Des del 14 d’abril, 82è aniversari de la proclamació de la República, la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya a Sants-Montjuïc té al balcó una bandera republicana espanyola. A l’Assemblea Nacional Catalana respectem totes les posicions polítiques democràtiques, i tenim present que aquells pocs anys van portar la restauració de la Generalitat de Catalunya, el nostre secular òrgan de govern, l’única institució de l’actual Regne d’Espanya que prové de la legalitat republicana i que posseeix, per cert, una legitimitat democràtica anterior a la Constitució espanyola. Entre nosaltres hi ha moltíssimes persones amb pares, mares, avis i familiars que van donar la vida, van patir exili o calamitats en la defensa de la República. Publiquem aquest article, doncs, des de la màxima consideració pels aspectes regeneradors del republicanisme i amb la humil voluntat de ser justos amb la nostra memòria democràtica.

Des del 14 d’abril de 2013 la seu de l’agrupació local del Partit dels Socialistes de Catalunya té una bandera republicana espanyola al balcó, una frivolitat. Foto: Josep-Lluís Gonzàlez

Observat des de l’Onze de Setembre, el PSC ha fressat un camí inèdit en la seva història, malgrat els escarafalls d’una part del galliner socialista i malgrat les erràtiques declaracions del seu actual líder Pere Navarro, que un no acaba de saber si és un insondable deixeble de Maquiavel o un simple Honecker desorientat. Hi ha coherència en les importants decisions que enumerem a continuació, malgrat el vot contrari a la Declaració de sobirania al mes de gener:

• Alguns dirigents destacats, com l’alcalde de Lleida Àngel Ros, i molts militants i simpatitzants, assisteixen a la manifestació de l’Onze de Setembre, tot i que el dia anterior Carme Forcadell li havia aclarit a Pere Navarro el caràcter independentista de la convocatòria
• El 27 de setembre de 2012, al final de l’anterior legislatura, el PSC s’absté respecte a la Resolució que reclamava que el poble de Catalunya fos consultat sobre el seu futur en la legislatura actual
• En el seu programa per a les eleccions del 25 de novembre al Parlament, el PSC es compromet a promoure les reformes necessàries perquè Catalunya pugui exercir el dret a decidir
• El 26 de febrer, 13 diputats del PSC al Congrés espanyol (amb l’excepció de Carme Chacon, que va trencar la disciplina de vot) donen suport, al contrari que els diputats del PSOE, a la Proposta de resolució presentada per CiU sobre una consulta sobiranista a Catalunya dins del marc legal
• El 13 de març el PSC presenta la mateixa proposta de resolució que s’havia votat al Congrés, pel dret a decidir, que obté 104 vots a favor al Parlament
• El 8 de maig el Parlament aprova, amb el sí del PSC, la creació de la comissió del dret a decidir, que el PP volia impedir amb l’excusa de la pintoresca suspensió del Tribunal Constitucional de la Declaració de sobirania
• El 40% dels alcaldes socialistes governen a municipis adherits a l’Associació de Municipis per la Independència

El PSC, tercera força política al Parlament, amb 20 diputats, i amb 11 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, ha insistit que secundarà les iniciatives perquè els catalans puguem decidir el nostre futur i que, en una consulta, defensarà el no a la independència. Però no s’extralimita el PSC amb el no a la independència? No va massa enllà? No hauria de postular més aviat que els seus militants i simpatitzants hauran de poder votar lliurement i que el partit es comprometrà a proporcionar-los la màxima informació sobre les dues alternatives nacionals? Les declaracions de dirigents destacats i de molts càrrecs locals socialistes, i els estudis d’opinió més fiables, indiquen que una part dels votants habituals del PSC vol la independència –de la mateixa manera que n’hi ha que s’hi oposen. La qüestió, doncs, resulta massa transcendental i també controvertida dins del mateix partit per respondre-hi des de la rutinària tàctica partidista –ara consistent a erosionar CiU i ERC i a la vegada salvaguardar els interessos electorals del PSOE a Espanya davant la demagògia primària del PP.

Els socialistes se senten molt incòmodes. La insistència del PSC en el federalisme de boquilla –com l’ha qualificat l’exconseller Antoni Castells (documental “Hola, Europa!”, minut 50)– sembla ara un foc d’encenalls destinat a deixar fred el personal. Tothom recorda prou bé que les direccions polítiques de Nicaragua i Ferraz no van ser capaces de mantenir encès el foc de la reforma de l’Estatut, tothom recorda com va acabar apagat –seguint el fil de la metàfora– per les frenètiques palades de sorra populistes i per l’aigua que hi va acabar abocant el Tribunal Constitucional, amb la connivència del PSOE.

El president de la Generalitat Pasqual Maragall i els partits democràtics celebren l’aprovació de l’Estatut d’autonomia el 30 de setembre de 2005

Mentrestant, sense fer gaire cabal de les vel·leïtats federalistes dels socialistes catalans, el Partit Socialista Obrer Espanyol, almenys alguns militants i agrupacions, comença a qüestionar els darrers mesos, veladament, essències de la transició com la monarquia i la mateixa Constitució, abans immutable, i insinua la necessitat d’una reforma democràtica integral alhora que s’imagina l’adveniment de la Tercera República Espanyola –aquesta deu ser la raó, suposem, de penjar la bandera republicana al balcó de l’agrupació local del PSC. Però, sincerament, podem esperar que la inquietud de les bases del PSOE tingui alguna conseqüència pràctica? Som del tot escèptics respecte al sistema de calefacció que ens pot proporcionar als catalans una hipotètica Tercera República Espanyola.

Si es pot argumentar que dins de Catalunya el fracàs de la reforma constitucional de l’Estatut ha impel·lit l’independentisme cap a la majoria social, dins del PSC l’aposta confiada de Maragall en la paraula federalista de Zapatero ha deixat els polítics socialistes sense un discurs de país versemblant. L’independentisme s’ha tornat majoritari just quan l’aparell del PSC estava dominat pels representants de la visió més provinciana de Catalunya, els menys aptes per adaptar-se als canvis ambientals derivats del trencament del pacte constitucional.

Com un dinosaure, el PSC s’aferra els darrers dies a la utopia federalista, amb la ranera del document “Per una reforma constitucional federal” (PDF: 41 pàg.), de la Fundació Rafael Campalans, presentat el 16 de maig — –una mera declaració d’intencions que hauria d’obtenir primer el vistiplau del PSOE i el consens posterior amb el PP per ser portada a terme i que, com a aportació al debat, simptomàticament, ha passat sense pena ni glòria en la seva presentació pública, si fa no fa com el manifest del corrent Esquerra Socialista de Catalunya.

Rafael Campalans amb Albert Einstein i Ventura Gassol en una visita a Poblet. Campalans, conseller amb Macià, havia dit que volia “la total i plena sobirania de Catalunya”.

Què passarà els propers mesos? D’una banda, la crisi econòmica i institucional farà emergir encara més la lluita per la independència com una causa justa i esperançadora, com l’anhel de llibertat que de fet havíem perseguit sempre. D’altra banda, l’escissió del PSC, que ja ha començat, i que es manifesta cada dia amb decisions d’agrupacions locals com la d’avui a Vilamacolum, porta el partit a dividir-se en dos blocs, l’un amb afinitats amb les posicions antidemocràtiques del PP i Ciutadans i l’altre proper a ERC, ICV-EUiA i les CUP, intentant mantenir-se com a alternativa a CiU i no com un partit de pes decreixent, sense futur polític.

Podrà el PSC evitar l’escissió d’aquí a poques setmanes o d’aquí a mig any? Potser sí. La pot esquivar si el discurs de l’aparell del partit canvia, defensant com fins ara el dret de decidir i propugnant la màxima informació a la ciutadania perquè puguem votar lliurement si Catalunya ha de ser un nou estat d’Europa o no. Aquesta és una postura legítima, respectuosa amb tots els seus votants habituals, mentre que no és legítim negar la llibertat als catalans per mantenir com a dogma una alternativa política, el federalisme, més il·lusa que realista.

Altres partits s’han adaptat de pressa al canvi ambiental provocat per l’Onze de Setembre. La bandera republicana espanyola al balcó de l’agrupació local del PSC sembla, en contrast, una preocupant rèmora genètica. És un gest que manifesta una fugida d’estudi i una profunda falta de compromís social –un gest que no podem evitar de veure com una altra frivolitat més.

PS del 3 de juny: El socialista Joaquim Nadal, a la tertúlia del programa “El matí”, de Manuel Fuentes, a Catalunya Ràdio, explica per què votarà sí a la independència (àudio 2′ 20” – 7′ 25”) i insisteix que hi ha d’haver una consulta amb les màximes garanties perquè tothom s’expressi lliurement (minuts 33′ 54” – 36′ 50”).

PS del 13 de juny: Els 4 regidors del PSC de l’Ajuntament de Berga se’n donen de baixa.

PS del 16 de juny: Antoni Castells es posiciona rotundament en una entrevista a TV3 (vídeo, 20′ 43”, especialment els minuts 10′ 30” – 19′ 00”).

PS del 13 de juliol: Ernest Maragall, “La gran marxa (enrere)” (Diari Ara): com el PSC ha perdut la centralitat política, i segueix un PSOE que va liquidar el federalisme.

PS del 27 de juliol: Joaquim Nadal, “El dret a decidir” (El Punt – Avui), article publicat 3 dies abans de fer-se públic que presidirà el Pacte pel dret a decidir a Girona.

PS del 21 d’agost: Vicent Partal, “Per què el PSC bascula cap al feixisme?” (VilaWeb), dos extensos editorials, del dimarts 20 d’agost i el dimecres 21 que analitzen l’empatollament espanyolista del PSC

PS del 6 d’octubre: Ferran Requejo, “Terceres Vies” (Diari Ara)

PS de novembre: al cap de mig any el PSC de Sants-Montjuïc va retirar del balcó la bandera republicana espanyola

Coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència