Entrevistem el talp de Mans Netes a SMxI

Miguel Bernad, antic home de confiança de l’ultradretà Blas Piñar els anys vuitanta, ara president de Mans Netes, va fer una roda de premsa dijous per explicar que dimarts presentaran una querella contra Jordi Pujol i la seva família. Va confirmar la seva preocupació pel futur d’Espanya i va afegir que tenen talps als partits i les entitats sobiranistes, també a l’Assemblea Nacional Catalana. El nostre talp, localitzat uns dies enrere gràcies a un reportatge de Jordi Borràs, ha accedit a deixar-se fer una entrevista amb la condició que no difonguem la seva identitat. És una de les “tres o quatre persones”, en paraules de Bernad, infiltrades per Mans Netes a l’Assemblea; concretament, la quarta. Reproduïm l’entrevista íntegra, sense omissions.

Com es va infiltrar a l’Assemblea Nacional Catalana?
Vaig fer veure que estava interessat en la independència en una parada informativa de vostès un divendres al vespre, poc abans de Nadal, al carrer Constitució amb Badal. Em va atendre un home amb bigoti, molt amable però persistent. No parava de donar-me arguments i jo li anava donant la raó. Era una cosa tremenda –hi va haver un moment que em sentia acorralat, amb un mal de panxa insuportable. Però vaig aconseguir sobreposar-me i vaig dir que m’interessaria rebre la màxima informació –és clar, la missió era aquesta. Em va fer emplenar una butlleta amb les meves dades de contacte, vaig dir que se m’havia fet tard, que un altre dia ja signaria un vot per la independència, i me’n vaig anar. Des d’aleshores rebo cada divendres l’Indepensants, el butlletí setmanal de Sants-Montjuïc per la Independència. Al final, doncs, introduir-se en l’organització va resultar fàcil.

Però llavors vostè és un simpatitzant. No és un membre de ple dret de l’Assemblea.
Naturalment. Per ser membre de ple dret, hauria de pagar. Que es pensa que donaré diners, jo, al separatisme?

La quota són quatre euros al mes. Plantegin-s’ho com una inversió.
Anem molts justos. Ja ha vist com ens ha costat reunir els 6.000 euros que ens demanava el jutge per poder presentar la querella contra Pujol. No ens arribaven els diners.

El senyor José Antonio P. R. no ha volgut que li fotografiéssim tota la cara.

El senyor José Antonio P. R. no ha volgut que li fotografiéssim tota la cara.

I quines són les seves activitats?
Llegeixo l’Indepensants. El tradueixo i n’envio un resum a Madrid cada dilluns a primera hora, amb totes les activitats programades (a vegades fins i tot fora del districte), la ubicació de les parades informatives, els principals articles que han difamat la idea d’Espanya la setmana anterior i altres detalls. He informat també de la col·locació d’estelades a diferents punts. M’han felicitat per l’exactitud –fins ara tots els actes de què els he avisat s’han vist confirmats, fora d’una xerrada de Joan Ridao, el republicà, al març, que de totes maneres els vaig fer saber ràpidament que es faria al juliol. La meva constància també és molt valorada. Tenen l’informe sobre el que es fa a Sants cada setmana. Les estelades han estat retirades.

No ha arribat a infilitrar-se a cap parada informativa?
Seria una operació de risc. Representa moltes hores de convivència en un entorn hostil i pressuposa una gran familiaritat amb l’ideari independentista. De fet, és una alternativa que s’havia valorat, però la direcció la va desaconsellar. Estudien la possibilitat de fer formació avançada, una mena de postgrau d’intoxicació catalanista i curs d’interpretació teatral a la vegada. Aquesta formació s’impartirà a Madrid. En sóc molt crític: crec que arriba tard, que és namés una declaració de bones intencions. Ens tenen molt descuidats.

I aleshores, què fa més? La seva cara no era familiar a la majoria dels voluntaris d’aquesta assemblea territorial. Ha assistit a algun dels nostres actes o a alguna assemblea?
Em vaig fer simpatitzant de l’ANC al desembre, després de l’acord sobre la data i la pregunta. El Centre Nacional d’Intel·ligència ens havia informat que Artur Mas no arribaria tan lluny i que el procés es desinflava. Afortunadament, vam saber reaccionar de seguida. Tot i que ningú n’havia sentit a parlar abans, un parell de persones de l’organització vam intuir que l’Assemblea podia ser una organització clau. Vam convèncer la direcció que no tot eren partits polítics separatistes i mitjans de comunicació subvencionats. El primer que em vaig plantejar va ser anar al gran acte que vau organitzar a final de gener a les Cotxeres de Sants. Però no vaig poder.

Com és això? Hi havia la Carme Forcadell, el Jaume Marfany, Toni Albà, Núria Bosch, Isona Passola, Núria Bosch, Martí Anglada, Aleix Sarri… Semblava una bona ocasió per introduir-s’hi.
Sí sí. Però coincidia que era 26 de gener, i tenia una celebració familiar ineludible [el 26 de gener és l'aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona].

Ja. I no ha anat a cap acte més?
Pel que he anat veient, no sé si els podria resistir. La discreció és important en la meva tasca i m’ha amoïnat en tot moment que les meves reaccions espontànies poguessin delatar-me. Pensi que la meva adhesió patriòtica a la democràcia espanyola és inquebrantable i que no tinc un estómac d’alumini. Sé prou que els actes de l’Assemblea podrien acabar resultant excessius, tant en quantitat com en intensitat, per a la meva salut. Per això vaig optar per un seguiment quasi virtual. Dels actes, en llegeixo els resums, o en veig els vídeos a casa, com aquella execrable intervenció de Toni Albà precisament el 26 de gener. A vegades trigo un o dos dies a refer-me, però és un sacrifici que faig per Espanya.

Llavors, la seva acció dins de l’Assemblea Nacional Catalana no té cap incidència.
No s’ho pensi. Qui creu que desenganxa els cartells de publicitat dels seus actes? També és veritat que la capacitat d’una sola persona és limitada, tot i que la direcció, al començament, no sempre ho entenia. Es van enfadar molt, per exemple, quan no vaig aconseguir frenar la campanya perquè l’Ajuntament es repensés la idea de donar el nom de José Antonio Samaranch a un carrer de Montjuïc. El disgust va ser enorme. El meu lloc va arribar a perillar. Ara ja han comprès que és complicat donar l’abast. L’Assemblea té més de 400 territorials, i la de Sants-Montjuïc mateix és difícil de seguir, sempre en porten una de cap. A vegades fins i tot em queden molts cartells per desenganxar. Sigui com sigui, una de les meves funcions era interferir la difusió de la seva activitat. Vostès han tingut problemes amb l‘streaming de les Cotxeres i no han pogut retransmetre per internet alguna xerrada, oi? (Somriu)

Home, sí que és veritat que ens ha fallat l’streaming d’alguna xerrada. Però l’equip de les Cotxeres de Sants ens va dir que es tractava d’un problema tècnic insalvable, que ara com ara la sala de conferències té massa poca cobertura. No ens creiem pas que hi hagués un sabotatge. No ha fet, doncs, cap aportarció rellevant a la seva organització?
Ara que m’han descobert, ja ho puc dir. Jo vaig informar de la V.

No foti! (Sorpresos!)
Sí, vaig ser el primer. A final de juliol ja ho sabien! Sembla que el meu director ha recomanat que em donin una condecoració.

Però la V s’havia explicat molt abans, en roda de premsa fins i tot el 17 de juliol…
Pensi que la nostra direcció només llegeix La Razón, i alguna vegada l’ABC o El Mundo, tot i que no compartim les seves posicions lliberals. Fins que jo no els vaig avisar estaven completament desprevinguts.

I vostè, aprofitant que el tenen destacat a primera línia, no llegeix La Vanguardia o El Periódico, per exemple?
Què diu ara! La Vanguardia i El Periódico són diaris independentistes, si fins i tot tenen una versió en català. Ja en tinc prou de seguir el que es publica al web de Sants-Montjuïc per la Independència i totes les mentides que vostès van escampant per les seves xarxes socials. No puc suportar dosis de radiació sobiranista més altes.

Home, la majoria opina que La Vanguardia i El Periódico defensen més aviat la tercera via, que fan campanya contra la independència sempre que poden.
La Vanguardia i El Periódico saben que la tercera via no existeix, que a Espanya només pot existir la via d’amplada espanyola. Condemnem tot intent d’introduir amplades de via internacionals i secessionistes. I què vol que li digui? La Vanguardia, des que va deixar de ser La Vanguardia Española, va perdre tota credibilitat, i El Periódico és filocomunista. Jo només llegeixo premsa seriosa, escolto la COPE i veig El gato al agua.

Un fotograma de la pel·lícula La vida dels altres

Un fotograma de la pel·lícula La vida dels altres. P. R. va explicar-nos que s’identificava força amb el protagonista.

Calia que Mans Netes s’infiltrés a l’Assemblea?
Mans Netes? Em sona estrany. M’agrada més Manos Limpias, no sé per què. Li diré només una cosa: sí que calia que ens infiltréssim. Celebrem la feina de Unión, Progreso y Democracia, Vox i altres patriotes –sort en té Espanya, de gent com ells! Però no n’hi ha prou.

S’oblida de Ciutadans? Ciudadanos, si ho prefereix.
Ciudadanos són uns catalanistes. A vegades sembla fins i tot que dubtin del fet que els catalans reben un tracte fiscal privilegiat i Albert Rivera ha arribat a escriure tres o quatre tuits en català que han hagut de veure els seus seguidors espanyols. Això és intolerable! No ens acaben de merèixer confiança. Mariano Rajoy, per la seva banda, és un home tou, com es va demostrar l’altre dia impedint policialment que els patriotes s’expressessin amb llibertat i igualtat al Centre Cultural Blanquerna davant la roda de premsa separatista d’Artur Mas… No som tots libres e iguales? On és el nostre dret a la protesta? No nos engañan… (Embalat, vol seguir. El tallem.)

Pari el carro. Pel que explica, sembla que els unionistes estiguin dividits. Quina opinió li mereix que Izquierda Unida, Podemos i alguns socialistes defensin el dret a decidir?
Els haurien de retirar la nacionalitat espanyola! Tota aquesta gent són uns comunistes internacionalistes. Aquesta consulta per separar-se Espanya no és possible i no se celebrarà. És una decisió de tot Espanya, i la unitat d’Espanya és sagrada. Si la majoria de les esquerres espanyoles defensa el referèndum, jo dimitiré. Tant d’esforç de tanta gent i tants milions d’euros invertits no hauran servit de res. Vostè no sap, oi?, quant costen les nòmines dels nostres periodistes i el sacrifici que suposa per a tantíssims professionals de la seguretat viure lluny de casa seva, ni com és de difícil subornar algunes persones, fins i tot a Andorra.

Acabem. Quins projectes té per als propers mesos?
Volíem anar a Tarragona a l’acte convocat pels companys de Sociedad Civil Catalana l’Onze de Setembre. Però no trobem autocar –tenim indicis que els independentistes estan boicotejant activament l’acte de Tarragona– i Renfe ens diu que aquell dia només reforçaran el servei de rodalies –hi ha sospites fonamentades, també, que Renfe es pot haver convertit en una banda terrorista. Sort que el cas Pujol ha fet pujar la moral a la direcció, que estàvem amenaçats de quedar-nos sense vacances. Ens deixaran d’emprenyar fins al 12 de setembre.

I personalment, els seus projectes?
Com a particular, de cara al futur, vull continuar especialitzant-me en el que passa a Catalunya, i sóc conscient que això m’obligarà a fer una completa reorientació professional. Sóc conscient que la República Catalana és imparable. No podem portar tota la gent a la presó, encara que el que facin sigui inconstitucional. Després del 9 de novembre estic pendent de poder entrar en un programa de l’Institut d’Astrofísica de Canàries, amb un primer curs que es titula Observació telescòpica avançada, seguint una indicació del Ministeri d’Afers Exteriors, que ho ha estudiat a fons, i ens assegura que la Catalunya independent vagarà per l’espai exterior. Mentrestant, ara me n’aniré uns dies al poble.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>