Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

·

Dolors Feliu
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

·
A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col•lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

 


Per una República Ecològica

santiago vilanova

El tema de l’energia és de vital importància tant pel que afecta a qüestions socials i comercials com a nivell polític doncs caldrà definir el model de país sostenible que volem.
Santiago Vilanova i Tané (1) ens donarà peu a debatre sobre aspectes com ara el cost del rebut (cost, taxes, carbó, nuclears, indemitzacions…), els oligopolis i les cooperatives com a alternativa (Som Energia, Hola Luz, etc.), les energies renovables (necessitat i futur)…

____________
(1)
• Membre de Constituïm (grup que ha elaborat la primera proposta de text constitucional català sorgida de la societat civil)
• Vocal de la sectorial 3E (ecologia, entorn i energia) sectorial de l’ANC
• Ponent de la secció Ecologia i Recursos naturals de l´Ateneu Barcelonès


Recomanem del 13 al 19 de març de 2017: 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web

A Sants-Montjuïc per la Independència ens van cridar l’atenció 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web publicats la setmana passada, que recomanem:

  • Textos:
  • Vídeos:
    • La tertúlia sobre el Full de Ruta de l’ANC amb Jordi Sànchez. (Els Matins, TV3, 16 de març, 17:40)
    • El resum de la Multiprada de Cornellà, del 5 de març. (ANC Cornellà, 17 de març, 10:27)
  • Àudio:L’entrevista a Rafael Entrena, advocat de Joana Ortega, sobre la sentència del 9N. (No ho sé, RAC1, 13 de març, 23:17)
  • Web: Catalapp, l’App per viure 100% en català

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Els pecats originals de la monarquia

Agustí Alcoberro3

 

Les coses que comencen malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament

 

Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

 

S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a “caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Però el nomenament del príncep Joan Carles com a rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser nomenat monarca per les Corts franquistes.

Així les coses, el referèndum dit de Reforma Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política possible, la República.

La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures, pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli fiscal.  La nova realitat, que en gran part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas”.

El 1975, i el 1979, molts catalans van creure encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.

 

 


AGO 2017 – Info-2

V Assemblea General Ordinària

Sabadell 29 d’abril de 2017

Documentació

 

Per debatre i aprovar les possibles propostes d’esmenes que puguin formular-se, es convoca una Assemblea Extraordinària pel al proper dilluns 27 de març, a les 19.30h, a la seu de l’AT (carrer Alcolea, 75).

 

____________________
1 Enllaç al resum publicat el 5 de març


Recomanem del 6 al 12 de març de 2017: 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web

A Sants-Montjuïc per la Independència ens van cridar l’atenció 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web publicats la setmana passada, que recomanem:

  • Textos:
  • Vídeos:
    • La xerrada de Lluís Llach “Referèndum i procés constituent”. (Esquerra de l’Eixample per la Independència, 6 de març, 10:49)
    • La conferència “Les infraestructures a debat”. (Sarrià – Sant Gervasi per la Independència, 8 de març, 1:30:17)
  • Àudio: Oriol Amorós diu que s’han quintuplicat les sol•licituds per ser mentor al Programa Català de Refugi. (Catalunya Ràdio, 11 de març, 23:15)
  • Web: Llum i Taquígrafs, L’Atles de la corrupció als Països Catalans.

 


Fem futur: L’Estat del Benestar

Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobiraniaRicard Gomà

 

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi.

 

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

 

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat.
Cada estat de benestar expressa, d’una banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials.
Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

 

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

 

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

 

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.


Assemblea ordinària de març del 2017

La vostra participació és important doncs és la manera de fer créixer i enfortir la nostra Territorial.

SMxI Ass feb 17 034 (640x425)

Moment de l’assemblea del mes de febrer passat

Ens trobarem el dijous 16 de març, a les 19.30h

On: Sala d’actes de Conferències – Carrer de Sants, 79

Ordre del dia previst:

  1. Anàlisi del moment polític actual
  2. Presentació i valoració dels actes realitzats des de la darrera assemblea
  3. Presentació de la “campanya del sí”
  4. Assemblea General Ordinària “AGO-2017″ Sabadell, 29 d’abril
  5. Presentació del “Full de Ruta”
  6. Propers actes amb la corresponent crida de voluntaris
  7. Torn obert de paraules