Jo, Josep-Lluís González, #tambésócindependentista

Josep-Lluís González

Va néixer a Barcelona el 1965. La seva infantesa va transcórrer primer a l’Anoia, a Els Hostalets de Pierola, i després a Barcelona, a la Font de la Guatlla, on encara viu amb la seva família. És catalanoparlant de llengua materna, malgrat els seus orígens castellans, i conscient de la dualitat cultural present al país. Sempre ha estat compromès amb la seva identitat nacional. Fa anys que col·labora amb diferents associacions activistes, culturals i històriques, totes elles de caire independentista. Manté vincles i bona relació amb diferents partits sobiranistes, al marge del seu eix ideològic: és, diu, aquell punt de promiscuïtat política que té la transversalitat, raó per la qual és militant actiu de Reagrupament i està inscrit a l’ANC. Forma part de l’equip de difusió de SMxI, es podria dir que és el fotògraf “oficial” de la territorial.

Quan et vas fer independentista?
És difícil de dir. Tot ve donat per l’entorn. Un sap que pertany a una terra, els seus costums, la seva llengua, la seva identitat, la seva cultura. De petit. al posar la “tele”, sortien aquelles imatges en blanc i negre i parlaven un idioma que no era el meu: sabia que hi havia alguna cosa d’estranya. Després van venir les curtes estades d’estiu al poble de familiars de fora de Catalunya, on el més fàcil era que t’anomenessin per la teva procedència: El Catalufo (amb tot el reguitzell de tipismes referents a “los catalanes”). Cosa que entenc, ja que a les vacances estivals amb familiars al Principat (en camp propi), també hi érem “nosaltres” i “ells” els “altres”: els castellans. Evidentment hi havia alguna cosa que ens feia diferents, gairebé “estrangers”. Amb el temps vaig trobar respostes en la història de la nostra terra, on es troba bona part del perquè som com som. Vas prenent consciència del menyspreu, abús i rebuig de “España” a tot el que és català. Tant, que gairebé semblen ells els veritables “separatistes”. I aquí ve quan veus que no et deixen ser el que ets, quan et volen imposar el pertànyer a un sentiment que no és el teu. I és quan senzillament dius “Prou”. Vaja, que de ben petit ja era conscient de la meva catalanitat… I no només m’agradava, sinó que ho volia seguir essent per sempre. I amb orgull de ser-ho.

Completa la frase “Si hi rumio, la meva principal raó per defensar que Catalunya sigui independent és…”
…per un profund sentiment. El de l’amor. L’amor als meus, a la meva família i a tot i tothom que m’estimo. Expressat amb dues paraules. La primera és per dignitat: vull oferir, i deixar, un futur digne als meus fills, un país on puguin ser el que són sense que ningú els emprenyi, un país d’excel·lència per viure dignament, segura i confortablement. I l’altra, per patriotisme, paraula que provoca picors a molts (no sé ben bé per què). Parlem d’amor a la teva nació, el teu país, la teva terra, a la teva gent. Mireu si és bonic estimar.

Què creus que passarà els propers mesos?
Aquest Onze de Setembre de 2013 serà inoblidable [aquestes respostes estan escrites uns dies abans]. La Via Catalana tindrà un èxit absolut i amb repercussió mediàtica a nivell internacional. Segur. I si no ho és, tant s’hi val, ja que el “procés” no dependrà només d’aquest fet. Som en un punt de no-retorn i ara és l’hora del polítics. Si no poden anar davant del poble, que vagin amb el Poble. I si no, els passarem per sobre. Som en un moment que els polítics han de fer la feina que se’ls ha encomanat. Moment de “prioritat nacional”. Moments per respondre amb patriotisme i dignitat, deixar els interessos partidistes i posar el partit al servei de la nació. No pas al contrari. Algú es pot imaginar els Pares de la Pàtria, els herois i líders de les Revolucions de Independència com José Martí a Cuba, o de José Rizal a les Filipines, qüestionant-se si eren de dretes o esquerres… Eren patriotes com tots nosaltres, que hi sacrifiquem temps, treball i recursos… Bé, ells hi varen deixar la vida.

Com t’agradaria que fos la Catalunya del futur?
L’independentisme català és transversal, cohesionat, social, cultural… D’un sol poble. Tothom qui vulgui ser català hi té cabuda i sempre serà benvingut. Aquí ningú sobra, cal tothom per fer el país de tots. Que, després de cinc segles provant de fer possible el que és l’impossible encaix hispànic (els últims 300 anys sotmesos, espoliats i vexats), encara tinguem força i determinació per seguir existit tossudament vol dir que en llibertat i sense un “Estado” en contra nostre, no només podrem fer un país independent, democràtic i social… sinó que, a més, el farem molt bé. I el més important, Catalunya serà com els catalans vulguem i decidim que sigui. Per mèrit, esforç i decisió democràtica pròpia.

  • Índex de les entrevistes publicades
  • Explicació del projecte
  • Les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre es publiquen de dimarts a divendres.
  • A diferència del contingut general d’aquest web, Sants-Montjuïc per la Independència restringeix l’ús de les entrevistes a la gent de l’Onze de Setembre. Només n’autoritza la reproducció en un altre web si la persona entrevistada hi dóna el seu consentiment, tot respectant el marc general que es deriva d’una llicència d’ús obert by-nc-sa, és a dir, amb atribució d’autoria, per a ús no comercial i a compartir en les mateixes condicions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>