VilaWeb ha entrevistat a Rosa Vidiella, santsenca i lluitadora de sempre, arran d’haver rebut una multa per participar en una manifestació el 2019.
Ens fem ressò de l’entrevista per la seva importància per tot el que representa la Rosa socialment i política i, tanmateix pel fet que és la vivència personal d’una persona tossudament lluitadora perquè com ella diu: Esperança! Hi ha molta gent amb bona voluntat. Aquí a Sants, a l’Assemblea hi ha una colla que no es cansen i no paren mai.
La Rosa és una persona compromesa amb el barri, amb els seus veïns i amb les persones que pateixen alguna mena d’injustícia. Us convidem a recordar el parlament [1] que va fer, com a membre d’Stop Mare Mortum de Sants, denunciant la situació que pateixen els temporers de Lleida.
Tot seguit recollim diversos fragments de l’entrevista que ha publicat VilaWeb el 3 de març i en facilitem l’enllaç [2] per poder llegir tot el contingut.
L’ENTREVISTA
Títol: Rosa Vidiella: “No tinc por, si em volen robar que ho facin, però no pagaré la multa”
Fragments de l’entrevista seleccionats:
—No heu militat mai?
—Als anys seixanta vam fer un grup clandestí aquí al barri, fins i tot teníem noms de guerra. Crec que vam ser els primers ocupes del barri [riu]. Vam crear l’escola bressol Guimbó i el centre social en una casa que es deia SOS i que gairebé no es feia servir. També he participat en molts moviments socials: castellers, la CAL, el Moviment Democràtic de Dones…
—I en cap partit polític?
—Vaig estar a punt d’entrar al PSUC, però es va morir la mare. Llavors em vaig quedar a càrrec de tot i no podia fer una cosa tan arriscada. Després me’n vaig alegrar, perquè quan vam crear el Moviment Democràtic de Dones, que va néixer aquí a Sants, vaig coincidir amb gent que hi militava i sempre dient que Catalunya podia esperar i que la qüestió social era la més important. Llavors t’ho empassaves i et quedava un regust. Jo defensava que quan tinguéssim el país milloraríem tot el que havíem de millorar.
—Ser conseqüent no és fàcil, ni ara ni llavors.
—Ser-ho no era fàcil. Quan jo em volia casar pel civil mossèn Dalmau, que era amic nostre, em va dir que si em casava pel civil em farien fitxa policial. Això volia dir que si un dia m’enganxaven en una manifestació m’hi jugava deu anys de presó. Vaig haver de demanar permís a Roma per casar-me sense ser batejada i pagar uns diners. Amb recança ho vaig fer. Fins que va arribar el dia que teníem els papers i davant dos testimonis em van fer jurar que si tenia fills jo no els educaria. Que només ho podia fer el meu marit, que era batejat. Això em va semblar una aberració tan bèstia! Vaig signar els papers pensant que tot era una mentida. Són coses que val la pena que se sàpiguen perquè són molt aberrants!
—I després de tants anys de resistència, què vàreu sentir quan va començar a guanyar pes el moviment independentista?
—Esperança! Hi ha molta gent amb bona voluntat. Aquí a Sants, a l’Assemblea hi ha una colla que no es cansen i no paren mai. La colla d’Òmnium també. I tots anem molt units, tant que es barallen per dalt i aquí sempre s’hi va afegint gent. L’única intenció de tots és tirar endavant. És l’únic camí que em crec. No crec en les solucions polítiques perquè veig que no serveixen de res. No crec en cap partit concret, perquè quan te n’agrada un, de cop ja surt una cosa que dius: “Això no.” Només crec en la gent: els meus amics, la meva família, els meus veïns, els grups del meu barri que tenen la intenció de fer un món millor.
—S’arribarà al final?
—Jo no perdré l’esperança, crec en el progrés.
·
_____enllaços_____
[1] https://youtu.be/uagjkj3x-wc
[2] https://vilaweb.us8.list-manage.com/track/click?u=b3c3c84eccc60cc3b3d83a934&id=c4b400a8d5&e=dca0ca9d0b