Debat Constituent – Jornades formatives temàtiques

Les Jornades Formatives temàtiques seran 7 sessions per donar eines i coneixements sobre els 7 àmbits temàtics en què s’estructuraran els posteriors debats.

Les jornades es duran a terme cada dissabte entre el 14 de setembre i el 26 d’octubre a 7 ciutats del territori i tindran un format de dissabte al matí, de 10h a 14h.

La participació és oberta a tothom i cal inscriure’s a través dels formularis que es troben al final de la informació detallada de cada jornada.

DATA CIUTAT ÀMBIT DE TREBALL
14 Set. Tortosa Territori, recursos naturals, sectors estratègics i empreses públiques
21 Set. Girona Seguretat i relacions internacionals
28 Set. Sabadell Organització Territorial
5 Oct. Tarragona Drets
12 Oct. Lleida Règim Econòmic
19 Oct. Manresa Participació política i organització del poder
26 Oct. Barcelona Elements Constitutius

A la web www.debatconstituent.cat/ disposeu de tota la informació sobre el projecte Debat Constituent: finalitat, abast, agenda, enteses, jornades… per què esdevingui un procés participatiu transversal, inclusiu i plural per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya.

Pensem Futur Debatem Futur Escrivim Futur


Avui mostrem els nostres àlbums fotogràfics

Normalment de cada acte que realitzen, o esdeveniment en el qual hi participem, es realitza un petit reportatge fotogràfic per documentar-lo.

Volem compartir els enllaços dels darrers àlbums fotogràfics realitzats pel nostre fotògraf Josep-Lluís Gonzàlez i, no cal dir-ho, que són fotografies que poden ser compartides.

   BSN-Àgora Referèndumés democràcia
BSN-Àgora “Comissió Incidència
Política”
15 de juny de 2017
Acte a favor del Referèndum
Plaça Puig i Cadalfach (Montjuïc)
11 de juny de 2017
·
Sants Debat-Consituent República viable

3r Sants Debat-Constituent
3 de maig de 2017

Per una República
econòmicament viable
27 d’abril de 2017

 

Visita tots els àlbums publicats clicant aquí.


Fem futur: Reactivació econòmica

Modest Guinjoan2Una oportunitat única contra l’atur juvenil


Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

 Modest Guinjoan. Economista

 

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.

Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.

De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.

Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.

La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.


Fem futur: Reactivació econòmica

Agustí Alcoberro3Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

 

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?

 

Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del MHCat

 

El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.

El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.

Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.

Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.

Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.

L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.

El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.

Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.

Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.

 


Fem futur: Reactivació econòmica

Ens hem de posar les piles Josep Cullell 2

 

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom

 

Josep Cullell, aparellador

 

Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

El judici polític del 9-N

6F-9N·
·

Ens han jutjat a tots

·

Han jutjat a tots els que vam anar a obrir els instituts, a tots els que vam anar a muntar les urnes, a tots els que vam estar a les taules, a tots els que vam anar a votar.

Han jutjat la democràcia. La democràcia per la qual van lluitar els nostres pares, la democràcia que ens permet decidir com viure el nostre present, el nostre futur.

Han jutjat la llibertat. La llibertat d’un poble d’expressar la seva opinió, la llibertat de les persones de defensar els seus drets, la llibertat de voler construir una societat millor.

Han jutjat els representants escollits pel poble per escoltar la seva veu, per obeir el seu mandat, per estar al seu costat.

Han jutjat tres persones perquè no poden jutjar-ne dos milions i escaig. Haurien volgut jutjar tot un poble però no poden, ni podran. Un poble s’ha quedat assegut a casa mentre el jutjaven. Per què? Potser perquè aquest poble espera pacient perquè sap que ni els judicis ni les amenaces el podran fer canviar d’opinió; perquè cap judici pot evitar que un poble decidit acabi escollint el seu futur.

Aquest és el meu poble. El que no fa cas de les amenaces. El que ja no té por. El que camina amb pas ferm i serè cap al seu futur. El  que només s’aixecarà per tornar a anar a les urnes a parlar ben fort i ben clar o per tornar a reivindicar-ho pacíficament i incansablement, tants cops com calgui.

Aquest és el poble que estimem, el que volem millorar, el que volem alliberar.

Aquests som nosaltres. Aquest és el nostre país.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Interès nacional també pels drets humans

·

Saoka KingoloDe l’exitosa campanya en defensa dels refugiats podem extreure’n que les necessitats de les persones són universals, com el dret de les nacions a viure en llibertat

·

Saoka Kingolo. Agent intercultural

·

A Catalunya, s’està parlant molt de la crisi dels refugiats, i de les respostes que s’esperen de les autoritats espanyoles i catalanes. El dinamisme de la nostra societat no ens permet quedar-ne al marge, però cal aprofitar l’avinentesa i plantejar a fons els nostres compromisos en defensa dels drets humans i de les causes humanitàries.

Sabem que Espanya no té massa voluntat per acollir refugiats, se salta els acords de la Unió Europea, i condemna milers de persones i famílies a situacions vulnerables, exposades al tràfic humà. Catalunya ha manifestat reiteradament voluntat i disposició d’acollir responsablement.

La plataforma d’entitats Casa Nostra, Casa Vostra ha aconseguit alçar la veu dels catalans a dins i cap a fora. Extraiem d’aquest èxit social que les necessitats personals quan són de caràcter universal, constitueixen el fonament de totes les lluites comunitàries, com la del dret d’una nació a viure lliure. D’aquí que els drets col·lectius combreguen naturalment amb els drets individuals defensables indiferentment.

La correlació entre drets polítics d’una nació i drets humans és innegable per molt que l’Estat espanyol, per manca de voluntat política, no reconegui ni els uns, ni els altres. Però dels drets humans, bé primari i col·lectiu per excel·lència, neixen la resta dels drets de qualsevol societat.

A Catalunya els qui defensem la independència estem convençuts que els nostres drets individuals indueixen els nostres drets com a poble, i assumim que lluitar pel nostre alliberament es justificarà amb alliberaments personals compartits.

De la premissa que les lleis no es poden situar per sobre de la voluntat democràtica del poble, igualment la democràcia, no pot ser incompatible amb un dels valors més preuats de tota persona: el dret a la vida digna.

Per una societat plural com Catalunya, la vida digna dels seus integrants representa el mínim comú denominador dels esforços de construcció nacional, i per a aquesta noble tasca de teixir una societat justa, solidària, moderna i pròspera, prevalen el deure de defensar el bé comú i el dret de socialitzar les necessitats.

La crida a totes les comunitats del país per participar al repte vital i crucial de definir el futur i la identitat nacional, requereix el sentit de coresponsabilitat. Així, conjuminar les causes humanitàries i de solidaritat amb l’interès nacional equival a assumir les necessitats ciutadanes sense exclusió.

Catalunya es troba en una cruïlla de camins per decidir la seva personalitat jurídica, i l’estructura estatal actual en fase d’expiració impedeix garantir les llibertats col·lectives. La clau resideix en el criteri de democràcia participativa, respectant els drets individuals contemplats de forma unitària, pressupòsit per a l’exigència de responsabilitats cíviques, socials o polítiques.

I la manera més pràctica de considerar els drets individuals de forma unitària és contemplar l’interès nacional des de la perspectiva del drets humans.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Posem-hi atenció

Assumpció Castellví2·

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu

··
·

Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’Educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

La identitat de la nostra societat evoluciona contínuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori. Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu, pel simple fet que podríem gestionar més i millor els nostres diners i no hauríem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.

Amb la independència no es resoldran tots els problemes i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l’educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana. Ja hem esgotat els esforços de reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dóna o no suport a la independència.

L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis d´educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

 


Per una República Inclusiva

cartell2No deixis passar una ocasió com la que t’oferim per al proper dijous 6 d’abril.

La Patrícia Gabancho ens sorprendrà a tothom amb les seves reflexions.


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

·

Dolors Feliu
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

·
A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col•lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.