Les entradetes de l’
indepensants

Vols saber que és l’Indepensants?

14 de novembre de 2019 – CALEIDOSCOPI DE TARDOR
En pocs dies hem pogut veure i viure múltiples facetes de l’actualitat, que conformen una complexa imatge del moment tan canviant que estem vivint:
– Uns resultats electorals que evidencien encara més la distància sociològica entre Espanya i Catalunya: mentre la primera s’ensorra en la histèria anticatalana, en la segona creix l’independentisme. I als equilibristes se’ls veu el llautó.
– Un pacte de govern presumptament d’esquerres ara és facilíssim, quan fins fa 4 dies era impossible i no deixava dormir el candidat que fa de polític.
– El franquisme es treu el vestit de camuflatge i surt de l’armari, un cop treta la immensa llosa de la basílica.
– El “tsunami som tots” es posa les piles, desobeeix i planta cara. I ni la JEC, ni les forces repressores no saben ni per on començar quan es multipliquen els reptes i els concerts.
– Això sí: tota la desobediència social ja durant 4 setmanes contrasta amb la nul·la desobediència institucional. Poques vegades un Poble tan generós i creatiu s’ha sentit més orfe.
És clar que potser d’aquí a uns dies es concretarà una gran bufetada dels jutges europeus a la cúpula judicial prevaricadora: la situació pot fer un tomb i potser ens farem un fart de riure. Petit gir del caleidoscopi i imatge nova…

7 de novembre de 2019 – REFLEXIONEM PEL DIUMENGE
Mirem d’aclarir-nos de cara a la jornada electoral de diumenge:
Sembla definitivament abandonada la postura de: “no hi hem d’anar a fer res a Madrid” o “no cal presentar-s’hi” o bé “no cal anar a votar a unes eleccions que no són les nostres”…. Perquè avui en dia sembla que hi ha un cert consens en què, mentre estem sotmesos a Espanya, cal mirar de rebentar-la des de dins. Pel nostre bé. I el d’ells.
L’Assemblea ha fet una consulta als seus membres. El resultat, massivament a favor de la proposta del Secretariat Nacional: A favor de les opcions que defensin prou repressió, llibertat i autodeterminació.
Per tant, no té sentit que les opcions “autoanomenades” (llenguatge de la JEC) independentistes mantinguin les seves aliances amb els del 155 ni donar-los suport en el poder a Madrid.
Però per evitar les contínues aixecades de camisa, cal posar en pràctica el criteri de votar, no sobre la base de les promeses que ens facin, encara menys en campanya electoral, sinó en funció de les seves actuacions passades. I especialment les més recents d’aquest any profusament electoral.
Per tant, diumenge, tapem-nos el nas i votem a la menys dolenta de les opcions, sempre seguint el nostre criteri personal.
Però sobretot, haurem de parlar del futur. De com encarem de manera regeneradora i revolucionària les inevitables eleccions al nostre Parlament. Perquè recullin el sentit majoritari del País sense filtres, ni aparells, ni personalismes que empal·lideixin el missatge del carrer.
De moment, aquest dissabte, tots a reflexionar. Però, precisament, al mig dels carrers i places.

31 d’octubre de 2019 – L’ESTAT ESPANYOL, UNA ABERRACIÓ
– Com qualificar el fet que un president de govern no vulgui ni agafar el telèfon a l’altre i se n’enrigui quan el diàleg és la base de la política?
– Què en direm de la postura del ministre de l’interior que no vol revisar les actuacions de les seves forces d’ordre públic, quan salten ulls i testicles i amb molta barra qualifica els enfrontaments com més greus que els del País Basc, amb quasi mil morts en atemptats?
– Quina consideració mereix el cap de la cúpula judicial quan en una trobada amb els més alts comandaments militars qualifica l’independentisme de “exigua minoria de cegatos irracionales…”? Bona demostració de la imparcialitat de l’autoanomenada justícia espanyola.
– Com es pot admetre la irrupció al domicili de l’advocat defensor de Puigdemont amb qualsevol excusa i la vulneració de les seves eines de treball, mòbil, agenda, correus electrònics?
– Després de trametre per tercera vegada una euroordre contra el nostre President a l’exili, amb errades del jutge pròpies de becari estúpid, la vicepresidenta del Gobierno, doctora en Dret Constitucional, com s’atreveix a amenaçar el Govern belga, menyspreant la separació de poders?
– En quin país democràtic del món es faria un funeral d’estat al Dictador,40 anys després de la seva mort?
– Què es pot pensar de la Guàrdia Civil fent tancar per terrorisme la web del Tsunami, moviment que es declara seguidor de Gandhi? Espanya, autoanomenada “Democràcia plena”, imita Rússia i Xina, “paradisos” dels Drets Humans.
Podríem anar seguint el reguitzell de despropòsits. Però és inevitable creure que han d’estar molt embogits per fer el ridícul als ulls de la comunitat internacional i no adonar-se que la distància entre ells i nosaltres ja és sideral i irreversible.

24 d’octubre de 2019 – L’IMPERI CONTRAATACA
Mentre els seus robocops i els de la colònia estan de cop i volta desapareguts, no sabem si per alguna trucada o perquè han descobert que si no apareixen, ens acabarem avorrint de sortir al carrer, el seu líder fa una visita llampec i, sorpresa: resulta que els habitants d’aquí no es barallen entre ells, sinó que, tots a una, l’escridassen, inclòs també l’eficient personal sanitari.
Tot plegat fa la impressió que els mentiders compulsius s’acaben creient les seves pròpies fantasies. Resulta que el procés el donaven per mort i ara sembla que no. I les forces repressores han de ser rellevades perquè estan estressades. I això no pot conduir més que a la negació de qualsevol via de solució. S’enquista el problema i fa impredictible el resultat de les eleccions que ho havien de solucionar tot en aquell país que menysprea allò que ignora. Que és gairebé tot!
Això sí: continuen perpetrant barbaritats, investigant l’advocat defensor del MH poc abans de la vista per una nova petició d’extradició. Mantenint a presó, ja fa un mes, a acusats de terrorisme sense cap prova fefaent. I acumulant descrèdit a còpia de proclamar diàleg i no despenjar el telèfon. Símptomes evidents de podridura d’un règim que passeja la seva mòmia insigne en helicòpter.

17 d’octubre de 2019 – ULSTERITZATS
La reacció popular davant la sentència previsiblement venjativa ha estat massiva. Les concentracions i manifestacions multitudinàries s’han fet per tot el País, destacant-ne l’ocupació de l’aeroport de dilluns i la manifestació davant de les delegacions del govern estatal. I des d’ahir, les marxes per la independència recorrent el territori. Res de fracàs del moviment independentista com pregona el president en disfuncions.
El contrapunt són els actes de violència que han anat creixent des del primer dia. Violència que se sustenta en tres potes: A) Unes actuacions policials provocadores i fora de la contenció exigible. B) Una més que probable intervenció de bon nombre d’infiltrats que semblen escapolir-se un cop començada la gresca i que difícilment acaben rebent. C) un sector de jovent, cremat per tant de temps de ràbia continguda, i amb ganes d’acció.  Això sense oblidar que els provocadors que actuen pretenen tres objectius: criminalitzar-nos, dividir la societat catalana i, finalment, desmobilitzar-nos.
Tot plegat ho hem de relativitzar. Això és normal en qualsevol país quan hi ha situacions conflictives. Només hem de pensar en Hong Kong i, sense anar tan lluny, el moviment de les Armilles Grogues a França. Però, sens dubte, hem de pensar a qui afavoreix aquesta situació. Pot ser l’excusa per eliminar les escasses competències de la Generalitat. Això és l’Ulster que ens van prometre.
En tot cas, veient aquestes imatges, els hauria de caure la cara de vergonya a aquells que van acusar de rebel·lió i condemnar per sedició els dos Jordis per evitar accions com aquestes i que ahir complien dos anys de presó.
Respirem a fons, convoquem manifestacions i actes amb horari d’inici i d’acabament. Aïllem els infiltrats i violents. Participem, si podem, en les marxes i la rebuda a la ciutat i fem una jornada de vaga general “Pels drets i les llibertats”, tot defensant, com sempre, la noviolència i aquests dies, més que mai, reclamant unitat.

10 d’octubre de 2019 – KURDISTAN I CATALANISTAN
Aquests dies, els Estats Units, regits per un desequilibrat president, abandona els que fins ara eren els seus aliats kurds i els traeix, abandonant-los i deixant-los en mans del dictador turc, el qual ja va atacar-los amb armes químiques en el passat. Aquest dictador que s’inspira en les autoritats espanyoles.
Això ens fa pensar en Catalunya, una altra nació sense estat, que va ser traïda i abandonada de manera semblant pels seus aliats anglesos el 1714. I també per aquesta Europa que no va moure ni un dit per salvar-nos de les urpes del dictador Franco durant molts anys.
I ara, veient aquesta Unió Europea que permet dirigir els seus afers estrangers a un personatge tan fosc, corrupte, geniüt i gens diplomàtic com el fins ara ministre d’exteriors espanyol, afegit al maltractament dels refugiats i immigrants, fa pensar que aquest vell continent, bressol de la civilització, no és més que un femer regit per l’egoisme, el negoci desenfrenat, la corrupció i la deshumanització.
Tinguem-ho clar: kurds i catalans només ens tenim a nosaltres mateixos. Uns i altres, amb les nostres pròpies eines, aconseguirem la llibertat.
Tinguem la motxilla i l’esperit a punt. Estiguem atents a les xarxes, perquè no sabem ni el dia ni l’hora. I no patiu pels governs europeus. El que guanyarem en aquest nou octubre és l’opinió pública de llurs països.

3 d’octubre de 2019 – PREPAREM L’EQUIPATGE
A l’espera de la sentència del judici de la vergonya, aquest País es prepara per sortir al carrer i fer realitat allò de “Els carrers seran sempre nostres” com ja s’ha vist per la Diada i per l’u d’octubre.
Però ara potser ho haurem d’ampliar a les carreteres, les ciutats i els pobles. I no només per un dia. Cal que ens preparem físicament i mentalment per al que haurem de fer, amb un equipatge on no faltin un mínim de provisions, menjar, aigua, potser un tamboret, protecció per al sol i la pluja… I molta tranquil·litat, sang freda, paciència, noviolència. I curulls d’il·lusió.
Cadascú hi pot jugar el seu paper: uns com a marxaires actius, ja sigui de forma permanent o puntual. Altres com a equips de suport o logística. Tot amb l’estil amb què es va viure aquell diumenge de fa dos anys. Tot amb aquella creativitat, generositat i capacitat d’autoorganització que els va vèncer de manera rotunda i que encara no ens perdonen.
Respecte a la conveniència d’una vaga general, alguns ja han posat el crit al cel per les pèrdues que representaria. Per això en Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, deia en un article recent que això podria representar una inversió de futur, i significaria aproximadament només unes pèrdues del 0,15% del PIB al dia. Fent la proporció, arribem a la conclusió que el dèficit fiscal representa l’equivalent a uns 45 dies de vaga. O sigui que, cada any, durant un mes i mig, els catalans, sigui quina sigui la nostra ideologia, treballem per al dimoni. I que ens perdonin les fúries de l’infern!

19 de setembre de 2019 – CASTIGATS A VOTAR
Fins que no n’aprenguem, i diuen que no ho férem adequadament. Aquells que varen ser escollits representants en les eleccions anteriors, aquells que saben allò que ens convé, arriben a afirmar que les qüestions importants no les ha de decidir el poble. Quanta mediocritat, supèrbia, incultura, egoisme i manca d’esperit democràtic!
La nova convocatòria de novembre és un baròmetre de la crisi permanent de l’estat espanyol. Sobretot gràcies al que ells en diuen “el problema catalan”, però que de fet, és el problema essencial d’Espanya: una nació que pugna per sotmetre les nacions veïnes. Durant anys, els vots dels catalans permetien formar govern d’un partit o de l’altre. Ara, són pura contaminació, pestilència. Quasi radioactius!
S’endevina una altra raó de tanta desídia estatal: la por de governar davant d’una situació econòmica greu i d’unes mesures impopulars que es van ajornant. I que l’enquistament del nostre repte no faran més que agreujar.
Però a nosaltres no ens fan por les urnes. I la immensa majoria tenim clar que hem d’anar a votar. Més aviat el problema és decidir quina formació escollir en funció del paper que han jugat a Madrid uns o altres. Potser l’indicador més segur és, en funció del seu programa, si és que el compleixen, analitzar quina de les opcions pot ajudar a aprofundir en la crisi d’estat. Algun programa i llista, coherent amb aquest plantejament, si us plau?

5 de setembre de 2019 – DIADA: ENFOQUEM L’OBJECTIU
Com en les càmeres fotogràfiques en què cal enfocar l’objectiu per obtenir una imatge nítida, aquesta Diada hem de visualitzar-la amb precisió per no perdre detall de què és i ha de representar. No és un 11S més, amb la tradicional alegria i la seguretat d’estar a punt d’aconseguir la gran fita. Ni pretenem fer servir un muntatge de sempre en circumstàncies ben diferents.
Per començar, ens hem de comptar i constatar (i que constatin) que hi som com sempre. Renunciar a la concentració es podria entendre com una rendició. Res d’això! I menys ara que estem assolint èxits inèdits en la lluita per la implantació de l’independentisme en les cambres de comerç, en els sindicats i altres centres de poder de la nostra societat. També en la campanya per un consum estratègic, que valora les nostres empreses, els nostres productes, amb una mirada per la sostenibilitat i la redistribució de la riquesa.
Potser la clau de tot això ens la donen les samarretes: a més d’exterioritzar el lema OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA, són la font de finançament de moltes d’aquestes campanyes, que fan madurar el procés. Per això al matí és important participar en la campanya “Eines de País” al Pla de Palau.
I a la tarda, al voltant de la “plaça de l’1 d’octubre”, exigir la unitat estratègica als partits i mostrar la nostra persistència en la lluita contra l’opressor, amb el convenciment de començar un nou cicle d’accions que ha de repetir l’esperit d’aquell diumenge plujós en què l’Estat va ser derrotat per heroisme dels votants.

29 d’agost de 2019 – ENS RETROBEM DILLUNS
Engeguem el nou curs amb la necessitat imperiosa d’aconseguir la unitat del món independentista, si es vol afrontar amb certes garanties el torcebraç que representarà aquesta tardor. Amb l’esperada sentència del judici de la vergonya, amb la resolució d’algunes demandes als tribunals europeus. Tot amanit amb una inestabilitat política i econòmica a Espanya i a Catalunya.
Cal que sapiguem actuar amb tota la força necessària, i això demana un acord previ d’acció en cada un dels fronts esmentats.
I aquesta unitat s’ha de fer visible ja per la Diada. No podem permetre’ns el luxe de punxar, com esperen els unionistes, amb excuses com la mala maror entre l’ANC i els partits. I doncs què es pensen les cúpules d’aquests, que tolerarem impunement els pactes bruts amb els botxins? I l’abandó dels objectius nacionals defensats davant les porres?
En tot cas, dilluns vinent, dia 2, us convidem a l’acte de preparació de l’11S que farem conjuntament amb Òmnium a la Plaça de Ramon Torres ( Font Nova ). Repassarem les iniciatives d’èxit aconseguides aquests darrers temps: en el món sindical, en el consum estratègic, en les Cambres de Comerç, en les concentracions fora del nostre territori. I empenyerem ben fort per a noves campanyes: “Ho tornarem a Fer” i el “Consell per la República”. I prepararem el clam unitari de la Diada que també, aquest any, serà preludi d’esdeveniments històrics. I que ningú digui que l’Assemblea només sap preparar performances.

 

1 d’agost de 2019 – ENS TORNEM A VEURE ALS CARRERS
Aquest és el darrer butlletí d’aquesta temporada que, setmana rere setmana, us tracta de situar i informar de les nostres activitats. Hi tornarem el dijous 22 d’agost per encarar el nou curs amb empenta renovada. Mai ningú podrà dubtar de la resiliència i fermesa de tots plegats.
Volem remarcar-vos que haurem de dedicar molts esforços perquè la Diada d’enguany sigui un èxit esclatant. Demà rebreu instruccions per apuntar-vos com a voluntaris. I anoteu a l’agenda l’acte del dilluns 2 de setembre al vespre en l’àmbit de la Festa Major.
En tot cas, l’11S és aquest any estratègicament molt important. S’han aixecat veus crítiques, des dels mitjans i des dels partits, qüestionant la manera com ho encara l’Assemblea. Per uns, un plantejament massa tebi, conservador. Per a d’altres, massa crític amb les organitzacions polítiques. Tanta queixa en un sentit i en l’oposat potser indiquen que l’organització ha trobat el punt just. Exigim unitat i fermesa!
Possiblement tot plegat no és més que un reflex de les inquietuds, dubtes i divisions que tant fomenten des de l’opressor. No els hem pas de donar ni un bri d’esperança. El nostre Poble mai no falla. Ens tornarem a veure als carrers i, de ben segur, que no sempre serà per una estona…

25 de juliol de 2019 – ARA EN DIUEN INVESTIDURA…
Un senyor que es presenta com un mal menor: “O jo o el tsunami de la dreta” denota un escàs mèrit propi, una absència de programa, una manca de projecte il·lusionant. El vot de la por.
Un candidat que mostra una gran prepotència, deixant passar els mesos sense moure’s, no acceptant cap condició dels possibles aliats, fins i tot ridiculitzant-los, no sembla que tingui massa interès a ser elegit. Almenys, de moment. Per què ho fa tan difícil? No pas pel bé del país.
Un polític que en el seu discurs d’investidura no diu ni una paraula sobre Catalunya, sens dubte el principal problema amb què s’enfronta l’Estat des de la mort de Franco, és un acte d’autisme o d’inconsciència flagrant. Algú entendria que no parlés de l’atur o del terrorisme si aquests fossin els problemes més greus? És que no té cap proposta al respecte?
Jugar amb la possibilitat d’anar a unes noves eleccions és una bufetada als ciutadans, és dir-los: “Torneu a votar, a veure si ho feu millor”. Doncs no. La seva obligació és posar-se d’acord. I és que fer un govern de coalició és inèdit a Espanya: sembla vergonyant, ja que cal negociar i això no és propi de la seva “hidalguia”.
I anant als nostres representants: si ni us han inclòs en les negociacions, ni ofert res de res, sempre amb amenaces d’un nou 155, per dignitat, no podeu moure un dit per facilitar la “investidura” d’un despullat. Deixeu que ensenyi les vergonyes. O les mostrareu vosaltres. I en prendrem nota.

18 de juliol de 2019 – SAMARRETES SÍ, SAMARRETES NO
Aquest any s’han accentuat les divergències dins dels partits independentistes. Lògic. En allunyar-se l’assoliment de l’objectiu, es concentren en la repressió, guarden a l’armari els seus discursos triomfalistes i es dediquen a disputar-se les cadires perquè necessiten subsistir.
També es discuteix el paper de l’Assemblea. Se li demana més lideratge, però la resposta a les seves convocatòries no té l’entusiasme de quan es veia l’objectiu a tocar. La discòrdia s’ha desfermat arran de l’acció proposada per la Diada d’enguany amb comentaris crítics de Clara Ponsatí i l’article d’un periodista, entre d’altres. Des de Sants mateix, fa mesos vàrem fer una proposta de transformar l’11S en una diada festiva i simbòlica de protegir els nostres edificis emblemàtics.
Altres formats de la diada podrien haver servit com un avís a navegants que cal preparar-se per a empreses més serioses. En tot cas, això queda en cartera perquè, quan ens sembli, per iniciativa pròpia, sense esperar la sentència, ho duem a terme. Llavors sí que caldrà que portem una motxilla perquè no serà cosa d’una tarda.
Però, de moment, calmem-nos. Les concentracions de la Diada mai pretenien portar-nos directament a la independència. Sempre han servit per visibilitzar-nos, per pressionar la nostra classe política, per augmentar la nostra autoestima i per demostrar que continuarem lluitant fins a guanyar. Gràcies a les “Diades dels somriure’s i dels lliris” hem superat amb escreix el 50% de partidaris convençuts, hem aconseguit majoria absoluta al Parlament, el 9N i l’1O.
Omplir els carrers ara fa tanta falta com sempre. Per tant: ADQUIRIM LA SAMARRETA I APUNTEM-NOS A LA DIADA, perquè encara ens manca aconseguir el més important: la llibertat. Tornem-ho a fer!

11 de juliol de 2019 – NOSALTRES SOM EL SOMNI
Des de dilluns al migdia, la gent dels nostres barris hem anat davant les seus dels partits (mai no els escaurà més bé aquest nom!) actualment al nostre Govern, situats al carrer Calàbria. Avui a la tarda, la convocatòria al mateix indret era de tota l’Assemblea. Per mostrar-los que ja n’hi ha prou, que ja n’estem farts, que no poden trair els seus electors i el mandat de l’u d’octubre, que no poden anar mercadejant amb sous i cadires, que no hem d’acceptar el xantatge de l’opressor, que ni un dubte respecte de les votacions que els esperen al Congrés dels Diputats.
I amb això hauríem de ser insistents. Avui dijous s’haurà decidit qui dirigeix la Diputació de Barcelona. Tema que ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència. Però hem de seguir, com a mínim fins a la investidura del dia 22, on s’ha d’evidenciar que a l’enemic, ni aigua, ni l’abstenció. I persistir, pressionant al nostre Govern que governi, al nostre Parlament que legisli, sempre fent ruta decidida cap a la República, I si no ho veuen clar o no s’hi atreveixen, que convoquin eleccions. Avui se sentien veus com “No us votarem”. El problema serà a qui votar. Caldrà que ens organitzem al respecte, tenint clar que haurem de lluitar en un desert mediàtic.
En tot cas, hem de ser ben conscients, cada vegada més, d’aquella frase que és la clau de volta de tot plegat: “Això ho va començar el Poble i ho acabarà el Poble”. I avui surava davant de la classe política una variant inspirada en l’enyorada Muriel: “Nosaltres som el somni, vosaltres el malson”.

4 de juliol de 2019 – EL MILLOR D’EUROPA
Aquests dies hem viscut les dues cares de la diversitat d’Europa. Uns quants alts mandataris discutint durant hores i hores sobre la distribució del pastís d’alts càrrecs comunitaris, tractant de fer equilibris entre els diferents grups parlamentaris i la distribució entre els estats, com si no es tractés de la Unió Europea. Finalment, potser per esgotament, arriben a un consens per decidir-se per alguns mediocres, qui sap si perquè molesten menys. En tot cas, per substituir la cúpula dels alts càrrecs anteriors, entre d’altres formada per un filofeixista i un filoalcohòlic, s’hi incorporen alguns personatges amb ombres en el seu currículum acadèmic i amb demostrada manca de capacitat diplomàtica. El milloret de cada casa.
En contrast, una multitud pacífica, compromesa i decidida mostra fins on pot arribar la implicació i el sacrifici personal i col·lectiu en defensa de la democràcia i els drets humans al mateix cor d’Europa, d’aquesta Europa sense cor. Un exemple que, sens dubte, hauria de fer pensar el nou Parlament Europeu, ara com ara incomplet per l’impediment de ser-hi representats un parell de milions dels seus ciutadans. Un precedent que pot crear una nefasta tradició.
I un altre reconeixement inesborrable pels responsables de les ONG que, tot i jugar-s’hi la llibertat, s’aventuren a desafiar els governs sense ànima per complir amb les lleis humanitàries del mar, rescatant aquells que ho arrisquen tot a una carta perquè tenen ben poc a perdre.
Els pares fundadors d’Europa segurament sabrien veure clarament on és el que millor encarna el projecte de pau, democràcia i civilització i qui està traint el seu esperit.

27 de juny de 2019 – PRESONS FÍSIQUES I PRESONS MENTALS
Ja tornem a tenir els presos polítics a casa nostra, que no és, exactament, el mateix que dir a casa seva, la de cadascú, on haurien de ser segons molts juristes, polítics, experts i, sobretot pel Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de les Nacions Unides.
És possible que d’aquí a uns quants dies es torni a parlar d’anar-los a mostrar la nostra solidaritat, fent-los companyia, encara que sigui des de l’exterior. Molts ho hem fet i, per dir-ho amb una frase de moda, “ho tornarem a fer”.
És el factor sentimental el que, ben sovint, mana en les nostres decisions i prioritats. I hem comprovat que, per una inesquivable sensació de solidaritat, aquestes qüestions arrosseguen la gent.
Però potser ja va sent hora que, des d’un punt de vista més racional, sense rancúnies, amb el cap fred, dirigim la nostra atenció cap a les seus dels partits que es van comprometre a fer efectiva la República. I allà els pressionem per mirar d’alliberar-los de les seves presons mentals. Aquestes que els obliguen, inexorablement, a mirar per la cadira i el sou, a pugnar entre ells electoralment, a fer-se la traveta a molts Ajuntaments, cadascú amb la seva estratègia gens explicada, a amagar l’ou quan se’ls demana de retornar a l’esperit de l’u d’octubre i deixar de banda la unitat estratègica.
En tornar d’Estrasburg, que també cal, anem preparant peregrinacions més properes, més radicals. Això és, més a l’arrel del nostres autèntics grillons.

20 de juny de 2019 – DIGNITAT I VODEVIL
Aquest dilluns en Joan Canadell ha estat elegit President de la Cambra de Comerç de Barcelona. Us recomanem vivament el discurs que hi va fer. Resistiu estoicament la mandra de saltar-vos-el:
https://www.youtube.com/watch?v=F_poVzR_cOo&feature=youtu.be
És un quart d’hora ben administrat que té la virtut de fer-nos sentir orgullosos de la història del nostre poble, i que ens carrega de raons per somniar un futur en plenitud. I el millor, és que dóna sentit a persistir i treballar-hi sense descans, perquè si ho fem així, ningú ens el podrà arrabassar.
Aquesta acció ha estat una excel·lent campanya de l’Assemblea i, sens dubte, hem de continuar per aquest camí: els col·legis professionals, els sindicats, els òrgans de govern de les universitats, les federacions, les entitats, les cooperatives… En definitiva, en qualsevol centre de poder i influència de la nostra societat ha de créixer el segell d’un moviment d’alliberament del jou del 78, ancorat en el franquisme i en l’etern domini de la casta extractiva de sempre, perquè fins ara, els nostres valors hi han estat molt poc representats.
I deixem que continuï el vodevil a l’Ajuntament de la ciutat, barreja de personatges del Tenorio, Moulin Rouge, i l’Abella Maia. Una producció de l’ÍBEX35. Teatre del bo!  Això sí, amb la mirada perduda dels figurants nostrats, dels quals esperem una mica d’autocrítica.

13 de juny de 2019 – EL PROCÉS I ELS PARTITS
L’independentisme català ha fet esclatar el sistema de partits imperant a Catalunya i a Espanya, qüestionant el règim del 78 com no ho va aconseguir el moviment del 15M. Aquest va fer molt de soroll a les places, però uns anys després, les opcions polítiques que en van sorgir han estat fagocitades pel sistema. I de la seva “nova política” només en queda el tuf ranci de tots els vells partits, el personalisme dels líders, la lluita per la cadira i les estructures piramidals de sempre.
A més del tradicional eix social, dreta/esquerra, a casa nostra fa anys s’hi encreua l’eix nacional, Espanya/Catalunya, o unitat/sobirania, si ho preferiu. Ara bé, el que evidencia l’actual batalla per l’alcaldia de Barcelona és que un d’aquests eixos s’ha difuminat, concretament l’eix social o ideològic. Des del pretès progressisme dels comuns a les dretes radicals no tenen el més mínim pudor per unir-se i combatre l’independentisme. És allò que ara se’n diu fer un “cordó sanitari”, que a molts indrets d’Europa s’ha establert per aïllar el feixisme, però que aquí s’utilitza per ofegar una opció tan lícita com l’autodeterminació.
La conclusió és que, davant el perill de trencament d’Espanya, el que mana és el sentiment de pertinença. I ens podem plantejar si se li pot dir esquerra a una opció que nega el dret a decidir, retorça la interpretació de la constitució, permet l’estat d’excepció via 155 i ven la política als jutges.
Potser l’arrel de tot és que en la seva immensa majoria, uns, abans que independentistes són demòcrates i en canvi altres, abans que demòcrates són unionistes.

6 de juny de 2019 – ESTRASBURG SÍ, WATERLOO MÉS
 El proper dia 2 de juliol els independentistes i, per extensió, els demòcrates catalans tenim una cita a Estrasburg. No sabem, a hores d’ara, si serà per celebrar l’inici de les sessions de l’Europarlament amb 3 representants que podran explicar la contribució de Catalunya a una Europa més justa i més digna o bé si serà per mostrar el nostre rebuig al plegament de les autoritats de la UE als desigs venjatius i repressors d’un estat pària que no fa cas als dictats de l’ONU. Però, en tot cas, hi serem.
Esperem que aquesta convocatòria feta a iniciativa del Consell per la República encapçalat pel MHP Carles Puigdemont sigui tot un èxit, com ho varen ser les concentracions de Brussel·les i Madrid.
Recordem que la seva candidatura a les esmentades eleccions va recollir prop d’un milió de vots només al Principat. Es diu aviat. Afegim-hi els que va obtenir la llista encapçalada pel Vice-president Oriol Junqueras.
El que no s’entén, i hi hauríem de posar remei ben aviat, és l’escassa inscripció a l’organisme convocant, el Consell per la República Catalana. Per ara no arribem a 70.000 inscrits. Pensem que és l’únic organisme que no pot ser controlat pels tentacles espanyols. Que des d’aquesta institució es pot fer molta feina dirigint la construcció del nostre futur estat, actuant com a potenciador d’una societat organitzada amb paràmetres del segle XXI. Reaccionem i fem-ho possible. No únicament hem de viure de concentracions massives i exemplars. També de decisions racionals i estratègiques. Veniu i us ajudarem a apuntar-vos-hi. Massivament!

30 de maig de 2019 – POBLE DEMPEUS, POBLE MADUR
Us recomanem vivament l’editorial de Vicent Partal de dimecres. Analitza els resultats de les votacions de diumenge passat i les compara amb els d’anteriors cites electorals. La conclusió és molt clara: l’independentisme va avançant en les darreres convocatòries i, segons els resultats de les europees, aquesta vegada se supera -encara que per poc-  el 50%. I hem de tenir en compte que l’evolució demogràfica juga a favor nostre. Això és positiu. I ara, a esperar que els nostres representants puguin exercir plenament al Parlament Europeu.
I pel que fa a les municipals, Barcelona és clau, és icònica, fins i tot a nivell mundial. Sobre el paper, l’alcaldia ha de correspondre al cap de la llista més votada, si no hi ha cap aliança alternativa. Ara bé, hi ha possibles pactes entre opcions ben diferenciades. La qüestió és: els Comuns estaran disposats a pactar amb els del 155 per tal d’impedir una alcaldia independentista? Serà això un suïcidi polític o una demostració d’allò que en diuen equidistància? O mèrits per arribar en el futur a algun ministeri o càrrec a la capital del Reino?
I per acabar, el millor d’aquesta jornada de la “festa de la democràcia”: el poble català, que omple les urnes amb una elevada participació, distingint entre una papereta blanca i una de blava, resistint una marató de campanyes electorals, tenyides de situacions repressores i abusives, i aguantant les picabaralles d’uns partits independentistes que en molts casos no semblen capaços de veure l’excepcionalitat del moment. Quan maduraran?

23 de maig de 2019 – SORT EN TENIM DEL POBLE
Aquest diumenge hi ha eleccions als Ajuntaments i al Parlament Europeu. Una correspon a  l’administració més propera al ciutadà, l’altra a la més allunyada. Però per a nosaltres són dues votacions complementàries. Per un costat perquè és vital que l‘alcaldia de Barcelona esdevingui independentista, ja que la ciutat és mundiament coneguda i l’emblema d’una Catalunya cada vegada més en boca de tothom. Per l’altre, perquè s’obrirà un escenari d’or per donar a conèixer la repressió i la injustícia que patim per part d’un dels estats més estancats en els darrers segles, i desfer el mite que en el nostre procés tot es redueix a un nacionalisme insolidari. Perquè això va de drets humans.
No es pot preveure si les estratègies de presentar diferents llistes independentistes faran possible aconseguir el millor dels objectius en ambdues votacions. Potser s’aconseguiran més vots, però menys escons. Ja en parlarem a partir del dilluns.
Llavors serà hora de fer valoracions i de passar comptes. Mentrestant, tot dependrà de la participació massiva de la ciutadania que, sàvia com és, sabrà trobar el millor camí. Sort que ens tenim a nosaltres, el poble. Som la millor garantia de poder assolir èxits, com el de l’heroic 1 d’Octubre o l’esclatant victòria a les Cambres. Perquè això ho vàrem començar al carrer i ho acabarem al carrer. I ens ho creiem.

16 de maig de 2019 – LA TROCA JURÍDICO-POLÍTICA
El món polític espanyol s’ha posat en un bon laberint per no voler resoldre l’etern tema català, negant, des de fa molts anys tota solució dialogada i després enviant les tropes uniformades i les togades per descabdellar el fil. Però la sensació general és que, com més va, més s’embolica la troca, precisament, i en qualsevol cas, caldrà fer moltes rectificacions sobre la marxa i afluixar la pressió o el nus acabarà sent descomunal.
Per una banda, les anades i vingudes sobre si els polítics catalans a l’exili (amb permís de la desprestigiada JEC) poden o no presentar-se a les eleccions. Per l’altra, si els presos polítics (novament amb permís) poden anar a recollir les seves credencials com a membres d’alguna de les dues càmeres madrilenyes i si seria legal i legítim que poguessin obtenir la llibertat provisional, tantes vegades demanada i que es concedeix fins als més abjectes pederastes ja condemnats. Més recentment, no deixant-los participar en el debat televisiu. Per no parlar de les condicions en què es desenvolupa la farsa suprema, guardant els vídeos per a una possible marató de cinema de terror i vigilant que els actors no s’apartin del guió marcat pel director. Crispetes, que venen els zombis!
Potser aquestes estratègies acabaran actuant com un bumerang, fent-li la campanya electoral al President Puigdemont, posant sobre avís la lupa judicial europea i demostrant que, de mica en mica, l’independentisme està prenent la iniciativa. Amb l’evidència que això que en diuen un “estat de dret” sembla més aviat un “estat del revés”.

9 de maig de 2019 – L’EXÈRCIT DE FORMIGUES IMPARABLES
Ja fa anys, des de la seva fundació, l’Assemblea s’ha manifestat com l’entitat amb més capacitat de convocatòria política del País i, fins i tot, d’Europa. I no és casualitat. El secret està en el fet que el formem un exèrcit d’incansables formiguetes, treballant a preu fet, organitzadament, sense caure ni en l’autocomplaença ni en el desànim. Potser per això, a les nostres parades actualment ja no només hi onegen les estelades sinó també la bandera de Santa Eulàlia: a totes i fins al final.
I ara s’està veient que, a més de sortir-nos-en d’organitzar unes indescriptibles i vistoses concentracions per la Diada, també ho fem en la feina més a la menuda, estratègica, porta a porta, acte a acte, de construir estructures d’estat que facilitin l’adveniment de la República. En són testimonis la campanya a favor d’uns sindicats de País, i ara, l’escombrada a les Cambres de Comerç, dos  dels baluards del poder centralista a casa nostra. És allò tan clar que només el Poble salva el Poble, i que aquest ha posat la directa, mentre el sistema polític a casa nostra encara pensa i actua en clau hispànica. Potser aquest serà un dels nostres propers objectius i, mica en mica, els anem prenent la feina dels dits, com l’1 d’octubre: allà on ells no arribin, ja ho farem nosaltres.
Fins ara hem parlat del tsunami independentista. Potser a partir d’ara també usarem la imatge de l’atac de la marabunta.

2 de maig de 2019 – ELECCIONS I MITJANS PÚBLICS
Vistos els resultats de les eleccions generals a casa nostra, prescindint de les preferències personals de cadascú, podem estar satisfets que l’independentisme hagi millorat clarament: passar de 17 a 22 diputats és un bon avenç, i veure retrocedir la dreta franquista d’11 a 7 també. I recordar que aquell que deia “Antes se romperá Cataluña” ha aconseguit trencar la dreta en tres bocins.
Valorem-ho, tenint en compte que són un tipus de comicis que molta gent vota en clau madrilenya, pensant en qui ocuparà la Moncloa. Tot plegat fa que tingui massa importància allò del  “vot útil” i del “vot de la por”, fomentat pels mitjans de comunicació en mans dels de sempre.
El problema és que aquesta perspectiva centralista i castellana ha envaït també la nostra televisió pública, sempre a la corda fluixa i amb temor a les represàlies, concedint massa temps als grans mítings forans i fins a l’extrem de fer un tractament ben desequilibrat de dues opcions fins ara extraparlamentàries: VOX i Front Republicà. Sembla, talment, que el 155 encara estigui vigent.
Potser ja va sent hora que els que formem la societat catalana, sempre tant activa, comencem a mobilitzar-nos i a exigir que els nostres mitjans siguin més representatius del País, amb tota la seva pluralitat.

25 d’abril de 2019 – EQUIDISTANTS:  REGENEREM ESPANYA?
L’ínclita jutgessa de l’Audiència Nacional (antic TOP franquista) que va instruir el cas de Sandro Rosell és la mateixa que va exonerar l’empresari Florentino Pérez i 5 exministres pel cas Castor. La diferència en ser president del Barça o del Madrid podria ser analitzat pel VAR… A més, ella soleta va acusar de terrorisme els joves d’Altsasu i els rapers de “La Insurgencia”, entre altres detalls. També va agafar en principi el cas dels presos polítics catalans i segueix amb el de l’Intendent Trapero i la resta de la cúpula dels Mossos.
Pels serveis prestats, li van concedir una medalla del Mèrit de la Guàrdia Civil i una al Mèrit Policial, i va ser ascendida al Tribunal Suprem. Tot plegat té uns aires que recorden els temps del dictador especialista a lligar-ho tot, amb reminiscències de Don Pelayo i, segons alguns, d’Atapuerca. I que consti que el nom no fa la cosa.
De totes maneres, alguna cosa no acaba de girar rodó en el món judicial espanyol. L’absolució de Sandro, la “graciosa concessió” de deixar participar en debats als presos polítics, la reobertura de casos per investigar l’actuació de les forces repressores de l’1 d’octubre fan pensar en una teatralització de la seva magnanimitat o en un cert tremolor de cames d’alguns davant la mirada d’observadors internacionals i personal de l’OSCE. Mentrestant, anem mirant de cobrir les fiances milionàries dels darrers investigats pel tenebrós jutjat n. 13 de Barcelona.
Una manera de continuar saquejant la Colònia rebel. Equidistants: teniu feina per segles…

18 d’abril de 2019 – PARLEM DEL VOT ÚTIL?
Sempre que entrem en la disbauxa electoral, sentim moltes crides de diferents líders polítics que ens demanen el vot per a la seva formació: és el vot útil, ens diuen.
Entre nosaltres, soferts ciutadans, ben sovint també es parla i es practica l’esmentat concepte. Però quina argumentació hi ha darrere aquesta opció? Sembla com si no fos el vot que desitgem, més aviat com un recurs per evitar un mal pitjor. Una mena d’antivot: ho faig pels A perquè no guanyin els B. Una postura ben reactiva, el vot de la por. Aquest és el camí? És, certament, molt
qüestionable per diverses raons.
Primer: normalment la decisió es pren després de veure els resultats d’una enquesta que ens pot posar en guàrdia respecte a unes temudes tendències. Però, que no sabem dels successius fracassos dels sondejos electorals? I que, en molts casos han estat “cuinats” per beneficiar per acció o per reacció a qui els encarrega?
Segon: si molta gent actua així, al final s’acaba configurant un quadre de representants ben distant del que la població sincerament desitja. I a més, acostuma a afavorir les opcions més votades, les que tenen més possibilitats de guanyar, disminuint la pluralitat. I això acostuma a comportar pactes i equilibris força sans.
Tercer: argument de caràcter ètic, fins i tot metafísic: si tant ens queixem dels polítics que prometen el que no compliran, podem nosaltres amb coherència donar suport a aquells que no ens semblen els millors? Reflexionem-hi.
Certament, potser que ens deixem d’estratègies i suposicions i votem els que més s’apropen a la nostra manera de pensar. Tinguem present que el vot útil pot esdevenir el més inútil dels vots.

11 d’abril de 2019 – UN 10 D’ABRIL PER NO OBLIDAR
Un assolellat diumenge, el 10 d’abril de 2011, vàrem culminar el procés de consultes populars que podem assenyalar com un punt d’inflexió de l’independentisme als nostres barris.
On som ara, just 8 anys després? Què en queda d’aquella alegria, d’aquella il·lusió? Tantes i tantes hores de tanta gent indòmita ens han fet avançar molt. Fins al punt que en un context de país democràtic ja seríem independents.
Ara, però, tenim clar que s’han acabat les alegries, que tenim al davant un enemic poderós i decidit a tot per no perdre’ns. Però també tenim clar que no hi ha marxa enrere possible. Perquè després de la barbàrie de l’u d’octubre, la presó, la repressió creixent, la decisió d’anar-nos prenent poders, institucions, competències i diners, cada vegada va creixent el nombre de catalans que mai més voldran formar part d’Espanya. Ni amb 30 anys es podran guarir les ferides.
Per tot això, no ens creurem mai la possibilitat d’un diàleg sincer, ni l’estructura autonòmica, ni la solució federal, ni cap mena de promesa. No tenen projecte si no és l’assimilació. Les alternatives són evidents: o ens n’alliberem o ens esborren com a poble.

4 d’abril de 2019 – EL PICAPEDRER HEROIC
Al llarg d’aquests darrers anys hem vist heroiques actuacions de molts catalans. Amb un pic immens l’1 d’octubre, aguantant estoicament les fúries repressores. Però també amb concentracions llunyanes aguantant viatges llargs i fred intens. I manifestant-se contínuament. I digerint sense medicació una farsa judicial. Certament, admirable.
Però hi ha un altre camí per esdevenir heroi. No tant per la intensitat del moment sinó per la resistència tenaç i indestructible a la força de l’estat. És la participació durant anys en parades, en xerrades, assemblees, campanyes… Feina de picapedrer.
I a això us cridem ara. Tenim entre mans una campanya a favor de fer nostres les Cambres de Comerç de Catalunya, autèntiques estructures d’estat, amb un poder que passa desapercebut, perquè mai no ha estat compartit, sempre al servei del poder forà. I revertir això, democràticament, només depèn de nosaltres. Impliquem-nos-hi tots. Cadascun de vosaltres ben segur que coneix un autònom, un petit empresari que té dret a votar i potser ni ho sap. Digueu-li-ho. O feu-nos-ho saber. Necessitem moltes mans, moltes veus, moltes hores. Durant un mes us volem com a herois del dia a dia. És això, sobretot, el que ens portarà a la República. No ho dubteu!

28 de març de 2019 – NOSALTRES SOM EL SOMNI
Aquests dies tenim feina a analitzar els documents que el Secretariat Nacional de la nostra Assemblea ens ha presentat: modificació dels Estatuts i del Reglament de Règim Intern i definició del Full de Ruta per aquest proper curs. Podem dir-hi la nostra, presentar-hi esmenes i votar-les primer com a Assemblea Territorial el 4 d’abril i després, en l’Assemblea General del 5 de maig a Tarragona.
Pot semblar que és una tasca poc atractiva. Però és molt important. En aquests moments d’incertesa política al nostre País, on són freqüents les crítiques als partits i a les institucions, hem de tenir molt clar que la força de Catalunya és en mans de la ciutadania conscienciada, la que va reaccionar amb fermesa el 20 de setembre, la que va fer possible l’1 d’octubre, la que estava disposada a defensar la República el 27 d’octubre. I aquesta força està organitzada al voltant d’entitats com la nostra Assemblea, motor de les mobilitzacions més importants d’Europa dels darrers anys.
I cal que definim l’estratègia adequada, principalment a través del Full de Ruta, que ens permeti avançar en la concreció de la República i pressionar decididament els nostres representants polítics a ser fidels al mandat sorgit del Referèndum i de les eleccions del 21D. Perquè, sobretot en moments durs com els d’ara, nosaltres som el somni!

21 de març de 2019 – LLAÇOS GROCS, DESOBEDIÈNCIA I INDEPENDÈNCIA
La Junta Electoral Central, de la qual formen part, curiosament, dos dels membres del Suprem que jutgen els líders catalans, va decidir prohibir l’exhibició de llaços grocs en les façanes dels edificis de la Generalitat i dels Ajuntaments per considerar-los símbols partidistes. Sorprèn, perquè la campanya electoral pròpiament dita no ha començat, encara. I els de VOX seguiran fent d’acusació particular tot aquest temps i més, sortint gratuïtament per la TV i mitjans de comunicació. I si per a ells els llaços grocs són un símbol partidista, des de la nostra òptica, l’estanquera també ho és.
Ens plantejàvem si, per part del President i el Govern de la Generalitat, s’havia escollit adequadament el moment i el motiu per desobeir, fins on es volia arribar, o fins on esperaven que actuarien des de Madrid, i quina seria l’estratègia a partir d’ara. Perquè cedir a mig fer era una mica com una rebequeria infantil, i portar-ho fins a les darreres conseqüències podia tenir uns costos en forma d’inhabilitacions.
Al final, sotmetre’s al dictamen del Síndic de Greuges sembla una sortida relativament airosa d’obeir una institució pròpia.
Però en tot cas, nosaltres, la ciutadania que empeny, podem tenir la sensació que s’ha interpretat una vegada més un numeret evitable, i seguim convençuts que “Sense Desobediència no hi ha Independència”. Perquè d’això n’estem segurs.

14 de març de 2019 – CITA A MADRID
Aquest dissabte el món independentista català s’aboca a Madrid, amb el lema “L’autodeterminació no és delicte”, amb el suport i acompanyament de més de 50 entitats que porten com a lema “No hay democracia sin derecho a decidir”, defensors de l’Espanya més republicana i allunyada del règim del 78.
El que va començar en el sí de l’Assemblea com una idea un xic estrambòtica i provocadora ha acabat seduint el gruix dels seus militants i de gent simplement sobiranista. Es tracta de portar l’esperit de les mobilitzacions pacífiques al centre de poder i repressió de l’estat. Com es va portar a Brussel·les. Com s’exportarà a altres indrets d’Europa.
I la setmana vinent es dibuixa un acte a Altsasu en solidaritat amb els nois injustament condemnats per terrorisme per una baralla de bar.
Fan bé les entitats castellanes, basques i d’altres indrets de l’estat de solidaritzar-se. Quan el poder comença a lliscar cap a l’autoritarisme i la repressió, cap ciutadà demòcrata no pot estar segur que la seva dissidència no el portarà entre barrots.

7 de març de 2019 – DOS DIVENDRES PER MOBILITZAR-NOS

Demà, divendres 8 de març de 2019 és el dia en què s’ha convocat la vaga feminista que  interpel·la tothom. Hem de lluitar colze a colze per desterrar la violència masclista, la bretxa salarial, l’assignació de rols diferents per sexe, la invisibilització de la dona a la societat i en molts dels seus àmbits: culturals, científics…
Remarquem que hi haurà una manifestació a la tarda on tots i totes hi som cridats. Informació, per exemple, aquí.
I, precisament, una dona, Greta Thumberg, una activista sueca de 16 anys va fer una intervenció estel·lar en la Conferència per al Canvi Climàtic del 2018: https://youtu.be/VFkQSGyeCWg
Va iniciar una vaga escolar per exigir complir amb els acords internacionals sobre el tema. La seva iniciativa s’està estenent per tot el món. Ha arribat a casa nostra focalitzada en accions cada divendres, dins la campanya  #FridaysForFuture. I ara, concretament, s’està convocant una vaga estudiantil europea pel divendres, 15 de març: aquí. Els adults hem de respondre amb totes les forces a la seva crida. Estem malmetent el futur que és, essencialment, el seu futur!
I la gent de l’Assemblea farem bé de donar tot el nostre suport actiu als actes dels dos divendres, perquè sense la plena igualtat entre sexes i sense planeta habitable no hi haurà República digna i possible.

28 de febrer de 2019 – JUDICI O CACERA?
Tots anem plens d’imatges, declaracions, anècdotes i estirabots del judici del segle, del judici a tot un poble, a la democràcia, als drets humans i a la veritat.
Per una banda hem vist els acusats elaborar un discurs, de vegades més polític, altres més tècnic, però sempre demostrant un nivell i categoria personal envejables.
D’altra, almenys fins ara, hem vist uns fiscals i uns advocats de l’Estat que semblaven desconèixer part de la causa, es feien un embolic amb els documents requerits i en alguna ocasió perdien el control personal. Com si actuessin de mala gana, no havent-ho preparat prou. Potser perquè són conscients que no els cal esforçar-se gaire, que l’àrbitre és dels seus i el resultat està cantat i és profecia. I amb el Cap de l’Estat declarant al seu aire fora de la sala.
Respecte a alguns testimonis, hem vist l’exvicepresidenta, pendulant al límit del perjuri i alguns independentistes que es neguen a respondre l’acusació particular per dignitat democràtica.
A Espanya, fins ara, han amagat el judici. Potser les declaracions d’alguns líders els farien obrir els ulls com unes taronges. I nosaltres no hem de considerar que els estem guanyant per golejada. Perquè això no és un judici, és una cacera com les de l’Emèrit, si bé els 4000 nous inscrits a Òmnium en una tarda és un efecte rebot, comparable a la fractura de la real ossamenta.

21 de febrer de 2019 – DESPRÉS DE LA VAGA, CONTINUEM FENT REPÚBLICA
Un cop s’ha acabat aquesta jornada de vaga, que hauria de ser el preludi d’alguna cosa més, hem aconseguit sacsejar el País, i mostrar, altra vegada, que els catalans no som un remat de xais endormiscat i poruc. Hem sabut protestar a favor d’unes legítimes reivindicacions laborals, que, d’altra banda, són impossibles de satisfer en un règim polític que mira, encara, cap al Valle de los Caidos.
Recordem que les grans aturades del 3 d’octubre i del 8 de novembre de 2017, i la d’ara, del 21 de febrer de 2019, les han fetes possibles els sindicats que les han convocades o secundades: organitzacions que estan al servei dels treballadors, en una perspectiva d’alliberament nacional.
Una de les potes per avançar és tenir un bon nivell de sindicació i de militància activa.
És per això que la Intersindical-CSC i l’Assemblea hem organitzat un acte conjunt per al proper dilluns, dia 4 de març de 2019, a les 19 h a l’Auditori de les Cotxeres de Sants:

PER LA REPÚBLICA DE LA GENT TREBALLADORA
ENS CALEN SINDICATS NACIONALS I DE CLASSE

Reserveu-vos la data. Feu arribar aquesta informació a les persones del vostre centre de treball, familiars i amics i feu-ne la màxima difusió. Actuem proactivament, no únicament com a simple reacció. Perquè no és des de la indignació que construirem la República de tots, sinó des de l’esforç tenaç, diari, perseverant, pacífic i imparable, capaç de generar noves adhesions a una causa bella i creativa: la causa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat per a tothom.

14 de febrer de 2019 – EL JUDICI: UNA FINESTRA OBERTA A L’ESPANYA VENJATIVA
Amb els pocs dies que portem de judici ja s’ha pogut veure el tarannà d’aquest entramat de poders: jutges, fiscals, advocats de l’estat, acusació feixista i  forces policials. Tot plegat per evidenciar que l’estat de dret ni hi és ni se l’hi espera:
Observadors internacionals? Que facin cua per entrar, darrera els seguidors de VOX.
Respecte per als acusats? Si això dura gaires dies, acabaran matant-los de gana i de son.
Familiars? Minem-los la moral fent força difícil el seu accés a la sala.
Fiscals literalment carregats de punyetes fent ciència-ficció amb la violència exercida per les “muralles humanes”. I desqualificant els tribunals alemanys.
Jutge mostrant-se pactadament respectuós amb els llaços grocs, amb un ull posat a Estrasburg.
I ja hem vist la no acceptació de molts il·lustres testimonis de la defensa, inclosos premis Nobel i representants d’organitzacions internacionals garantistes.
I el que veurem! I el que no veuran per la TV molts espanyols, que continuaran en l’eterna ignorància, ben filtrades les imatges pel “Gran Germà”!
I mentrestant, els corresponsals estrangers al·lucinant sobre un judici que seria impensable als seus països: error, desgràcia, vergonya, degeneració democràtica… En definitiva, el fracàs d’una campanya que podria dir-se “España Fecal” promoguda per un ministre que no en sap un borrall.

7 de febrer de 2019 – SERENITAT I ACCIÓ

En moments com els actuals, en què passen tantes coses en tant poc temps i rebem consignes de tants llocs, ens costa de prioritzar els missatges i ens fem un embolic sobre la situació política.
Cal que anem enllestint tasques i ens centrem equilibradament en tot allò que fa referència a la farsa judicial i a fer República: Que els sentiments de ràbia, impotència i solidaritat no ens facin perdre de vista que urgeix la construcció interna d’una nova manera d’organitzar la nostra societat.
Per això fem un llistat, segurament incomplet, de prioritats del moment present:

I si no sabem com fer alguna d’aquestes accions, passeu pel nostre local i us ajudarem en allò que calgui. I tampoc no cal que ens angoixem si no arribem a tot: acceptar les pròpies limitacions és el primer pas per  guanyar en efectivitat i equilibri personal. Però fem-ho ja!

31 de gener de 2019 – TOCA VAGA, TOCA CARRER
La setmana vinent hi ha una vaga general coincidint amb el probable inici de la farsa judicial. La convoca la Intersindical-CSC. Li donen suport, de moment, la USTEC, i també l’Assemblea, Òmnium Cultural, la CUP i, probablement, altres partits independentistes. I hi esperem les organitzacions d’estudiants.
S’argumenten una sèrie de motivacions laborals, perquè les vagues per motius polítics no són permeses en aquest estat. És clar que no sabem qui serà el valent que gosi discernir si exigir la derogació de la reforma laboral, la recuperació de lleis socials en mans del Constitucional i altres, són motivacions polítiques o laborals. Tot és un pack indestriable per a qui conegui el tarannà dels poders de l’estat espanyol.
Des de casa nostra hem de considerar que ens cal, perquè ens manca, tenir uns sindicats nacionals forts, car els d’obediència espanyola, com sempre, se’n van desmarcant, sigui per convenciment o per conveniència. En tot cas, tenim una assignatura pendent: fer créixer amb la nostra afiliació i militància activa aquelles formacions sindicals que en el moment de la veritat sempre hi són.
I ara, tots a fer campanya. Que la setmana vinent sigui un bon indicador del pols combatiu de tot un poble.

24 de gener de 2019 – L’ASSEMBLEA, MOTOR DE LA REPÚBLICA
Aquests dies l’Assemblea ha sortit als mitjans digitals. En algun cas per mitjà d’un article que inventava un motí en contra de la Presidenta. Altres, matisant aquesta desinformació. És evident que l’Assemblea és un organisme viu, amb gent molt participativa, que, per la seva transversalitat té estratègies i urgències diverses. I en moments importants sempre hem vist que l’ANC, per la seva capacitat de convocatòria, és un caramel llaminer per a les diverses formacions independentistes, que miren d’influir-hi i de domar-la.
Fins ara no ho han aconseguit. I tampoc aquesta vegada. La gent de l’Assemblea no ens preguntem entre nosaltres a quin partit militem o per quin sentim preferències. I en el moment actual, sovint ens podríem interrogar sobre quin ens molesta més o quin ens irrita més. Potser sí que l’opció de l’ANC de donar suport al procés de Primàries a les Municipals ha caigut malament a uns i altres.
I arribem a la conclusió que, com sempre, la nostra tasca primordial és pressionar Govern i Parlament. Ara, per complir amb el mandat de l’1 d’octubre. L’Assemblea està a punt per a totes les lluites i ha augmentat el nombre de socis. I aquí heu de col·laborar-hi tots, per ser més i més actius. El País ens necessita i Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans, pensem com pensem.

17 de gener de 20198 – VOX:  L’ESPANTALL
Després de l’esclat electoral d’aquesta formació (millor, deformació) política a les eleccions andaluses, s’han evidenciat dos fets remarcables.
Primer: L’errada clamorosa, una vegada més, de les enquestes publicades. No escarmentarem mai!!!  Segon: el tsunami d’articles, piulades, notícies sobre el fet en si, amb una alarma generalitzada sobre l’auge de l’extrema dreta, del feixisme, si voleu, a Espanya. Preguntem-nos: quina postura hem d’adoptar des de l’independentisme respecte d’això?
Potser dedicar molts esforços a combatre i desacreditar VOX sigui contraproduent, perquè els donem un protagonisme excessiu (Catalunya no és Espanya) i, sobretot, perquè en centrar-nos en ells acabem acceptant com a normal el que fan i diuen les altres formacions neofranquistes. VOX és l’espantall. Com en un western, són un barret sobre el qual disparem, mentre els dos sicaris  ataquen per l’esquena.
Centrem-nos, doncs, a desacreditar les altres opcions de dreta radical. Aquests sí que poden fer-nos mal, no tant el PP, que pot acabar essent residual a casa nostra, com C’s, que sempre han tingut l’objectiu de sembrar de zitzània el País, amb mentides sobre la llengua, la convivència i la democràcia.

10 de gener de 2019 – ARA, CONSELL PER LA REPÚBLICA
A punt de començar el judici que posarà davant del mirall la democràcia espanyola, és evident que hem de mobilitzar-nos per evidenciar la nostra repulsa a aquesta farsa que tracta de jutjar-nos a tots.
Però farem bé de no esgotar els nostres esforços per aquesta via. Al contrari: això ens ha d’impulsar cap a la solidificació de les estructures que ens ajudaran a construir la República Catalana. La frase “Només la República ens alliberarà” és més que un eslògan.
Per això, des de l’Assemblea volem promocionar amb tota la intensitat que calgui l’adhesió del màxim de ciutadans al registre del Consell per la República. I per què ho prioritzem, al costat d’altres organismes i plataformes que van sorgint?
Doncs perquè ho auspicia el legítim President de Catalunya, Carles Puigdemont. I perquè deriva del mandat de l’1 d’octubre. I perquè és l’únic organisme que, pel seu caràcter privat, sota l’empara de la jurisdicció belga, queda fora del control de l’aparell repressor de l’estat espanyol.
Es pretén crear un registre de ciutadans. Les adhesions es poden fer al web http://consell.republicat.cat/ on trobareu informació més detallada.
En tot  cas, ni l’aportació mínima de 10 €, ni les dificultats d’aquells que no dominin prou les eines informàtiques, han de ser obstacle per fer créixer les inscripcions, talment que ens inscrivim cada any a la Diada. Penseu que això sí que serà una eina efectiva de construcció Nacional.
Des de les nostres parades i des del local us ajudarem. Fem-ho ara.  Fem República Catalana!

3 de gener de 2019 – JO ACUSO…!
Just fa 121 anys que Émile Zola va escriure al diari “L’Aurore” una carta oberta amb el títol “J’accuse…!” al President de la República Francesa a l’entorn del vergonyós judici a Alfred Dreyfus, injustament condemnat per traïció.
Ara i aquí, estem obligats a adoptar la mateixa i irreductible actitud ètica que ell, davant la propera farsa judicial a punt de perpetrar-se en els més alts tribunals de l’Estat. Per això,
Jo acuso els mitjans de comunicació d’haver preparat el terreny amb l’ús d’un vocabulari estrafet:  “tumulto”, ”golpe de estado”, “rebelión”, “violencia”, “sedición” que després els jutges faran encaixar com peces de “Lego” per a les seves joguines jurídiques diabòliques.
Jo acuso el jutge instructor de la causa d’haver tergiversat els fets, inventat la realitat, parodiat els arguments i abocat la seva bilis en una argumentació infundada.
Jo acuso l’acusació particular, ara sortida de l’ou de la serp del feixisme en forma de partit polític.
Jo acuso la “Fiscalia del Estado” d’afinar-ho i la Magistratura de reconèixer, sense rubor, que ho controlaran tot per la porta del darrera.
Jo acuso el “Gobierno” de defensar la inexistent separació de poders i de rentar-se’n les mans per conveniència i per covardia.
El judici a Dreyfus fou finalment anul·lat i ell, rehabilitat. Aquí encara esperem una actitud semblant per al President Companys. Només des de la civilització ho aconseguirem per a tots i totes.

20 de desembre de 2018 – 21 DE DESEMBRE, FUM, FUM, FUM…
El 21 de desembre hi haurà “Consejo de Ministros del Gobierno de España” a Barcelona. Res de nou, tot torna!
El dictador Franco també venia a fer-ne, acompanyat de la seva guàrdia mora. I totes les joieries de la ciutat feien una caixa de solidaritat per fer front a les “compres gratuïtes” que feia la “Carmen Collares”. I fruit del consell de ministres el Caudillo ens feia un regal, que acostumava a ser sempre el mateix: regalar a la ciutat de Barcelona el castell de Montjuïc, però que després continuava ocupat pels militars.
Ara, Pedro Sánchez i companyia també vindran a fer un consell de ministres en una data prou assenyalada per a nosaltres. Sembla tota una provocació, just un any després que l’independentisme tornés a treure majoria absoluta en unes eleccions imposades, i finançades en bona part per l’ÍBEX 35 perquè guanyessin els unionistes.
Molts paral·lelismes amb aquells temps del NO-DO. En comptes de guàrdia mora tindrem els Piolins, la caixa de solidaritat ja fa temps que la vàrem posar en marxa i, com a fruit de la reunió, segurament ens faran un regalet, algun dels de costum que acaben essent fum: un nou estatutet, o bé el corredor mediterrani o inversions en Rodalies… Mentre no sigui un nou 155…
Nosaltres, mentrestant, aquell dia tots al carrer. Però atenció: absolutament pacífics. Sens dubte ens han parat una trampa com ho fou el 20S. Tot i que no hi vàrem caure, s’hi van cobrar els Jordis. Ara busquen l’excusa per intervenir-ho tot: mossos, TV3 i escoles. Anem amb compte. Tothom envoltats de gent que coneguem, aïllem els provocadors, que segur que hi seran. I un nombrós servei d’ordre. Si ho fem bé, pot ser el cop de gràcia a tanta iniquitat.
Seguem arran, que la palla va cara, seguem arran…

13 de desembre de 2018 – LES PRIMÀRIES COM A CAMÍ REGENERADOR
Aquest cap de setmana tots els inscrits al cens podrem votar a la primera volta de les primàries per a les eleccions municipals de Barcelona.  Telemàticament ho podem fer des de divendres 14 a les 20 h fins al diumenge 16 a les 16 h. Presencialment al nostre local d’Alcolea només dissabte dia 15, de 10 a 14 h i de 16 a 20 h.
Si no us heu enregistrat encara podreu fer-ho just abans de votar presencialment. Més informació al web https://primariescatalunya.cat/ on, a part de votar, trobareu també el currículum de tots els candidats.
És molt important participar-hi. Si ho fem massivament aconseguirem posar el focus en un camí inèdit a casa nostra, un camí de regeneració democràtica, de participació de la ciutadania més enllà de votar un cartell, i ajudant a definir un programa, que caldrà fer complir. Hem d’anar trencant amb la imatge d’uns partits polítics esclaus d’una legislació espanyola fossilitzadora.
És amb campanyes com aquesta que anirem definint una nova manera de fer política, de construir la República Catalana a partir de donar el poder al Poble, com a votant o com a candidat. Entre tots anem desbrossant el camí.

6 de desembre de 2018 – ADÉU CONSTITUCIÓ. HOLA REPÚBLICA
Avui la constitució espanyola fa 40 anys. Una criatura nascuda amb els fòrceps dels militars i que ha envellit amb rapidesa per una errada del seu ADN franquista i pel tractament de xoc del TC. En tot cas, no és la constitució que sentim pròpia. Ja en farem una de bell nou.
Nosaltres, a la nostra. Per començar, mostrem la solidaritat amb presos i exiliats i, sobretot, amb la vaga de fam d’alguns d’ells per denunciar la manipulació perversa que es fa dels recursos que han presentat i tenen oblidats en un calaix.
D’altra banda, cal que tots ens apuntem massivament al Consell per la República, organisme unitari de l’independentisme que ha de cercar la internacionalització del cas català i facilitar el reconeixement de la República Catalana. Les adhesions es poden fer al web http://consell.republicat.cat/.  Per cert, aquest dissabte al matí se’n fa la presentació des de Waterloo i, qui ho desitgi, podrà seguir-ho en directe des del nostre local.
I preparem-nos, que ja va sent hora de mobilitzacions massives i persistents que ens portin a l’acompliment del mandat de l’1 d’octubre. Ningú no ho farà per nosaltres.
Per cert, qui n’ha de prémer el botó?

29 de novembre de 2018 – SETMANA DE VAGUES
Des de dilluns fa vaga el col·lectiu de metges. Dijous s’hi sumen els mestres. Sanitat i educació, dos dels pilars de la nostra societat, amb un bon nivell de qualitat gràcies a l’esforç dels professionals. També s’hi afegeixen els professors universitaris, bombers, estudiants…
Tot plegat com a resultat d’una llarga crisi que ha repercutit en els de sempre. I això és fruit d’un enfocament polític determinat des de casa nostra i potenciat pels successius governs de l’estat, que han tancat l’aixeta dels diners, volent centrifugar la indignació social i el descrèdit cap als dirigents catalans.
I els sindicats majoritaris, amb predomini de l’unionisme, ho aprofiten, potser pensant en les properes eleccions sindicals.
És obvi i imprescindible que s’han de millorar condicions de treball i remuneració de tots els afectats i garantir la millora dels serveis. Ara bé, les possibilitats de maniobra del nostre Govern són molt limitades. No passaran de ser un pedaç.
Tinguem clar que l’única solució autèntica és la República Catalana. Som un País que genera prou riquesa i recapta prou impostos com per poder gaudir d’uns serveis socials dignes d’una democràcia avançada, i no d’un país de pandereta.
A què esperem?

22 de novembre de 2018 – LA JUDICATURA, UN SUBMARÍ DESFERMAT
Un ex-cap de la policia, de professió “les seves clavegueres” és tan discret que fa públics els pactes vergonyosos del seu partit per dominar les sales que jutjaran els presos polítics catalans i la il·legalització dels partits corresponents. I es demana la seva dimissió! Si li hauríem de fer un monument per descobrir-nos el que ja suposàvem!
Mentrestant, descobert el tripijoc, un jutge renuncia al càrrec suprem pel qual encara no havia estat nomenat, perquè primer cal nomenar, fruit d’un intercanvi de cromos, els vocals que l’han d’elegir: tot com una pel·lícula passada a l’inrevés.
Es pot discutir quin és el menys dolent dels sistemes per escollir la cúpula judicial. Però en tot cas, el que resulta fatal és que l’elecció depengui d’uns éssers miserables, plens de la prepotència que dóna la impunitat al servei de la seva perversa ideologia.
I la separació de poders? Un moment, que la passem per la batedora!

15 de novembre de 2018 – PATRIOTISME, NACIONALISME I MANIPULISME
El President Macron aquesta setmana va aprofitar la commemoració del centenari del final de la  primera Guerra Mundial per culpar els nacionalismes de tots els mals del món. I la classe política espanyola encara aplaudeix amb les orelles el seu discurs.
No està de més recordar els problemes interns que pot tenir França per resoldre dins del seu territori: Còrsega, la Bretanya… I no cal que diguem res dels d’Espanya.
Sens dubte el terme “nacionalisme” és dels més manipulats i demonitzats pels dirigents polítics de molts estats. Hi té molt a veure el “nacionalsocialisme” que va portar a una de les majors barbàries de la història. Si voleu informació sobre el terme, podeu trobar-lo a https://ca.wikipedia.org/wiki/Nacionalisme  on se n’expliquen els diferents tipus, formes i actuacions. I per la descripció que en fa podreu identificar-hi l’ús que en fan molts dels dirigents que el critiquen: nacionalisme banal, esportiu, fins i tot ètnic…
Què passa, doncs? Simplement, un joc pervers amb els mots: quan un nacionalisme té un estat, amb els seus poders, mitjans de comunicació, etc. automàticament d’això en diuen “patriotisme”. Una simple manipulació del llenguatge amb un maniqueisme clar: el meu patriotisme és bo, el teu nacionalisme és dolent.
Una raó més per esdevenir estat. I no parlem de Nació, parlem de Pàtria.

8 de novembre de 2018 – EL SOMNI ETERN
El Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, ha fallat que Otegi no va tenir un judici just per part de la “Audiencia Nacional”, hereva directa del “Tribunal de Orden Público” franquista.
Llàstima que això arriba quan ja ha complert els més de 6 anys de presó injusta que li varen adjudicar. Llàstima que els jutges responsables d’aquest cas i altres de semblants continuaran tan tranquils, si és que no els han ascendit, concedida alguna medalla o dormen el “somni etern”, que també pot passar.
Podem anar fent previsions de quants anys duran a la presó els líders catalans quan a Estrasburg reaccionin.
Mentrestant, constatem que el problema d’Espanya no és un mal govern: és qualsevol mal govern que arribi a governar. I la cúpula judicial. I unes forces d’ordre públic predemocràtiques. I la llotja del Bernabeu. El problema és Espanya. I si no, els “progres” que ara manen que deroguin la llei mordassa, dissolguin la “Audiencia Nacional”, facin unes bones purgues en els cossos policials i deixin d’obeir a l’IBEX35.
Que tot això és impossible? Que tot això sí que és un somni etern? I doncs, per què creus que volem fugir?

1 de novembre de 2018 – L’ESTIL U D’OCTUBRE
Aquests dies es complirà un any que els membres del legítim Govern de la Generalitat que no van optar per l’exili van ser empresonats. Ara estan a punt de formular-se els càrrecs que se’ls imputen per part de l’acusació i la fiscalia de l’estat.
És la fase prèvia d’un judici que pot acabar essent la consagració de la justícia espanyola com la ganyota venjativa d’un règim autoritari. Un estat on la separació de poders és pura ficció, on les qüestions de caire polític tenen respostes penals i on els informes sovint fantasiosos els fan les forces repressores dels votants pacífics.
Ara ja ni se n’amaguen que Catalunya és terra conquerida. Un ex-ministre ha afirmat que “El Estado no se retirará pacíficamente de Cataluña”, i sovint se’ls escapa que “Cataluña es de España” o que ens recorden la cançoneta del “A por ellos”, és a dir, que no formem part del “Nosotros”.
Tinguem-ho clar: ells estan disposats al que sigui per sotmetre’ns. Nosaltres a deslliurar-nos, estil u d’octubre. O tres d’octubre. Per sempre.

25 d’octubre de 2018 – VERGONYA SUPREMA
Així com la imatge del nen Aylan mort en una platja va impactar més que no pas unes xifres de milers de morts, la imatge mental d’una persona esquarterada en vida a mans d’un govern medieval ha fet més que saber els milers de víctimes iemenites i d’altres territoris.
Però això no ha sacsejat el cor ni el vot de la majoria de representants del poble espanyol. Els negocis són els negocis. I tant com criticàvem la Merkel, cancellera de ferro! I és que els interessos de l’IBEX 35+1 (els de la borsa i el comissionista coronat) han posat en evidència on és l’autèntic poder en aquest estat. Quedi clar, no és cosa d’un mal govern: són la colla del 155. Capaços de convertir els fets en antimatèria, afirmant que el reporter es va trencar el nas agredint un policia, que les paperetes van causar ferides als antidisturbis i, si cal, que Companys es va suïcidar llançant-se contra les bales. En aquest univers paral·lel, quin sentit deu tenir per a ells conceptes com democràcia i drets humans?
I si hem dit això dels polítics, què podem dir del més alt tribunal? Si cal, converteixen pacifistes en terroristes. I les sentències fermes les transformen en plastilina, modelable a voluntat, pagant els de sempre, ja que si no es crearia alarma social… als consells d’administració.
Quedi clar, no es pot jugar amb el poder dels intocables.
I un darrer consell: no feu cas als qui us etzibin “qué pone en tu DNI”, perquè si ho miréssiu, us podria caure la cara de vergonya.

18 d’octubre de 2018 – TARDOR CALENTA?
Ens van advertir que començava una tardor calenta, que passarien moltes coses, que es remouria la situació. Ara per ara, el més calent és la parada de la castanyera de la cantonada, doncs sembla que la nostra classe política no està gens inclinada a jugar amb foc.
A voltes se senten veus que quan surtin les sentències del judici del segle no ho acceptarem. I doncs? Què tenim preparat per llavors: Paralitzem el País? Posem en marxa la República? Obrim les presons? O convoquem unes noves eleccions al Parlament? O hi ha un pla secret, una jugada mestra?
Algú podria explicar per què qualsevol de les accions que tenen pensades per aquell escenari no les realitzem avui? És que llavors seran més fàcils? Tant haurem ampliat la “base”?
No perdem de vista que quan l’independentisme ha avançat era perquè portava la iniciativa, marcava el ritme. Ara sembla que deixem que el “tempo” ens el dictin ells i nosaltres actuem reactivament.
Tardor calenta?  Hivern glaçat?  Primavera plujosa?  Fins quan el pas del temps consumint-nos?
Per què no ara?

11 d’octubre de 2018 – PODRIDURA I VERGONYA
És evident que l’Espanya de les autonomies va deixar d’existir l’any passat. Un fracàs del règim del 78, sorgit d’una transició que va vestir de seda la mona del franquisme. Aquest, però, es va passar de frenada quan va ridiculitzar el darrer estatut.
Només l’independentisme català ha deixat a l’aire les vergonyes de l’estat. Ni els indignats de les places i els activistes socials, apoltronats ben aviat, ni els regeneradors de saló, aliats ara amb la ultradreta. I tots ells alineats amb la monarquia bananera, corrupta i comissionista. Parlar de la regeneració d’Espanya és un oxímoron.
Mirant cap a casa, vergonya d’uns partits, això sí, tocats per la repressió, que semblen defensar unes ínfimes quotes de poder. Uns partits a imatge i semblança dels d’àmbit estatal, però que hauran de replantejar de dalt a baix el seu funcionament o desaparèixer. Potser la campanya de llistes obertes municipals només serà un assaig per implementar un mètode semblant a les pròximes eleccions al Parlament, possiblement ben aviat. Som-hi!

4 d’octubre de 2018 – EL NOSTRE MISSATGE
Tinguem-ho clar: una cosa són les manifestacions festives i familiars de la Diada per demostrar que som molts, organitzats i pacífics, i una altra és sortir pels volts del primer aniversari de l’acte més decisiu i heroic dels darrers temps per guanyar la llibertat.
Molts érem els mateixos un dia i l’altre. Però l’esperit era molt diferent, o repasseu les nostres pancartes. Les accions de dissabte anaven a impedir el passeig provocador d’uns mercenaris, que el nostre Govern hauria hagut d’enviar al Fòrum de les cultures, per si se’ls encomanava alguna cosa. Diumenge a revifar les vivències d’aquell dia plujós i gloriós i afirmar als nostres barris que és bàsic canviar el nom de places i avingudes per uns que honorin la pròpia història. I dilluns per exigir als nostres representants escollits en la votació més participativa i dura dels darrers anys que compleixin allò pel qual varen ser escollits o se n’apartin. Aquest és el missatge.
I ara, perdre el temps parlant de la violència d’uns pocs, exagerada per aquells que, fins i tot, els avions de paper són eines de destrucció massiva, és fer-los el joc. I oblidar la casualitat de l’augment de conflictes al carrer quan hi ha ‘piolins’ instal·lats a prop.
Només la desobediència pacífica i massiva trencarà la situació d’indigència política en què ens trobem. No ens n’apartéssim ni un pèl.

27 de setembre de 2018 – PRIMER D’OCTUBRE: RECORD D’UNA VICTÒRIA
Una victòria perquè la “intel·ligència” d’una de les principals potències europees no va aconseguir trobar ni una sola de les “putas urnas” distribuïdes i amagades amb coratge als indrets més insòlits.
Una victòria perquè aquell dia el Poble Català, ple de coratge, va deixar en evidència el tarannà repressor i violent del règim del 78, sorgit de les cendres del franquisme.
Una victòria perquè vàrem votar i vàrem guanyar. Ni la pluja, d’aigua, de porres, de sirenes, va poder evitar el resultat d’un Referèndum.
Però, per què al cap d’un any estem com estem? La història anirà posant cadascú al seu lloc, però és evident que es va menystenir el valor del Poble, que es va confiar massa en la intervenció mitjancera d’Europa, i aquesta desconeixia l’esperit del conqueridor castellà que no pacta mai res.
Però per sorpresa de tots, aquí estem, palplantats i decidits a no deixar-nos ensarronar més, a agafar amb les nostres mans el futur del País. A fer República Catalana. Des de casa, des del carrer i des de les institucions.
Per això aquest cap de setmana sortirem al carrer per retrobar-nos amb els companys valents.
Des dels col·legis electorals, des de les places de barri, des de la plaça de Sant Jaume.
I dilluns, creativitat. Qui pugui que demani o s’agafi festa. Al migdia, sinó, una pausa d’aturada als llocs de treball. Si és possible, no enviar els nens a escola. Estudiants en vaga. I a la tarda, anirem tots a 2/4 de 7 des de la plaça de Catalunya al Parlament, per exigir la implementació de la República. Estigueu atents a les nostres convocatòries.
Primer d’octubre: ni oblit ni perdó!

20 de setembre de 2018 – PRIMÀRIES O PRIMÀRIES
Encara cueja la sensació de sorpresa que hi va haver a les darreres eleccions quan Ada Colau va assolir el càrrec de màxima autoritat de la capital catalana. I tot perquè era la força més votada. I si CiU i ERC haguessin anat juntes? Podeu especular…
El maig de l’any vinent hi haurà eleccions municipals. El món independentista s’ha plantejat aconseguir el màxim d’alcaldies i regidories possibles. Amplis sectors d’aquest color polític es plantegen fer una llista transversal a favor de la República Catalana. Per això, encara que es parla de primàries potser seria millor parlar de llistes obertes republicanes.
Finalment, hi ha hagut un pacte a tres bandes: Primàries per Barcelona, Primàries per Catalunya i l’Assemblea (que ho va consultar als associats, que varen estar-hi a favor en un 88%) per remoure l’ambient polític viciat de casa nostra.
Això dona la paraula a la ciutadania en comptes de les cúpules dels partits. Ofereix un procés obert a tothom, prioritza l’objectiu comú i ofereix opcions reals de victòria. Tots els partits que són favorables a la construcció d’un estat nou són cridats a integrar-s’hi. I qualsevol ciutadà. I és de preveure que el gran poder de convocatòria de l’Assemblea acabarà d’aconseguir el tomb.
I tots vosaltres us heu d’apuntar al cens de votants, a https://primariescatalunya.cat o presencialment a qualsevol seu de l’Assemblea.

13 de setembre de 2018 – NO PUNXEM. I ELS PUNXAREM !
Doncs no. No vàrem punxar com allà desitjaven. I la concentració de la Diada va demostrar que l’independentisme continua tenint múscul. I com més presos, com més violència impune, com més amenaces, més i més ens unim i estem decidits a arribar fins al final. El temps juga a favor nostre si sabem fer la situació insostenible. I el diàleg que ells proposen vol dir tornar a les catacumbes de la transició.
Però la nostra classe política ha d’estar a l’altura de la societat mobilitzada. I el que no gosi, que se n’aparti. Cal sortir d’aquesta mena de paràlisi que projecten. Cal governar el dia a dia i cal avançar cap a la República pas a pas. I ja estem neguitosos esperant la posada en marxa del Consell de la República.
I l’Assemblea, a part de les “performances” que tan bé sap (i sabem) organitzar, ha de projectar la seva capacitat de lideratge fins als nostres dirigents, encapçalant les mobilitzacions serioses i valentes que, sens dubte, caldrà fer aquesta tardor. Mentalitzem-nos-en.
I si ells no ho comencen, anem implementant nosaltres ja des d’ara el procés constituent, les campanyes de consolidació del poder republicà i les primàries independentistes a les municipals de l’any vinent.
A l’assemblea mensual del proper dimecres (19S) en parlarem. No t’ho perdis!

6 de setembre de 2018 – DESPERTA, SANTS!
Tenim dues cites properes i les hem de superar amb nota.
La primera, la Marxa de Torxes del dia 10S a la nit. Mirada cap al passat, amb un lema que ens projecta endavant: Llibertat i República. Moment màgic que ens permet retre honor als herois que varen defensar fins a l’extrem la ciutat de les urpes del primer dels borbons. Ells no entenen que “celebrem una derrota”. Sempre la visió altiva i humiliant que els és tan pròpia.
La segona, la Concentració de la Diada de l’endemà. Mirada cap al futur: Fem República Catalana. En aquest cas hem d’exigir l’acompliment del mandat de l’1 d’octubre de 2017, sense oblidar el nefast discurs del, esperem, darrer dels borbons. Allà, amb el nostre clam, derrocarem les muralles que ens impedeixen de seguir avançant.
Però despertem, gent de Sants i dels altres barris del Districte. Participem en tots dos actes. Ja sabem que la marxa serà un èxit. I que l’endemà rebentarem la Diagonal. Però no els donem cap esperança per fer mals auguris sobre el “prusés”. Cal que us apunteu al web diada.assemblea.cat o bé per telèfon al
93 655 98 57. Ja sabem que hi assistireu. Però els nostres trams, 9 i 10, encara necessiten més inscripcions per omplir-se. I ho aconseguirem. Passa-ho!

30 d’agost de 2018 – DUES MOBILITZACIONS I UN DESTÍ
Reprenem el fil: Ja som a les envistes de la Diada. No en serà una de qualsevol. Serà la primera després dels fets del passat octubre, amb un Govern mig a l’exili i mig a la presó. Després del jou del 155, teòricament no vigent, però amb els seus efectes secundaris sobre els polítics i els mitjans de comunicació.
Per això, aquest dia 11 hem de fer esclatar la Diagonal de persones i de cridar, ben fort, que som molts i que estem disposats a agafar el timó del nostre destí.
I després vindrà el primer aniversari de l’1 d’octubre. Haurem de fer mobilitzacions per recordar l’heroisme d’un poble que va demostrar que era possible l’impossible. I que està disposat a acabar la feina que no es va saber culminar.
Per això, a partir d’ara, caldrà construir la República pas a pas, poble a poble, barri a barri, anant assumint, cada vegada, més parcel·les de decisió pròpies d’un estat modern i just. I ens hi hem d’implicar tots, fent una crida àmplia a tothom qui faci seus els ideals de llibertat, democràcia, igualtat, fraternitat i transparència. I arrossegar-hi totes les nostres institucions.
És el crit dels indignats. Serà el clam dels implicats! P

23 d’agost de 2018 – ACOMIADEM L’ESTIU I ENCAREM EL NOU CURS
Anem tornant de vacances i ens espera, diuen, una tardor calenta. Ja hi estem avesats.De moment, ens convoquem, com cada dilluns a les 8 del vespre a Pça. Ramon Torres, a tocar del nou brollador. Aquest dilluns, el 27A serà especial per la presència de representants d’Òmnium, de l’Assemblea i de familiars dels presos polítics. I música. I globus. No hi podeu faltar.
Després ve la Marxa de Torxes, el dia 10 a la vetlla. I l’endemà, la Diada, on demostrarem més que mai que l’independentisme està en efervescència. I farem parades cada dia fins a aquesta data. Ens calen voluntaris. Apunteu-vos al Doodle corresponent que trobareu més avall.
I pensem en el primer aniversari de l’1 d’octubre, el dia que tot ho va canviar. I el previsible inici dels judicis als nostres líders. Demostrarem la nostra fortalesa i la nostra voluntat d’avançar decididament cap a la República. Però hem de deixar d’estar a la defensiva. Hem de passar a tenir la iniciativa. CATALÀ A L’ATAC !

26 de juliol de 2018 – FINAL D’UN CURS IRREPETIBLE
Arribem a un final de curs convuls, començant per l’heroica defensa de les urnes, l’explosió de violència i repressió d’aquells que ens ocupen, la victòria contra pronòstic del 21D i la difícil gestió d’una autonomia definitivament estèril. I mesos i mesos de presó i exili dels principals dirigents.
Però continuem estant dempeus. La República hem d’implementar-la des de la base i empenyent els nostres representants. I la batalla internacional l’estem guanyant per golejada.
Prenem-nos un respir per vacances. Però recordem que els presos no en tenen, i ens tornarem a trobar tots els dilluns a les 8 del vespre a la Plaça de Sants. I anoteu-vos especialment el dilluns, 27 d’agost, amb la presència de familiars de presos i un acte ple de simbolisme.
I carreguem les piles: la Diada ha de ser una nova manifestació cívica gegantina. Serà l’aperitiu d’una tardor que promet ser força moguda.
I recordeu: mai res no tornarà a ser igual: ells s’han tret la careta i nosaltres ja hem perdut el lliri.

19 de juliol de 2018 – LES BARALLES DE GALLINER I EL PINSO
L’Assemblea ens convoca a les urnes telemàtiques del diumenge 22 al dimecres 25 de juliol. Es tracta de ratificar un acord del Secretariat Nacional en què es proposa potenciar unes primàries independentistes (tot i que preferiríem dir-li llistes obertes independentistes) com a eina per aconseguir el màxim de governs municipals d’aquest caire.
Tot i els perills evidents que comporta una intromissió d’aquest calibre per part de l’Assemblea, el cert és que, en altres eleccions, les propostes nostres van ser desoïdes totalment per les opcions corresponents. Potser, doncs, que augmentem l’aposta.
En el cas de Barcelona, no estem d’acord en el procediment seguit per presentar aquesta opció als associats. Entenem que una “assemblea” ha de prioritzar el debat de baix a dalt i no a la inversa. Dit això, es detecta un cert cansament del món “indepe” respecte als partits que els haurien de representar. En les condicions excepcionals en què ens movem, no sabem què més ha de passar perquè prioritzin la unitat i es deixin de baralles de galliner. Que tinguin clar que el pinso el repartirem nosaltres!

12 de juliol de 2018 – LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL RIDÍCUL
Ja és prou xocant que el sistema judicial espanyol rebi bufetades des de diversos països europeus arran
d’unes demandes d’extradició poc homologables segons els paràmetres habituals en les
democràcies consolidades. Creien que el procés seria automàtic i que qualsevol acusació, per
forassenyada que arribés a ser, tindria una resposta positiva immediata.
No s’ha acabat encara, però confiem que es resolguin de manera favorable als interessos dels
exiliats catalans i, de retruc, fer evident que els nostres líders empresonats ho són gràcies a un
afany venjatiu d’uns estaments hereus del franquisme.
Ara resulta que el jutge Llarena haurà de donar explicacions als jutges belgues sobre la seva
actuació diguem-ne “professional”. I ràpidament, fent gala de l’exquisida forma d’entendre la
separació de poders, els ministres del “Gobierno” pressionaran als seus homòlegs d’allà perquè hi
facin alguna cosa davant llurs jutges.
Tot un sainet: el senyor Borrell mirant de “desinfectar” el país on encara se’n recorden del “Duque
de Alba” i els seus “Tercios”. Diplomàcia del ridícul.

5 de juliol de 2018 – IMAGINE…
Ja tenim la majoria d’ostatges a presons catalanes, i ben aviat hi seran tots. De cap manera hem de qualificar-ho com una mostra de bona voluntat, sinó d’estricte compliment del que hi ha previst segons les seves lleis, que trepitgen quan els interessa.
És una situació ben enverinada aquesta: hem de vigilar els nostres propis líders, segons les decisions dels seus jutges. Però per si de cas féssim efectiva la República, ja tindríem un problema resolt. Només es tractaria d’anar a totes.
Perquè, tinguem-ho clar, algun dia haurem de fer el gran pas, sense possible retorn.
I llavors, imagineu:
Una justícia igual per a tothom, garantista, sense diferents criteris segons la procedència ni del jutjat ni del jutge.
Una cúpula judicial autènticament independent de l’executiu, amb un prestigi aconseguit i mantingut davant tothom.
Una policia la missió de la qual sigui garantir la seguretat de tots els ciutadans, professionalitzada i sense ideologia de fons.
Imagine… la República Catalana.

28 de juny de 2018 – EL JOC DELS DISBARATS MEDITERRANIS
L’organització i desenvolupament d’aquest esdeveniment que s’està “celebrant” a Tarragona només té de nostrat el fonament d’aquest joc tradicional infantil i la major part de l’aportació econòmica malversada en no sabem què.
S’hauran de demanar responsabilitats a qui calgui, perquè ni fet exprés (o potser sí?) s’hauria pogut perpetrar una cosa pitjor: des de retardar-ho un any per la gasiveria de l’estat, a controlar la presència de gent i de símbols incòmodes per al monarca, la nul·la presència de públic a la majoria de competicions, el desgavell en la imposició de medalles, la megafonia de fireta i àrbitres que no cobren. “Marca España” o “Els Jocs del 155”.
Demostració palmària que malgastar diners de tothom és molt fàcil. Com sempre. Només cal recordar que l’enderrocada diplomàcia catalana costava el mateix que cuidar els jardins d’una sola ambaixada del Reino.
Per compensar, si voleu viure un fet cultural propi, aprofiteu aquest dissabte vinent per anar a l’inici del CORRELLENGUA que aquest any es fa a Sants, en el seu 20è aniversari i que és dedicat al fenomen de la Nova Cançó. Tot fet amb pocs recursos i molta il·lusió. Sens dubte us deixarà un bon regust de boca.

21 de juny de 2018 – EL JOC DE L’OCA
Ja hem vist com l’estada a la presó del cunyat del monarca no té desperdici: En una presó de dones, que ha pogut escollir, amb unes 6 cambres per a ell sol, amb tremendes mesures de seguretat, amb una important despesa en calefacció, aire condicionat i altres, preparada des de fa mesos. I això no serà mai malversació, no…
Esperem veure imatges seves a l’interior, ja que la veritat és que ningú no l’hi ha vist entrar. Segur que hi és? És clar que potser les imatges podrien ser feridores, perquè suposem que el règim alimentari també deu ser especial. I segur que no el veurem impartint classes de filosofia o escombrant la cel·la, bé… l’apartament.
I ara, podem fer una porra a veure qui encerta els dies que estarà allà dins abans no li concedeixin el tercer grau. No tireu llarg.
Tot això, comparat amb el cas dels nois condemnats d’Altsasu i el dels nostres líders socials i polítics en presó preventiva, fa esclatar de ràbia i és un motiu més per refermar-nos en la nostra convicció que l’únic camí davant tanta iniquitat és l’assoliment de la República Catalana.
La justícia no és “igual per a tots”: és “igual com tot”: uns pocs que viuen com a reis i molts que malviuen al seu servei. Dit d’una altra manera: uns cauen a la presó i altres d’oca a oca, i tiro perquè em toca!

14 de juny de 2018 – DISSABTE ANEM A “FER DISSABTE”
Serà un dia per protestar contra aquesta ignomínia sistèmica. Quan farà vuit mesos de l’empresonament dels Jordis per enfilar-se sobre uns cotxes trampa, segons sembla curiosament oberts i amb armes dins…
També per mostrar la solidaritat pels joves d’Altsasu, atrapats en una baralla de bar igualment tramposa.
I què dir de les imatges dels presos a Estremera? Algú ha vist mai imatges de presos com en Tejero, Corcuera i altres? En veurem de l’Iñaqui? I no creiem que cap d’aquests pogués fer classes de filosofia als seus companys de cel·la. Potser de prestidigitació o tir al plat.
I no caiguem en la trampa de demanar per favor l’apropament dels presos. Com sí que ja s’ha fet amb els de “La Manada.” Potser perquè aquests són “mucho españoles” com diria el del plasma.
Hem d’exigir la llibertat immediata dels nostres. Perquè puguin impartir classes de civisme i democràcia a plena llum del dia.
Dissabte tots a Altsasu o a Plaça Catalunya, a fer dissabte: a escombrar la venjança.

7 de juny de 2018 – UNA DE “CINE”
Quasi al mateix temps que Catalunya tornava a tenir un govern, amb les limitacions il·legítimament imposades per la metròpoli, a Madrid s’hi rodava un western amb duel inclòs i final sorprenent.
Remarquem el “sorprenent” perquè ni uns ni altres no s’ho acabaven de creure…
La sessió doble ha continuat, transformant-se l’anunciat “Gobierno Frankenstein” en un “Museu dels Horrors”.
I on som ara? Per a fer què?
No hem pas de fer de simples espectadors. Hem de ser protagonistes al voltant dels nostres dirigents polítics, empenyent-los a continuar el nostre camí. No ens deixem entabanar per unes formes més o menys civilitzades. Si gratem, caurà la capa que amaga el rovell del monstre. Que la seva acció i la nostra obligui a mostrar el seu veritable rostre davant nosaltres i de tot el món, com vàrem fer evident amb els anteriors.
I anar constatant que la regeneració d’aquest estat embogit és una comèdia de l’absurd, que recorda, clarament, el No-Do.

31 de maig de 2018 – L’ESPAI PÚBLIC TAMBÉ SERÀ GROC
Una vegada comença l’afany repressor dels polítics i càrrecs al seu servei, volen prohibir qualsevol manifestació pública que estigui en discordança amb les seves idees. Llavors, l’excusa és que l’espai és de tots, el carrer, les places, les platges… han de ser terreny neutre per no causar divisió, malestar, etc.
Es veu de tres hores lluny que això és l’argument fal·laç per reprimir. Perquè, a veure, quan es fa una marxa ultra, una desfilada militar o una rua esportiva, això no molesta ningú? I bé que es fan.
Que inventin arguments més creïbles.
Però, sobretot, partim de la base que a l’espai públic tothom hi pot expressar la seves idees, perquè això és pluralitat, amb respecte dels uns pels altres. Prohibir el groc i tot el que els recordi les seves salvatjades és una simple mostra de totalitarisme i d’atac a la llibertat d’expressió. I un poble no es divideix perquè s’expressin les idees si es formulen amb respecte, i si s’opta pel vot com l’únic camí per decidir. I no els jutges. I a més, aquests, vénen d’on vénen.

24 de maig de 2018 – ELS CATALANS NOMÉS ENS TENIM A NOSALTRES
Això deia el President Companys. I tants anys després, continua essent una veritat rotunda.
Ahir els del PNB van acabar incomplint les seves promeses. El Gobierno incompleix la seva obligació d’aixecar un veritable estat d’excepció, camuflat amb el nom de 155: es permet no publicar el nomenament dels Consellers. Ja ni se n’amaguen: de prevaricació en prevaricació enmig d’un femer de corrupció. I reescrivint la realitat sobre les agressions feixistes a Canet i on sigui. I amb impunitat total.
Espanya té un problema. O més ben dit, Espanya és el problema. Implícitament accepten que Catalunya és una colònia sotmesa. Quin sentit té, si no, la frase “A por ellos”? I insultar, agredir, ofegar, ridiculitzar… Si cal, fins i tot matar la seva gallina dels ous d’or.
Ben bé com allò de “La maté porque era mia”.
Tot abans que no pas renunciar a la seva sagrada unitat, establerta des del Big Bang fins a la fi dels temps. Aberració còsmica. Però nosaltres hi respondrem cercant un “forat de cuc” que ens permetrà de fer drecera cap a la nostra República.

17 de maig de 2018 – DOS PRESIDENTS PER A UN PAÍS DIGNE
Després de prop de cinc mesos d’haver guanyat unes eleccions jugades a camp contrari, per fi tenim President de la Generalitat. No podem dir que sigui d’una autonomia. Més aviat d’una regió intervinguda. I tenim un Parlament que ja veurem si podrà aprovar una sola llei sense ser anul·lada per l’àrbitre nomenat per l’equip contrari.
A més, tenim un President a l’exterior, com en els temps del franquisme, que encarna la legitimitat històrica, i que farà, de ben segur, una feina d’altaveu de la nostra causa arreu d’Europa.
Per part nostra, posem-nos a construir la nostra República i endeguem el procés constituent des de la base. Evidenciem als ulls de tothom la necessitat d’assolir-la com a únic camí per tenir una sanitat universal, una escola forjadora de ciutadania, un territori endreçat i net, unes infraestructures útils, uns polítics honestos, una justícia fiable, una fiscalitat justa, uns serveis socials modèlics…
En definitiva, un País digne, on tothom s’hi senti lliure i com a casa, pensi com pensi i vingui d’on vingui.

10 de maig de 2018 – SIGUEM PROACTIUS MÉS QUE REACTIUS
S’esgota el temps per fer la investidura de President de la Generalitat i tot és, encara a l’aire.
Potser se’ns han fet llargs aquests mesos d’incertesa, però almenys han servit per demostrar-nos a nosaltres i a tot Europa que el “Gobierno” i els seus lacais no han acceptat el veredicte de les urnes del 21D i que el “problema catalan” no està resolt ni de bon tros.
Diuen que quan tinguem nou Govern s’acabarà el 155. Però tinguem clar que l’autonomia es va acabar bastant abans de l’1 d’octubre, intervenint els comptes, capant qualsevol llei aprovada pel Parlament i envaint les conselleries.
En tot cas, hem de deixar de ser reactius i ser més proactius: no anar només a contrarestar les seves accions sinó també a prendre la iniciativa. Com? Doncs construint la República des de l’exterior i en tot el que puguem els de l’interior. Ben segur que podem fer molt, canviant la nostra mentalitat de poble sotmès per la d’un poble creatiu i conseqüent amb els seus objectius.

3 de maig de 2018 – FEM REPÚBLICA
Aquests dijous i divendres de la primera setmana de maig, l’Assemblea ens fa, a tots els associats, una consulta sobre el camí a seguir en vistes a una possible investidura a la presidència de la Generalitat o a la convocatòria de noves eleccions.
Ja altres vegades se’ns ha requerit la nostra posició en moments decisius del nostre passat recent. Cal valorar aquestes consultes, sobretot en ocasions en què la realitat política pot arribar a cruïlles decisives o quan es tracta de modificar el nostre propi full de ruta.
En tot cas, això ens dóna força política de cara a defensar una postura determinada. I tothom sap l’enorme capacitat d’influència de l’ANC, molt més enllà dels seus 40.000 membres de ple dret. Ningú mai no ha mobilitzat tanta de gent ni tantes vegades el poble de Catalunya.
Us convidem, doncs, a emetre la vostra opinió, meditant sobre quin us sembla, a parer vostre, el millor per a l’esdevenidor de la nostra República, mirant de valorar pros i contres, més enllà dels clixés i postures interessades exposades pels diferents actors polítics.
Això és fer República de la manera més noble i serena.

26 d’abril de 2018 – ELS CARRERS, BEN NOSTRES
Aquests dies estem entre dues dates que semblen no tenir connexió entre elles, però que si hi pensem, veurem que estan ben relacionades:
Dilluns va ser Sant Jordi. Com sempre, un esclat de cultura, sentiments i tradicions. Una festa que va prenent volada internacional i que projecta el nostre tarannà arreu.
Dimarts vinent, el primer de maig. Una ocasió per reivindicar els drets dels treballadors, el progrés social, una organització del País que garanteixi major justícia, igualtat i solidaritat, i es sustenti en els drets socials. Avui caldrà lluitar per revertir les retallades en drets socials, contra les creixents desigualtats, creant ocupació estable i amb drets, implementant una Renda Garantida de Ciutadania. Tots aquests són elements indispensables per mantenir la cohesió social.
La connexió entre les dues jornades és clara: són les dues cares inseparables del futur de la nostra República, els dos puntals imprescindibles: l’eix nacional i l’eix social.
I hem de treballar amb la mateixa intensitat en un i en l’altre. Amb creativitat, valentia i sentit de justícia col·lectiva.
I els carrers, han de ser, i seran sempre, ben nostres.

19 d’abril de 2018 – NOVETATS PER SANT JORDI
Ara que s’acosta Sant Jordi comencen a aparèixer les darreres novetats editorials, i de tot tipus.
No us perdeu la innovació en algun gènere literari: la ficció terrorística, per obra i gràcia d’algun creador d’interlocutòries. És una modalitat creativa que barreja un rebuscat llenguatge legal amb arguments onírics que entronquen amb el surrealisme més descarnat. S’hi barregen improperis i desqualificacions contra els col·legues forans, així com sofisticats arguments matemàtics relacionant la proporcionalitat del nombre d’agents de l’ordre amb la magnitud de la massacre aconseguida.
No us ho perdéssiu, és un autèntic “best seller”, si bé no és previst que signi les seves obres en cap de les parades de la Rambla, tot i que li prendrien els exemplars de les mans. Per cert, no sabem si les tapes del llibre seran de color groc ofensiu.
Crispetes, si us plau!

12 d’abril de 2018 – LA NOSTRA NO-VIOLÈNCIA ELS VIOLENTA
Els mecanismes de l’estat per inventar una realitat al seu gust i ganes comencen pels seus mitjans de comunicació, segueixen pels instructors de les causes i continuen per les més altes magistratures.
La delirant paranoia d’aquests elements segueix una espiral cap a l’absurd: de la desobediència a la malversació, la sedició, la rebel·lió, l’organització criminal, el terrorisme… Com continuar? Crims de guerra? Crims contra la humanitat? Podeu imaginar alguna cosa pitjor? No els donem idees.
I és que la nostra no-violència els violenta. La nostra dignitat els indigna. La nostra auto-organització els desorganitza. Volen una guspira que permeti justificar les seves acusacions i, si cal, la intervenció armada.
No els donarem cap excusa. I menys ara que els ulls de mig món ens observen. I el diumenge, tots a la manifestació a dir ben alt i fort, ben pacíficament i amb dignitat que aquest Poble no s’arronsa per res, que continuarem essent el seu maldecap etern mentre no ens escoltin.

5 d’abril de 2018 – TENS DUES CITES ELS PROPERS DIUMENGES
El diumenge, 15 d’abril a les 11h  tots tenim una cita al carrer: la gran manifestació a l’Av. del Paral·lel en defensa de les nostres institucions, els drets fonamentals dels catalans i el rebuig a l’empresonament i l’exili dels dirigents socials i polítics de l’independentisme. La convoca l’Espai Democràcia i Convivència, que inclou moltes entitats, Òmnium, l’Assemblea, diversos sindicats, associacions veïnals, etc.
No hi podem faltar. No podem queixar-nos de la nostra castigada classe política i nosaltres restar enfadats al sofà. Hem de tenir molt clar que un poble que va defensar amb el seu cos les urnes no té ara dret a defallir. I tinguem clar que la lluita pacífica no s’atura. 15 d’abril
Però amb això no n’hi ha prou. Cadascú de nosaltres ha d’anar implementant la República a casa seva i en la vida diària. Te’n convenceràs si aquest diumenge, 8 d’abril vens a Cotxeres i prens les decisions personals que afecten les empreses de serveis, de comunicació, de banca i altres. Sense riscos i ajudant a construir un País més nostre, més just, més sostenible i més solidari. 8 d’abril

29 de març de 2018 – DESEMMASCAREM ELS PROVOCADORS
Des de la setmana passada, el nombre d’ostatges polítics independentistes empresonats per la malèfica cúpula judicial espanyola ha augmentat sensiblement.
D’altra banda, el nostre legítim President està detingut a Alemanya, per una ordre de detenció internacional de posar i treure segons la conveniència del moment.
Ja veurem, tot plegat, com s’acaba resolent, perquè és ben evident que el funcionament de la justícia en d’altres països europeus no té massa semblances amb la que hem de suportar. I això quedarà palès amb la resposta dels 4 estats implicats.
Immediatament, el poble català ha reaccionat amb rapidesa per mostrar la seva protesta activa als carrers i a les carreteres. Però hem de salvar sempre la unitat d’acció i el seu caràcter pacífic. El que l’enemic vol és, justament, construir el mite de l’independentisme violent.
Per la nostra part, hem de desemmascarar els provocadors que hi ha infiltrats en tots dos bàndols, policia i manifestants. Perquè la revolució dels somriures s’ha transformat en la revolució dels tossuts.

22 de març de 2018 – NOVA ETAPA
Després de les eleccions a Sants i al Secretariat Nacional de l’ANC, encarem una nova etapa, amb importants renovacions en un lloc i a l’altre.
En tot cas, això demostra la vitalitat de la nostra societat civil, pedrera inesgotable de noves persones, de noves iniciatives, de noves il·lusions. I entre tots, vells i nous, a empènyer del carro i continuar portant l’estendard de la República. Hem estat, som i serem la punta de llança de la nova societat.
Mentrestant, el món institucional es debat entre dubtes propis, divisions i estratègies de curta volada, sota les amenaces i atacs constants de l’enemic.
Nord enllà, l’interès pel “cas català” es va estenent, tot rebent informació de primera mà de qui la pot donar.  I la imatge d’Espanya cada vegada es perfila més com la de la bota i el tricorni, l’estratègia del tot o res.  Que tard o d’hora els conduirà, com sempre, al
no-res.

15 de març de 2018 – SOBRETOT, SERENITAT!
Als independentistes ens agraden les urnes. Volem que el vot responsable de cadascú decideixi el futur del País, de la nostra societat. I de la nostra Assemblea.
Aquest dissabte hi haurà eleccions al nostre secretariat local de Sants-Montjuïc, en un moment en què es produirà una renovació important de càrrecs. Tots hem de participar-hi i garantir la nostra voluntat de facilitar una transició eficaç i un escalf ferm com sempre.
També a nivell de Secretariat Nacional hi haurà eleccions. Com sempre, els mitjans i les xarxes en fan escudella barrejada, ja sigui des de la bona fe, des de l’interès partidista o des de la més profunda ignorància. És inevitable: l’Assemblea és massa important com per no mirar d’influir-hi en
moments importants. I aquest ho és: l’ANC forma part d’aquesta societat que dubta del camí a seguir en aquests temps convulsos i mancats de lideratges sòlids i full de ruta clar.
Els membres actius farem bé de posar-hi serenitat, de posar en qüestió molts posicionaments d’uns i altres, i de preservar l’actiu més important: la cohesió de les bases.

8 de març de 2018 – REPÚBLICA ARA!
Aquest és el lema que ha escollit l’Assemblea per a la manifestació d’aquest proper diumenge a la tarda.
No és una manifestació més. És al cap de sis mesos justos de la darrera concentració de la Diada, quan ja encaràvem el referèndum de l’1 d’octubre. A pocs dies que el Gobierno es carregués l’estat de dret, entrant a les conselleries, enviant els piolins i tot el que ha vingut després.
En tot cas, aquest diumenge serà ben diferent de les festives manifestacions dels 5 darrers anys. Ben diferent perquè ara la crida és per empènyer, per exigir que els nostres polítics, les nostres institucions, esdevinguin realment nostres.
Hem de tornar a ser el motor que impulsi l’acompliment del mandat del poble del dia 1 d’octubre i del 21 de desembre. Desterrem els interessos de partit i els tremolors de cames. Segur que hi ha gent disposada a donar-ho tot pel País. I, tinguem-ho clar, només la República ens i els alliberarà.

29 de febrer de 2018 – BESAMANS, CASSOLADES I LLAÇOS GROCS
La reial visita del passat cap de setmana ha fet reviure a casa nostra una ucronia: un personatge i unes maneres pròpies del segle XIX inserit en una societat que mira i aspira a ser-ho del segle XXI.
En tot cas, per tractar d’evitar el contacte entre dues realitats tan distants, van caldre unes bones dosis d’agents uniformats, furgonetes i càrregues policials. Però només a mitges: les ones sonores campen lliurement per l’aire i a través de les parets, sigui en forma de repic d’atuells, xiulets, càntics o marxes republicanes.
I a dins, un sopar difícil de digerir, entre mirades creuades, tensions entre comensals i llaços grocs en alguna solapa. Missatge rebut. La reacció ja ha començat, amb la típica amenaça de perdre el MWC. I això ho diuen els mateixos que van impel·lir les empreses d’aquí a anar-se’n. Pur cinisme.
Com sempre, la premsa del règim continua reinterpretant la realitat, com quan els votants de l’1 d’octubre agredien els policies a cops de papereta. Però la realitat és tossuda i el segle XIX, ara ja, queda molt lluny.

22 de febrer de 2018 – FOC NOU A TOTS NIVELLS
En l’àmbit de la lluita per la independència és obvi que en pocs mesos el panorama ha canviat. D’estar davant un decisiu referèndum a la realització d’aquest sota les càrregues policials, la declaració d’independència real o fictícia, la repressió ferotge del món independentista i l’obertura de la veda a la caça del sospitós.
Tot plegat fa que calguin noves formes de seguir persistint en el projecte. S’imposa una renovació del món polític: una generació quedarà invalidada per la presó, l’amenaça judicial o l’exili. Cal fer foc nou. I que els que es posin al capdavant tinguin clares les perspectives.
El mateix podem dir de les entitats socials que han liderat les il·lusions. Nou full de ruta de l’ANC que s’ha d’aprovar aquest diumenge i un nou secretariat nacional que afronti el repte. Les eleccions del mes vinent han de ser un necessari revulsiu per fer un salt endavant. Foc nou.
I segur que ens hem de fiar d’altres organitzacions populars que s’afegeixen a la lluita.
A nivell de Sants-Montjuïc també ens cal una renovació parcial de l’equip de coordinació cara a les eleccions de març. És hora de fer un pas endavant!

15 de febrer de 2018 – SI CAL, SORTIREM PER EXIGIR RESPONSABILITAT I UNITAT
El passat 10 de febrer, el Secretariat Nacional de l’Assemblea va emetre un comunicat empès per la sensació de paràlisi, tempteig, dubtes i divisió entre les forces polítiques que haurien d’impulsar el País: https://assemblea.cat/?q=node/13464
Contra moltes de les previsions, el Poble Català va tornar a parlar amb força el 21 de desembre. Quasi dos mesos després, tenim la clara sensació que no s’avança en el camí, que no és possible trobar un mínim d’acord ni estratègia comuna. La raonable por a la repressió? La priorització dels interessos de partit, gens raonables en aquest moment?
En tot cas, l’Assemblea ha parlat clar: estem decidits a demanar-los responsabilitat. Si cal respondre judicialment, ho farem. Si cal activar-nos amb accions massives i valentes, (no violentes com tradueixen els mentiders compulsius) també.
Cal un acord ràpid d’investidura que doni resposta satisfactòria al resultat de les eleccions. I anar emprenent el camí cap a la concreció de la República Catalana.

7 de febrer de 2018 – NOMÉS LA REPÚBLICA ENS ALLIBERARÀ
L’argumentació del jutge del Suprem en què denega la llibertat provisional dels presos polítics té uns quants elements que fan posar els pèls de punta a molts experts en lleis. A part d’haver forçat anteriorment la descripció dels fets acusant-los de delictes com sedició i rebel·lió, indefensables en l’ordenament legal de molts països europeus, ara sembla que pretén fer-los arrossegar pel fang fent-los renunciar a la seva ideologia i als seus càrrecs. Però a aquells que ho han fet, tampoc no els ha alliberats.
Un darrer argument és que a Catalunya encara hi ha molts independentistes i, per tant, poden reincidir per aquesta causa. És a dir, nosaltres som responsables del seu empresonament, com som responsables de la violència de l’1 d’octubre, així com de les lesions a les ungles, dits i les sobrecàrregues musculars dels que repartien cops de porra.
No són presos polítics: són ostatges en revenja pels ridículs soferts.
Aquells que es plantegen fer bondat per facilitar la seva sortida de la presó haurien de tenir clar que, com més abaixem el cap, més ens maltractaran. I que només la República els alliberarà a ells i a nosaltres.

1 de febrer de 2018 – LA DEMOCRÀCIA NI S’AJORNA NI SUSPÈN
Anem d’ensurt en ensurt. Que si l’ajornament sorpresa del ple d’investidura de dimarts, que si uns missatges per mòbil ignominiosament espiats, i sempre amb l’ai al cor a veure quin nou entrebanc ens trobarem.
Des de la ciutadania que vol la república hem d’exigir unitat d’acció i d’estratègia als nostres representants. I que no ens tractin amb paternalisme. Cada vegada que ha calgut la nostra participació hem superat totes les previsions, tant el 9N com, sobretot, l’1 d’octubre defensant les urnes. I també el 21D en unes condicions quasi franquistes. El poble no falla mai. Si tots fessin el mateix, possiblement ara el panorama seria ben diferent.
No volem retreure res a cap càrrec públic que se l’hagi jugat pel País. Però en tot cas, qui s’hi posi, que sàpiga quin pa s’hi dona. I qui no s’hi vegi en cor, cap problema. N’hi haurà un altre. Però en tot cas, que quedi clar, la democràcia ni s’ajorna ni suspèn.

26 de gener de 2018 – NORD ENLLÀ, ON DIUEN QUE LA GENT…
Llegim l’Informe d’Oxfam-Intermón sobre l’augment de les desigualtats a Espanya (l’1% té el 25% de la riquesa i el 70% de la població més pobre té el 32%. És el 3r país d’Europa amb major nivell de desigualtat).
Constatem que l’augment de l’electricitat, l’aigua i transport dels darrers anys s’han encarit molt per sobre de l’increment dels salaris i de les pensions. Si en aquest país de despropòsits hi afegeixes els milions que s’han gastat per colpejar els ciutadans pacífics, que s’inauguren nous trams d’AVE-tortuga, que paguem i pagarem Castors i autopistes ruïnoses i, la cirereta, un candidat al Tribunal Europeu dels Drets Humans menteix en presentar el seu currículum, fent veure que sap algun idioma a part del de Cervantes, la veritat, sents ràbia i vergonya a parts iguals.
I, inevitablement, recordes el poeta quan deia “I com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.
Alternativa actual: FEM REPÚBLICA.

19 de gener de 2018 – REPRENEM EL CAMÍ, PERÒ NI OBLIDEM NI PERDONEM
Aquest dimecres s’ha constituït aquest Parlament d’excepció, amb absència de diversos electes per obra i gràcia de les institucions espanyoles, govern, fiscalia, tribunal suprem…
Tot i aquesta monstruosa anormalitat democràtica, la mesa del Parlament continua tenint majoria independentista. Ara queda clar qui va guanyar les eleccions i qui les va perdre. I qui continua volent imposar les seves directrius amb un ridícul 4% de vots per a la seva formació.
Ara hi ha un camí costerut per anar recuperant el País de les grapes del 155. Per anar fent via amb ambició i imaginació. Jugant fort cara a la investidura del President. Si una cosa és ben clara aquests darrers mesos, és que l’Estat espanyol ha hagut de retratar-se davant de tot el món, emergint com un règim corrupte, violent i poc democràtic que tot ho supedita a la “unidad indivisible i indisoluble”. I continuarà retratant-se.
Potser el millor del dia, les paraules del President de la mesa d’edat, Ernest Maragall: http://smxi.cat/discurs-parlament-republica/#10frases

11 de gener de 2018 – PUNTES DE COIXÍ
El moment polític a Catalunya és extremament complex. Per un costat, cal acabar de decidir qui agafa l’acta de parlamentari i qui no. També calen pactes per constituir la mesa del Parlament i per proposar la investidura presidencial. Tot això amanit amb les amenaces de noves imputacions i de les possibilitats de fer certs tràmits a distància.
Tots tenim clar que això va de República, no de noms. Va de dignitat com a Poble, de voluntat popular repetidament expressada. Però això implica la persistència de determinades persones per salvar la legitimitat usurpada. Tècnicament, com fer puntes de coixí. En tot cas, la ciutadania està a punt.
Mentrestant, silenci absolut dels, presumptament, virreis i virreines temporals. I alguna ment preclara premiada amb una feliç estança a Nova York.
Com a teló de fons, la lenta justícia europea va acumulant arguments per, algun dia, posar en evidència la burda manipulació perpetrada pel sistema judicial de l’Estat.

4 de gener de 2018 – 155 RAONS
Segur que podríem trobar més de 155 raons per allunyar-nos d’aquest opressiu Estat. Només encetar l’any, pluja d’augments del preu en tots els serveis regulats: la llum, l’aigua, el gas, el transport metropolità, etc. I els salaris i les pensions, una vegada més perden poder adquisitiu.
Si a sobre els defensors del “estricto cumplimiento de las leyes que nos hemos dado” es passen pel folre les sentències del TC sobre el Càstor. Si caldrà continuar endeutant-se per pagar les pensions. Si el Banc Europeu deixarà de comprar deute espanyol. Si les obres de Sixena les van espoliar amb “nocturnidad y alevosía”…
Mentrestant, el ministre del riure de conill burleta s’inventa una manera per ensorrar TV3, Catalunya Ràdio i entitats i festivals culturals: versió modificada i moderna del “ Y que se note el cuidado…” amb efectes retroactius.
I per acabar-ho d’adobar, resulta que els discursos de cap d’any dels presidents de diverses comunitats autònomes parlen de Catalunya tot reconeixent que depenen de nosaltres: “A por ellos” en versió financera.
Si ni així no s’extingeixen els unicorns…

28 de desembre de 2017 – MIRALLET MÀGIC
Essent que s’apropen els Reis, i ens referim als d’Orient, ja que els altres sempre els tenim a 600 km, podriem anar pensant en fer, des de Catalunya com a terra sotmesa i agraïda, un regal a tots aquells que, al llarg de l’any, ens han dedicat tant de temps i mirar d’estalviar-los feina.
Pensem en els membres del Tribunal Constitucional, jutges del Suprem, Fiscal General i altres fiscals, membres del Gobierno, tertulians, etc.
Com que darrerament s’afanyen a descobrir totes aquelles persones que fomenten l’odi, els podem enviar una remesa de mirallets màgics que responguin a la demanda: “Mirallet màgic, dels que encara no estan investigats, fugits o empresonats, qui és el que més fomenta l’odi?”
I allà esperarien veure-hi els mestres, regidors, bombers, ancians, alcaldes, funcionaris, venedors, periodistes, herbolaris, sabaters, etc…
Com que l’aparell no va amb piles, podrien anar fent la pregunta més d’un milió de vegades sense limitacions. I sempre anirien sortint noves cares…Seria un avenç notable cara a fer més àgil la seva justícia.
Nota final: com que tenim els comptes intervinguts, al fer la comanda, podríem passar de les característiques màgiques dels esmentats artilugis. Els miralls normals i corrents funcionarien perfectament.

22 de desembre de 2017 – YELLOW CHRISTMAS !
Aquest Nadal per nosaltres serà un Nadal tenyit de groc. I no és que la neu hagi mutat de color. És perquè aquest color tan perseguit pel règim del 78 ha acabat triomfant i aconseguint novament la majoria absoluta al Parlament, en unes eleccions il·legals, il·legítimes i afrontades des de l’exili i la presó, convocades i vigilades pels manipuladors de la realitat.
I sobretot seran grogues perquè els llacets i bufandes d’aquest color hauran de continuar a les nostres peces de vestir. I també guarnint les baranes, façanes i balcons. Perquè hi ha innocents tancats a les presons i a l’exili. I per ells serem presents el dia de Nadal, dilluns, a la nostra cita setmanal al costat de la font, que voldríem groga.
S’hauran de plantejar, a Madrid, a Europa i al món, si un partit que treu el 4% dels vots a les eleccions pot impunement seguir desfent la nostra societat, les nostres estructures, la nostra llengua, la nostra hisenda, la nostra cultura.
I per ells els deixem la premsa groga i la febre groga anticatalanista que durant tants anys van escampant sense vacuna possible.
Bon i groc Nadal a tothom!!!