Campanya 21D – Les piulades del 13/12

piuladaFins a les eleccions, cada dia es faran córrer dos missatges pel twitter, a les 10 h i a les 17 h aproximadament, per fer-nos reflexionar a escala personal i perquè, un cop llegits, els repiulem o fem algun comentari. Cada dia aquests missatges versaran sobre un tema concret que volem difondre més enllà de les nostres possibilitats i per això us demanem la vostra col·laboració.
Aquí teniu l’enllaç [1] per accedir al nostre twitter. Busqueu les piulades i ajudeu-nos a difondre-les!

El tema d’avui: ELS RECURSOS

Segons la Viquipèdia [2], i simplificant-ho, en general els recursos són quelcom que produeix un tipus de benefici. Per això parlem de recursos naturals, econòmics, tecnològics… Però la potencialitat dels recursos ve determinada, en gran mesura, per la seva disponibilitat limitada per la quantitat del producte i pel consum que se’n fa.

Estem convençuts, i està àmpliament demostrat, que els catalans tenim una gran capacitat per produir benefici i, per tant, generem riquesa. No oblidem que aquesta és la principal raó per la qual l’Estat espanyol es nega a donar-nos, no ja la independència que també, sinó de negar-nos el dret a decidir, “por si acaso”.

Per què volem la independència? – Doncs, senzillament perquè si tenim possibilitats perquè tenim recursos (naturals, econòmics, humans emprenedors i creatius…), ens cal només poder administrar-los bé i obtenir el màxim rendiment possible.

 

—–enllaços—–
[1]  https://twitter.com/assembleasmxi
[2] https://es.wikipedia.org/wiki/Recurso

 


Com hem de fer campanya?

IMG-20171204-WA0027-B·

L’ANC i, per descomptat SMxI, no som una organització política i per tant, no podem demanar el vot cap a ningú. Això és així i hem de respectar-ho. Ara bé, tenint-ho clar tampoc cal que amaguem les nostres simpaties que vénen definides pel nostre objectiu: aconseguir la independència de Catalunya en forma de república.

Llavors, què podem fer? Hem d’estar passius veient com els partits unionistes ens les foten? Cal acceptar-ho?

Evidentment que no. Tenim a les nostres mans un munt de possibilitats que ajudin a l’assoliment del  nostre objectiu. Us en proposem algunes:

  • Fer difusió de la nova web RxR: https://www.raonsxrepublica.cat/. Raons per la República és un portal que et pot ajudar a diluir qualsevol dubte que se’t plantegi de cara el 21-D.
  • Birres per la República (https://twitter.com/Birresrepublica?lang=ca) és un twitter que tal com diuen: T’estrelles contra una paret parlant de política amb algú que no creu en la República? Som la teva eina de suport! Centenars de voluntaris t’ajudaran en directe.
  • Participar en accions de la nostra AT: d’encartellar, la campanya de groc, debats, fent difusió dels nostres articles i twitters, suggerint propostes, fent parades informatives, etc. Estem oberts a tot el que pensem que ens ha de servir per guanyar el 21-D. Contacta amb nosaltres a través d’alguna de les possibilitats.
  • Fer una ullada a l’argumentari per a indecisos que ofereix el bloc Catalanofòbia (https://indigentsadojo.blogspot.com.es/2017/12/argumentari-per-indecisos.html?ref=source&m=1) que és un articlepublicat el 5 de desembre. També es recomanable consultar qualsevol dels articles que s’hi han publicat (https://indigentsadojo.blogspot.com.es/search/label/21D)
  • Hem de parlar positivament del perquè cal votar independència el pròxim 21 de desembre. En els nostres cercles de relació creiem que ho tenim guanyat perquè si érem tants, ara que tenint presos i exiliats, ho tenim guanyat. Doncs a veure, sabem i ho veiem l’Estat espanyol està jugant brut, prohibint i falsejant obvietats, i podem pensar que encara no hem vist tot. Per això, no ens podem refiar fins al darrer moment. Cal que estiguem alerta i difonguem qualsevol abús que observem.
  • Aconseguir l’efecte taca d’oli. Aquesta expressió tan catalana ve a dir que el treball de formigueta, de boca a boca, és necessari per fidelitzar empaties. Tots i totes tenim persones al nostre voltant que estan indecisos i els entenem perfectament. Cal que dediquem una estona a escoltar-los primer, per entrar en debat seguidament. Sembla que les enquestes deixen un percentatge d’indecisos important que poden decantar la balança a favor o en contra. Tingueu-ho clar.

Com podeu veure no estem donant el vot a cap partit polític. Sols estem posant en valor que el 21 de desembre hi ha molt en joc. El nostre objectiu no es conforma en aconseguir ser República sinó que va més enllà: defensar les llibertats i els drets de les persones; vetllar per mantenir i millorar el benestar social; potenciar la nostra cultura i llengua; activar l’economia i generar llocs de treball; i qualsevol altre aspecte que considerem perquè, en el fons, volem exercir el nostre dret a decidir.


Campanya electoral

Comença el circ

 

IMG-20171205-WA0011

Vinyeta del Ferreres publicada al Periódico (5-12-2017)
http://estaticos.elperiodico.com/resources/jpg/2/3/ferreres-05-12-2017-cast-1512427053132.jpg

 

Per què diem circ i no campanya?
Possiblement algú serà contrari a aquesta expressió però, en el nostre cercle de relació, de treball, i de dedicació, tenim el desig de millorar el nostre país procurant que esdevingui un Estat per poder decidir -nosaltres- allò que es consideri més necessari i adient a cada circumstància. Aquesta campanya electoral no té res de semblança al que per al món mundial és una CAMPANYA.
Exposarem unes raons prou objectives:

  • La més evident és que ni hi som tots. Tenim quatre companys de viatge que no poden participar lliurement en cap acte per estar empresonats.
  • Una altra raó prou òbvia és el fet que alguns candidats no poden tornar a casa si no volen córrer la mateixa sort que els nostres presos polítics ha tingut fins ara.
  • Durant els actes que es realitzin aquests pròxims dies hi ha moltes prohibicions: paraules censurades, colors prohibits, idees vetades.
  • El Govern espanyol ha generat unes condicions de desigualtat per tal que no tots els partits tinguin les mateixes condicions i ha  afavorit més els partits del bloc unionista.
  • S’està fent “joc brut”, calumniant per aconseguir un descrèdit sense cap argumentació que contingui proves objectives que l’avalin.

Segur que els partits del bloc sobiranista no ha actuat sempre correctament i en alguna vegada la seva actuació ha estat precipitada o, senzillament, no ha sabut trametre -amb pèls i senyals- els per quès que l’anaven condicionant a actuar d’aquella manera a cada moment. Possiblement això ha estat la causa del fet que la ciutadania, que estava a l’expectativa i pendent per donar el seu suport, s’hagi sofert un cert desencant i pessimisme.
Però ara no discutirem això que segurament compartirem plenament. Ara és el moment de fer front a aquestes eleccions i cal que nosaltres, des de la societat civil (no confondre el concepte que ha estat usurpat), treballem per intentar minimitzar tota argumentació falsejada, mitges veritats, mentides absolutes o les  fal·làcies que utilitzin els partits polítics en els seus actes de campanya, com també minimitzar els articles d’opinió que es publiquin en els mitjans de comunicació que tinguem accés. En definitiva, cal fer front a tots els abusos que es produeixin, perseguint tot allò que sigui sensible de ser denunciable. Com fer-ho?

Aquí va la proposta: envieu-nos un correu (sants-montjuic@assemblea.cat) amb la referència de què, qui i quan, junt amb una breu explicació, del que s’ha dit o publicat. Amb tot aquest material podem construir un bloc en constant actualització on quedarà demostrat perquè les eleccions no són democràtiques i imparcials. Tot al contrari, són injustes i sols busquen ridiculitzar el nostre procés d’independència que és legítim. Aquestes eleccions busquen consolidar un projecte fallit que consistia en la consolidació d’una unitat estatal en la qual a Catalunya sols se l’estima per la contribució econòmica que fa a les arques públiques.

Amb tot, hi ha un altre tema que avui no tractarem a fons però que creiem que en certa mesura és una de les raons per les quals estem en la situació estem. Aquest circ els serveix per desviar l’atenció pública d’una problemàtica força important i que afecta a tot l’Estat espanyol. Aquesta problemàtica no és altra que l’alt nivell de corrupció que hi ha en el partit que governa i que ens està condicionant el nostre procés. Mentre es parla de Catalunya fent tot el mal possible, ells es salven d’anar a la presó i continuen mantenint uns privilegis discriminatoris, injustificables i insolidaris. Vaja! que necessiten mantenir-se en la poltrona  per sobreviure.

Treballem per desemmascarar aquest circ i aconseguir que la República catalana sigui una realitat ben aviat.

 


És President i són Consellers i Conselleres

Preguntes que requereixen resposta i canvis

Si estem d’acord que la Justícia no ha fet justícia, si més no d’una manera proporcional i equànime, per què continuem utilitzant el seu llenguatge?

Els mitjans parlen d’expresident i d’exconsellers.

Per què no utilitzem altres expressions igual de correctes que aquestes, o encara més?
Seria il·legal referir-se a Carles Puigdemont com a “president de la Generalitat de Catalunya apartat (o cessat) pel Govern de Mariano Rajoy”?
També seria il·legal referir-se a cadascun dels consellers empresonats com a “consellers del Govern de la Generalitat de Catalunya apartats (o cessats) pel govern de Mariano Rajoy”?

Encara més, quan es parla de presidents d’una època anterior, sempre s’anomenen com a “president Mas”, “president Montilla”, “president Maragall”, “president Pujol”, “president Tarradellas”, “president Irla”…

Creiem que les paraules donen i tenen molt valor si s’utilitzen d’una manera adequada. Així, demanaríem a tothom que es deixi d’emprar l’expressió “ex”, que sols dona valor a una decisió injusta i gens democràtica del Govern de l’estat, quan el reconeixement de ser president o conseller té el valor democràtic, que ningú li pot treure, d’haver gestionat, pacíficament, un mandat emanat de les urnes.

Ser a la presó amb mesures cautelars no significa ser culpable de res si no hi ha una sentència ferma. Per tant, siguem curosos amb l’ús del llenguatge i. per això, proposem que quan algun mitjà de comunicació, almenys els més objectius i crítics, es refereixi als presos polítics catalans, ho faci anomenant-los:

  • Conseller/s, membre/s del Govern de la Generalitat de Catalunya des del 27 de setembre de 2015, apartats de la seva funció pública per decisió del Govern espanyol.
  • President de la Generalitat de Catalunya des del 12 de gener de 2016, apartat de la seva funció pública per decisió del Govern espanyol.

La normalització del llenguatge pot contribuir a augmentar la sensibilització i que tinguem una opinió més objectiva sobre la situació política que estem vivint amb tristesa, una situació que pot fer-nos caure en un desànim perjudicial tant per a les persones encausades com per a la ciutadania en general.

Una darrera reflexió. Els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana han deixat de ser presidents? Oi que quan ens hi referim fem servir el mot “president”? El nostre president, i els seus consellers i conselleres, també tenen aquest dret.

 


Diumenge vinent, dia “D” hora “tot el dia”

VOTAREM – VOTAREM – VOTAREM

ButlletaAquesta és la consigna que més se sent pels carrers aquests dies. N’hi d’altres: independència, llibertat detinguts, els carrers seran sempre nostres, etc. Però el lema VOTAREM expressa la voluntat d’exercir el dret de vot però i, encara més, expressa la ferma voluntat d’exercir-lo el diumenge 1 d’octubre.

Votar no és il·legal. Votar és compromís. Votar és participar. Votar és fer país. Votar és DEMOCRÀCIA.

 

Aquest és el model de butlleta que s’utilitzarà i que no caldrà que porteu impresa doncs, per ser vàlid el vot requereix complir determinades normes i, entre elles, que la butlleta sigui l’oficial amb unes mides, color i tipus de lletra determinades. Qualsevol butlleta que no s’ajusti a les normes podrà ser considerada nul·la.

On he d’anar a votar? És la pregunta que molts de nosaltres ens estem fent en no rebre la targeta censal. Sabem pels mitjans de comunicació de les dificultats que esta tenint el nostre Govern per gestionar tota la logística. La darrera acció desinformadora utilitzada pel govern de Rajoy ha estat la d’impedir l’accés al web “on puc votar” que s’oferia des de “garanties.cat”. No obstant la Generalitat ha creat un nou accés (https://t.co/XdvtLJ2ARt) que hores d’ara encara està operatiu. Igualment podeu venir al nostre local (C/ Alcolea, 75) els dies 26, 27, 28 i 29 de setembre de 18h a 20h i buscarem, des d’allà mateix, el vostre col·legi electoral.

Servei d’acompanyament. El proper diumenge 1 d’octubre ens cal garantir que tothom que vulgui anar a votar ho pugui fer amb plena llibertat i amb l’ajut que necessiti. Les persones que considerin que necessiten ajuda per anar a votar, ja sigui per un tema dificultat de mobilitat o senzillament perquè vulguin anar acompanyades, poden fer ús del nostre servei d’acompanyament enviant un correu a sants-montjuic@assemblea.cat

Un altre aspecte que valorem molt necessari pel bon funcionament de la jornada electoral és aconseguir una presència constant de persones en els col·legis electorals. Valorem molt adequat i necessari que, al voltant dels col·legis, hi hagin un contingent de persones donant suport als membres de les meses i voluntaris que, durant tot el dia, permetran que puguem exercir el nostre dret de vot per decidir com volem que sigui el nostre país.

L’ANC, com la nostra territorial, tindrà apoderats pels diferents col·legis electoral per garantir el correcte desenvolupament de la jornada durant tot el dia, per permetre l’obertura dels col·legis electorals, resoldre les possibles incidències que s’ocasionin (confusions de mesa, esgotament de paperetes, resoldre dubtes…), vetllar perquè l’exercici de vot sigui net i transparent i, també, atendre les peticions que puguin plantejar-se.

Finalment, cal que tinguem en compte que el volum d’informacions falses i intoxicadores que corren i correran aquests dies pels mitjans i per les xarxes anirà “in crescendo”. Però, sobretot, cal tenir cura de no contribuir a esbombar qualsevol informació i/o notícia que no tinguem prou garanties que es tracta d’una notícia oficial. A part de les comunicacions que realitzi el nostre Govern, tenim altres canals de comunicació que són de fiar com ara la mateixa ANC, els mitjans digitals sobiranistes (vilaweb.cat, directe.cat, unilateral.cat, naciodigital.cat) i els mitjans habituals (elpuntavui.cat, ara.cat).

IMG-20170924-WA0065 IMG-20170924-WA0048

 

 


El referèndum vist al món

Quin ha estat el ressò de la presentació de la llei del referèndum segons la premsa internacional als 5 CONTINENTS?

vict--ria-premsa-internacional

En bona part destaquen que la independència serà proclamada en 48 hores si guanya el Sí.

 

EUROPA

 

AMÈRICA

 

ASIA

 

ÀFRICA

 

 

 

OCEANIA

  • TV7 (Austràlia) i del canal internacional francès TV5 Monde.

 

 

ESPANYA

La premsa espanyola desqualifica i ataca la presentació del referèndum

 

 

 

Menyspreats a l’estat espanyol. Desconnectem

Reconeguts al món. Connectem


Fem futur: Article de la setmana

angel_messeguer2

La Recerca, eina indispensable de futur

 

Per construir un país com Catalunya cal apostar per la investigació com a motor econòmic i de prestigi

 

Àngel Messeguer. Professor d’Investigació del CSIC i membre de l’IEC

Quan un país es planteja com afrontar el seu futur en ple segle XXI, i més encara si hi ha la tasca -il·lusionant i complexa- de construir un país nou, independent, cal posar sobre la taula un ventall ampli de qüestions i inquietuds d’ordre social i econòmic. I si s’actua amb prou intel·ligència política, aquestes qüestions no s’han de veure només com a resultat d’actuacions a curt termini, necessàries, sinó també com a oportunitats per posar sobre la taula iniciatives que contribueixin a consolidar el futur benestar general. En aquest context, la recerca, entesa com una eina per crear nous coneixements que trobin aplicacions per millorar la qualitat de vida de la societat i obrin vies de desenvolupament econòmic sostenible, és una de les oportunitats i cal aprofitar-la. Una recerca de qualitat no tan sols proporciona prestigi al país que li dóna suport, sinó que permet aprofitar-ne els seus fruits a través del teixit econòmic i social del seu entorn.

Per aprofitar aquesta oportunitat la societat catalana n’ha d’estar convençuda, tot i que el camí per assolir els objectius desitjats tingui encara un recorregut llarg. En proporció a la seva població, les dificultats de pressupost i els entrebancs administratius viscuts, és indiscutible que la qualitat de la investigació feta a Catalunya és de nivell europeu en molts camps, a desgrat de l’obligació d’augmentar el percentatge del PIB que hi dedica fins arribar als nivells dels països europeus amb els quals Catalunya s’emmiralla. Un dels exemples és el camp biomèdic, en què l’excel·lència assolida ens pot fer sentir orgullosos.

Amb tot, també hi ha punts foscos. Un dels més importants és la falta de convicció del sector privat per convertir-se en un motor del sistema de recerca i desenvolupament. En aquest context, el país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons. L’exigència per part de la societat perquè es faci un ús adequat dels seus impostos hauria incloure l’àmbit dels diners posats en recerca i el profit que en treu el país.

Aquesta exigència ha de recaure també, i de forma molt clara, en el sector públic. Volem un país nou no per imitar i continuar els defectes d’aquell de qui ens volem lliurar, sinó per innovar també en política i manera de fer les coses. Catalunya ha de poder demostrar la capacitat de gestionar els recursos dels seus ciutadans amb honradesa i eficàcia. I els seus governants han de tenir la valentia de fer front als reptes no només de l’endemà, que n’hi ha de molt importants, més sabent d’on venim, sinó als que ajudaran a configurar un país de futur en un món tan competitiu i ampli com el que tenim al davant. En el camp de la recerca, ser valents per definir polítiques a anys vista, que no depenguin del govern de torn i de les seves ambicions partidistes i menudes, i on hi entrin les d’una educació secundària i superior de qualitat. L’increment en la inversió respecte al PIB ha d’anar paral·lela a la d’educació. El país necessitarà gent formada en els coneixements bàsics i en les tecnologies més modernes que hi donen suport. Aquesta gent ha de rebre la formació, sigui dins de les fronteres o millor fora d’elles, que els faci madurar i excel·lir com a investigadors, per després poder tenir a l’abast un sistema de recerca i desenvolupament, d’àmbit públic i privat, que aprofiti el que s’ha invertit en ells i on puguin desenvolupar les capacitats adquirides, amb els controls d’exigència imprescindibles. L’educació de la societat ha d’incloure també la informació necessària perquè aquesta societat sigui conscient de la riquesa i de l’aposta que representa un sistema sòlid de recerca i desenvolupament, i n’assumeixi l’exigència als polítics que la representin.

Finalment, el sistema de creació i difusió del coneixement no pot defugir el plantejament dels organismes encarregats principalment de portar-lo a terme: universitats i centres de recerca. Un país petit com Catalunya, per poderós que sigui o pretengui ser, no pot pretendre que a totes les seves institucions universitàries i als centres de recerca, públics i privats, s’investigui de tot. Els recursos són limitats, ho seran, per independents que siguem, i Catalunya, per la seva situació social i econòmica, tindrà unes prioritats a curt i mig termini. Llavors, el sistema de recerca i desenvolupament, si vol comptar amb el suport popular que li cal i que forçaria als polítics i gestors a fer-ne cas, a més de fer una recerca de qualitat contrastada a nivell internacional, no ha de viure d’esquena a aquelles prioritats, i ha de saber conjugar una cosa amb l’altra.

Com en tants altres aspectes, si l’aposta il·lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una. Aquesta determinació serà indispensable per afrontar els reptes i saber eliminar els obstacles que rutines, corrupteles i incompetències posaran, com han fet tradicionalment en aquest i altres àmbits. La il·lusió en un projecte com el que tenim entre mans no ens ha de mantenir únicament als núvols, sinó que caldran els peus ben posats a terra i actuar en conseqüència. Que l’empresa s’ho val.


Fem futur: Article de la setmana

Agustí Alcoberro3Per la República de la cultura

 

Una cultura singular en un món global

 

 

Agustí Alcoberro. Historiador, professor de la UB i exdirector del MHCat

 

El principal repte al qual s’enfronten totes les cultures del món és la globalització. Aquesta mundialització pot tenir efectes perversos, com la tendència a la uniformització i a la pèrdua de riquesa cultural, però també en pot tenir de positius, com la capacitat d’obrir els nostres creadors i la nostra indústria cultural al món. Tot depèn de la fortalesa del sistema cultural al qual es pertany. Per això la República catalana resulta del tot imprescindible per a la projecció, i per a la pervivència, del nostre teixit cultural.

 

L’Estat espanyol sorgit de la Transició ha remat sempre contra la diversitat cultural. Els seus instruments de projecció internacional, com l’Instituto Cervantes, han promocionat exclusivament la cultura feta en castellà. L’objectiu reiterat del Ministerio de Cultura ha estat convertir Madrid en una gran capital cultural, finançant les grans institucions culturals d’estat i les seves empreses culturals. Això ha anat acompanyant de la uniformització de l’oferta a les capital provincials, tot tendint a marginar les grans institucions culturals catalanes.

 

De res ha servit que els Estatuts de Catalunya de 1979 i de 2006 coincidissin a proclamar el caràcter “exclusiu” de les competències del govern autònom en matèria de cultura. A la pràctica, el govern de l’Estat ha continuat exercint la seva supremacia, sobre una doble estratègia: la definició del caràcter “concurrent” de les seves competències, que liquidava l’exclusivitat del govern català en matèria de cultura; i l’ofec econòmic de Catalunya i de les institucions culturals catalanes.

Malgrat això, la presència de la cultura catalana al món és avui molt significativa. I mostra una realitat original i amb una gran capacitat  creativa. La República Catalana s’ha de proposar potenciar la nostra cultura i generar un autèntic sistema cultural propi que disposi d’altaveus vigorosos al món. Aquesta estratègia passa per l’enfortiment del patrimoni cultural, de la creació i de les indústries culturals.

 

D’una banda, necessitem dotar d’un autèntic caràcter nacional les grans institucions culturals catalanes: museus, bilioteques, teatres, auditoris, etc. Això vol dir també impulsar una xarxa d’institucions i serveis culturals sobre el territori, que garanteixin la igualtat d’accès a la cultura a tots els ciutadans; millorar les condicions del patrimoni cultural immoble (monuments i jaciments); i enfortir la cultura popular.

 

D’altra banda, hem de donar suport als nostres creadors, tot facilitant la seva presència en els canals de producció, difusió i comercialització de la cultura. I això ha de suposar també el suport al teixit empresarial, tot garantint la lliure concurrència i evitant l’existència de monopolis. En última instància, hem de garantir que els creadors es guanyin la vida a través de la seva creació i de l’èxit.

 

La República Catalana haurà de donar un suport decidit a la llengua catalana, i també a la llengua aranesa. Amb la proclamació de la República, el català es parlarà ja a cinc estats –Catalunya, Andorra, l’Estat Espanyol, l’Estat Francès i Itàlia. Però per raons demogràfiques, històriques i de centralitat política, correspondrà a la Catalunya independent jugar un paper clau en la presència de la nostra llengua al món.

 

La globalització és un instrument d’anada i tornada. En un món global, la nostra identitat i la nostra singularitat són un valor afegit. L’interès que susciten les nostres ciutats prové de la seva personalitat: d’una combinació de convencions pròpies, història, art i maneres de fer que les fa diferents i alhora atractives. No hi ha res més banal que la imitació. En un món global, sempre es buscarà l’original, no pas la còpia. Per això hem d’apostar decididament per allò que podem anomenar “la via catalana a la modernitat”.

 

La República catalana haurà d’apostar també per la interculturalitat, és a dir, pel respecte i el diàleg entre les diferents llengües i cultures que avui ja conviuen al nostre país, com ho fan als llocs més actius i privilegiats del món. La interculturalitat ha de ser entesa com un element de riquesa, i ha de ser una pràctica diària, un estímul per a la creació i el coneixement i un argument més per fer del català la nostra llengua comuna.

 

El marc autonòmic actual no pot donar sortida a aquests reptes, ni convertir la cultura catalana en una cultura competitiva en el marc global, ni fer de Barcelona la gran capital cultural. Per tot això també ens cal la República Catalana.

 

 

 


Fem futur: Article de la setmana

Jofre Llombart2I tot això com es farà?

 

Respostes a certes preguntes sobre el dia D que Catalunya deixarà de ser una autonomia i passarà a ser un Estat

 

Jofre Llombart, periodista

 

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un Estat. El govern vol que en el pas d’un estadi a l’altre no hi hagi sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat català que tindrà l’última paraula amb tot. I a mesura que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que cregui oportú.

Des de principis de l’any 2016, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència i com serà el primer any d’independència. S’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: ja se sap on cal anar a buscar les peces de recanvi de les centrals nuclears per si hi ha una avaria. En el camp de l’energia està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats.

La  majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya ja es podria inscriure i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure, aquestes actuacions afecten ports, aeroports i duanes.

com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les quals la idea de la independència els pot arribar a seduir però a qui inquieta si cobraran la pensió, el sou si són funcionaris, o les factures si són proveïdors de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un acord financer propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals concertats a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per a les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou Estat.

 


Fem futur: Article de la setmana

empar_moliner2Això no es toca


Si
Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?

 

Empar Moliner, escriptora

 

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures) hi ha pàgines que té restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

Si Catalunya no és sobirana és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten partits republicans i sobiranistes? Pensar que els deixaran existir mentre siguin minoria però que no podran mai dur a la pràctica allò que creuen just si són majoria, perquè llavors posaran en perill la unitat d’Espanya? És tan absurd com permetre un partit feminista a l’Iran per, un cop assolida la majoria, prohibir-li qualsevol gest per la igualtat entre sexes. Que em diguin, clarament, que votar no em serveix de res, doncs.

Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i no tornen en diuen “solidaritat”, però la solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els impostos són tan exagerats que provoquen desigualtats entre els que els paguen i els que els reben, i per tant, injustícia, és més exacte dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.