L’arrogància barrejada d’ineficiència del Govern de Madrit (*) és crònica. Fa 300 anys que la patim. L’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes 184, conegut popularment com “la Campana”, és la seu provincial de la Dirección General de Tráfico, dependent del Ministeri de l’Interior espanyol. Burocràcia secular, desconeixedora de l’administració electrònica. És ben difícil fer-hi qualsevol gestió personal en català, com si fóssim una colònia, i Tráfico, unes dependències del virrei.
María de los Llanos de Luna, la virreina, en un altre país democràtic, hauria plegat ja, després de l’escàndol de les seves condecoracions a la División Azul, la unitat militar que Franco va enviar a la Unió Soviètica en ajuda de Hitler. Ben mirat, ara mateix no hauria de trigar gaire a fer-ho, després del toc d’atenció que la Unió Europea acaba de fer a Espanya per la proliferació que hi observen d’actituds i simbologia neofranquistes, amb la consideració de les seves medalles com a fet gravíssim, que tindria conseqüències penals a tot Europa.
Els governs espanyols van a la seva, diplomàticament autàrquics, parlamentàriament autistes, com hem vist a Gibraltar. MLL no plegarà pas. L’avala el ministre de l’Interior, Jorge Fernández, un perla:
- que té policies que pel seu compte poden filtrar rumors a mitja campanya electoral, sense donar-ne al cap dels mesos cap explicació convincent
- que dirigeix el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, dos cossos armats amb agents disposats en tot moment a conculcar els nostres drets lingüístics bàsics
- que ha enviat centenars d’agents de la darrera promoció a Catalunya, una decisió insòlita i injustificada (no som des del seu punt de vista una comunitat autònoma amb un cos propi de policia?)
- que deu estar ben al corrent de les activitats del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol, al qual han destinat un mínim de 10 milions d’euros només per vigilar-nos bé i subornar periodistes i mitjans de comunicació i qui calgui…
Són la mena de gent, MLL i Fernández, que intenten frenar la nostra legítima voluntat d’independència. És natural, potser, que ho intentin, però la seva falta d’escrupolositat democràtica i la seva incompetència en el control de les forces i cossos de seguretat de l’estat els obligarien, a qualsevol país amb una qualitat democràtica acceptable, a presentar la dimissió.
Volem l’estelada a “la Campana”, abans que sigui, d’aquí a un any, un edifici propietat de la República Catalana (foto de Josep-Lluís Gonzàlez retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
(*) La grafia Madrit a la primera línia d’aquest article és deliberada. Aplica la convenció d’Antonio Baños, al llibre La rebel·lió catalana: Notícia d’una república independent (Barcelona: La Butxaca, març de 2013), de distingir entre Madrid, on viu la gent, i Madrit, nucli de ricatxos que controlen tant les grans empreses espanyoles pseumonopolístiques com la multitud d’organismes i institucions públiques del govern central, un entramat de consells d’administració o consells de direcció ben farcits de càrrecs amb retribucions d’escàndol, amb premis, incentius i privilegis variats. Ja s’entén que són una gent disposada a xuclar la riquesa de tot Espanya, i que a nosaltres ens parasita fins a l’ànima.
Una torna
Amb l’Onze de Setembre a la vora, dissabte de la setmana passada El Periódico, el destacat diari borbònic, publicava una simpàtica foto de l’assaig de la Via Catalana a Sants, per acompanyar una filtració del Ministeri de l’Interior en què es relacionava l’independentisme català amb el basc i l’escocès –quines llumeneres!–, per acabar insinuant, com a conseqüència, que la Via Catalana es pot connectar amb els abertzales i, quan els convindrà, directament amb el terrorisme –ja vam veure que tenien la barra d’establir aquesta vinculació contra la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
Ara, nosaltres, marxem ja, passem-ne via, fem Via Catalana, que els ministres de l’Interior espanyols, ja els coneixem:
