Plantem l’estelada a… la seu del PSC

La setmana ha dut la vergonya un cop més al PSC. Molt deliberadament, els seus 14 diputats al Congrés s’han mantingut en silenci, plegats a la voluntat i l’interès del PSOE. Han dit no, en contrast amb la claredat i qualitat del discurs de Joan Herrera, defensant el nostre dret al referèndum d’autodeterminació, i el magnífic i llarg treball d’Iniciativa per Catalunya perquè Izquierda Plural defensés el sí, reblat per la mateixa representació del grup parlamentari en el diputat Joan Coscubiela, que va fer una intervenció brillant. Mentre que els uns entronquen amb la tradició política democràtica del país, amb els mateixos postulats de l’Assemblea de Catalunya, i ens fan recordar el paper fonamental del PSUC d’aleshores, els altres semblen un partit socialista de l’antiga Europa de l’Est, amb la seva ortodòxia ideològica, l’aparat burocràtic submís i un lideratge mediocre, que ara ja ni tan sols gosa esmentar la paraula federalisme.

L’estelada a la seu del PSC (foto retocada amb Photoshop)

Aquesta foto s’ha retocat amb Photoshop per afegir-hi l’estelada.

Ja veurem quins resultats obté el PSC el 25 de maig, i quines conseqüències tindran. La seva implantació territorial ha quedat fortament erosianada. Els polítics més destacats dels governs dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla han abandonat el partit. L’estil barroer de la vella política s’ha manifestat quan convenia menys, a les primàries a l’Ajuntament de Barcelona. I l’aïllament respecte a la societat civil ha tingut una prova flagrant aquesta setmana: precisament quan el projecte Ara és l’hora: Reforma Horària obtenia més consensos, el seu promotor més visible, Fabian Mohedano, era expulsat de la direcció del partit. Era temptador posar l’estelada a Ferraz, és a dir, a la seu del PSOE, a Madrid, en comptes del carrer Nicaragua –com vam fer en el cas del Partit Popular, per indicar un sucursalisme total–, però encara tenim l’esperança que una part de la militància socialista opti per donar més valor a la democràcia que no a la Constitució interpretada com a lletra sagrada, i que acabi sorgint del PSC un nou partit.