Omplim els balcons de raons!

Als balcons ja hi tenim estelades.

Ara ens cal mostrar les nostres raons pro Referèndum i la República Catalana.

Dos missatges:

1. Si teniu un balcó o terrassa que permet penjar-hi una lona (mida 170 x 75 cm) i des del carrer té prou visibilitat, diga’ns-ho. Envia’ns un correu a: sants-montjuic@assemblea.cat indicant l’adreça exacta i el número de telèfon per poder contactar.

2. Dimecres 1 de febrer, a les 20h, es farà una reunió organitzativa d’equips de treball per detectar punts d’interès on localitzar les lones i per a fer-ne el repartiment. Ens trobarem al local (Alcolea, 75).
Vine i ajuda’ns!

Estem en els darrers mesos i qualsevol acció esdevé de suma importància!

 

Lona al balcó a Sants-Montjuïc

La campanya pel referèndum a Sants-Montjuïc


Com la nostra dansa de la pluja va propiciar l’acord de dissabte

Van apareixent molts detalls de la setmana final de negociacions de Junts pel Sí i la CUP – Crida Constituent, que va conduir a l’acord quasi miraculós que es va fer públic el dissabte 9 de gener. Diumenge Vicent Partal en va escriure a VilaWeb una crònica brillant, “Desclassificat 9G”, quasi un destil·lat del seu conegut llibre Desclassificat 9N. Quico Sallés, periodista de trinxera, es va estrenar a La Vanguardia, al cap d’un parell de dies, amb un notable “Relat de les 72 hores que van canviar la política catalana”. Aquests articles seran els carreus que ajudaran a bastir, d’aquí a uns anys, l’edifici de la nostra història.

Però ningú us ha explicat, independentistes, l’element clau que va desencallar el procés. Vam ser nosaltres. La guspira de l’acord va saltar a Sants. Moisès Broggi havia dit, en l’acte de fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, a Montjuïc, “Tingueu fe en Catalunya”. El divendres 8 de febrer, de bon matí, uns companys van tenir fe i van girar l’estelada gegant del Centre Social de Sants, que havíem hissat el 13 d’abril de 2013, descolorida de tants mesos de sol i espera. Va ser la nostra dansa de la pluja, el nostre gest per invocar la victòria –com els gestos de molta gent que va creure la setmana passada en la nostra nació, com els gestos dels soferts i admirables catalans que hi havien cregut en els moments més difícils. Vam ser escoltats, feliçment.

En procés

En procés

Girem l'estelada gegant del Centre Social de Sants

…cap a la independència

I per acabar, música índia per acompanyar la nostra dansa, oberts al món que ens espera


Espelmes i llaços negres, en record del president Companys

La idea ha sorgit a diversos llocs, entre els quals a l’assemblea territorial veïna de l’Esquerra de l’Eixample. Posem un llaç negre, el dijous 15 d’octubre, a l’estelada del balcó, en record de l’afusellament del president Lluís Companys pels feixistes de l’Estat espanyol.

 


D’acord amb la Junta Electoral, quina estelada posem al balcó?

Les banderes espanyoles s’han de retirar ja dels ajuntaments, abans de la independència, com a conseqüència d’una decisió insòlita, però contundent, de la Junta Electoral. Citem literalment la seva ordre: “els poders públics tenen l’obligació de mantenir estrictament la neutralitat política i, per tant, han d’abstenir-se de col·locar en edificis públics i locals electorals símbols que puguin considerar-se partidistes”. L’Assemblea Nacional Catalana ens comunica que la mesura també afecta les estelades.

Recuperem a continuació un dels nostres articles clàssics, de l’any 2012, que explica les diferències entre les estelades que s’escampen pel país.

Un dels fenòmens més visibles de l’extensió de la sensibilitat independentista a casa nostra és el nombre creixent de banderes estelades que veiem. I sovint se sent la pregunta: quina diferència hi ha, entre la blava i l’altra? Doncs bé, per saber una mica d’on vénen els diferents dissenys cal endinsar-nos una mica en la història de l’independentisme català del segle XX.
————
La bandera estelada va néixer al començament del segle passat, prenent com a model la bandera de Cuba, quan l’illa s’acabava d’independitzar del domini espanyol. Al Centre Catalanista de Santiago hi va haver la primera senyera amb un estel blanc de cinc puntes.
————
La creació de la bandera independentista catalana del triangle blau i l’estel blanc s’atribueix a Vicenç-Albert Ballester i Camps, que el 1918, signat l’armistici després de la Primera Guerra Mundial, impulsà el Comitè Pro Catalunya per demanar l’entrada de Catalunya a la Societat de Nacions. Al llarg d’aquell any 1918 moltes nacions sense estat van veure clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i ho van aconseguir la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia. D’altres països com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia van proclamar-se independents fins que van ser envaïts per la Unió Soviètica. Durant els anys 1920, la bandera del triangle blau amb estel blanc va anar apareixent en ambients i publicacions independentistes. El 1922 Francesc Macià l’adoptà com a emblema d’Estat Català. El 1931 Esquerra Republicana adoptà la senyera com a ensenya oficial, però l’estelada fou mantinguda per les Joventuts del partit. Durant el franquisme, el Front Nacional de Catalunya la utilitzà esporàdicament.
————
L’estelada tornà a popularitzar-se amb la fundació del PSAN el 1968. Per tal d’assenyalar la seva adscripció marxista, tanmateix, canvià el blanc de l’estel pel color vermell, i el triangle blau pel blanc (que pocs anys més tard es convertiria en groc). Des d’aleshores, i sobretot arran de la creació del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) el 1980, aquesta modalitat ha esdevingut la bandera predominant dels partits i organitzacions independentistes de l’esquerra radical.

(Article aparegut al butlletí de SMxI núm. 9, març 2012)


El dret a no enfonsar-nos amb la incompetent Espanya

L'estelada al Prestige (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada al Prestige (foto retocada amb Photoshop)

Ara que es veu que la Guàrdia Civil es dedica a multar vaixells per dur l’estelada en comptes de fer la seva feina de vigilància costanera, recordarem que el dimecres 13 de novembre de 2002 va començar una de les catàstrofes ecològiques més greus de les darreres dècades, l’enfonsament del Prestige. Mariano Rajoy, que havia estat ministre de l’Interior amb José María Aznar durant 16 mesos, fins al juliol d’aquell any, era en el moment de l’accident ministre de Presidència i portaveu del Govern espanyol. Va fer-se càrrec d’aquella crisi, que és memorable per tres raons:

  1. El Prestige, irònicament, marca l’enfonsament internacional del prestigi de la “marca España”, per la pèssima gestió d’aquella crisi. No se n’ha acabat de recuperar mai, si bé la marca no ha arribat tampoc d’un sol cop al descrèdit actual: ha anat acumulant cantada rere cantada.
  2. La contaminació marina de les costes gallegues va generar un moviment de solidaritat espontània de caràcter popular, de gran eficàcia davant la paràlisi governamental i d’una generositat exemplar, un primer empoderament de la gent que continuaria poc després en les gegantines protestes contra la guerra d’Iraq, al març de 2003. Encara recordem la plataforma Nunca Máis.
  3. Va mostrar-nos com era Mariano Rajoy –un home que en un altre país hauria hagut d’abandonar la primera línia política fa temps.

Fixem-nos en el tercer punt, perquè entendrem moltes coses. El Govern espanyol no va saber què fer en cap moment. Les decisions es van improvisar, sense consultar cap expert, ignorant fins i tot la recomanació d’una empresa especialitzada i de referència a tot el món de portar el Prestige a un port segur. Van optar per no afrontar el problema sinó allunyar-lo: van anar remolcant el petrolier uns quants dies en direcció al sud, cap a aigües portugueses –fins que l’OTAN els va dir que prou, per cert. Abans del desastre definitiu, van celebrar amb declaracions oficials que havien solucionat el problema, i van atacar de pas l’oposició pel fet de criticar-los. Amb les costes plenes de fuel, van llevar importància al vessament, van mentir tant com els va convenir i van practicar de forma persistent l’estratègia de la confusió.

Què va aprendre Rajoy del cas Prestige? No-res, si pensem en la seva mesquina actitud davant dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid. No-res, si pensem en el nostre referèndum d’autodeterminació. Rajoy no serà capaç de fer res, no intentarà cap darrer gest aquest dimecres, i votarem el 9 de novembre. L’estelada que salvaguardem del Prestige ens recorda l’enfonsament de la “marca España”, alerta de la incompetència de l’actual president espanyol i augura que, potser, la bona gent que hi ha a Espanya seran també capaços de reaccionar finalment davant de la mentida oficial i construir un país millor gràcies a la independència de Catalunya.


Plantem l’estelada a… la Porta de Brandenburg

Diuen que Angela Merkel va dir que defensava la integritat territorial dels estats. Quan ho va dir? L’endemà del míssil que va abatre, a Ucraïna, l’avió de passatgers de Malaysian Airlines, presumptament llançat pels rebels pro-russos. Cui prodest?, que van dir els romans: qui se’n beneficia? O bé, formulat d’una manera més pagesa, més terral, Qui paga això?, que preguntava sempre Josep Pla. Els alemanys volen estabilitat, com qualsevol estat amb grans interessos econòmics i empresarials, a l’Europa de l’Est o a Catalunya. Posats a citar frases, recordem aquella que deia que “no hi ha res més poruc al món que un milió de dòlars” –o d’euros pel que fa al cas. La independència de Catalunya amenaça l’status quo. L’extraordinària força de les nostres mobilitzacions pacífiques, com la del proper Onze de Setembre, tindrà la virtut d’alterar aquest status quo sense que es produeixi cap daltabaix a la Unió Europea –partir Espanya pot ser la manera d’evitar la bancarrota de l’ineficient Regne d’Espanya i de garantir que podrà pagar el seu deute.

L'estelada a la Porta de Brandenburg (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a la Porta de Brandenburg, a Berlín, (foto del 1989 retocada amb Photoshop)

L’estelada a la Porta de Brandenburg, a Berlín (foto del 1989 retocada amb Photoshop)

Angela Merkel i la República Federal Alemanya ja canviaran de parer. Quan va caure el mur de Berlín, cap estat volia reconèixer el canvi de fronteres. La reunificació alemanya i l’expansió sobtada cap a l’oest del que al cap dels anys seria la Unió Europea semblaven una amenaça intolerable per a una Unió Soviètica en descomposició política i bancarrota econòmica. Ens en recordem, oi? Però es va imposar la realitat, la voluntat dels alemanys de refer el seu país i liquidar la dictadura de l’Alemanya de l’Est. Catalunya és també un país molt realista. Les fantasies i l’arrogància propagandística del Regne d’Espanya fan pensar en les de la Unió Soviètica, i el discurs del Partit Popular a Catalunya o del Partit dels Socialistes de Catalunya, la cançoneta dels polítics alemanys de l’est, que asseguraven que el mur aguantaria 50 anys més encara. Aquest 9 de novembre, data decisiva, serà el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín.

Arriba el dia que els murs cauen, com deia l’espot publicitari d’aquella campanya per incentivar la participació ciutadana en les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2012.


Plantem l’estelada a… el Tribunal Internacional de Justícia

Ara sabem que les constitucions i institucions protodemocràtiques que defensaven els catalans que van lluitar a la Guerra de Successió eren una garantia de llibertat individual, amb figures jurídiques equivalents a l’habeas corpus i amb justícia ràpida i de proximitat. Limitaven el poder reial i l’arbitrarietat; eren tan avançades com les que hi havia en aquella època als Països Baixos. Les havíem defensat durant segles i tenien en part el seu origen en la Revolta dels Remences, a la segona meitat del segle XV. Castella havia tractat d’erosionar aquelles llibertats ben aviat, utilitzant com a instrument el Tribunal de la Inquisició. El Decret de nova planta va representar la seva pèrdua definitiva.

El primer canvi que va implantar la Corona de Castella, després del 1714, va ser la substitució del sistema judicial català pel sistema castellà d’audiències, un sistema centralitzat, directament dependent dels interessos de la Corona, sense garanties per a l’individu, inservible per a la vida quotidiana i en castellà. L’actual Administració de justícia espanyola és, de fet, l’hereva d’aquella justícia del Decret de nova planta, i, més ençà, una de les institucions de l’Estat que menys es van transformar en el pas de la dictadura franquista a la democràcia constitucional. Algú se’n recorda, de l’Estatut? Amb escorrialles de bona fe, plantejava mesures per atenuar aquesta centralització de l’Administració de justícia. El resultat d’aquell darrer intent de pacte? Nul. L’actitud actual d’Espanya? Dificultar la tutela judicial efectiva, per motius econòmics o amb l’excusa de la seguretat, dins la seva tradició secular –seguint els instints del seu ADN, com diria Albert Pont.

L'estelada al Tribunal Internacional de Justícia (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada al Tribunal Internacional de Justícia (foto retocada amb Photoshop)

Demà dilluns el jutge Santiago Vidal farà a les Cotxeres de Sants la xerrada República Catalana, una justícia del segle XXI. Tenim moltes ganes d’escoltar-lo. El país que volem i mereixem és un país amb institucions judicials eficients, amb garanties efectives de protecció de la llibertat individual, amb un poder judicial absolutament independent del poder executiu i el poder legislatiu –Espanya, en tota la seva història, no ha aconseguit separar mai els tres poders, ni en la seva Constitució actual. En aquest breu vídeo, comprovareu que és un jurista que parla clar i català –ens veiem demà!


Plantem l’estelada a… l’Autoritat Portuària de Barcelona

Espanya és un país de pandereta, dominat per la inseguretat jurídica. Divendres, Vicent Partal lamentava la conculcació del dret fonamental a la llibertat d’expressió que havia representat, en la proclamació de Felipe VI, prohibir les banderes republicanes a Madrid. Afegia un segon exemple: la vergonya dels obstacles i les dilacions del retorn dels papers de Salamanca, ara augmentada pel canvi de criteri del ministre d’Esports. Com a democràcia, Espanya suspèn –o com deia aquesta setmana una companya de l’assemblea territorial, hi ha moments que fa tot l’efecte que el Govern de Madrid està a punt de suspendre la democràcia.

L’estelada a l'Autoritat Portuària de Bacelona (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a l’Autoritat Portuària de Bacelona (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a l’Autoritat Portuària de Bacelona (foto retocada amb Photoshop)

La decisió sobre el port de Barcelona que s’han empescat a Madrid també aquesta setmana, fer pagar el 50% dels seus beneficis als ports espanyols deficitaris, és una altra forma d’inseguretat jurídica gravíssima. Els grans operadors internacionals no poden esperar d’Espanya un marc jurídic estable tampoc per a les seves inversions. Comprometre’s a treballar al nostre port potser els acabarà resultant una decisió massa arriscada, si és que l’Estat utilitza el seu poder per frenar el port de Barcelona encara més –hi ha també l’escàndol de la falta d’una bona connexió entre el port i el ferrocarril, una obra sempre diferida en benefici de l’AVE. La decisió de prendre els beneficis al port de Barcelona posa tant en evidència la corrupció espanyola que, si hi havia algun defensor de bona fe de la tercera via, ja s’hi deu haver donat de baixa. De vies, els catalans només en tenim dues: la independència o la síndrome d’Estocolm –i els inversors internacionals, també dues: o la independència o una retirada prudent.


Plantem l’estelada a… Xàtiva

Com que ens han amagat la història, i més que ens l’amagarien si no els desobeíssim, hi ha molts compatriotes que ignoren que Xàtiva va ser exterminada durant la Guerra de Successió. El verb és exacte: és el que havien utilitzat els valencians encara el 1925 (al llibre de Ventura Pascual i Beltran, Datos para la historia del Exterminio de Játiva en la Guerra de Sucesión). La ciutat va ser sotmesa a la rapinya i cremada, l’any 1707, els seus edificis i arxius completament destruïts, els soldats i la població civil assassinats, i els supervivents, deportats a Castella (n’hi va haver molts que van morir pel camí). Felip V va donar l’ordre que es creés una nova ciutat en el seu lloc: Colonia Nueva de San Felipe.

Xàtiva era aleshores la segona ciutat del País Valencià. Havia presentat una obstinada resistència a les tropes borbòniques, i exterminant-la, s’escarmentava tot el País Valencià i tota la Corona d’Aragó. Com els nazis a la Segona Guerra Mundial, els invasors tractaven la resistència al seu exèrcit com una rebel·lió, de manera que no es consideraven obligats a respectar les lleis de la guerra: els soldats que es rendien eren executats, i la població no tenia cap garantia d’empara.

L'estelada a Xàtiva (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a Xàtiva (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a Xàtiva (foto retocada amb Photoshop)

Molta gent de Sants-Montjuïc vam decidir no anar a la plaça de Sant Jaume el dia que Juan Carlos I va anunciar l’abdicació. Lluitem per la independència del nostre país, i veiem la Tercera República Espanyola com una quimera. Ja ens han enredat massa vegades. Què podem esperar d’un estat, república o regne, que tolera l’expulsió de la diputada Mònica Oltra del Parlament valencià per una arbitrarietat del seu president? Què podem esperar d’uns polítics plens d’orgull que posen en perill la vida d’una persona abans que parlar amb la societat que se’ls oposa?

Que esperem res, potser, de qui serà Felip VI? No pas, tampoc. No n’esperem re de re. El cap d’aquest estat que és el Regne d’Espanya no té discurs propi, sinó el que li dicta el Govern –com és natural, d’altra banda, en una monarquia constitucional. I així, a la seva primera intervenció després de l’abdicació del pare, va parlar d’una sola nació a Espanya amb una frase que semblava la versió renovada del “una, grande y libre”. L’home, que es diu Felip, nom ignominiós, triat durant la dictadura –ja que Adolfo no tenia tradició–, el coronaran el 19 de juny, precisament el 307è aniversari de l’extermini de Xàtiva.


Plantem l’estelada a… La Zarzuela

La Casa Reial espanyola canvia de rei. Amb precipitació, no fos cas que durant l’interval quedés algun element sense estar “atado, y bien atado”. Les velles formes espanyoles, d’estil lampedusià (que canvïi tot per tal que no canvïi res) tornen a aflorar com ho han fet durant la llarga Transacció democràtica, que va començar a principis dels 70, i encara no ha acabat.

El procés d’independència de Catalunya, l’esfondrament de la partitocràcia i la contestació total contra un sistema decrèpit han estat com un laxant per l’estat. Pels seus tres poders que mai no han estat separats com en una democràcia normal. Es treuen una llei de la màniga, la imposen amb despotisme i, per si de cas, surt un jutge i avisa que no es pot refrendar el model d’estat. “La calle es mía”, com diria aquell.

No ens conformem amb les tiretes que es van utilitzar per a tapar les ferides del franquisme. Ho volem tot i ho volem ara. I no ens serveixen les excuses com la llei mordassa… la Llei d’amnistia, que es va imposar (democràticament?) perquè els que governen ara poguessin seguir com feien els seus avantpassats fa 50 anys: Defensant sense vergonya que en una democràcia és impensable preguntar a la ciutadania.

L'estelada a La Zarzuela (foto retocada amb Photoshop)

L’estelada a La Zarzuela (foto retocada amb Photoshop)

Esperem que amb aquesta estelada al Palacio de la Zarzuela arribi una brisa de democràcia autèntica i que aquests covards que necessiten imposar el seu criteri per por de perdre els drets feudals tinguin la valentia d’acceptar que la voluntat col·lectiva tendeix sempre a triomfar. Que no ens empassem la seva Constitució, escrita sucant amb tinta una ploma de l’àguila de la seva bandera, que diu que Catalunya no es pot separar d’Espanya. Amb un parell de respiracions profundes podran entendre que, amb la seva col·laboració, tot seria més fàcil. Com a les millors democràcies.