Fem futur: Reactivació econòmica

Modest Guinjoan2Una oportunitat única contra l’atur juvenil


Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

 Modest Guinjoan. Economista

 

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.

Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.

De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.

Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.

La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.


Fem futur: Reactivació econòmica

Agustí Alcoberro3Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

 

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?

 

Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del MHCat

 

El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.

El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.

Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.

Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.

Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.

L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.

El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.

Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.

Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.

 


Fem futur: Reactivació econòmica

Ens hem de posar les piles Josep Cullell 2

 

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom

 

Josep Cullell, aparellador

 

Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

El judici polític del 9-N

6F-9N·
·

Ens han jutjat a tots

·

Han jutjat a tots els que vam anar a obrir els instituts, a tots els que vam anar a muntar les urnes, a tots els que vam estar a les taules, a tots els que vam anar a votar.

Han jutjat la democràcia. La democràcia per la qual van lluitar els nostres pares, la democràcia que ens permet decidir com viure el nostre present, el nostre futur.

Han jutjat la llibertat. La llibertat d’un poble d’expressar la seva opinió, la llibertat de les persones de defensar els seus drets, la llibertat de voler construir una societat millor.

Han jutjat els representants escollits pel poble per escoltar la seva veu, per obeir el seu mandat, per estar al seu costat.

Han jutjat tres persones perquè no poden jutjar-ne dos milions i escaig. Haurien volgut jutjar tot un poble però no poden, ni podran. Un poble s’ha quedat assegut a casa mentre el jutjaven. Per què? Potser perquè aquest poble espera pacient perquè sap que ni els judicis ni les amenaces el podran fer canviar d’opinió; perquè cap judici pot evitar que un poble decidit acabi escollint el seu futur.

Aquest és el meu poble. El que no fa cas de les amenaces. El que ja no té por. El que camina amb pas ferm i serè cap al seu futur. El  que només s’aixecarà per tornar a anar a les urnes a parlar ben fort i ben clar o per tornar a reivindicar-ho pacíficament i incansablement, tants cops com calgui.

Aquest és el poble que estimem, el que volem millorar, el que volem alliberar.

Aquests som nosaltres. Aquest és el nostre país.

 


Una mirada cristiana sobre la Catalunya del futur

Josep Torrens·

Transcripció de la intervenció de Josep Torrens, membre de la sectorial de l’ANC Cristians per la independència, en el debat realitzat el passat 27 de març a les Cotxeres de Sants amb la col·laboració de la parròquia de Santa Maria de Sants i de la parròquia de Sant Medir. L’acte fou organitzat conjuntament per la sectorial i per la nostra territorial.

Nota prèvia:
En el marc de la llibertat religiosa que admirem i que volem per a la República Catalana, l’Assemblea Territorial de Sants-Montjuïc per la Independència no es considera vinculada a cap opció de culte, atesa la diversitat dels seus membres i simpatitzants
.

·
Bon vespre
Una mirada cristiana sobre el món, sobre el país, sobre la persona no pot ser altra que aquella que vol interpretar la realitat amb els ulls de Jesús. Ell és el nostre referent, no tan sols espiritual sinó també com a membres de la família humana.

La mirada cristiana no pretén imposar res, tan sols vol acompanyar la humanitat en aquest meravellós procés d’humanització que ens fa prendre consciència d’un destí comú que transcendeix la nostra biologia. La persona humana té anhel de transcendència, d’eternitat.

La mirada cristiana no necessita religió, necessita persones que vulguin sortir d’elles mateixes, que estimin la vida compartida, que tinguin un cor generós, que vegin els demés com una extensió d’elles mateixes, que creguin que la humanitat i tota la creació som una comunitat, una gran família.

La mirada cristiana estima allò que sent propi i proper, el petit país, la cultura, la llengua, els meus i els teus, perquè només estimant allò proper, allò que em dona identitat, podré estimar la humanitat i la creació. Qui no estima el que li és propi difícilment podrà estimar el més llunya, i qui no estima més enllà d’ell mateix, és senzillament que no estima.

Veure-hi és un acte biològic, involuntari, en canvi, mirar, és un acte conscient i de consciència. Mirar significa voluntat de comprendre la realitat que m’envolta, i prendre decisions. La mirada que no ens mou a actuar, és estèril, no aporta res ni a la persona que mira ni a la realitat mirada, i amb el temps deixem de mirar per tan sols veure-hi. Ens tornem superficials, mundans i insensibles.

La mirada és un acte indispensable en el seguiment de Jesús. M’he de mirar jo, no només per acceptar-me i ser conscient dels meus potencials i de les meves limitacions, sinó també per adonar-me que dins meu hi ha un batec d’eternitat.
He de mirar els qui m’envolten, per acceptar-los, per estimar-los, per acompanyar-los, per servir-los, perquè ells són jo i sense ells jo perdo la meva identitat, deixo de ser.

He de mirar la humanitat, el món, tota la creació per fer créixer en mi un sentiment de pertinença, de responsabilitat en el seu benestar, de compromís de millora perquè les següents generacions trobin una creació, un món i una humanitat millors que les que jo he rebut.
Per mirar com Jesús m’he de sentir cocreador de noves i millors realitats. Jesús va veure el seu món i no hi va reconèixer el món que Déu volia, per això va canviar la mirada que l’home tenia de Déu. En Jesús Déu ja no és el totpoderós que fa i desfà. En Jesús Déu esdevé el pare amorós que canvia el cor de les persones i les convida a transformar la seva realitat fallida per una de plenament humana i eterna. En Jesús ja no som súbdits de Déu, som col·laboradors que participem de l’acció creadora. Déu necessita les nostres mans, els nostres llavis, la nostra veu per fer-se present, especialment entre els més febles.

Una mirada cristiana del món, de la societat, de la persona, compromet, ens empeny a abandonar les nostres seguretats i les zones de confort on estem instal·lats. Ser persones instal·lades és incompatible amb el camí de Jesús, no podem ser cristians si no estem disposats a abandonar-les i a treballar per un món diferent, una societat nova on la dignitat de la persona sigui central.

Què ens impedeix donar el pas? Sovint l’egoisme, sovint la inseguretat, sovint la por. Som capaços d’imaginar escenaris utòpics, grans causes, horitzons de felicitat, de justícia, de benestar, però ens costa molt d’assumir els riscos que comporta caminar per assolir-los.

Si parlem del procés de creació d’un estat independent, aquest és el risc més important que el pot fer fracassar. La derrota no vindrà pel que pugui fer l’Estat espanyol, que pot molt. La derrota no vindrà perquè els catalans que volen mantenir-se dins d’Espanya siguin més que els que volem marxar. La derrota no vindrà perquè tinguem més o menys suport internacional. Serem derrotats si no estem disposats a arriscar, a acceptar incerteses, a renunciar temporalment a espais de confortabilitat.

La por és la cara oposada a la confiança. Des de la por no podem pretendre construir res positiu. La por ens tenalla, la por ens
bloqueja, la por aixeca murs que impedeixen qualsevol mirada. Espanya té por, la seva prepotència, la resposta violenta a les demandes de democràcia i de llibertat del poble català no són altra cosa que la conseqüència de la por, i la por els fa perdedors. Mireu Europa, mireu la resposta de molts conciutadans europeus a les diverses crisis que vivim. La por fa tancar fronteres, fa refugiar-se en seguretats que limiten la nostra llibertat, atempta contra els drets bàsics de les persones, promou la insolidaritat i l’egoisme. Amb por no es pot construir ni la pau ni la justícia, ni molt menys una empresa tan gran com un país nou, un estat nou dins del concert mundial.

Si volem arribar a bon port en la construcció d’un Estat propi, si volem assolir la llibertat com a poble, si volem viure en una societat més pròspera, més justa i més humana, no podem deixar que la por s’apoderi de nosaltres, que anul·li els nostres anhels i esperances.

Aviat celebrarem la festa de la Pasqua. Els qui sou del gremi cristià sabeu que la Pasqua no és aquell dia que ens indica que s’acaben les festes de Setmana Santa i, seguint la tradició regalem la mona als nostres fiols. Pasqua vol dir pas. Per Pasqua recordem el pas de Jesús d’una vida sense esperança ni futur més enllà de la mort, a una nova vida plena. Però no podem viure la Pasqua sense trajecte, no podem fer el pas sense fer el camí, i aquest està ple de perills i sacrificis que només podrem superar si tenim un horitzó de llibertat, de progrés i de benestar per a tothom, i no ens deixem portar per la por. Confiança i generositat són garantia d’èxit.

La mirada cristiana està feta de confiança i fonamenta en la fe, en el convenciment que seguim un camí de vida amb garantia de plenitud. No sabem com serà, però sabem que és possible, i que tenim els instruments fer fer-lo realitat.

Mireu, si he volgut centrar la meva aportació en aquesta reflexió és perquè penso en la importància que té que la traslladem a les nostres famílies, als entorns socials, a les nostres parròquies, perquè ara tocarà viure moments complicats i cal que estiguem preparats. Hem de ser plenament conscients, com ens senyalava aquest cap de setmana el president Puigdemont, que l’alternativa a la independència és la submissió i a rebre un càstig exemplar per la nostra gosadia d’haver plantat cara a l’Estat espanyol. Si no vencem patirem un repressió molt dura en tots aquells àmbits que donen solidesa i sentit a la nostra identitat. L’Estat espanyol farà els possibles perquè no es doni més una oportunitat com la que ara hem construït.

En el que estem fent hi ha en joc quelcom de més important que un sentiment. Disposar d’un estat propi significa la possibilitat de crear una nova realitat i disposar de les eines necessàries per poder-la construir. Ara és el moment de fer possible el naixement d’aquesta República catalana, que després, entre tots, caldrà definir com la volem.

La prioritat actual és fer un referèndum i guanyar-lo. Les urnes són el mitjà que tenen els pobles per exercir el dret a l’autodeterminació, un dret fonamental reconegut per la Doctrina Social de l’Església, i, sobre el qual, no hi cap l’ambigüitat ni l’equidistància. L’Església ha de dir clarament, com ha fet diverses vegades el bisbe de Solsona Xavier Novell, que l’exercici d’aquest dret és conforme a la doctrina catòlica, i no només això, pensem que ha d’afavorir activament que es pugui exercir aquest dret. De la mateixa manera que durant la dictadura va afavorir el dret de reunió i d’expressió, avui cal que els nostres bisbes es reafirmin en el dret que assisteix als catalans per decidir el seu futur i col·laborin en allò que sigui possible per fer-ho possible, per exemple posant a disposició del Govern de la Generalitat els locals propietat de l’Església en el cas que la força de l’Estat impedeixi obrir escoles i locals oficials. No demanem a l’Església que es decanti a favor de la independència, li demanem que actuï de manera coherent amb allò que predica.

Que farem un referèndum ho té clar fins hi tot el Govern espanyol, tot i que ho negui. Però a més volem guanyar-lo i per això ens cal el suport de sectors de la població que avui encara dubten. Persones que tenen les seves raons, els seus dubtes i segurament por a la incertesa. A totes elles les hem de comunicar l’esperança en que junts farem una societat millor per a tothom, amb noves oportunitats, amb més justícia social, amb més qualitat democràtica, compromesa amb la igualtat, la solidaritat i el benestar per a tothom. Per això és important que promocionem espais de reflexió i debat sobre com imaginem aquest nou país.

El gruix de la predicació de Jesús no era pas religiosa, no parlava de pastoral, ni de sagraments, ni de doctrines, ell volia convèncer que hi havia una altra manera de viure i de relacionar-se i que des del primer minut es podia començar a construir.

L’aportació cristiana a aquest nou país ha de centrar-se en generar aquesta esperança col·lectiva que comença imaginant com hauria de ser aquest futur i continua amb el compromís a portar-lo a terme.

Imaginar és el començament de tot procés creatiu, per aquest motiu, des de Cristians per la independència, us animem a facilitar aquests espais de reflexió i debat que pensem que es poden desenvolupar sobre els següents grans temes:

  1. La dignitat humana i integritat de la creació. El principi de tot dret, de tota norma, de tot sistema humà. La dignitat no és cap dret que algú atorgui a la persona, sinó que és una característica indestriable de la condició de persona. Tota persona, sigui quina sigui la seva condició, el seu origen, el seu gènere, les seves capacitats, la seva religió, la seva ideologia i creences, la seva orientació sexual, pel fet de ser persona és subjecte d’una dignitat, que la fa especial, única, irreemplaçable. Cap circumstància justifica que es desposseeixi de dignitat a cap persona.
    Però no només l’home es subjecte de dignitat, també ho és tota la creació,a un nivell diferent però no per això menys important. Atemptar contra la creació implica condemnar la humanitat a un destí fatal. La creació està orientada a servir els homes. La terra és la casa comuna, el mar ens dóna aliment i contribueix a equilibrar el clima i propiciar les pluges, l’atmosfera ens protegeix i ens permet respirar, els animals ens proveeixen aliment i vestit, són col·laboradors nostres. Quan enlloc d’administrar aquests bens els explotem sense control, generalment en benefici d’uns pocs, posem en perill la dignitat d’altres persones, de les generacions futures, generem situacions d’injustícia que ens aboquen a la guerra. Un nou país ha tenir com a prioritat l’ús just, equitatiu i equilibrat dels recursos naturals.
  2. Sistema socioeconòmic. Els sistemes no són per ells mateixos bons o dolents, són eines i mecanismes per garantir la convivència i la producció de bens i serveis necessaris pel desenvolupament humà. No és el sistema sinó l’ús que se’n fa el que el converteix en una eina de justícia social i benestar col·lectiu o bé en un mecanisme que genera empobriment, patiment, desigualtat en benefici d’unes poques persones. Per això és tan important definir l’ús dels recursos, la manera de redistribuir-los, garantir que estiguin a l’abast de tothom, que impulsin la innovació i la creativitat, i disposar dels millors mecanismes de control i de regulació.
  3. La llibertat religiosa. Un model de país que estigui al servei de la persona ha de garantir el dret fonamental a la llibertat religiosa i de consciència. No es tracta només de permetre la llibertat de culte, sinó de garantir que ningú sigui discriminat ni perseguit per les seves conviccions i creences. La llibertat religiosa inclou el dret de les persones a organitzar-se segons les seves creences i conviccions i participar en la vida pública, sense que en cap cas, cap creença pugui pretendre imposar-se a les demés ni gaudir de més drets que altres. El poders públics no tan sols han de procurar el respecte a les creences sinó que també han de facilitar la seva expressió.
  4. L’educació. Cap país pot pretendre evolucionar si l’educació no és un pilar de les seves polítiques. Una educació de qualitat orientada a formar persones amb inquietud, amb valors, amb coneixements, amb sentit crític. Un sistema educatiu gratuït i plural que permeti que les famílies triïn el model de valors en que volen educar als seus fills i filles, sense que el nivell econòmic signifiqui una barrera ni una forma de discriminació. Una sistema educatiu que faciliti la promoció de les persones i que atengui amb especial interès aquelles amb necessitats educatives especials.
  5. La participació i la vida democràtica. Estem immersos en un model polític de molt baixa qualitat democràtica. El país que volem ha d’impulsar la participació en la vida social i política, ha de fomentar la honradesa i la veritat en les pràctiques polítiques, ha de vetllar perquè la política estigui al servei dels ciutadans i no d’interessos particulars o de grup social.

En cadascun d’aquests àmbits, que són molt amplis i generals, la mirada cristiana pot fer grans aportacions, no en debades l’Evangeli és un llibre revolucionari contrari a qualsevol status quo de qualsevol mena.

Ja per acabar, tornaré sobre els punts de reflexió que considero claus:

• L’èxit o el fracàs del procés depèn de nosaltres.
• La por a les incerteses i a sortir dels espais de confort, són els elements més perillosos de tots.
• El futur el construïm amb els recursos propis d’un estat o estem abocats a quedar-nos sense futur.
• Avui el referèndum és la prioritat, el farem i el volem guanyar, però ens cal ampliar els suports.
• Per guanyar voluntats cal transmetre il·lusió i esperança en que el que podem construir mereix esforç i sacrifici.
• Hem de promoure espais de debat i reflexió sobre com imaginem el futur país. Imaginar-lo és començar a construir-lo.
• Seguir a Jesús ens compromet a participar en aquesta obra de construir un nou país, aportant-hi la mirada pròpia sobre l’home, la societat i la creació. Renunciar o mantenir-nos-en al marge és barrar el pas a la salvació que Déu ens ofereix.

Som gent esperançada!!!
Moltes gràcies.

_____________

Altra informació relacionada:


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Interès nacional també pels drets humans

·

Saoka KingoloDe l’exitosa campanya en defensa dels refugiats podem extreure’n que les necessitats de les persones són universals, com el dret de les nacions a viure en llibertat

·

Saoka Kingolo. Agent intercultural

·

A Catalunya, s’està parlant molt de la crisi dels refugiats, i de les respostes que s’esperen de les autoritats espanyoles i catalanes. El dinamisme de la nostra societat no ens permet quedar-ne al marge, però cal aprofitar l’avinentesa i plantejar a fons els nostres compromisos en defensa dels drets humans i de les causes humanitàries.

Sabem que Espanya no té massa voluntat per acollir refugiats, se salta els acords de la Unió Europea, i condemna milers de persones i famílies a situacions vulnerables, exposades al tràfic humà. Catalunya ha manifestat reiteradament voluntat i disposició d’acollir responsablement.

La plataforma d’entitats Casa Nostra, Casa Vostra ha aconseguit alçar la veu dels catalans a dins i cap a fora. Extraiem d’aquest èxit social que les necessitats personals quan són de caràcter universal, constitueixen el fonament de totes les lluites comunitàries, com la del dret d’una nació a viure lliure. D’aquí que els drets col·lectius combreguen naturalment amb els drets individuals defensables indiferentment.

La correlació entre drets polítics d’una nació i drets humans és innegable per molt que l’Estat espanyol, per manca de voluntat política, no reconegui ni els uns, ni els altres. Però dels drets humans, bé primari i col·lectiu per excel·lència, neixen la resta dels drets de qualsevol societat.

A Catalunya els qui defensem la independència estem convençuts que els nostres drets individuals indueixen els nostres drets com a poble, i assumim que lluitar pel nostre alliberament es justificarà amb alliberaments personals compartits.

De la premissa que les lleis no es poden situar per sobre de la voluntat democràtica del poble, igualment la democràcia, no pot ser incompatible amb un dels valors més preuats de tota persona: el dret a la vida digna.

Per una societat plural com Catalunya, la vida digna dels seus integrants representa el mínim comú denominador dels esforços de construcció nacional, i per a aquesta noble tasca de teixir una societat justa, solidària, moderna i pròspera, prevalen el deure de defensar el bé comú i el dret de socialitzar les necessitats.

La crida a totes les comunitats del país per participar al repte vital i crucial de definir el futur i la identitat nacional, requereix el sentit de coresponsabilitat. Així, conjuminar les causes humanitàries i de solidaritat amb l’interès nacional equival a assumir les necessitats ciutadanes sense exclusió.

Catalunya es troba en una cruïlla de camins per decidir la seva personalitat jurídica, i l’estructura estatal actual en fase d’expiració impedeix garantir les llibertats col·lectives. La clau resideix en el criteri de democràcia participativa, respectant els drets individuals contemplats de forma unitària, pressupòsit per a l’exigència de responsabilitats cíviques, socials o polítiques.

I la manera més pràctica de considerar els drets individuals de forma unitària és contemplar l’interès nacional des de la perspectiva del drets humans.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Posem-hi atenció

Assumpció Castellví2·

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu

··
·

Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’Educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

La identitat de la nostra societat evoluciona contínuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori. Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu, pel simple fet que podríem gestionar més i millor els nostres diners i no hauríem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.

Amb la independència no es resoldran tots els problemes i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l’educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana. Ja hem esgotat els esforços de reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dóna o no suport a la independència.

L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis d´educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

·

Dolors Feliu
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

·
A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col•lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Els pecats originals de la monarquia

Agustí Alcoberro3

 

Les coses que comencen malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament

 

Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

 

S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a “caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Però el nomenament del príncep Joan Carles com a rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser nomenat monarca per les Corts franquistes.

Així les coses, el referèndum dit de Reforma Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política possible, la República.

La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures, pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli fiscal.  La nova realitat, que en gran part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas”.

El 1975, i el 1979, molts catalans van creure encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.

 

 


Fem futur: L’Estat del Benestar

Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobiraniaRicard Gomà

 

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi.

 

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB

 

L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat.
Cada estat de benestar expressa, d’una banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials.
Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

 

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

 

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

 

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.