Fem futur: Reactivació econòmica

Ens hem de posar les piles Josep Cullell 2

 

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom

 

Josep Cullell, aparellador

 

Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

El judici polític del 9-N

6F-9N·
·

Ens han jutjat a tots

·

Han jutjat a tots els que vam anar a obrir els instituts, a tots els que vam anar a muntar les urnes, a tots els que vam estar a les taules, a tots els que vam anar a votar.

Han jutjat la democràcia. La democràcia per la qual van lluitar els nostres pares, la democràcia que ens permet decidir com viure el nostre present, el nostre futur.

Han jutjat la llibertat. La llibertat d’un poble d’expressar la seva opinió, la llibertat de les persones de defensar els seus drets, la llibertat de voler construir una societat millor.

Han jutjat els representants escollits pel poble per escoltar la seva veu, per obeir el seu mandat, per estar al seu costat.

Han jutjat tres persones perquè no poden jutjar-ne dos milions i escaig. Haurien volgut jutjar tot un poble però no poden, ni podran. Un poble s’ha quedat assegut a casa mentre el jutjaven. Per què? Potser perquè aquest poble espera pacient perquè sap que ni els judicis ni les amenaces el podran fer canviar d’opinió; perquè cap judici pot evitar que un poble decidit acabi escollint el seu futur.

Aquest és el meu poble. El que no fa cas de les amenaces. El que ja no té por. El que camina amb pas ferm i serè cap al seu futur. El  que només s’aixecarà per tornar a anar a les urnes a parlar ben fort i ben clar o per tornar a reivindicar-ho pacíficament i incansablement, tants cops com calgui.

Aquest és el poble que estimem, el que volem millorar, el que volem alliberar.

Aquests som nosaltres. Aquest és el nostre país.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Interès nacional també pels drets humans

·

Saoka KingoloDe l’exitosa campanya en defensa dels refugiats podem extreure’n que les necessitats de les persones són universals, com el dret de les nacions a viure en llibertat

·

Saoka Kingolo. Agent intercultural

·

A Catalunya, s’està parlant molt de la crisi dels refugiats, i de les respostes que s’esperen de les autoritats espanyoles i catalanes. El dinamisme de la nostra societat no ens permet quedar-ne al marge, però cal aprofitar l’avinentesa i plantejar a fons els nostres compromisos en defensa dels drets humans i de les causes humanitàries.

Sabem que Espanya no té massa voluntat per acollir refugiats, se salta els acords de la Unió Europea, i condemna milers de persones i famílies a situacions vulnerables, exposades al tràfic humà. Catalunya ha manifestat reiteradament voluntat i disposició d’acollir responsablement.

La plataforma d’entitats Casa Nostra, Casa Vostra ha aconseguit alçar la veu dels catalans a dins i cap a fora. Extraiem d’aquest èxit social que les necessitats personals quan són de caràcter universal, constitueixen el fonament de totes les lluites comunitàries, com la del dret d’una nació a viure lliure. D’aquí que els drets col·lectius combreguen naturalment amb els drets individuals defensables indiferentment.

La correlació entre drets polítics d’una nació i drets humans és innegable per molt que l’Estat espanyol, per manca de voluntat política, no reconegui ni els uns, ni els altres. Però dels drets humans, bé primari i col·lectiu per excel·lència, neixen la resta dels drets de qualsevol societat.

A Catalunya els qui defensem la independència estem convençuts que els nostres drets individuals indueixen els nostres drets com a poble, i assumim que lluitar pel nostre alliberament es justificarà amb alliberaments personals compartits.

De la premissa que les lleis no es poden situar per sobre de la voluntat democràtica del poble, igualment la democràcia, no pot ser incompatible amb un dels valors més preuats de tota persona: el dret a la vida digna.

Per una societat plural com Catalunya, la vida digna dels seus integrants representa el mínim comú denominador dels esforços de construcció nacional, i per a aquesta noble tasca de teixir una societat justa, solidària, moderna i pròspera, prevalen el deure de defensar el bé comú i el dret de socialitzar les necessitats.

La crida a totes les comunitats del país per participar al repte vital i crucial de definir el futur i la identitat nacional, requereix el sentit de coresponsabilitat. Així, conjuminar les causes humanitàries i de solidaritat amb l’interès nacional equival a assumir les necessitats ciutadanes sense exclusió.

Catalunya es troba en una cruïlla de camins per decidir la seva personalitat jurídica, i l’estructura estatal actual en fase d’expiració impedeix garantir les llibertats col·lectives. La clau resideix en el criteri de democràcia participativa, respectant els drets individuals contemplats de forma unitària, pressupòsit per a l’exigència de responsabilitats cíviques, socials o polítiques.

I la manera més pràctica de considerar els drets individuals de forma unitària és contemplar l’interès nacional des de la perspectiva del drets humans.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Posem-hi atenció

Assumpció Castellví2·

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu

··
·

Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’Educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

La identitat de la nostra societat evoluciona contínuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori. Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu, pel simple fet que podríem gestionar més i millor els nostres diners i no hauríem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.

Amb la independència no es resoldran tots els problemes i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l’educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana. Ja hem esgotat els esforços de reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dóna o no suport a la independència.

L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis d´educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

 


Per una República Inclusiva

cartell2No deixis passar una ocasió com la que t’oferim per al proper dijous 6 d’abril.

La Patrícia Gabancho ens sorprendrà a tothom amb les seves reflexions.


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

·

Dolors Feliu
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

·
A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col•lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

 


Per una República Ecològica

santiago vilanova

El tema de l’energia és de vital importància tant pel que afecta a qüestions socials i comercials com a nivell polític doncs caldrà definir el model de país sostenible que volem.
Santiago Vilanova i Tané (1) ens donarà peu a debatre sobre aspectes com ara el cost del rebut (cost, taxes, carbó, nuclears, indemitzacions…), els oligopolis i les cooperatives com a alternativa (Som Energia, Hola Luz, etc.), les energies renovables (necessitat i futur)…

____________
(1)
• Membre de Constituïm (grup que ha elaborat la primera proposta de text constitucional català sorgida de la societat civil)
• Vocal de la sectorial 3E (ecologia, entorn i energia) sectorial de l’ANC
• Ponent de la secció Ecologia i Recursos naturals de l´Ateneu Barcelonès


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Els pecats originals de la monarquia

Agustí Alcoberro3

 

Les coses que comencen malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament

 

Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

 

S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a “caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Però el nomenament del príncep Joan Carles com a rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser nomenat monarca per les Corts franquistes.

Així les coses, el referèndum dit de Reforma Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política possible, la República.

La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures, pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli fiscal.  La nova realitat, que en gran part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas”.

El 1975, i el 1979, molts catalans van creure encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.

 

 


Fem futur: L’Estat del Benestar

Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobiraniaRicard Gomà

 

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi.

 

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

 

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat.
Cada estat de benestar expressa, d’una banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials.
Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

 

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

 

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

 

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.