar especialitzant-me en el que passa a Catalunya, i sóc conscient que això m’obligarà a fer una completa reorientació professional. Sóc conscient que la República Catalana és imparable. No podem portar tota la gent a la presó, encara que el que facin sigui inconstitucional. Després del 9 de novembre estic pendent de poder entrar en un programa de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, amb un primer curs que es titula Observació telescòpica avançada, seguint una indicació del Ministeri d’Afers Exteriors, que ho ha estudiat a fons, i ens assegura que la Catalunya independent vagarà per l’espai exterior. Mentrestant, ara me n’aniré uns dies al poble.


Jo, Ivan Ruiz, #tambésócindependentista

foto2Va néixer el 1990 al districte de Nou Barris. És membre dels Castellers de Sants — tot i que no hi viu, es mou bastant pel barri i hi ha treballat en esdeveniments puntuals i, de fet, li agradaria instal·lar-s’hi algun dia. És cap de projectes en una agència de projectes i esdeveniments d’hoteleria. Va col·laborar activament en la recollida prèvia del 10A des del primer dia, amb Nou Barris Decideix, se’n va fer fedatari, i posteriorment van reconvertir-se en l’assemblea de Nou Barris per la Independència dins el marc de l’Assemblea Nacional Catalana. Passada la Conferència Nacional per l’estat propi, un grup de joves del seu barri i altres parts de Barcelona van començar a engegar el que més tard es convertiria en l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes (ANJI). També va participar, acampat a la plaça Catalunya durant un temps, en el que s’ha denominat Moviment 15M i en altres iniciatives socials i de base. Mai no ha militat a cap partit. Actualment és el coordinador de l’ANJI Barcelona.

Aquest dijous a les 19.30 h, Ivan Ruiz presenta l’ANJI de Sants-Montjuïc al Casal Jaume Compte.

Quan et vas fer independentista?
Els meus pares, tot i ser de famílies de fora de Catalunya, sempre m’han inculcat el valor de la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura, de la qual sempre m’he sentit orgullós. Tot i que ells sempre han estat decididament independentistes, durant un temps vaig pensar que un model estatal federal de convivència que respectés les individualitats del territori i les seves economies era possible. Van ser els continus atacs i desenganys dels nostres veïns els que a poc a poc em van fer anar veient com eren les coses en realitat. Les retallades de l’Estatut i més tard la sentència del Tribunal Constitucional de fa 4 anys van ser només la confirmació d’una decisió que ja havia pres feia temps. Volia que Catalunya esdevingués un estat independent, amb tot el que això comporta.

Completa la frase “Si hi rumio, la meva principal raó per defensar que Catalunya sigui independent és…”
…la supervivència. Com a poble i com a nació. No sóc independentista de números, tot i que estiguin al nostre favor. Parlem de la necessitat de preservar la nostra dignitat i assegurar el futur del que la nostra societat representa.

Què creus que passarà els propers mesos?
Vull creure que se celebrarà una consulta en un clar acte de desobediència cap a l’Estat espanyol, i el resultat ens serà favorable. Una vegada s’hagi fet, tot depèn dels altres: o aprenen de la Gran Bretanya i negociem una separació, o se’n fan ens desentesos i ens veiem obligats a recórrer a una Declaració unilateral d’independència.

Com t’agradaria que fos la Catalunya del futur?
Personalment, no tinc cap problema que la Catalunya independent no estigui present a la Unió Europea. Sempre es poden negociar acords que ens permetin funcionar correctament sense formar-ne part. Més enllà d’això, aposto per un model d’estat social, on l’objectiu no sigui la privatització de les estructures i on se centrin els esforços a assegurar una escola, una universitat i una sanitat públics i de qualitat, on la cultura tingui un paper clau i on es prioritzin el desenvolupament i la recerca en lloc de l’exèrcit o les estructures d’estat inútils. Vull una Catalunya cosmopolita, laica, justa socialment, on no s’estigmatitzi ningú i que esdevingui un referent social i polític per a altres estats.


Entrevista a Tresserras sobre la televisió pública que volem

Aquesta entrevista tracta de la polèmica externalització de la gestió comercial de Televisió de Catalunya. Va ser filmada al despatx de Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dijous 13 de març de 2014.

Les preguntes van ser formulades per Sants-Montjuïc per la Independència, assemblea territorial de l’Assemblea Nacional Catalana.


Tresserras qüestiona l’externalització de la publicitat de TV3

Aquesta entrevista va ser filmada al despatx de l’exconseller Joan Manuel Tresserras, al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el dijous 13 de març de 2014. Tracta de l’externalització de la gestió comercial de Televisió de Catalunya. Les preguntes van ser formulades per Sants-Montjuïc per la Independència, assemblea territorial de l’Assemblea Nacional Catalana.

Antecedents de la campanya


Jo, Mercè Gasull, #tambésócindependentista

Merce_gasullVa néixer a Barcelona el 1961 i des de l’any 1993 viu a Sants amb la seva parella i la seva filla. Treballa de dependenta.

Quan et vas fer independentista?
Sempre m’he sentit arrelada al meu país, i a mesura que m’he fet gran i he tingut més informació, cada vegada m’he sentit més lligada a l’independentisme.

Completa la frase “Si hi rumio, la meva principal raó per defensar que Catalunya sigui independent és…”
…per raons històriques, culturals, econòmiques… Som una nació diferent de la resta de l’estat espanyol que necessita recuperar la llibertat per poder ser. En definitiva, per justícia històrica.

Què creus que passarà els propers mesos?
Com és d’esperar, Espanya posarà el màxim d’entrebancs amb la col-laboració de les elits autonomistes. Espero, però, que la força del poble català els escombri i empenyi la classe política cap a la definitiva independència.

Com t’agradaria que fos la Catalunya del futur?
Una Catalunya lliure i catalana. Una Catalunya moderna, democràtica i pròspera que a mitjà termini pugui donar la mà a la resta dels Països Catalans i rescatar-los de la presó espanyola.

  • Índex de les entrevistes publicades
  • Explicació del projecte
  • Les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre es publiquen de dimarts a divendres.
  • A diferència del contingut general d’aquest web, Sants-Montjuïc per la Independència restringeix l’ús de les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre. Només n’autoritza la reproducció en un altre web si la persona entrevistada hi dóna el seu consentiment, tot respectant el marc general que es deriva d’una llicència d’ús obert by-nc-sa, és a dir, amb atribució d’autoria, per a ús no comercial i a compartir en les mateixes condicions.

Jo, Josep-Lluís González, #tambésócindependentista

Josep-Lluís González

Va néixer a Barcelona el 1965. La seva infantesa va transcórrer primer a l’Anoia, a Els Hostalets de Pierola, i després a Barcelona, a la Font de la Guatlla, on encara viu amb la seva família. És catalanoparlant de llengua materna, malgrat els seus orígens castellans, i conscient de la dualitat cultural present al país. Sempre ha estat compromès amb la seva identitat nacional. Fa anys que col·labora amb diferents associacions activistes, culturals i històriques, totes elles de caire independentista. Manté vincles i bona relació amb diferents partits sobiranistes, al marge del seu eix ideològic: és, diu, aquell punt de promiscuïtat política que té la transversalitat, raó per la qual és militant actiu de Reagrupament i està inscrit a l’ANC. Forma part de l’equip de difusió de SMxI, es podria dir que és el fotògraf “oficial” de la territorial.

Quan et vas fer independentista?
És difícil de dir. Tot ve donat per l’entorn. Un sap que pertany a una terra, els seus costums, la seva llengua, la seva identitat, la seva cultura. De petit. al posar la “tele”, sortien aquelles imatges en blanc i negre i parlaven un idioma que no era el meu: sabia que hi havia alguna cosa d’estranya. Després van venir les curtes estades d’estiu al poble de familiars de fora de Catalunya, on el més fàcil era que t’anomenessin per la teva procedència: El Catalufo (amb tot el reguitzell de tipismes referents a “los catalanes”). Cosa que entenc, ja que a les vacances estivals amb familiars al Principat (en camp propi), també hi érem “nosaltres” i “ells” els “altres”: els castellans. Evidentment hi havia alguna cosa que ens feia diferents, gairebé “estrangers”. Amb el temps vaig trobar respostes en la història de la nostra terra, on es troba bona part del perquè som com som. Vas prenent consciència del menyspreu, abús i rebuig de “España” a tot el que és català. Tant, que gairebé semblen ells els veritables “separatistes”. I aquí ve quan veus que no et deixen ser el que ets, quan et volen imposar el pertànyer a un sentiment que no és el teu. I és quan senzillament dius “Prou”. Vaja, que de ben petit ja era conscient de la meva catalanitat… I no només m’agradava, sinó que ho volia seguir essent per sempre. I amb orgull de ser-ho.

Completa la frase “Si hi rumio, la meva principal raó per defensar que Catalunya sigui independent és…”
…per un profund sentiment. El de l’amor. L’amor als meus, a la meva família i a tot i tothom que m’estimo. Expressat amb dues paraules. La primera és per dignitat: vull oferir, i deixar, un futur digne als meus fills, un país on puguin ser el que són sense que ningú els emprenyi, un país d’excel·lència per viure dignament, segura i confortablement. I l’altra, per patriotisme, paraula que provoca picors a molts (no sé ben bé per què). Parlem d’amor a la teva nació, el teu país, la teva terra, a la teva gent. Mireu si és bonic estimar.

Què creus que passarà els propers mesos?
Aquest Onze de Setembre de 2013 serà inoblidable [aquestes respostes estan escrites uns dies abans]. La Via Catalana tindrà un èxit absolut i amb repercussió mediàtica a nivell internacional. Segur. I si no ho és, tant s’hi val, ja que el “procés” no dependrà només d’aquest fet. Som en un punt de no-retorn i ara és l’hora del polítics. Si no poden anar davant del poble, que vagin amb el Poble. I si no, els passarem per sobre. Som en un moment que els polítics han de fer la feina que se’ls ha encomanat. Moment de “prioritat nacional”. Moments per respondre amb patriotisme i dignitat, deixar els interessos partidistes i posar el partit al servei de la nació. No pas al contrari. Algú es pot imaginar els Pares de la Pàtria, els herois i líders de les Revolucions de Independència com José Martí a Cuba, o de José Rizal a les Filipines, qüestionant-se si eren de dretes o esquerres… Eren patriotes com tots nosaltres, que hi sacrifiquem temps, treball i recursos… Bé, ells hi varen deixar la vida.

Com t’agradaria que fos la Catalunya del futur?
L’independentisme català és transversal, cohesionat, social, cultural… D’un sol poble. Tothom qui vulgui ser català hi té cabuda i sempre serà benvingut. Aquí ningú sobra, cal tothom per fer el país de tots. Que, després de cinc segles provant de fer possible el que és l’impossible encaix hispànic (els últims 300 anys sotmesos, espoliats i vexats), encara tinguem força i determinació per seguir existit tossudament vol dir que en llibertat i sense un “Estado” en contra nostre, no només podrem fer un país independent, democràtic i social… sinó que, a més, el farem molt bé. I el més important, Catalunya serà com els catalans vulguem i decidim que sigui. Per mèrit, esforç i decisió democràtica pròpia.

  • Índex de les entrevistes publicades
  • Explicació del projecte
  • Les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre es publiquen de dimarts a divendres.
  • A diferència del contingut general d’aquest web, Sants-Montjuïc per la Independència restringeix l’ús de les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre. Només n’autoritza la reproducció en un altre web si la persona entrevistada hi dóna el seu consentiment, tot respectant el marc general que es deriva d’una llicència d’ús obert by-nc-sa, és a dir, amb atribució d’autoria, per a ús no comercial i a compartir en les mateixes condicions.