Les entradetes de l’
indepensants

Vols saber que és l’Indepensants?
Entradetes dels anys: 2024 – 202320222021202020192018

12 de juliool de 2024 – DISSABTE, TOTHOM A URQUINAONA
Qui havia de dir que els tribunals espanyols farien el que voldrien amb la llei d’amnistia? Com es podia saber que un sistema judicial d’arrel franquista posaria traves a l’anul·lació de les causes judicials? És tot el paquet de coses que ja sabíem: que el PSOE quedaria com el garant de la democràcia contra la dreta (com si ells fossin d’esquerres); que el braç judicial del règim espanyol es pot permetre el luxe de decidir quines lleis compleix i quines no -nosaltres, és clar, les hem de complir totes-. I que, tal com va avisar Alerta Solidària el mateix dia de l’aprovació de la llei, l’estructura repressiva de l’estat continua intacta.
Ho hem dit, hi hem insistit i hi continuarem insistint: no ens valen els pedaços. No volem que ens perdonin res. No volem reformar Espanya. No volem encaixar dins d’Espanya. Perquè dins d’Espanya no podem prendre cap decisió important sobre la nostra vida col·lectiva diària. Espanya serà un reducte del franquisme fins que no rebi una sotragada forta, com la independència de Catalunya. Aleshores tindrà l’oportunitat de reformar-se i democratitzar-se. I nosaltres ens n’alegrarem des de l’altra banda de la frontera, perquè Espanya es mereix ser un país avançat.
Per eliminar totes les causes judicials, perquè els exiliats puguin tornar a casa, per treure l’espasa de Dàmocles als independentistes i per assolir la independència que obrirà la porta a solucionar els problemes que tenim, dissabte a les 5 de la tarda, tothom a Urquinaona. I si vols venir amb la colla de Sants-Montjuïc, sortirem a 2/4 de 5 de la Font Nova.

5 de juliol de 2024 – Reflexions sobre el gruix del paper de fumar…
Al 1714 sembla que provant d’agafar-se-la, el paper no era prou gruixut i mentre pensàvem en altres coses, ens la van clavar…
Quan la Mancomunitat anava forta els que no gasten paper de fumar, ens la van clavar…
Al 37 i 38 un altre cop, mentre discutíem quin gruix era l’adequat per agafar-se-la, els altres, no tan prim-mirats, ens la van clavar…
Hi ha qui diu que l’Assemblea de Catalunya va morir asfixiada sota tones de paper de fumar…
En Turull no va ser MHP per les dècimes de mil·límetre que té el paper de què? DE FUMAR!!!Esperem que a partir d’ara les dones prenguin el lideratge i de forma natural no calguin més collonades ni agafar res amb què? Doncs amb paper de fumar!
Perquè no ens enganyem, les dones sempre han estat més bones administradores i el problema no és el paper de fumar, és l’altre paper: el paper moneda.

28 de juny de 2024 – Més sobre l’amnistia…
El dia de l’aprovació de la llei d’amnistia al Congreso vam veure petons i abraçades per part dels diputats independentistes. La reflexió que fem –i que ja hem fet en anteriors butlletins- és que ara comença una part encara més complicada que és l’aplicació de la llei, de fet aquests dies ja hem començat a veure que a alguns jutges els és igual el que digui la llei, la unitat d’Espanya està per sobre de tot. Tinguem en compte que hi ha un cop d’estat judicial, les estructures de la judicatura estan amarades de franquisme, per tant, comença a haver-hi núvols i tempestes pel que fa a l’aplicació de la llei.
Ara bé, tot això no ens pot distreure del nostre objectiu, no ens podem permetre de tornar a concentrar tots els esforços en la lluita antirepressiva i aparcar la lluita per la independència com ens va passar després del 2017. Per tant, estiguem atents que no ens tornin a tenir entretinguts amb aquest tema una bona temporada…

21 de juny de 2024 – ALGUNA COSA ES MOU DINS DELS PARTITS?
Després de la davallada incessant del vot independentista en les darreres convocatòries electorals de tot tipus a Catalunya, no sembla que les formacions, diguem-ne independentistes, hagin fet cap mena d’autocrítica. Potser creuen que la gent no sap votar o que és mandrosa de mena. No se’ls acut pensar que estan fatigats de veure tantes lluites estèrils entre teòrics companys de viatge perseguint una preponderància que no condueix a res? No veuen que cap opció els ofereix un pla més o menys concret per assolir la independència?
L’únic que hem vist fins ara és una certa reacció dins d’ERC per renovar el lideratge: algú o altre ha de pagar els plats trencats de la desfeta. Però el discurs preponderant sembla ser que no varia: la mateixa política de pactes amb els colonitzadors que sabem i saben que no portarà enlloc.
Els de Junts , que semblen fiar-ho tot a que, amb el pas de les setmanes, serà més fàcil el retorn del líder indiscutible. I que això portarà a una rebolcada important de la situació i de les seves expectatives.
I més enllà els de la CUP que, una vegada més, s’estan plantejant què volen ser quan siguin grans.
La resposta, en qualsevol cas, no hauria de consistir en mantenir a les cúpules els que no se’n van sortir el 2017. I a més, encarar d’una vegada, una regeneració democràtica dels partits per fer-los més creïbles, més transparents, més democràtics, menys solució laboral per a una colla d’afiliats. I amb un inequívoc compromís amb el mandat de l’octubre del 2017. Per què no s’hi posen ja?

14 de juny de 2024 – Aturar l’extrema dreta
Ja hem tornat a votar a les eleccions europees. Com que aquestes no són candidates a repetir-se, no caldrà que hi tornem fins al 2029. I què passarà quan hi tornem? Segurament el que va passar el 2014, el 2019 i el que ha passat el 2024: que “tothom ha d’anar a votar per aturar l’extrema dreta”. Sempre hem d’anar a votar per aturar l’extrema dreta. I votem, votem, votem… però l’extrema dreta no s’atura. Per què?
Perquè l’extrema dreta també s’alimenta de les decisions polítiques disfuncionals que prenen els partits moderats. Quan la vida diària de la ciutadania cada cop és més difícil, més cara, amb més control, més restriccions i més burocràcia, apareix l’extrema dreta i proposa solucions fàcils per tot. Massa fàcils, és clar. I que per a la majoria de nosaltres són una bestiesa. Però apunten directament al problema, el simplifiquen fins a l’extrem i aporten una solució. Per contra, els partits “de tota la vida” es perden en debats eterns, en llenguatges superflus i en fórmules màgiques com que “calen grans consensos” o “tal vegada podem fer una cimera d’aquí a 2 anys per començar a posar-nos d’acord quan en podrem començar a parlar”. És a dir: les solucions de l’extrema dreta són autèntics despropòsits, que ens portarien a perdre molts drets socials i a una societat de pel·lícula distòpica. Però apunten a la por de moltes persones proposant solucions clares… i recollint-ne el vot.
Per tant, és clar que aturar l’extrema dreta és a les nostres mans quan anem a votar, però també a les mans d’uns partits polítics erràtics, indecisos i lents. I no hem de deixar que aquesta responsabilitat només ens caigui a nosaltres mentre ells se’n renten les mans.

7 de juny de 2024 – REFLEXIONS…
Hauríem de tenir clar que el nostre únic objectiu és aconseguir la independència de Catalunya.
Vull entendre que la clara interferència d’algun partit o partits en aquestes eleccions de l’Assemblea ha estat per fer-la menys agressiva vers ells, no per dinamitar-la.
Els demòcrates anteposem el que ha elegit la majoria a la nostra opció potser no escollida.
El nostre sistema assembleari vol que un cop fetes les votacions, anem tots a l’una.
Diuen que als governs se’ls ha de donar 100 dies de gràcia, fem-ho.
Salut i República Catalana! 

31 de maig de 2024 – ABSTENCIÓ I EXTREMA DRETA
Els resultats de les recents eleccions al Parlament es poden analitzar des de molts punts de vista. Des de l’òptica independentista, ens fixarem en l’abstenció i en l’extrema dreta:
Abstenció independentista.
Entre les eleccions al Parlament del 2017 i les del 2021, els tres partits (ERC+JUNTS+CUP) van perdre 713.296 vots (de 2.079.340 al 2017 a 1.366.044 al 2021). En aquestes darreres eleccions aquests 3 partits n’han perdut 136.163 més –és a dir que des de 2017 n’han perdut 849.459-. Ni al 2021 ni ara hem sentit cap mena d’autocrítica –o molt poca- sobre les seves respectives estratègies. La CUP va perdent vots i va camí de la irrellevància, ERC dona la culpa als votants perquè no han sabut veure que ho havien fet tot molt bé i JUNTS aquesta vegada ha salvat els mobles per l’efecte Puigdemont i amb això ja semblen satisfets.
En aquesta campanya no hem vist cap mena d’esforç per part d’aquests partits per atraure els votants abstencionistes, no els han ofert res que pogués servir per recuperar el seu vot. Al contrari, tots tres partits -uns més que els altres- han fet tot el possible perquè la Llista Cívica que pretenia engegar l’Assemblea no arribés a bon port, i s’ha de dir que ho van aconseguir. La Llista Cívica pretenia bàsicament repescar els abstencionistes independentistes per tal que els seus vots no es perdessin. En definitiva ni han fet ni han deixat fer.
Extrema dreta. Dels 136.163 vots de menys que han tret els tres partits esmentats, 118.302 poden haver anat a parar a Aliança Catalana. Així que podem dir, sense risc d’equivocar-nos gaire, que no fer les coses bé està facilitant el camí a l’ascens de l’extrema dreta.

24 de maig de 2024 – EL FUTUR DE L’ASSEMBLEA I DEL PAÍS EN 10 PREGUNTES
Les recents eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea han provocat una certa sensació d’alleugeriment, fins i tot d’il·lusió en el panorama polític decebedor de les darreres eleccions al Parlament: el fet que hi hagués més candidats que a les de fa dos anys i que s’hi hagin presentat persones de rellevància pública fan pensar en una reviscolada de l’entitat.
Però no oblidem que venim d’un darrer mandat crispat entre els partidaris de la Llista Cívica i els contraris. Un sector i l’altre estaran representats en el nou Secretariat i, al marge de quin predomini, els reptes són importants, perquè aquestes dues postures pressuposen estratègies diferents. Formulem-ho a través d’unes preguntes, si bé se n’hi podrien afegir d’altres:

  1. Ens reafirmem en què l’Assemblea defensa la validesa de l’1 d’octubre i la via unilateral?
  2. Què comprometria més la “transversalitat” de l’Assemblea, promoure una opció electoral o arrenglerar-se en una de les ja existents?
  3. Com es pot pressionar eficaçment els partits nominalment independentistes si, clarament o no, estan per un referèndum acordat?
  4. El nostre objectiu s’ha de centrar únicament en l’embat, la desobediència i l’afebliment de l’estat ocupant?
  5. O també hem d’atendre la regeneració de la classe política a casa nostra, que ens ha portat a un atzucac?
  6. Aquesta regeneració és possible si creuen que tenen els nostres vots captius per manca d’alternatives?
  7. En aquest context, és acceptable la presència d’aquells qui varen encapçalar els fets del 2017? O cal fer foc nou generalitzat?
  8. Quin argumentari cal per fer possible la mobilització massiva de la societat en un context de desencant?
  9. Aquesta mobilització ha d’anar enfocada primordialment als independentistes passius i resignats?
  10. O bé s’ha de treballar a fons per guanyar nous adeptes entre aquells que en són refractaris?

Acceptem que el camí serà llarg i que no hi ha dreceres màgiques, tot i no descartar possibles fets inesperats que accelerin la història. En tot cas, esforcem-nos per trobar una via comuna i factible.

17 de maig de 2014 – ELECCIONS AL SECRETARIAT NACIONAL DE L’ASSEMBLEA
Les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea estan en marxa. Si ets membre de ple dret de l’entitat hi pots participar fins aquest dissabte a les 2 de la tarda a través de la plataforma de votació en línia (https://consultes.assemblea.cat/login). Amb aquest procés l’Assemblea escull els 77 membres que representaran els socis en la presa de decisions diària. Cada membre pot escollir representants del bloc nacional, del bloc de la seva territorial i, si pertany a una assemblea sectorial o als joves, també d’aquests blocs. Elecció directa -i no amb sistema d’Hondt- de persones -i no de candidatures- i que pertanyen al teu territori en particular. Vaja, una fórmula molt més democràtica que en unes eleccions a institucions polítiques. I a més a més, per exercir un càrrec des del voluntariat.
L’Assemblea ha rebut pedrades de molts llocs des del seu naixement el 2012. Hi ha hagut intents més o menys escandalosos per part dels partits de controlar l’entitat i, tal vegada, fagocitar-la. Hi ha hagut escorcolls per part de la Guardia Civil. Hi ha hagut atacs dels tribunals espanyols. Hi ha hagut debats interns feixucs, com el de la Llista Cívica. I molta gent en pot estar qüestionant la línia. Doncs aquest és el moment de donar el vot a les persones que creus que ho faran més bé. La lluita per la independència viu moments difícils i necessitem una Assemblea forta, capaç de mobilitzar un país, d’influir decisivament en l’acció política. I per això cal una gran participació en les eleccions al Secretariat Nacional. Això de limitar-se a queixar-se de com de malament va tot ho deixem a les mans d’aquells que no volen cap solució. Perquè Déu nos guard que amb la implicació de tothom féssim l’avenç definitiu i ja no hi hagués motius per queixar-se!

10 de maig ded 2024 – ELECCIONS
Precisament aquesta setmana tan políticament remarcable m’ha tocat a mi fer l’entradeta del   nostre butlletí i em trobo ben fotuda perquè realment no sé què dir, la política no és el meu terreny, potser per això sóc sòcia de l’ANC des del seu inici.
Ara direu: però si l’ANC sempre ha fet política! Com pots dir que n’ets sòcia perquè no en fa?
El cas és que ja sé que l’Assemblea fa política, el que volia dir és que com el seu únic objectiu és la independència de Catalunya, no cal fer cap altra cosa que treballar per aconseguir-la.
No cal pensar en coalicions, en lleis electorals, en les carreres personals de gent que no sap fer altra cosa que treballar pel partit, en dir coses que no pensen fer…, en fi no cal estar pendent de les coses que componen el que s’entén per “la política”
Per això em molesta tant l’assalt al secretariat nacional  de l’Assemblea per part de gent teledirigida pels partits.
Respecte de les altres eleccions, les del Parlament, dir que cadascú faci el que millor li sembli, he sentit diverses vegades que cada país té el govern que es mereix.
Salut i República Catalana!

3 de maig de 2024 – EL DIA D
Del 2017 ençà, però sobretot des de les eleccions de 2021, no tenim (no tenen els partits que en teoria ens representen al Parlament) cap mena d’estratègia per arribar a materialitzar la independència, ni conjunta ni de forma individual cadascun d’ells.
Uns diuen que defensen el referèndum de l’1 d’octubre –ho diuen sempre amb la boca petita- però el seu objectiu –ens l’han dit del dret i del revés- és que el PSOE accepti fer un referèndum acordat. Però ho han fiat tot a la famosa Taula de Diàleg que s’ha reunit 2 cops des de 2021 sense cap mena de resultat…
Els altres gesticulen més bé però en el fons segueixen els mateixos passos, defensar el referèndum de l’1 d’octubre però fiar-ho tot a una negociació amb Pedro Sánchez perquè accepti fer un referèndum acordat. No ens concreten, però, quant temps de marge li concedeixen ni què proposen de fer si les negociacions fracassen…
En els dos casos han optat per estar a la defensiva i donar la batuta, i per tant l’avantatge, a l’Estat espanyol de manera que ens vagi marcant els tempos (¿encara no han après que Pedro Sánchez és un trampós i sempre que pot ens menteix i ens enreda?). I de passada li han aportat estabilitat i
la imatge que el conflicte amb Catalunya s’està resolent…
Al nostre entendre, des de Catalunya hauríem de donar-li la volta a l’equació i plantejar-ho de manera que qui tingui la pressió per moure’s sigui Espanya; el Parlament i el Govern haurien de fixar una data (dia D) per executar la Declaració d’Independència aprovada pel Parlament el
27-10-17 i definir un full de ruta clar i on es detalli què cal fer des d’ara fins al dia D (què cal fer per part del Govern i per part de la societat mobilitzada). I mentrestant contribuir a la desestabilització de l’estat i posar de manifest el conflicte (en lloc del que s’ha estat fent fins ara que és justament el
contrari).
Mentre des de Catalunya no prenguem la iniciativa seguirem enfangats donant voltes i voltes a la sínia.

26 d’abril de 2024 – QUAN MAI NO ENS PREGUNTÀVEM QUÈ VOTAVA EL DEL COSTAT
Aquesta és la cita nostàlgica que hem sentit moltes vegades entre gent de l’Assemblea. I que voldrien poder repetir actualment. I això era fàcil quan crèiem que tots remàvem en la mateixa direcció i que, quan fóssim independents, ja votaríem si el Govern caldria que fos una mica més de dretes o d’esquerres.
Però ara és molt diferent: els rellotges sempre avancen en el mateix sentit. I en el moment actual, imagineu: com poden fer una cadena il·lusionant un simpatitzant de Junts, un d’Esquerra, un seguidor de la Orriols o un que n’està fart de tots els partits tradicionals, per citar només alguns casos? Quina causa els ajuntarà com no sigui un acte de protesta contra l’estat opressor? Quin projecte o estratègia hi ha en comú per vèncer?
Formulat d’una altra manera, tots som conscients que, al participar en un acte de l’Assemblea, assumim la validesa dels seus plantejaments? Perquè, en el seu Full de Ruta vigent, fa una aposta decidida per la unilateralitat: “la via unilateral a la independència no només és realista i és possible, sinó que és l’única via possible per assolir l’alliberament de l’Estat espanyol.”
Ignorar això, fer la gara-gara a qualsevol opció política dels partits tradicionals, essent que tots ells són partidaris de pactar un referèndum, voleu dir que és respectar la línia estratègica de l’entitat? Pensem-hi. Sobretot aquells que defensen la validesa de tots els nostres documents.
I acceptem que la “transversalitat” universal de tot l’independentisme a hores d’ara només és un mite que, de tant difús, no ens permetria cap pas endavant, perquè estaríem permanentment discutint si cap aquí o cap allà.

19 d’abril de 2024 – QUE LA RECANÇA NO SIGUI UN MOTIU PER CANVIAR DE LLENGUA
Ens incomoda incomodar els altres. Quan algú parla amb nosaltres volem que se n’endugui una bona imatge. Aquest, entre d’altres factors, explica la facilitat per canviar al castellà quan ens parlen en aquesta llengua. Ens preguntem si ens entendrà en català, si s’enfadarà, si haurem d’acabar en castellà de tota manera i, per tant, val més fer-ho d’entrada… I fins i tot quan fem el cor fort i insistim a parlar en el català com a acte de militància ens exposem a aquesta incomoditat perquè creiem que té sentit. Fem l’esforç.
I el nostre interlocutor, que ens parla en castellà, també fa un esforç, un acte de resistència, amb incomoditat? No. Ell sap que en castellà l’entendrem perfectament. Sap que la seva llengua és la dominant i que no necessita fer cap acte de militància per fer-la servir. I no es preocupa per la nostra reacció. Aquesta sensació d’impunitat -i no volem dir que estigui fent una malifeta, sinó que, el que fa, ho fa sense reserves- és una altra de les diferències entre l’ús del català i del castellà.
I, doncs, com ho fem per girar la truita? En primer lloc, assumim que el mateix dret que té ell de fer servir la seva llengua, nosaltres el tenim de fer servir la nostra. Que si es tracta d’un servei de cara al públic podem demanar ser atesos en català i podem marxar si no ho som -en aquest cas cal explicar el motiu pel qual marxem-. En segon lloc, mantinguem sempre el català. Sempre. Si és amb incomoditat, el mantenim amb incomoditat. Però el mantenim. El futur de la nostra llengua depèn de que, els que la sabem, la fem servir i, per això, és millor parlar en català amb recança que no pas renunciar a parlar en català.

12 d’abril dde 2024 – PASTA GANSA
Aquests dies corre la notícia que l’OTAN, per continuar fent front a l’atac de Rússia a Ucraïna, vol fer un pla d’ajuda econòmica xifrat en 100.000 milions d’euros en 5 anys (20.000 per any), la dita quantitat l’anuncien com enorme, estratosfèrica, com mai vista.
L’objecte d’aquesta ajuda periòdica, ara que sembla que van maldades per Kiiv, és poder fer una previsió correcta dels fons disponibles per a la guerra, en comptes dels ajuts puntuals i poc previsibles que fins ara han anat fent els països amics d’Ucraïna.
MooOOOooollt bé! Això de saber del cert amb quins diners pots comptar a 5 anys vista segur que és de gran ajuda per gestionar qualsevol cosa.
Doncs resulta que precisament 20.000 milions d’euros és amb els que Catalunya no pot comptar cada any perquè l’estat espanyol és qui “gestiona” els impostos que paguem els catalans i quan dic catalans, em refereixo a tothom que viu a Catalunya, siguin o no siguin indepes.

5 d’abril de 2024 – A PROPÒSIT DE L’AMNISTIA…
El 16 de febrer de 1936 es van celebrar a Espanya les darreres eleccions generals de la Segona República. Va guanyar per majoria la coalició anomenada Frente Popular (a Catalunya Front d’Esquerres). El dia 21 de febrer –és a dir menys d’una setmana després de la victòria electoral- el nou govern que es va formar, encapçalat per Manuel Azaña, va aprovar un decret-llei d’amnistia pel qual van sortir de la presó, el mateix dia 21, el president Companys i els membres del seu govern que havien estat jutjats i condemnats pels fets d’Octubre del 1934. També van sortir de la presó moltes altres persones, tant de dretes com d’esquerres, que estaven a presó per delictes polítics i socials.
El text del decret-llei d’amnistia era així de simple i clar: Artículo único. Se concede amnistía a los penados y encausados por delitos políticos y sociales. Se incluye en esta amnistía a los Concejales de los Ayuntamientos del País Vasco condenados por sentencia firme.
A la vista d’això i comparant amb la llei d’amnistia que s’ha estat negociant aquests dies, podem constatar que el franquisme persisteix. Durant els anys foscos de la dictadura va penetrar en totes les capes de les estructures de l’Estat espanyol –principalment l’aparell judicial, però també funcionaris, policies, militars, guàrdia civil, església,…- i després amb la Transició i amb la mal anomenada democràcia no es va fer net i tot segueix embrutit amb el franquisme i la intolerància, inclosos bona part dels partits polítics i dels sindicats.
¿No seria hora ja de dedicar tots els nostres esforços a avançar decididament cap a la independència i deixar-nos de pactes amb els espanyols que només ens generen frustració i desgast?

22 de març de 2024 – EL PECULIAR TRIOMF DE LA LLISTA CÍVICA
Si el que pretenia la Llista Cívica era sacsejar la política institucional catalana, si bé queda pendent presentar una candidatura, podem afirmar que l’objectiu s’ha aconseguit plenament,. Només cal repassar tot el que ha succeït en els 14 dies de la consulta als socis de l’Assemblea: https://papikol.wordpress.com/2024/03/12/uns-fets-casuals/
Aclarit això, hem d’estar atents a l’immediat futur de la nostra entitat:
Per una banda, creure que des de l’ANC podrem pressionar des del carrer els partits autonomistes perquè ens menin a la independència és pur autonomisme, encara que ho diguin en Lluís Llach o el Mahatma Gandhi. D’altra banda, presentar el futur de l’Assemblea com una lluita entre un sector que ho fia tot a participar en la política parlamentària i un altre que pretén centrar-ho tot en l’activisme al carrer i la no-violència és una falsa dicotomia. Perquè, sense anar gaire lluny, la nostra territorial ha estat present en totes les lluites: precursors del consum estratègic, la denúncia de l’espoli fiscal, les concentracions davant les seus dels partits i de la Generalitat demanant unitat, la campanya per les Cambres de Comerç, les protestes a les presons, als tribunals d’injustícia i concentracions contra la repressió durant 6 anys i tantes altres. I, evidentment, per la irrupció d’una Llista Cívica al Parlament.
Qualsevol simplificació que es faci al respecte és voler deixar fora una part del nostre esperit. És tractar de dividir i inactivar l’Assemblea. Perquè aquesta no necessita salvadors que la vulguin preservar en formol. Necessita picapedrers en totes les lluites.

15 de març de 2024 – NO SÓN GENT DE FIAR
Mentre Pedro Sánchez negociava amb Junts i ERC amb una mà –fent càbales de com els podia enredar-, amb l’altra mà formava el nou “gobierno” i dir nou és un eufemisme perquè els pilars bàsics –almenys pel que fa a les relacions amb Catalunya- els va mantenir exactament igual. Vegem-ho: el Ministerio de Defensa continua en mans de Margarita Robles, la responsable dels serveis secrets i per tant de les escoltes i espionatge del Catalangate (recordem que van ser espiats polítics però també periodistes, advocats, líders socials, i en conseqüència tots els membres dels seus entorns familiars i d’amistat). Al capdavant del Ministerio del Interior continua el nefast Grande-Marlaska que comanda la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, cossos que han reprimit sense descans l’independentisme i no han tingut cap escrúpol en fer informes falsos quan els ha convingut, ha condecorat el cap de policia que hi havia el 2017 i de les 10 condemnes que ha rebut Espanya del Tribunal Europeu dels Drets Humans per no investigar casos de tortura, en 7 ocasions el jutge instructor era Grande-Marlaska. Hem d’entendre doncs que Pedro Sánchez vol seguir amb la mateixa política repressiva si ha posat els mateixos ministres al capdavant…
I pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya ens trobem que en la “quota catalana” del govern espanyol hi ha Jordi Hereu, que l’han anat a buscar a les golfes del PSC, li han tret la pols i l’han col·locat de ministre d’Indústria i Ernest Urtasun de SUMAR que ha fet carrera defensant Espanya, col·locat de ministre de Cultura. Per tant, en aquest cas també hem d’entendre que Pedro Sánchez amb aquest dos ministres no ha provat de fer cap acostament a Catalunya sinó refermar de forma explícita la política a favor d’Espanya.
Tot això ens confirma que, encara que alguns s’entestin a voler-hi negociar, aquests del govern espanyol no són gent de fiar.
Només amb la independència ens podrem treure de sobre aquest pes mort que és Espanya.

8 de març de 2024 – SÓC OPTIMISTA
Sóc optimista i independentista. De fet ja era independentista quan era un nen i això era motiu de burla per part dels adults. Però jo continuava sent-ho. El 2010, amb la sentència del TC sobre l’Estatut, vaig dir “Ara és el moment”. I des de llavors no he parat. Amb la gran pujada entre 2012 i 2017 i la gran baixada posterior. Des d’un govern que havia decidit que la independència no havia de dependre del que digués Espanya, fins a un altre govern que suplica un parell d’engrunes més, amb la pandèmia entremig que ens va tancar a tots a casa.
Però sóc optimista. I sé que la societat civil està convençuda que la independència és tan necessària com el primer dia. Que si abandonem l’objectiu només perquè els partits s’hi han posat d’esquena estarem fent una rebequeria infantil. I que tenim a les mans la possibilitat de tornar a portar la mobilització al màxim, paralitzar el país, fer la governança impossible i dir-los que, quan compleixin el mandat de l’1 d’Octubre i la Llei 19/2017 del Parlament els deixarem tornar a respirar.
Seguim!

1 de març de 2024 – LA NOSTRA REALITAT
El desànim, malauradament, és el que sembla que ens rodeja. Tinc clar, però, que arribat el moment tornarem a ser els mateixos. La pregunta és: quan tornarà a ser el moment? Les oportunitats perdudes un cop han passat, passades estan i no cal donar més voltes en el que s’hauria hagut o pogut fer i no es va fer. La realitat, el present, és la que és. I la realitat és que el poble, nosaltres, estem sols. Ja ho estàvem, però ara ho sabem. No cal ni que ens plantegem perquè no hi ha cap partit que defensi la llibertat i protecció del nostre país, perquè essent del règim del 78, què esperem, que esperàvem? De fet, tot plegat, ens ha fet obrir els ulls i adonar-nos que no vivim en una democràcia real, en diuen així com en podrien dir d’una altra manera, però aquesta queda prou bé.
Un cop assumida la realitat, podem tirar endavant. I com ho fem? Com el poble català ha fet sempre: protecció, resiliència, organització i català!

23 de febrer de 2024 – JO ERA… AIXÍ
Fins al 2010 era republicà (de la ñ) i votava Iniciativa, llavors em vaig tornar indepe i del 10A.
A partir de 2012 vaig participar en l’organització de les manis de l’11-S i em va semblar que alguna cosa estava canviant.
El 2015 no recordo si vaig votar la coalició indepe o l’altre partit que també ho era i, amb el resultat i la participació obtinguts, ja vaig estar segur que les coses anirien bé.
Ara, m’agafen ganes d’engegar-ho tot a pastar quan recordo aquell primer d’octubre i els fets successius i veig com ens oblidem que per aconseguir coses noves hem de dur la iniciativa.
Sento que la Llista Cívica és el millor que ara podem fer, raons n’hi ha totes les que vulgueu per no fer-la, però em sonen autonòmiques.

16 de febrer de 2024 – SALVEM EL CATALÀ
Per salvar el català, la independència és necessària, però no suficient, cal que tots treballem per posar la llengua al lloc que li correspon.
Ara mateix la situació en què es troba la nostra llengua fa patir: només poc més d’una quarta part dels catalans tenen el català com a llengua familiar; el català a l’escola –la famosa immersió- està sent atacada per terra, mar i aire, des de dins i des de fora; les institucions del país -les que haurien de ser nostres- no fan complir les lleis de protecció del català (a tall d’exemple, recordem els casos de pacients del sistema de salut que no han estat atesos per parlar català i la nul·la reacció del Govern).
Però al mateix temps que hem d’exigir a les nostres institucions que defensin el català també hem de ser autoexigents i mantenir el català en totes les nostres converses i interaccions, en totes les circumstàncies. No canviem de llengua.
La lingüista Carme Junyent deia: “les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les” o si ho voleu llegir d’una altra manera, cada vegada que canviem de llengua matem una mica el català.

9 de febrer de 2024 – LA MOBILITZACIÓ PAGESA
L’Assemblea Nacional Catalana dona suport a les demandes dels pagesos catalans, que aquesta setmana s’han mobilitzat en contra les polítiques agràries dels darrers anys. Per aquesta raó membres de Sants-Montjuïc per la Independència ens hem unit aquests dies a les accions de protestes de la pagesia (tal com haureu pogut veure als nostres canals habituals). Per comprendre, de forma resumida, les raons de la mobilització, recomanem aquest article de Vilaweb (enllaç).

2 de febrer de 2024 – DIFERÈNCIES
De nou la llei d’amnistia ha esdevingut el centre de la batalla propagandística entre els partits del procés (usar l’adjectiu independentistes o catalanistes per descriure’ls seria una broma de mal gust). Uns hi voten a favor, els altres en contra, però tots dos coincideixen en denunciar els tribunals de l’enemic com una farsa totalment parcial. Tanmateix, nosaltres no som capaços de veure les diferències entre una Espanya on els jutges acusen el Tsunami Democràtic o els CDR de terrorisme i una Generalitat la policia de la qual (normalment amb advocats pagats dels nostres impostos) justifica acusacions falses contra catalans partidaris de la independència. L’últim cas ha estat aquesta setmana, quan s’ha descobert que els Mossos d’Esquadra han denunciat quatre persones, acusades d’agressió, utilitzant com a prova un informe mèdic amb data d’abans dels suposats fets (enllaç).

26 de gener de 2024 – TERRORISME?
Vosaltres, polítics de fireta indignes del país que dieu representar.
Vosaltres, que viviu a costa de l’esforç de milions de catalans.
Vosaltres, que pacteu amb el govern espanyol que som terroristes (enllaç).
Vosaltres sou també l’enemic.

19 de gener de 2024 – LLISTA CÍVICA
El passat dissabte el ple del Secretariat Nacional va aprovar la pregunta: Estàs d’acord que l’Assemblea impulsi la Llista Cívica per la Independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per tal de fer efectiva la independència? Entre l’1 i el 4 de març els membres de ple dret haurem votar si hi estem d’acord.
Sants-Montjuïc per la Independència som una de les territorials impulsores de la idea de la Llista Cívica. Al nostre web trobareu les deu raons que la justifiquen (enllaç) i el document de treball aprovat per l’assemblea de socis i simpatitzants de la territorial.
Per la Independència, vota Sí!

12 de gener de 2024 – QUIN PAÍS VOLEM?
Fa mesos que el nostre país pateix la pitjor sequera des que hi ha registres, fet que coincideix amb el moment de la història en què hi ha més persones vivint a Catalunya (més de vuit milions de forma permanent més quinze milions de turistes l’any). Som el país d’Europa que en les darreres dècades ha experimentat un major creixement demogràfic. Tot plegat està tenint conseqüències nefastes pel nostre país i en tindrà de pitjors si no s’hi posa remei.
Enfront d’aquesta realitat hi ha partits que es fan dir catalanistes que continuen defensant un model econòmic basat en l’impuls del turisme de masses, un sector que en gran part es nodreix de mà d’obra estrangera que es veu obligada a treballar en unes condicions extremadament precàries. En les darreres dècades el creixement ha estat major del que el país podia assumir, fet que ha generat escassetat d’habitatge i la consegüent pujada de preus. A més a més, l’explosió demogràfica derivada d’aquestes polítiques, impulsades per una classe política allunyada dels interessos del país, ha provocat una “minorització” de la llengua i la identitat catalanes, especialment a les zones més poblades.
Aquesta és la situació a la Catalunya Sud. A les Illes Balears viuen una situació encara més dramàtica. Allà el creixement desbocat del sector turístic ja ha començat a causar problemes en d’altres sectors. Molts metges o els professors, per exemple, no es poden permetre viure-hi (enllaç). Volem que aquest sigui el nostre futur? Els nostres governants no veuen cap a on ens encaminem? O potser ho veuen però prefereixen ignorar-ho i continuar omplint-se les butxaques a costa de destruir el país?

·


Entradetes dels anys:  2024 – 202320222021202020192018