Les entradetes de l’
Vols saber que és l’Indepensants?
Enllaç a l’arxiu històric d’entradetes publicades
21·
21 de març de 2025 – CALDRÀ BUSCAR NOUS CAMINS…
Ja ho hem comentat altres vegades però sembla estrany que encara no han passat 8 anys del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i tenim els partits dits independentistes arrossegant-se pel fangar de l’autonomisme. L’octubre del 2017 van dir que anaven a fer la independència (ja sabem com va acabar) i ara pràcticament ni en parlen del tema. Són els mateixos partits, amb les mateixes estructures i els mateixos líders.
Posarem dos exemples: per una banda tenim ERC que propugna el que anomenen Finançament Singular, que sembla que ni ells saben ben bé què vol dir però que Espanya va utilitzant per anar fent promeses i investidures del PSOE (Sànchez a Espanya i Illa a Catalunya). És tan inconcret que Espanya ha promès a les altres autonomies que també els el concedirà –per tant deixarà de ser “Singular”- Per la seva banda, Junts ha presentat aquest mes de febrer al Parlament una moció a favor del Concert Econòmic (aquell de l’Artur Mas en el ja llunyà 2012), moció que ha estat derrotada perquè com sabem, ara mateix en el parlament hi ha majoria unionista.
Però el que ens preguntem és si és lògic i si és el que necessita el país que els principals partits dits independentistes s’estiguin barallant amb propostes autonòmiques que la història recent ja ha demostrat superades i que de la independència ja ni en parlin. ¿No havíem quedat que volíem el pa sencer i no tan sols les molles?
Però el cas és que ni fan ni deixen fer: quan l’Assemblea, dos anys seguits en la seva assemblea general, va aprovar incloure en el seu Full de Ruta impulsar una Llista Cívica per mirar de fer unes polítiques diferents, es van disparar totes les alarmes i els dits partits independentistes (i mitjans afins) van desplegar totes les seves armes i influències (per terra, mar i aire i altres) fins que van aconseguir neutralitzar la Llista Cívica en la consulta interna de l’ANC.
No sé vosaltres com ho veieu però per sortir d’aquest atzucac potser hauríem de seguir el que deia un conegut cantautor català en una de les seves cançons (tot i que darrerament ja no la canta): Caldrà buscar nous camins…
14 de març de 2025 – CONSTRUCCIÓ D’UN RELAT DE PAÍS
Des de fa anys que sentim notícies o comentaris als mitjans fent servir el terme “cupaire” per referir-se als membres de la CUP i cada vegada se sent més el terme “juntaire” amb relació a Junts. I aquest darrer amb més freqüència fins i tot per TV3 que, pel seu caràcter institucional, hauria de vigilar de fer servir sufixos que es poden qualificar de tendenciosos. Heu sentit mai que es parli en mitjans de comunicació d’ “ercaires” o “erquis” amb relació a ERC?. O “sociaires” o “sociates” lligat al PSC?. O “comunaires” els de Comuns? Quina estratègia s’amaga darrere d’aquestes expressions?
El sufix -aire sembla denotar, i això és una mera hipòtesi de treball, com a cosa antiga, folklòrica, humil, casolana. Fixeu-vos sinó en alguns dels seus usos: dansaire, cantaire, boletaire, drapaire, trabucaire, trinxeraire, terrissaire… Segur que trobaríem paraules menys significades que les mencionades. Però alguna raó diferenciadora hi deu haver per fer servir un qualificatiu una mica “desqualificant” o bé el nom original d’una formació política. No creieu? Avui en dia li diríeu “dansaire” a qualsevol persona que balla o “cantaire” a una que canta?
És inevitable pensar que això forma part d’un “llibre d’estil” dels mitjans de comunicació més o menys controlats pel poder, que són quasi tots els existents. I segur que és una estratègia una mica “subliminal”, d’aquelles que ni te n’adones quan t’empasses les informacions, però que possiblement tingui el seu efecte secundari en el nostre imaginari.
I no parlem ara de les estratègies prou evidents, com la selecció de les notícies, el silenci d’algunes, el temps dedicat a unes o altres segons l’interès de la cúpula directiva del mitjà, programes destinats a rentats de cervell en funció de determinades campanyes institucionals. Tot això que ara en diuen “construcció del relat”. Relat que ara destaca el retorn a la normalitat de Catalunya. Efectivament: ens segueixen robant, desastre ferroviari, llengua desemparada, polítics rendits i poble adormit. Tot normal.
7 de març de 2025 – L’EXCUSA
Mentre un dels grans partits independentistes hiverna, els altres dos s’han enfangat en una lluita per veure qui esgarrapa més engrunes del règim opressor. Uns diuen haver aconseguit el traspàs integral de Rodalies. “Integral” vol dir que es crea una empresa mixta, amb l’última paraula per part d’Espanya, per gestionar algunes cosetes d’una part de les línies que té Rodalies. És a dir, al voltant d’un 10% del servei, i amb gestió compartida amb Espanya. Déu n’hi do per ser “integral”! Uns altres diuen haver aconseguit les competències en immigració. En aquest cas vol dir que Espanya ha DELEGAT (que no “traspassat”) algunes gestions d’immigració per fer compartides amb la policia espanyol i la Guàrdia Civil. És a dir, el que ja hi havia, amb el control encara a les mans del règim i duplicant la burocràcia.
Cadascun d’aquests partits ven la seva “conquesta” com una victòria. I la passen per la cara de l’altre com volent dir “elis, elis, el règim opressor és més amic meu que teu!”. Per a nosaltres no són més que excuses per dissimular la renúncia a l’objectiu de la independència. I tot això a qui beneficia? Al de sempre: Pedro Sánchez. Que s’assegura l’estabilitat de manera que no li passi factura a les properes eleccions perquè, quan arribin d’aquí a 2 anys, ja ningú se’n recordarà. Aquesta excusa dels partits que han renunciat a la independència ens ha de fer aixecar del sofà, omplir els carrers i deixar clar que les úniques competències que ens serveixen són les que garanteix un estat independent.
28 de febrer de 2025 – NO VOLEM MÉS COMPETÈNCIES. VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
El MHP Quim Torra ho va dir: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia” (*).
És clar, ell no és un home de partit, per això va poder arribar a la conclusió anterior i per la mateixa raó els que figurava eren els seus el van deixar a les potes dels jutges.
Un cas semblant li va passar al MHP Pasqual Maragall quan al seu partit (ell sí que era home de partit) li va semblar que demanava més que autonomia.
I és que els partits, tots, viuen de l’autonomia, per què haurien d’embrancar-se en aventures quan tenen la menjadora ben engreixada? A més ara, després de tants anys d’autonomia, s’hi afegeixen els buròcrates que han aconseguit que fins i tot gent amb tanta paciència com pagesos i ramaders diguin prou.
Els polítics ens volen pacificats, ens tornen a enredar amb traspassos promesos mil cops, recordeu el MHP Montilla dient que Rodalies estava fet el 2009, el conseller Puigneró ho va dir el 2021 i el MHP Aragonès el 2023, en fi: què no volem més competències, què volem la INDEPENDÈNCIA, posem-nos-hi!
Ara s’acosta la campanya de la renda, una manera que tenim de practicar la sobirania és fer servir la Hisenda Catalana per pagar perquè, a la vegada, enfortim l’Agència Tributària Catalana. Si, al final envien als calés a Madrid, però de moment els tenim un temps i potser en un futur republicà es podrien quedar aquí per sempre.
Salut i República Catalana!
21 de febrer de 2025 – PEIXALCOVISME
La política de peix al cove practicada durant tants anys per CiU la crèiem superada quan la independència va començar a ocupar la centralitat de la vida política a Catalunya, durant els anys del procés.
Si ens parem un moment a pensar, després de fer un referèndum d’autodeterminació (i guanyar-lo) i després que el Parlament aprovés la Declaració d’Independència el 27 d’octubre de 2017 (encara que sense implantar-la) no ens podíem imaginar que passats 8 anys, els partits anomenats independentistes haurien reculat en el temps i haurien tornat a la vella política de CiU, de mirar d’esgarrapar traspassos de Madrid. Això sí, sempre amb la condició que els vents polítics siguin favorables i amb el risc (i normalment amb la seguretat) que allò que es pacti amb Madrid serà sistemàticament incomplert, vulnerat, laminat, infrafinançat, etc.
La política del peix al cove que ara practiquen Junts i ERC no ens acosta a la independència sinó que ens n’allunya perquè ha desplaçat de la centralitat política l’objectiu de la independència (que tanta feina i tants esforços va costar a tanta gent) i hi ha col·locat les baralles de vol gallinaci per obtenir traspassos que ja sabem que Espanya no els concedirà i que pel camí generen batalles fratricides en el nostre bàndol que contribueixen a anar passant el temps i a desanimar la gent.
Per tant, des de l’Assemblea hauríem de ser valents i dir ben alt i ben clar que no volem traspassos de competències, volem la independència. Així, alguns eslògans d’actualitat podrien ser:
NO VOLEM EL TRASPÀS DE RODALIES, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
NO VOLEM EL TRASPÀS D’IMMIGRACIÓ, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
NO VOLEM CAP FINANÇAMENT SINGULAR, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
Per això exigim que els partits independentistes –si és que els hem de seguir anomenant així- destinin tots els seus esforços per fer un pla per implantar la independència –que com hem dit la tenim guanyada en referèndum i declarada pel Parlament-, un pla que haurien de fer conjuntament amb l’Assemblea i amb tot el moviment independentista.
14 de febrer de 2025 – ELS PARTITS I L’ASSEMBLEA
De sempre, i això ho sap tothom, els partits polítics catalanistes, després esdevinguts independentistes, han intentat influir en la marxa de l’Assemblea, desembarcant alguns dels seus militants al Secretariat Nacional i mirant d’ocupar els càrrecs més importants de l’entitat. Ben lògic, tractant-se de l’organització política amb més capacitat de mobilització del País i d’Europa: calia tenir-ne un cert control i que el vent bufés en la direcció que els convenia.
Això potser podia fer perillar la seva transversalitat si la balança s’inclinava massa cap un costat o l’altra. Però des de dins de l’Assemblea i des del punt de vista de l’activisme, tenia una relativa importància: tots compartien un objectiu comú, l’assoliment de la llibertat del nostre Poble. Era allò de que no ens preguntàvem què votava el del costat: tant li feia que fos una mica més de dretes o d’esquerres: el camí era comú.
Aquesta dinàmica de colonització de l’ANC per part dels partits tampoc no és que hagi variat massa. En aquest aspecte, per tant, res de nou. Però el moment polític és ara radicalment diferent: estem en hores baixes, sobretot perquè la classe política, uns, els altres i els de més enllà, d’una manera o altra han renunciat, de forma més explícita o menys, a exercir el paper de motors de la independència des del vessant institucional. La conseqüència és que l’Assemblea està quedant com l’últim bastió de la unilateralitat, defensant que Catalunya ja es va autodeterminar, que el referèndum es va guanyar i que la independència es va declarar, encara que no exercir.
Per tant, ara és més greu que mai que els partits ocupin posicions en la nostra entitat, perquè la farceixen de processisme, mantenen una certa “transversalitat” esterilitzant, anul·len la seva capacitat de mobilització i de revolta popular efectiva. I això, amics, no ens ho podem permetre. O estarem al cap del carrer.
7 de febrer de 2025 – LA INCOMPETÈNCIA I L’EXTREMA DRETA
Obrim el diari. Els pagesos que van impulsar la Revolta Pagesa fa un any avisen que la seva situació no ha millorat gens, ans el contrari. I apunten a noves mobilitzacions. És el darrer exemple d’un fenomen que estem vivint a molts nivells: la classe política demostra ser incompetent per resoldre problemes. Les dificultats amb l’habitatge van començar fa dècades i, malgrat la gran preocupació que mostren els governants, no s’han resolt. Com la sobrecàrrega del sistema sanitari, els mals resultats a l’avaluació del sistema educatiu, la lentitud de la justícia, la minorització del català, la immigració, i un llarg etcètera.
D’uns anys d’ençà s’ha estès una precarietat que amenaça amb cronificar-se. I els partits ens demanen que els votem per tal que puguin solucionar-ho. Però no ho solucionen. I posen la catifa vermella a l’extrema dreta, que ofereix solucions fàcils (massa fàcils) i que espanten, però que apunten directament a les emocions i per això troben forat.
La independència també és per això: per tenir l’oportunitat de canviar la manera de fer política. Que qui sigui al govern pugui solucionar els problemes i sigui humil a l’hora d’admetre errors i incapacitats. Que les decisions estiguin en mans d’experts, i no en mans d’un que passava per allà i, com que és del partit, li donem el càrrec. Amb això recuperarem la qualitat de vida i l’extrema dreta desapareixerà sola. Hem d’empènyer per la independència i la regeneració política, cada dia i sense excuses.
31 de gener de 2025 – PROBLEMES A LA METRÒPOLI
Hauríem d’estar molt atents al que els passa als espanyols, s’estan fotent els trastos pel cap amb la corrupció d’uns i altres, sempre ha estat així, però aquest cop té unes connotacions, diríem més grosses, més importants.
El “deep state” fa mans i mànigues per treure a Pedro Sánchez de la Moncloa perquè com s’ha de doblegar a les exigències dels socis d’investidura i de govern, el deuen considerar poc franquista; s’han atrevit a incomplir lleis aprovades per les seves Cortes i fins i tot, a fer seure al fiscal general al banquet dels acusats. Fet aquest darrer inèdit a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
En el període de la Segona República anomenat “bienni negre 1933-35” durant el qual va governar en Lerroux amb el suport de la CEDA, la seva nefasta gestió i diverses vergonyoses actuacions judicials, van portar el front popular a guanyar les eleccions de febrer del 36.
Tots sabem el que va passar després. A la metròpoli, franquistes de tota mena continuen generant problemes, estiguem molt atents per si en podem treure profit.
Salut i República Catalana!
24 de gener de 2025 – LA REUNIÓ
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, presidents dels dos principals partits independentistes, juntament amb els seus secretaris generals, Jordi Turull i Elisenda Alamany, s’han reunit a Waterloo.
No és una gran notícia. El que ens hem de preguntar és per què el que fou president i el que fou vicepresident del govern català l’octubre de 2017, pràcticament no han parlat des de llavors, ans al contrari, tots aquests anys s’han dedicat a treure’s els ulls.
Una altra pregunta que ens fem és, què poden aportar ara aquests dos polítics si quan ho tenien tot de cara –l’octubre del 17- van renunciar a tirar endavant la independència?
Al sortir de la reunió van declarar que els dos partits havien acordat d’impulsar espais de treball coordinat per debatre les qüestions que afecten el futur nacional i el progrés social de Catalunya en tots els àmbits. Així mateix, van dir que havien decidit de “començar una nova etapa que contribueixi a recuperar la força i la iniciativa del moviment independentista”.
Això va ser el dia 16 de gener, el dia 17 Elisenda Alamany anunciava el sí d’ERC al pressupost de Collboni (PSC) a l’Ajuntament de Barcelona.
Més enllà de la matrícula del cotxe de Puigdemont (1-O-2017) –anècdota infantil que ha sortit a tots els mitjans de comunicació- pel que sembla no s’ha parlat de la Declaració d’Independència, ni de què pensen fer per arribar-hi.
Les conclusions que en traiem són que aquests tipus de trobades només responen a interessos dels partits i que cada vegada és més clar que els polítics que el 2017 estaven al capdavant del moviment ja estan amortitzats i que han de fer un pas al costat i facilitar la renovació de lideratges.
17 de gener de 2025 – SAP GREU. SI CAL, PARLEM-NE
Aquesta setmana heu rebut un correu amb relació a l’Assemblea General Extraordinària (AGE) de la nostra entitat, recomanant-vos el vot negatiu (el que es votarà els dies 18 i 19, una vegada incloses les esmenes aprovades els dies anteriors) al conjunt del document, el nou Full de Ruta que hauria de servir-nos de guia per ara mateix i els pròxims temps. Evidentment, respectant la llibertat de cadascú a votar el que li sembli adequat. Tanmateix, estem fent arribar als interventors de l’AGE les nostres queixes i documents justificatius, perquè valorin si els resultats de les votacions poden ser vàlids en aquestes condicions.
Ens ha costat molt fer-vos aquesta recomanació. Deveu estar pensant que només falta això per acabar d’afeblir i dividir el moviment independentista. I teniu tota la raó. Però no podem deixar passar que s’han traspassat uns límits sagrats: el respecte a la llibertat de votar esmenes que van ser presentades després d’un debat a la nostra territorial. Com els està passant a moltes altres.
La realitat és com és, però estaríem construint sobre fang si acceptéssim no fer soroll ni rebelar-nos quan patim una injustícia o maltracte democràtic pel suposat bé de la unitat. Com en els conflictes familiars, per exemple. Unitat per a què? Per abaixar el cap?
Nosaltres, i moltes altres territorials, havíem presentat unes esmenes que sotmetíem a la consideració de tots els socis. Acceptem que es puguin aprovar o no, però que almenys arribin a tothom. En qualsevol cas, això forma part de la regeneració democràtica que des de fa tants anys reclamem a la classe política i que nosaltres hem de ser els primers a exigir-nos a nosaltres mateixos.
Si és el cas, estem disposats a parlar-ne en un debat obert i franc entre tots nosaltres, com hem fet sempre, com estem disposats a fer. Per bastir un País on els drets individuals i col·lectius siguin respectats per tothom, persones i institucions. Descontaminem-nos dels vicis històrics d’un estat que ens domina i ens vol assimilar al seu tarannà maldestre.
10 de gener de 2025 – ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA
Enmig de la desmotivació en les files independentistes, l’Assemblea Nacional Catalana convoca una assemblea general extraordinària del 15 al 19 de gener per tal d’aprovar un nou full de ruta. És molt important dedicar el temps necessari a llegir la ponència i les esmenes proposades per tal de decidir de manera informada a l’hora de votar. Que els partits hagin desat al calaix la lluita per la independència per tornar-se a centrar en la política autonòmica no és un motiu perquè, des de la societat civil, fem el mateix. No ens ajudarà enfadar-nos amb ells i quedar-nos a casa com si l’objectiu ja no fos possible, o ja no fos necessari. Ens cal participar en totes les iniciatives que sorgeixin per tornar a prendre embranzida. Tornar a agafar el protagonisme. I tornar a obligar els partits a seguir-nos o a desaparèixer. I per això, com dèiem, un pas important és el full de ruta de l’assemblea. El que definirà les accions de l’entitat els propers mesos.
Participem-hi!
·