Martxelo Otamendi i Vicent Partal creuaven cartes aquest dissabte a VilaWeb, “La conseqüència del canvi d’imatge” i “Un parlament lleig”, sobre les institucions europees, i les eleccions al Parlament. Coincidien a veure que el projecte europeista es troba en crisi, una crisi sobretot moral –profunda, per sota de la superfície de la crisi econòmica–, amb els vells estats acaparant el poder de decisió i vetllant pel seu interès particular –un plantejament poc democràtic. Tanmateix, el futur d’Europa no ha estat mai ni blanc ni negre. Sempre és gris, a la “Brussel·les grisa d’aigua”. El Parlament Europeu ha anat guanyant capacitat de control, legislatura rere legislatura; enguany podrà elegir el president de la Comissió Europeu, i, per tant, la capacitat d’actuació comunitària es veurà més legitimada i reforçada –per fer-nos oblidar Barroso, l’il·lús amic de Bush, Blair i Aznar–; s’ha assolit, ara fa poc, una unió bancària que hauria de dificultar nous rescats bancaris a costa de la gent, i s’ha imposat la racionalitat del Corredor Ferroviari Mediterrani malgrat els marrameus corromputs de Madrid. Podem ser escèptics respecte al funcionament actual de les institucions europees, però és natural que els catalans, privats secularment d’estat, creiem en el futur de la Unió Europea.
L’estelada al Parlament Europeu (foto retocada amb Photoshop)
Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.
Europa és democràcia amb garanties, llibertat de decisió, el futur positiu. Per això aquestes eleccions europees són també pel sí + sí. No malgastarem línies, doncs, contestant les amenaces antieuropeistes contra Catalunya del govern espanyol i els seus aliats del PSOE. Recordarem només uns versos de Josep Carner, el poeta que va viure a l’exili, tantes dècades, a Brussel·les, un poema que ens fa recordar que som i sempre hem estat europeus, el 1714 i el 1939, malgrat l’absolutisme borbònic i per damunt de l’isolament de la dictadura militar feixista i més enllà de qualsevol maniobra repugnant que gosi pretendre el Regne d’Espanya contra la República Catalana.
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d’estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral.lels.
I en l’agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d’on vaig eixir.
- Estelades a Sants i fora: índex de les estelades anteriors