Josep Pla va rematar l’homenot dedicat a “El senyor Godó i La Vanguardia” amb la frase següent, escrita l’any 1961: “El català, que com a grup no té pàtria, ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és La Vanguardia.” (OC 29, pàg. 318). A l’octubre de 2012, els catalans ens encaminàvem cap a les eleccions, cap a la còmoda majoria per la consulta al Parlament i cap a la Declaració de sobirania. Semblava que La Vanguardia sabia llegir el signe dels temps i es tornava prou audaç per encetar una línia editorial que secundés la voluntat majoritària arreu del país, per més que apel·lés encara, ben legítimament, al diàleg –aquell diàleg sempre impossible amb un Madrid impregnat de mentalitat impositiva, pseudoinquisitorial.
Sabem prou que aquell entusiasme nacional de La Vanguardia va durar poc. Ignorem, en canvi, quins beneficis li deu donar el seu posicionament d’ara, d’un provincianisme obscur en la seva secció de política i d’un oficialisme en la línia editorial impropi d’un diari que aspiri a continuar sent influent. Massa sovint, el Grupo Godó sembla més lleial als interessos de les elits madrilenyes que a la gran majoria dels seus lectors. És per això que ens amoïna que pugui acabar guanyant el concurs pel qual s’externalitza la gestió comercial de Televisió de Catalunya.
L’estelada al Grupo Godó (foto retocada amb Photoshop)
L’estelada al Grupo Godó (foto retocada amb Photoshop)
- Estelades a Sants i fora: índex de les publicades