Som una minoria dins d’Espanya. No tenim cap possibilitat que s’hi respectin els nostres drets nacionals ni que s’hi escolti la nostra voluntat de ser lliures. El pacte constitucional, al cap de tres dècades i mitja, s’ha trencat. Quin respecte i protecció podem esperar de l’Estat espanyol cap a la llengua catalana si –per posar només un cas– tolera que no sigui oficial a la Franja i que la Diputació General d’Aragó l’anomeni lapao? Quina merda d’autonomia política tenim si els tribunals, el Govern de Madrid i les Corts Generals poden qüestionar la nostra competència exclusiva en ensenyament i emparar el criteri incívic dels qui són una exigua minoria al Parlament de Catalunya? Quina seguretat ens dóna un estat que incompleix els seus pactes de finançament i ens imposa sacrificis mentre continua acumulant dèficit i dilapidant diners en trens pomposos, ambaixades de luxe i corrupció a cabassos? Només hi ha un remei a tanta injustícia –ja saps quin.

L’estelada al Congrés dels Diputats (foto retocada amb Photoshop)

Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.

“Not Friends in Oppresion, in Freedom Friends”, diu la Declaració d’independència nord-americana, en referència als anglesos, que no havien sabut escoltar la veu de la justícia i la consanguinitat, el 1776, sols 62 anys després de la derrota de la llibertat a Catalunya. Com comprovarem d’aquí a poc, el 7 d’abril, la història regredeix sempre. L’estelada al Congrés dels Diputats simbolitza un impossible: el Regne d’Espanya continua ancorat en l’unionisme borbònic, una ideologia que ja era antiquada i repulsiva fa 300 anys, una ideologia de vell país ineficient –que, per dignitat, podem prometre i prometem que abandonarem ben aviat.

• Estelades a Sants i fora: índex dels 18 articles anteriors