Les entradetes de l’
indepensants

Vols saber que és l’Indepensants?
Entradetes dels anys: 20192018
·

19 de març de 2020 – ESPOLI EN LA TERCERA FASE
Fins ara sabíem que Espanya s’enduia 16.000 milions d’euros catalans cada any cap a Madrid. També, de tant en tant, s’enduia companys de lluita que acabaven empresonats en presons de Madrid. Ara també se’ns emporten mascaretes i altres materials necessaris per a la protecció del nostre personal sanitari i d’altres serveis bàsics. La salut d’un ciutadà de Madrid és més important que la d’un d’Igualada segons els governants del Regne (corrupte) d’Espanya.
Com sempre, mentre visquem en aquest estat, als catalans només ens queda la solidaritat entre compatriotes. Un bon exemple l’estem veient aquests dies amb la gran quantitat de xarxes de solidaritat que estan sorgint per ajudar a fer front a les necessitats de les persones més vulnerables davant d’aquesta maleïda malaltia.

12 de març de 2020 – Borbons, policies i polítics
Ara descobrim que el Borbó (pare) tenia amagats ves a saber quants diners i propietats té fora d’Espanya. Però ningú no farà cap investigació perquè, és clar, els Borbons tenen immunitat.
Diuen immunitat perquè no s’atreveixen a utilitzar la paraula impunitat. Impunitat per robar i viure a costa de la resta de mortals, ofici al qual la família es dedica des de la seva creació l’any 1272.
Qui també té impunitat són les masses tumultuàries de policies espanyols i guàrdies civils que es passegen pels voltants del Congreso mentre profereixen insults catalanòfobs als diputats que hi enviem. La resposta de la “democràcia” espanyola va ser negar protecció (a què tots els diputats tenen dret) a les víctimes. Si els nostres representants no tenen els mateixos drets que la resta de diputats del Regne d’Espanya vol dir que som ciutadans de segona categoria.
Continuem amb la impunitat. Sembla que la ministra d’educació espanyola també té impunitat per dir (i per complir-ho) que a “les zones més catalanistes” cal que a les  escoles s’hi estudiï més en castellà. Siguin vermells o blaus els seus interessos són els mateixos: “españolizar a los niños catalanes.” Saben que mentre mantinguem la llengua no ens podran fer espanyols.
Tres estaments de l’elit espanyola (ministres, Borbons i forces de seguretat) que gaudeixen d’impunitat a l’hora d’atacar els catalans. Qui no té impunitat són tots els nostres companys que són jutjats i castigats pel sol fet de defensar que els catalans no hi tenim cap futur en aquest estat que només sap maltractar-nos.

5 de març de 2020 – No ens deixem entabanar per taules i diàlegs d’enganyifa
Això digué Clara Ponsatí a Perpinyà. I tenia raó. No ens podem deixar entabanar per aquells que volen justificar la inacció dels polítics amb l’argument que ara toca anar a suplicar a Espanya que deixi d’empresonar-nos i que ens deixi fer un referèndum. Un referèndum que, recordem-ho, ja hem fet i guanyat. I uns polítics que, recordem-ho també, no han fet res en dos anys per avançar cap a l’objectiu. Més aviat han fet passes endarrere.
De fet, la primera enganyifa ja la tenim aquí. El govern espanyol i la Generalitat van acordar que el diàleg es desenvoluparia dins de “la seguretat jurídica”. Mentre el vicepresident Aragonès ens ho ven com una victòria, el govern espanyol ja ens ha recordat que “seguretat jurídica” vol dir “respectar la llei i la constitució”.
Fins aquí la part dolenta de la setmana. Anem a la bona. El multitudinari acte que es va celebrar a Perpinyà dissabte passat s’afegeix a una molt bona tendència que ja fa temps que veiem: l’elit política independentista està acceptant que la Nació no es redueix a les 4 províncies espanyoles de la Comunitat Autònoma de Catalunya. I això és una gran notícia: no fa gaire temps aquest posicionament era molt minoritari.
De Perpinyà, però, la millor notícia és que ha quedat demostrat que hi ha un polític, Carles Puigdemont, que té i manté una grandíssima capacitat de mobilització. Ara només cal saber i voler aprofitar-ho.

27 de febrer de 2020 – EL MÓN SERÀ CATALÀ O TALIBÀ
Aquesta frase no és d’ara, ni de cap independentista. La va pronunciar a casa nostra Bill Clinton el 2001, amb el món sota els efectes dels atemptats de l’11S a Nord-americà.
És un motiu clar per continuar la nostra lluita per la independència, per assolir ser un estat independent, volent mostrar a tot el món la nostra manera de ser i de fer, sense ser emmordassats i calumniats per l’estat que ens ocupa i ens espolia.
Des de molt antic els catalans hem estat un poble obert, tolerant, negociador, capaç de definir les bases del comerç, de crear mecanismes com la “Pau i Treva”, i el concepte de Parlament. I encara ara és de les comunitats més generoses, tolerant amb la diversitat i acollidora, pacífica i cívica.
En un món on cada vegada semblen guanyar terreny el populisme, el feixisme, la intolerància, la xenofòbia, i on alguns grans estats i multinacionals tendeixen a controlar fèrriament els seus individus, no és estrany que empresonin i vulguin acabar amb els que ho denuncien, com és el cas de Julian Assange que estem defensant avui en dia.
La Catalunya estricta no és més que una mil•lèssima part de la humanitat. Però, des d’aquesta aparent insignificància, hem de ser capaços de coliderar, junt amb molts altres, el camí cap a una civilització basada en els Drets Humans.
Ve-t’ho aquí: un altre motiu fonamental per lluitar per la nostra llibertat.

20 de febrer de 2020 – ALGUNA COSA ES MOU?
Ja farts de sentir discutir sobre la mesa de negociació que tothom sap que no servirà per a res, com no sigui per salvar la cara dels que la van pactar com a excusa política justificadora, el món independentista està il·lusionat amb una nova concentració massiva, aquest cas al propi País, però fora de les urpes dels qui tot ho afinen a la seva santa manera.
També hi ha els que argumenten que l’anada a Perpinyà no ens farà avançar en el nostre camí. Potser perquè no tinguem una decepció, com va passar amb el Tsunami, ara, com a mínim, hivernat. O potser perquè no interessa que sigui un èxit esclatant. Tot el que es fa en el nostre moviment sempre porta adherit el dubte de si no serà un moviment partidista més, en aquesta lluita fratricida, esterilitzadora i absurda.
Mirem-ho, però, pel costat positiu: Estrasburg, Madrid, Brussel·les, Tsunami, Meridiana, etc. tot això confirma que les bases estan preparades, que l’esperit de l’1 d’octubre és ben viu, que cal un lideratge clar i unes consignes evidents per avançar un pas més. Diuen que alguna cosa es mou entre bambolines, i que aquest cap de setmana se’n farà públic un manifest. Podeu veure-ho ací o bé ací2
En tot cas, prudència. Tots tenim ganes d’anar endavant i de tornar-ho a fer, però ben fet. Tenint molt clar que volem una transversalitat enriquidora, que no sigui una opció més que s’afegeixi a les ja existents, que tingui prou suports fiables. Confiem en el bon nas de la bona gent, la que fa tants anys que dóna el millor de sí mateixa.

13 de febrer de 2020 – PARLEM DE L’ASSEMBLEA
El tractament de l’actualitat als mitjans acostuma a tenir unes dosis d’exageració informativa que saturen la nostra capacitat d’atenció i dificulten l’anàlisi d’altres fets rellevants. Després, en pocs dies, s’obliden del tema i passen a una altra cosa, que també mostraran fins a embafar-nos.
Per això avui no parlarem del coronavirus, ni del virus coronat, ni del judici-segona-part, ni de les clavegueres i togues contra l’advocat que els crucifica. Aquestes clavegueres i togues que alguns qualifiquen com el pistolerisme del segle XXI.
Avui parlarem de l’Assemblea. Aquesta entitat, la nostra, que ha aconseguit fer majoritari el sentiment i l’argumentari independentista a Casa nostra. Que ha causat admiració per les manifestacions més grans, vistoses i cíviques d’Europa. Com a constatació que som un gran poble resistent al llarg de segles de dictadures, repressió, opressió i explotació.
Aquesta setmana deveu haver rebut documentació per a l’Assemblea anual de l’ANC. Llegiu-vos-la. Especialment el Full de Ruta. Analitzeu i feu les vostres esmenes. I la setmana que ve les votarem al nostre local per enviar-les posteriorment.
Plantegem-nos, per exemple: Quina posició hem d’adoptar davant les eleccions? Com defensem l’ANC del control dels partits? Quin tipus de manifestacions i actes hem de fer en aquest moment? Com internacionalitzem més el conflicte? Com reforcem els valors republicans fonamentals?…
Endavant. Només des de la reflexió, el convenciment i la valentia segarem cadenes.

6 de febrer de 2020 – QUI MANA REALMENT A ESPANYA?
Per a Catalunya, el millor govern d’Espanya és el que no existeix. Per tant, una estratègia inexcusable de l’independentisme és fer Espanya ingovernable, perquè tot allò que els afebleix ens fortifica. Fins i tot n’hi ha que estan convençuts que un possible govern de la dreta i la ultradreta seria preferible a l’actual teòricament “de progrés”, perquè aquest blanqueja l’estat als ulls d’Europa, perquè en realitat amaga el franquisme, la intolerància, l’anhel imperialista, l’eliminació de la dissidència, tot això que posaria en alerta l’Europa benpensant, aquesta que encara és capaç de fer un cordó sanitari als ultres, que tenen clar i practiquen la separació de poders i l’equilibri i contrapès entre ells.
Perquè, qui mana realment a Espanya? Quines possibilitats d’iniciatives que recondueixin la situació té l’actual Presidente del Gobierno? Quant durarà? Qui li assegura que no serà inhabilitat si fa algun gest interpretable com una negociació amb Catalunya? Actualment manen més el Tribunal Constitucional, el Suprem, l’Audiència Nacional, el CGPJ, el Tribunal de Cuentas, la Junta Electoral Central i, al pas que anem, el Colegio Nacional de Árbitros, la Cofradia de Jesús del Gran Poder (judicial, por supuesto…) o la cabra de la Legión!
Més que a una democràcia, això s’assembla cada vegada més a una togacràcia o, millor una ultracràcia. L’altre dia parlaven d’aplicar el 155 a la Comunitat de Múrcia, cosa impensable fa ben poc. S’està banalitzant l’estat d’excepció permanent, una contradicció en si mateixa. S’ha obert la veda de les mesures extremes, el estado de “derecho…a la cárcel”. Patètic, però real. Com a Estat és irregenerable. Fem-ho evident! Deixem que mostrin les vergonyes!

30 de gener del 2020 – CAMINS DIVERGENTS, CAMINS PERDUTS
El vergonyant espectacle del Parlament aquest passat dilluns és la culminació (o potser encara no!)  d’una divergència de camins de l’independentisme: des de no voler reeditar llistes conjuntes es va passar a diferents estratègies a curt termini, continuant per fer-se mútuament la traveta en els pactes posteriors a les municipals i acabant per deixar caure el MH President en mans d’estaments administratius i funcionaris del Parlament. I com a traca final, negant l’aplaudiment i consideració al propi company i Cap de Govern.
Potser perquè, entre altres coses, no el consideren un dels seus, sinó un intrús no professional de la política. Qui sap si per això les seves actuacions venen més avalades per la dignitat que per l’estratègia, amb els avantatges i inconvenients que se’n puguin derivar.
En tot cas, la transversalitat de l’independentisme de què tan presumíem ens ha resultat nefasta. No estava escrit que fos així, però la por a la repressió i les ganes de tenir càrrec, no pas poder polític actualment liquidat, han fet el fet.
Per això hauríem de replantejar-nos el funcionament dels partits, uns ecosistemes on triomfa l’antiguitat, el llepisme i el cop de colze, amb una professionalització excessiva i unes quotes d’afiliació ridícules, que viuen de les subvencions i els donatius “desinteressats”.
Hi ha qui pensa en alternatives fetes a partir del voluntariat, els bons professionals, professors, sindicalistes, artistes, periodistes… que vulguin dedicar-se al País per uns quants anys, amb risc per a les seves trajectòries vitals. Però tinguem clar que això és més antisistema que el més antisistema dels partits, els quals, a més, controlen molts dels mitjans i ho boicotejaran. En tot cas, no es tracta d’un camí lent per eixamplar la base, sinó per refer l’edifici.

23 de gener de 2020 – SPAIN, SIT AND TALK
Amb quin esperit s’han d’asseure els que han de formar part de la mesa per al diàleg amb el govern espanyol? Potser com els que es reuneixen per fer negocis?
Seria adequat recordar-los que, si quan n’has fet no acaben pagant mai, serà qüestió de cobrar per l’endavant. I a més, què hem de negociar amb una gent que es vantava de capturar el President a l’exili i que van estar a punt de fer-ho el passat juliol a Estrasburg? Compliran res d’allò que puguin prometre?
Hi ha l’alternativa de cobrar a 30 dies vista: Si el que s’acorda en una reunió no ho han complert abans de la següent, no cal seure a parlar de res més. Per començar es pot tractar d’una cosa fàcil i que no costa ni cinc: que el govern central retiri les impugnacions al TC de totes les lleis de caràcter social aprovades pel nostre Parlament. I ja diem només les de caràcter social!
Sinó, podem trobar-nos que els únics resultats de les negociacions (o només és un diàleg?) sigui que batejaran l’aeroport de Girona com a “Felipe González” i el de Reus com a “Alfonso Guerra”. I ens podem preguntar: què passaria si els que manessin fossin els de la dreta carca? Potser sí: ens els batejarien com a “Queipo de Llano” i “Duque de Ahumada”, però en qualsevol cas, continuarien estant sota el seu domini absolut.
Llavors, el lema del Tsunami “Spain, sit and talk” anava d’això? Tanta gent estomacada a l’aeroport o al Pertús per, simplement, seure en una taula? Si va com ens temem, algú dels negociadors haurà de donar explicacions o fer les maletes si és que a partits i votants encara ens queda un pèl de dignitat.
No és això, companys, no és això!

16 de gener de 2020 – ISABEL-CLARA SIMÓ: VALENTA I LLUITADORA
Ens has deixat quan encara esperàvem gaudir de la teva presència, de la teva paraula, del teu mestratge, de la teva alegria, de la teva fina ironia durant anys.
Sentim que te’n vas amb el teu segell inconfusible: valenta i lluitadora com sempre. Forjada en temps difícils, quan defensar idees com el feminisme i la igualtat de la dona, el concepte de Països Catalans, escriure en català i defensar-ne la seva normalització era tot plegat molt i molt complicat. Però tu i la  teva família en vàreu fer una aventura contínua i perdurable, una raó de viure.
Com sempre que perdem una companya de camí, una insobornable referència personal, sentim que no puguis veure acomplert el nostre somni col·lectiu. Però som conscients que sense tu no seríem exactament on som, i que ens toca als que encara continuem en la lluita posar-hi un plus d’esforç, de valentia, d’optimisme, de tendresa.
I estar ben atents, copsar i analitzar la realitat i actuar en conseqüència. Perquè com vas deixar escrit, ÉS QUAN MIRO QUE HI VEIG CLAR!

9 de gener de 2020 – ESPECTADORS O ACTORS?
Aquests dies veiem que les institucions europees, en concret el seu Tribunal de Justícia i també el Parlament, han donat la raó als nostres europarlamentaris que van ser vetats per les carpetovetòniques institucions espanyoles, per mitjà de la “autoanomenada” Junta Electoral Central.
Això no només és una sorollosa plantofada de les que fan mal per sí mateixa, sinó que pot ser l’inici d’una sèrie de reaccions en cadena que, com un Txernòbil polític, acabi produint un col·lapse del règim del 78, el qual, com sempre, es mira de cohesionar per mitjà del foment de l’odi cap a un enemic intern (o millor seria qualificar-lo d’extern?), cap a la colònia rebel.
Potser sí que assistirem a un espectacle reconfortant per a tots nosaltres i podem anar preparant les crispetes per assaborir-lo. Però segur que amb això n’hi ha prou?
Fora bo que adoptéssim una actitud de més protagonisme. Hem de construir una República i n’hem de desbrossar els camins. Per això us hem convocat a una jornada de treball aquest dissabte 11 a les 10 del matí al nostre local, per repensar el paper de l’Assemblea en aquests moments de canvi, per definir el nostre nou Full de Ruta, en aquests temps de dissensions polítiques que tensen al màxim el nostre criteri de transversalitat, tenint present l’existència de diverses iniciatives socials amb els mateixos objectius que nosaltres, i també pensant en unes properes eleccions al nostre Parlament. Per això i altres temes, necessitem les aportacions del màxim nombre de persones, ja sigui de forma presencial o per altres mitjans.
En tot cas, tinguem present que els temps estan canviant i no n’hem de ser només espectadors, sinó també actors. I controlar-ne el guió.

2 de gener de 2020 – TRANSVERSALITAT I SUPERVIVÈNCIA
L’Assemblea va néixer amb el desig d’aglutinar l’impuls independentista des de la seva transversalitat política. I aquest és un dels seus principals tresors. Aquesta setmana, però, ran de la decisió d’ERC de facilitar la investidura del líder del PSOE, les paraules de la nostra Presidenta poden interpretar-se com un trencament d’aquesta línia que l’ANC sempre ha tractat de mantenir.
Cal remarcar que una cosa és la transversalitat política i una altra és la passivitat quan estan a punt d’adoptar-se decisions sobre la governabilitat de l’Estat que poden hipotecar, durant anys, l’avenç de Catalunya cap a la seva llibertat. Per això, molta de la gent que s’ha mobilitzat des de fa temps, incloses les bases del propi partit en qüestió, s’interroguen sobre una sèrie de temes, de difícil justificació, alguns dels quals enumerem:
· No diuen que les ordres d’un líder empresonat han de ser desobeïdes?
· Algun gest pels ostatges captius i els exiliats?
· Es pot pactar amb qui ha fet repetidament campanya del seu desig d’anorrear l’independentisme?
· S’ha fet a l’esquena del President de la Generalitat?
· L’única condició és la constitució d’una mesa de negociació?
· D’aquest diàleg se n’exclou el dret a l’autodeterminació?
· La gran promesa del seu programa és completar les transferències previstes des de fa 40 anys?
· Si s’arribés a acords, sobre el que sigui, és que mai han arribat a complir-los?
· Té cap sentit esperar que ’augmentant la base ens faran més cas? En van fer quan es va aprovar l’Estatut amb quasi el 90% de vots dels nostres parlamentaris?
· Hi ha el projecte a Casa Nostra d’un Govern tripartit autonomista?
La impressió és una rendició incondicional fins a la irrupció d’una nova generació. Impedir això no és manca de transversalitat: és pur instint de supervivència. Davant d’això, l’alternativa no és altra que debilitar l’Estat per tots els camins possibles: dificultar la seva governabilitat, afeblir la seva economia, deslegitimar-lo internacionalment, evidenciar el descontrol del seu aparell jurídic i policial, presentar-lo com un país pària que desobeeix la justícia internacional i l’ONU, acorralar-los des de la desobediència pacífica, etc.
I en aquest camí ens trobarem tots els que al llarg dels anys hem dedicat dies i dies, hores i hores a lluitar per l’alliberament del nostre Poble. No deixarem que es dilapidi aquest bagatge!


Entradetes dels 20192018