Entradetes de l’INDEPENSANTS

Les entradetes de l’

Vols saber que és l’Indepensants?
Enllaç a l’arxiu històric d’entradetes publicades

17 de juliol de 2026 – QUI ENS REPRESENTA ALS INDEPENDENTISTES
Sembla cada cop més evident que la sostenibilitat de l’estat espanyol, del règim del 78, està en una via de no retorn cap al desastre. L’absoluta incapacitat de superar i controlar la corrupció heretada del franquisme, l’avar i desmesurat centralisme madrileny i la malaltissa necessitat d’ofegar tots aquells territoris que pretenem evitar l’aniquilació de la nostra identitat diferenciada de la castellana, ha provocat unes tensions que freguen el tradicional guerracivilisme.
Molt bé, Espanya s’ensorra i crec que l’independentisme hi ha contribuït notablement, però què passa ara? En teoria tenim amb representació parlamentària fins a cinc partits que s’anomenen independentistes. Estan tots ells treballant per, aprofitant la davallada del poder central, donar l’estrebada definitiva per separar Catalunya d’Espanya? Doncs no. A les criatures les tenim molt entretingudes en (perdoneu l’expressió) tirar-se merda les unes a les altres. S’estan repetint, de moment de manera menys violenta, els fets del maig del 37, quan mentre les tropes franquistes guanyaven terreny als fronts de guerra, anarquistes i comunistes es mataven pels carrers de Barcelona. Era indignant aleshores i torna a ser indignant ara.
Si alguna cosa van aprendre del procés l’estat espanyol i el seus col·laboradors locals és que quan el poble català, oblidant velles rancúnies i sectarismes diversos, s’uneix per un objectiu clar, és difícil d’aturar i pot arribar a cotes inimaginables.
Per això l’afany de dividir-nos i enfrontar-nos en lluites estèrils. Per temes i problemes que de cap manera podrem resoldre sense la independència.
En resum, falten dos mesos per l’11S. Els hauríem d’aprofitar per decidir què fem amb el nostre país. Seguim perdent el temps com ara fins que qualsevol dia comprovem que no ens queda ni nació, ni llengua ni història ni futur o bé sortim massivament al carrer amb un sol crit, un sol objectiu: La independència.
Fem que els carrers tornin a ser nostres i mostrem a l’enemic d’allà que la seva “pacificació” ha fracassat i als col·laboradors nostrats que si no deixen d’interferir els passarem per damunt.
Bon estiu i, esperem, tardor calenta.

10 de juliol de 2026 – DE CONFLICTE EN CONFLICTE FINS A LA VICTÒRIA FINAL
El conflicte ens fa por? Ens fem aquesta pregunta perquè de vegades sembla com si la por al conflicte la tinguéssim arrelada en el nostre tarannà com a poble.
Vegem-ne uns exemples (n’hi hauria molts més):

Amagar durant temps que la immersió lingüística a les escoles no funcionava bé, va ser per por al conflicte (millor amagar el cap sota l’ala i no haver de prendre decisions)
Després de la sentència del TSJC obligant al 25% de castellà els partits independentistes van fer una llei posant el castellà com a llengua vehicular. Van fer veure que era una gran idea però va ser per evitar el conflicte
El 10 d’octubre del 2017, congelar la declaració d’independència va ser per por al conflicte
A les eleccions convocades per M. Rajoy el desembre de 2017 (després de l’aplicació del 155) no s’hi haurien d’haver presentat els partits independentistes, però s’hi van presentar per evitar el conflicte
Tot i així es van celebrar i va guanyar Carles Puigdemont, però Roger Torrent com a president del Parlament hauria d’haver-lo convocat per fer la investidura i no ho va fer. Va voler evitar el conflicte
No fer servir el català en el judici per part dels líders independentistes empresonats, va ser per por al conflicte
No fer complir les lleis lingüístiques per exemple en els comerços per part de l’Administració (inclús amb governs nacionalistes o independentistes), no ho han fet per por al conflicte
Hi ha gent que quan ha de parlar amb alguna persona desconeguda o entra a una botiga i intueix que el dependent és de fora i potser no l’entendrà, s’hi adreça en castellà. Volen evitar el conflicte.

Potser aquesta por al conflicte és heretada de les vicissituds que han viscut els nostres avantpassats. Només unes breus pinzellades: Després de la derrota de 1714 la repressió a Catalunya va ser molt forta, contra la llengua i contra la nació. Ja al segle XX hi va haver la dictadura de Primo de Rivera molt bel·ligerant contra el català i més tard, després de la guerra civil espanyola, en la postguerra i la dictadura de Franco també hi va haver una forta repressió contra els catalans en general i en particular contra la llengua catalana.
Però el que hem de tenir clar és que si sempre volem evitar el conflicte no arribarem al nostre objectiu, la independència. Ja ho vam intentar fent un referèndum, guanyant-lo, fent les lleis de desconnexió, de la llei a la llei, fent grans manifestacions, sense ni un paper a terra,…i no va funcionar. Potser haurem d’estudiar altres fórmules. Una d’elles pot ser plantar cara als problemes en el moment que es produeixin encara que puguin generar conflicte, encarar els conflictes, lluitar-los un a un… (Mantenir sempre el català és una bona manera d’anar practicant…)
Per resumir i parafrasejant Rosa Luxemburg diríem que hem d’anar “de conflicte en conflicte fins a la victòria final”.

3 de juliol de 2026 – ESPANYA REGULARITZA, NOSALTRES OBSERVEM
Aquesta setmana s’ha acabat el procés de regularització extraordinària de persones d’origen estranger que havia obert el govern espanyol. Un procés que s’ha fet seguint les pautes de la “Marca España”: tard, malament, de manera caòtica i pels motius equivocats. Han volgut anar de progres i “guais” només han aconseguit provocar frustració, cues i estrès. I l’enèsima prova que, quan entres als sistemes informàtics de l’estat espanyol, retrocedeixes fins el 1970.
La immigració és un d’aquells temes que s’han d’abordar i no s’aborden. Els representants polítics diuen, molt hàbilment, “aquest tema necessita un debat serè per trobar solucions basades en grans consensos”, que és una manera més elegant que dir “preferim no mullar-nos per no perdre vots ni d’una banda ni de l’altra”. I mentrestant van arribant persones d’altres indrets a Catalunya i es troben a un país que no pot adequar la dimensió dels serveis públics per acollir-los. I els preus augmenten molt i els salaris quasi no augmenten. És per culpa dels immigrats? Més aviat és per culpa d’un govern que utilitza la immigració com un instrument: “Per cobrir llocs de treball volem X immigrants. Ni més ni menys”. Com si fossin plàtans.
Mentrestant els partits catalans, al Parlament de Catalunya, discuteixen sobre immigració. O, més ben dit, es llancen la immigració per barret. I tot, per a què? Per a res. Catalunya no pot decidir res en matèria d’immigració perquè no en té les competències. Només pot ser espectadora de la mala praxi del govern espanyol, posar pedaços a la sobrecàrrega dels serveis públics i fer-se l’orni amb la qüestió de la llengua. Per gestionar la immigració, amb els criteris que siguin (econòmics, socials, humanitaris, els que siguin), Catalunya en necessita les competències legals. I per tenir aquestes competències, necessita la independència. Sense això, parlar de què fem amb la immigració és perdre el temps de la manera més absurda.

26 de juny de 2026 – HO FAN AMB INTENCIÓ
Aquesta setmana s’ha conegut que la consellera d’Educació Esther Niubó ha fitxat un regidor del PSC de Rubí, Victor Garcia Correas, per la Secretaria de Millora Educativa. Aquesta persona té un historial de catalanofòbia ja que en un ple de l’ajuntament de Rubí va afirmar que el català, el mallorquí i el valencià eren llengües diferents. No podem tolerar que tinguem al govern (i menys dedicades a temes d’educació) persones contràries a la llengua catalana. I que ara no ens surtin amb allò que és un procés normal d’oposicions dintre l’Administració i bla, bla, bla. No. Aquestes coses les fan amb tota la intenció per anar minant la nació catalana en el seu eix principal, la llengua. Les podem considerar una provocació i ens hi hem d’oposar frontalment.
És veritat que Junts i ERC s’han mostrat indignats i han protestat per aquest nomenament però especialment ERC ho té fàcil perquè no el facin el nomenament, només hauria d’amenaçar el PSC de no aprovar-los els pressupostos. Però pel que hem vist fins ara això no passarà perquè malgrat la vaga de mestres, la de bibliotecàries, la de metges, el deficient servei de rodalies, la repressió contra els cantaires, etc. etc, a Can Junqueras estan decidits a aprovar els pressupostos del PSC peti qui peti. Potser algun dia acabarem sabent el perquè tot plegat.
I mentrestant a la Conselleria de Política Lingüística… cric, cric, cric,…

19 de juny de 2026 – ENS HA VISITAT EL PAPA DE ROMA
I, gràcies a Déu, ja ha marxat. Deixa enrere algunes experiències i visions que cal comentar.
El pas per Madrid, forçat per la necessitat de convertir una visita a Catalunya en una visita a Espanya, ens va donar unes imatges barreja de festa de final de curs de primària i de pel·lícula de Berlanga. L’intent de voler diluir i espanyolitzar els actes de Barcelona han aconseguit, en realitat, ressaltar, per comparació, la magnífica organització de casa nostra.
A Castella, a Madrid tenen la pitjor de les enveges la que porta a intentar ensorrar a qui els supera i, si no poden, fer l’impossible per adjudicar-se, per robar, la feina feta pels altres.
Però no ens poden robar la Sagrada Família, ni la figura de Gaudí ni, tan sols, la multitud de tècnics i mà d’obra especialitzada que ha fet i fa possible aquesta meravella.
Ens ha quedat la pregunta de què han fet amb aquella església catalana combativa i arrelada al territori de finals del franquisme. Quina (poca) vergonya l’abat de Montserrat, el Cardenal arquebisbe de Barcelona i el rector de la parròquia de Sant Agustí parlant quasi exclusivament en castellà i intentant, prèviament, que aquesta fos la llengua predominant dels actes.
I per fi, ens volen vendre el conte d’una Catalunya domesticada i lluny de bogeries independentistes, però el seu domini és tan feble que n’hi ha prou amb uns DIN A3 amb una estelada i una consigna de cantar els Segadors perquè entrin en estat de pànic i es provoqui una histèrica reacció.
Com a part positiva, queda l’orgull de veure que en aquest país hi ha gent molt ben preparada que sap fer molt bé les coses. Hem de perseverar per aconseguir treure´ns de sobre la pesada càrrega del “que pone tu DNI” perquè aquesta bona feina serveixi per viure en un país millor.

12 de juny de 2026 – EL NOU CICLE ELECTORAL
Per aquelles coses de la democràcia, les diferents convocatòries electorals tendeixen en concentrar-se en períodes de temps relativament curts mentre que, en d’altres períodes, les urnes romanen al fons de l’armari. Per això parlem de “cicles electorals”, i ara ens en ve un: en un interval de dos anys ens cridaran a votar per a les municipals, les catalanes, les d’allà a Espanya i les europees. Això vol dir tenir 2 anys de campanya electoral (agafem-nos!), de promeses i d’atacs entre partits que volen com ganivets. D’arguments de pes per votar, ben pocs. Però és un bon moment per valorar l’estat de la política a Catalunya, atès que les eleccions al Parlament són les més rellevants per al nostre objectiu de la independència.
Des que va ser investit, el president Salvador Illa va intentar fer de Catalunya una bassa d’oli. Un oasi. Un lloc gris, on no passa res, amb una administració que actua com a sucursal d’Espanya. Perquè si no hi passa res, el focus mediàtic es desvia i poden desmantellar la nació catalana sense interferències. Per això la idea de la Catalunya espanyola s’ha anat filtrant arreu, també als mitjans de comunicació públics, amb l’adopció de Madrid com el centre de tot. La revolta pagesa de 2024 es va apaivagar amb promeses que no es van complir (sorpresa!). Però per aquell modus operandi de fer veure que els problemes no existeixen, ara ja no són només els pagesos. Són els docents, les metgesses, les biblioteques i els bombers voluntaris. És l’ús del català, que cada cop sembla més un acte de militància, mentre les administracions que l’haurien de defensar, i que tenen òrgans per defensar-lo, miren cap a una altra banda. I Rodalies, amb la seva normalitat. La conclusió és clara: Catalunya cau a trossos, i “el govern de tothom” recull aquests trossos amb una escombra per dur-los a Madrid.
El PSOE ho anomena “assossec” o “normalitat”. I aquí és, justament, on hi ha la clau: no volem una normalitat basada en el mal govern i en la pèrdua diària de qualitat de vida. Volem la independència, i ens cal mantenir la mobilització per assolir-la el més aviat possible!

5 de juny de 2026 – VOLER CANVIAR ESPANYA
Voler canviar Espanya és una dèria que hem tingut els catalans (alguns) al llarg dels anys. Vegem-ne alguns exemples (n’hi hauria més): el general Prim –català-, president del Consell de Ministres d’Espanya (1869), volia aplicar unes reformes progressistes i va morir assassinat. La Primera República Espanyola (febrer de 1873) va tenir els seus 2 primers presidents catalans (Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall) però no van quallar les seves idees i el gener de 1874 el general Pavia va fer un cop d’estat. Més cap aquí, l’any 1984, Convergència, de la mà de Miquel Roca, va impulsar un partit de centre-dreta d’àmbit espanyol (Partit Reformista Democràtic PRD) –que es va conèixer popularment com l’Operació Roca-; es va presentar a les eleccions de 1986 i va fracassar estrepitosament (van tenir només un 0,96% dels vots) –per cert, el secretari general del PRD era un tal Florentino Pérez que ara presideix un equip blanc…-
Ara ens trobem que el diputat Gabriel Rufián, amb el suport del seu partit ERC, impulsa un acord amb partits d’esquerres espanyols per evitar, diuen, que a Espanya guanyi la dreta i l’extrema dreta. El primer que han fet (Rufián i ERC) per agradar als seus futurs socis és renunciar a la idea de l’autodeterminació i, és clar, del Referèndum del Primer d’Octubre i de la Declaració d’Independència ni parlar-ne. Perquè els partits d’esquerres espanyols són per davant de tot espanyols.
Aquesta iniciativa tampoc no funcionarà, als espanyols els agrada ser com són i no els ve de gust que ningú els digui que han de ser d’una altra manera –i menys si els que els ho diuen són catalans-
En conclusió, potser que aprenguem de la història i concentrem els nostres esforços en independitzar-nos d’Espanya en lloc de voler-la canviar.

29 de maig de 2025 – AQUESTA PUDOR QUE SE SENT…
… és el resultat de la corrupció que va apareixent per tots els costats a l’estat espanyol i també a Catalunya com a part d’ell.
M. Rajoy, cas Kitchen, Su Majestad, Barcenas, Àbalos, sanitat a Múrcia, Plus Ultra (Zapatero?) i al nostre país cas Mercurio, 3% i, encara en fase d’investigació, DGAIA. Uns quants entre molts.
En fase d’investigació. Aquesta és un altra cara del tema. No parlem ara de la justícia, que afegeix a la seva lentitud la sensació, com patim sovint els independentistes, que actua més en funció del qui que no del què. Però sí que parlem del poc interès que massa cops mostren les comissions polítiques creades per investigar i carregar responsabilitats. Sovint les conclusions fan malpensar que hi ha una mena de quid pro quo dels partits per no fer-se mal entre ells.
Veníem d’un règim, el franquista, que tenia com a pilar bàsic de sustentació la corrupció generalitzada i la lloada transició va decidir que aquest era un tema que valia més no tocar i, al final, fins i tot quan van tenir l’ocasió d’intentar fer net, en molts casos van optar per l’ara ens toca a nosaltres. D’aquest contagi no ens lliurem a Catalunya on partits que fa vint anys lluïen amb orgull les seves mans netes ara més aviat intenten amagar-les.
A què ve aquest llarg preàmbul? Doncs a què un dels grans interessos del moviment independentista era, un cop lliurats de l’estat espanyol, iniciar la gran operació de neteja que aquell no sembla tenir cap interès real de dur endavant. No serà una feina fàcil, però tenim països, on emmirallar-nos, amb uns sistemes de control i uns càstigs exemplars que fan allunyar la majoria de persones de plantejar-se aquest ara em toca a mi.
Apartar de nosaltres aquesta pudor de podrit és un més dels motius per continuar la lluita per la independència. Un més, però dels més importants.

22 de maig de 2026 – ENGRUNES
Constatem, estupefactes, com el govern català torna a promoure uns pressupostos “de seny”, “realistes”, que, malgrat tot, probablement consideraran ambiciosos. I és que no importa quants estudis es publiquen confirmant l’espoli fiscal. Les institucions catalanes decideixen sotmetre’s a Espanya encara que la vida dels catalans sigui cada cop més precària. Les professions sanitàries i l’educació es desenvolupen en condicions de treball indignes i sous escandalosament baixos. La pagesia dedica més temps a la burocràcia que a la terra. I, mentrestant, els partits van a la seva. ERC ha anat deixant pel camí les seves exigències de recaptació de l’IRPF, pacte fiscal i principi d’ordinalitat. La independència la va deixar pel camí a finals del 2017. Junts ho critica, tal vegada per dissimular que ells i els seus antecessors han fet el mateix durant dècades.
Els pressupostos de la Generalitat ja són al forn. Cuinant-se a foc lent. Tant lent, que s’ha previst una línia ferroviària orbital per l’any 2041. Ai, las! Que aquesta línia depèn de la bona voluntat d’Espanya, i ja sabem com van aquestes coses: si s’acaba fent (com deia La Trinca, “els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat”), no cal que l’esperem abans del 2060. I s’ha previst la creació d’un organisme per controlar que Espanya fa les inversions que toquen a Catalunya. Què farà, aquest organisme, quan Espanya incompleixi per 84a vegada?
Tanta cagarel·la amb els pressupostos per acabar tenint unes engrunes. Perquè, tinguem-ho clar, l’únic que se’n beneficia és el PSOE de Catalunya, que posa una mica d’acció a un govern marcat per la incapacitat de solucionar problemes.

15 de maig de 2026 – QUE NO ENS VENGUIN EL SEU RELAT
L’Estat espanyol i els seus col·laboradors nostrats ens volen vendre el seu relat i els principals mitjans de comunicació –subvencionats- hi van insistint. Per la nostra part hem de tenir clars els principis per tal de no deixar-nos enganyar.
Posarem alguns exemples perquè s’entengui el que volem dir (n’hi hauria molts més):
Ens diuen que per guanyar parlants de català la llengua catalana ha de ser simpàtica. Doncs no, ni ha de ser simpàtica ni antipàtica, simplement ha de ser obligatòria (i per tant necessària), com passa amb les nacions que tenen estat. Només cal mirar el cas d’Andorra. Aquesta és la manera de guanyar parlants de català.
Ens diuen que els escriptors catalans que escriuen en castellà fan literatura catalana. Doncs no, la literatura catalana és l’escrita en llengua catalana, com passa amb la resta de literatures del món (aquest mantra es revifa cada any al voltant de la Diada de Sant Jordi per mirar de diluir-li la catalanitat).
Ens diuen que els immigrants no aprenen a parlar català -malgrat que molts d’ells en tenen ganes- perquè falten cursos de català. Doncs no és així, no aprenen català perquè no el necessiten per viure a Catalunya. Si fos una llengua necessària per viure, per treballar, per estudiar, per anar al metge, etc. l’aprendrien simplement vivint. I està bé que hi hagi cursos de català però la clau de la qüestió és el que dèiem en el punt 1, que sigui una llengua obligatòria i, per tant, necessària.
Ara portem uns dies distrets amb la Feria de Abril. Ens diuen que és una manifestació cultural catalana –ells en diuen de la “Catalunya real”-. Doncs no, la Feria de Abril és una festa folklòrica andalusa que se celebra a Catalunya, entre altres coses perquè tant l’Estat com els col·laboradors necessaris nostrats tenen un interès especial en diluir la catalanitat i per això porten anys subvencionant-la i promocionant-la. I també hi ajuden tots els polítics tanoques –inclús dels que s’autoanomenen independentistes- que cada any s’hi passegen i s’hi fan fotos per veure si arrepleguen algun vot. Tot plegat molt trist.

8 de maig de 2026 – QUAN MÉS FOSCA SEMBLA LA NIT…
Els governs del PP amb el suport de VOX que s’han anat configurant a les comunitats d’Aragó, València i Balears semblen tenir com un dels objectius bàsics el fer desaparèixer qualsevol signe de catalanitat dels seus territoris. Però al Principat on ni governen ni pinten gaire aquests partits, sovint anomenats els altres, tenim un president que sembla no conèixer els noms de les ciutats i comarques catalanes, un partit, autoanomenat independentista, amb declaracions de que no es pot exigir el coneixement del nostre idioma per renovar permisos de residència. I no oblidem unes presumptes esquerres molt més compromeses amb els problemes de països llunyans que en solucionar els del nostre. Sembla que es va acostant el dia en que Espanya i els seus, a cops sorprenents , aliats locals, van de camí, com han intentat de totes les maneres, cap a completar la feina iniciada cap allà el segle XVII: acabar amb el “problema catalán”.
Quanta foscor, oi?
Doncs resulta que ha arribat la primavera i han passat coses sorprenents, almenys pels que semblen ignorar que als catalans ens costa molt rendir-nos.
Per un costat un grapat de joves van decidir que era el moment de sacsejar el país. El país complet, allò que coneixem com a Països Catalans.
Malgrat els intents dels mitjans del règim (també “la nostra” TV3) d’amagar-ho, el Correllengua agermanat ha representat una immensa alenada d’aire jove i fresc. Seguim aquí i hi ha noves generacions de catalans disposats a aconseguir la llibertat del nostre poble.
I per Sant Jordi el llibre més venut ha sigut un manual de defensa del català que ens recalca allò de que la millor defensa és un bon atac.
I no oblidem el discurs de recollida del premi Sant Jordi de novel·la.
Senyors colonialistes d’allà i d’aquí, han de saber que aquest degoteig no serà plugim d’un dia. Continuarà i creixerà fins convertir-se en una riuada gegant que s’endurà per sempre més els opressors que fa tants segles que aguantem.
Que cap independentista torni a dir “no hi ha res a fer”. Com, més o menys, va dir el poeta, hi ha molt per fer i, si ens ho creiem, tot serà possible.

1 de maig de 2026 – L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA TÉ NOU SECRETARIAT I NOU PRESIDENT
L’Assemblea continua sent l’entitat més potent de la societat civil catalana en la lluita per la independència. Amb desenes d’actes cada setmana a tots els racons del país. Amb milers de voluntaris que no es deixen arrossegar pel desànim ni per l’abandonament dels partits que s’autoproclamen independentistes, però que han esdevingut plenament autonomistes. Amb una forta presència a les xarxes socials més conegudes, i també a les menys conegudes.
El paper que ha pres l’Assemblea des de 2012 ha estat imprescindible per apropar-nos a la independència com les generacions anteriors no s’haurien pensat. Però és clar que no n’hi ha hagut prou. Vam confiar que, si fèiem la nostra feina, els partits i les institucions farien la seva. Però aquests darrers van incomplir el seu compromís i van desar la carpeta de la independència al fons del calaix. Clarament han vist el descens en la mobilització com una oportunitat per desviar els seus esforços, com si entre el 2012 i el 2018 no hagués passat res. La tasca de l’Assemblea, doncs, és tornar a condicionar l’agenda política. Repetir les mobilitzacions massives i les campanyes de pressió per tornar a posar la independència al centre del debat polític, com una necessitat que cal abordar immediatament. I per això cal que la nostra entitat torni a créixer en tots els sentits: amb un Secretariat Nacional engrescador, proper i pragmàtic, i amb un voluntariat de base creixent i implicat. Una Assemblea, en definitiva, disposada a portar al màxim de lluita no violenta per la llibertat dels Països Catalans, a destapar les vergonyes d’un govern català que només exerceix de sucursal del PSOE i a estripar les costures del que Espanya considera políticament correcte per a la seva democràcia postfranquista.

24 d’abril de 2026 – VISCA LA DIADA DE SANT JORDI!
Aquests darrers dies ja se n’han dit moltes de coses de les declaracions contràries a la Diada de Sant Jordi de l’escriptor Eduardo Mendoza i les subsegüents declaracions de Javier Mariscal. Potser no cal afegir moltes coses més, només recordar que Mendoza va ser un dels impulsors del Foro Babel, grup d’intel·lectuals contraris a la llengua catalana i que després va donar lloc al partit Ciudadanos de tan infausta memòria. De Javier Mariscal només recordar que l’octubre de 2017 va firmar un manifest en contra del referèndum d’autodeterminació qualificant-lo d’estafa democràtica.
Això podríem dir que són els símptomes de la punta d’un iceberg que navega per les aigües catalanes i que de tant en tant treu el cap per veure si pot fer mal i col·laborar amb Espanya a destruir tot allò que signifiqui catalanitat (llengua, cultura, costums, etc.). Ells ho tenen clar, la principal forma de destruir Catalunya (que és l’objectiu que persegueixen des de fa més de 300 anys) és atacar els nostres signes d’identitat.
Sabent això, per la nostra part el que hem de fer és el contrari, consolidar la nostra llengua i la nostra cultura. La llengua catalana és la columna vertebral de la nostra nació. Per això no s’entén que de vegades nosaltres mateixos obrim escletxes per on se’ns fiquen els enemics (per exemple personalment quan cedim terreny en les nostres interaccions lingüístiques quan fem servir el castellà en lloc del català o en l’àmbit de l’Administració catalana quan no fa complir les lleis de política lingüística per exemple en la sanitat o en el comerç o quan no diem prou clar que només formen part de la literatura catalana les obres escrites en català o quan es parla de cinema català i s’hi inclouen pel·lícules parlades en castellà i finançades per TV3, o….).
Per tot això, la millor manera de reaccionar a personatges com els esmentats es consolidar la nostra llengua en tots els àmbits i celebrar amb orgull les nostres tradicions (com per exemple la Diada de Sant Jordi pels valors que significa: l’amor, la cultura i la defensa de la llengua catalana).
Visca la Diada de Sant Jordi!

17 d’abril de 2026 – A LA GUER RA EL MÉS IMPORTANT ÉS SI ESTÀS AMB MI O CONTRA MI
El Presidente del Gobierno de España proclama “No a la guerra”. Quin cinisme venint d’una Espanya que declarada ens té la guerra des del segle XVII. Guerra? Sí. Com passa en totes hi ha hagut moments de violència, moments de repressió, moments de tensa treva. Però el punt de mira
sempre ha estat centrat en aniquilar-nos ja sigui físicament o, com a mínim, com a cultura diferenciada.
En un moment en què els governs d’Espanya, de Catalunya i de moltes de les nostres ciutats estan en mans dels socialistes i els seus aliats, sembla que només tenen dos objectius: fer-nos por de que vindran els altres i, sobretot, intentar accelerar el procés de destrucció del nostre país amb atacs descarats a la llengua, l’educació, la sanitat, les comunicacions…
I sempre que cal per perjudicar-nos, no tenen cap problema en pactar amb aquests temibles altres. Pel bé d’Espanya, el que calgui. Aquí tenim una lliçó per aprendre.
L’enemic ho té clar: per preservar la unitat d’Espanya, tot, absolutament tot, s’hi val. A nosaltres encara ens volen distreure amb lluites compartides i fronts d’esquerres.
Què hauríem de fer? Simplement, que com va passar des de les consultes culminades el 10A (aquesta setmana s’han complert 15 anys) fins a l’octubre del 17, la cosa més important, a vegades l’única important, dels companys de viatge era la decisió d’aconseguir la independència.
La República Catalana tindrà governs i partits de tot el ventall polític. Ens n’agradaran més uns que uns altres, però vigilarem de prop que treballin pel nostre país. Ens haurem tret de sobre uns governs colonials que tenen dues feines bàsiques: xuclar-nos fins a l’última gota de sang en benefici seu i, si poden, eliminar la nostra, per ells insuportable, peculiaritat.
En aquestes dues feines totes les forces espanyoles, d’extrem a extrem, amb matisos més estètics que altra cosa, sempre es posen d’acord.
En resum, si volem que aquest país acabi ocupant el lloc que es mereix al món, tinguem clar que qualsevol ajuda és bona. Si ens l’ofereix el diable, estudiem-la i si ens val per ser lliures, endavant.
Al cap i a la fi, portem més de tres segles a l’infern espanyol.

10 d’abril de 2026 – L’ESCULLERA DE TOTES LES ESPANYES
La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, ho ha tornat a fer. Ha tornat a confondre, públicament, Espanya amb Madrid. Aquesta vegada el context ha estat la demanda, per part del govern basc, de traslladar temporalment el Guernica, el famós quadre de Picasso, al museu Guggenheim de Bilbao coincidint amb el 90è aniversari del bombardeig de Gernika que es commemora l’any vinent. Díaz-Ayuso ha qualificat la demanda de “ximpleria”. I ho ha fet amb dos arguments.
El primer és que, mentre el Guernica és a Madrid, en poden gaudir tots els espanyols. Madrid! La Villa-y-corte, el quilòmetre zero, l’escullera de totes les espanyes! Quin ciutadà d’Euskadi no s’ha llevat un dia i ha dit que, abans d’anar a treballar, podia anar, tot passejant, fins al Museu Reina Sofía de Madrid a admirar l’obra de Picasso? Perquè, és clar, el que hi ha a Madrid és en benefici de tota Espanya, mentre que el que hi ha, per exemple, a Toledo o a Màlaga, només són escorrialles provincianes. El forat negre de Madrid, que tot ho centrípeta i de tot s’apropia com fan les bones metròpolis colonials.
El segon argument d’Ayuso per menysprear la proposta del govern basc és que, amb el trasllat de l’obra de Madrid a Bilbao, es podria fer malbé. Tal qual. És el mateix que s’argumenta des de Catalunya per rebutjar el trasllat de les obres del MNAC a Sixena. Però segur que Ayuso sabrà trobar les diferències per justificar la seva tesi. I no li valdran “excuses”, com que la defensa de no tocar les obres del MNAC és feta per experts mentre que la defensa de no tocar el Guernica de Madrid és feta per tota una líder del PP. On vas a parar!
El punt d’arribada sempre és el mateix: tots els espanyols són iguals, però uns són més iguals que uns altres.

27 de març de 2026 – PEL NOSTRE FUTUR: INDEPENDÈNCIA!
La llengua és la columna vertebral de la nació per això els nostres enemics, des de fa uns quants segles i també ara, ens ataquen la llengua, per fer-nos desaparèixer com a nació. Sabem que la millor manera d’evitar que la llengua reculi és fer-la servir sempre. Però també sabem que només amb la independència podrem tenir un estat a favor de la llengua (Catalunya) enlloc de, com ara, tenir-hi un estat en contra (Espanya).
Ara bé, la independència també ens ha de servir per tenir una societat millor, més justa i equilibrada en la qual els drets individuals i col·lectius siguin respectats, en la qual la qualitat de vida –ens referim a la sanitat, l’educació, l’habitatge, el treball, els drets de les persones, etc.- siguin millor que ara.
Ja ho hem dit moltes vegades: la independència, en si mateixa, no és la solució però sí que forma part de la solució, perquè només si som un estat independent podrem fer la nostra pròpia legislació, a la nostra conveniència, i tindrem l’autoritat per fer-la complir. I no ens oblidem dels diners, si som un estat independent deixarem de patir l’espoli per part d’Espanya, tindrem cada any els més de 22.000 milions que ara se’ns queden.
Però no pensem que es produirà un miracle, haurem de seguir lluitant contra l’egoisme i l’individualisme, contra l’especulació, contra la corrupció, contra el capitalisme salvatge, etc –que desgraciadament sembla que formin part de la naturalesa humana- però el camp de batalla serà més favorable als nostres interessos, tindrem més eines per fer-hi front.
Per la llengua, per la millora de la societat, per nosaltres i pels que vindran, en definitiva, PEL NOSTRE FUTUR: INDEPENDÈNCIA!

20 de març de 2026 – ENS TENEN DECLARADA LA GUERRA? PER QUÈ?PSC vota amb Vox i PP per impedir recuperar un districte universitari català que va desaparèixer per una llei del Gobierno Aznar. Aquesta recuperació hauria permès facilitar l’accés a carreres com medicina als joves catalans que ara ho tenen difícil perquè no totes les CCAA son igual d’exigents en les proves d’accés universitari.
Aquesta manca de metges del país provoca, la cada cop més freqüent, vulneració dels drets lingüístics dels pacients catalans. Què fa el Govern per pal·liar aquest problema? El Govern res, però el seu partit, PSC, i el seu principal aliat, Comuns, han impedit, abstenint-se, que el personal sanitari hagués de tenir el nivell B2 de català.
Aquest mateix Govern intenta tapar el vergonyós estat del sistema educatiu amb un acord fet mig d’amagat amb els sindicats estatals molt minoritaris en el sector i que ja fa temps que es mostren més a prop del poder que dels treballadors.
Es dona veu, sovint, a “intel·lectuals progressistes” que ens acusen d’haver maltractat els que ells i només ells anomenen xarnegos. Volen dividir la societat. No suporten el fet que la major part de descendents d’aquells que ells i només ells anomenen xarnegos han passat a donar gruix al moviment independentista.
Segueix creixent el dèficit fiscal i continua el desori dels ferrocarrils.
Ens té Espanya, amb la complicitat de sucursalistes, autonomistes i partidaris de lluites compartides, declarada la guerra? Sí. Per què, si afirmen que Catalunya està controlada? Molt senzill: Saben que l’actual control és fals. Que estem a l’ull d’un huracà i que, més d’hora que tard, ho tornarem a fer.
Per això practiquen una estratègia de terra cremada. Volen deixar la colònia tan malmesa que quan sigui independent estigui, com a mínim, en el mateix nivell de misèria econòmica i social que la resta de l’estat.
Deixem en evidència aquesta estratègia i els virreis i titelles (gran definició) que l’executen. No ens distraiem. La gran lluita, en la qual estem sols, és per aconseguir la independència que ens permeti albirar el futur que volem i mereixem.
Sabíem que no seria fàcil, ho sabem, però vam demostrar que es podia fer i la propera i no gaire llunyana vegada, ho aconseguirem. No podem acceptar cap alternativa.

13 de març de 2026 – ESPANYA ÉS UN PAÍS PERDEDOR
Es pot obtenir una conclusió vertadera a partir de premisses falses? Segons la filosofia, sí. És el que li va passar a Donald Trump no fa gaires dies quan va dir que “Espanya és un país perdedor” perquè no vol cedir les bases militars a Rota i Morón a l’ús dels Estats Units i Israel en la seva guerra contra Iran. La conclusió és certa, però la premissa és falsa. És a dir: Espanya és un país perdedor, sí. Però Donald Trump apunta al motiu equivocat: el motiu no és que Pedro Sánchez es posicioni al “No a la guerra”.
El motiu és que Espanya destapa el xampany quan té un atur de “només” el 10,9% mentre la mitjana de la UE és del 5,8% (dades del Ministerio de Trabajo y Economia Social i d’Eurostat, febrer de 2026). És que el salari mínim interprofessional de 1221 euros/mes resulta insultantment baix per pagar un habitatge, els impostos i el cost de la vida. És que el número de psicòlegs clínics per habitant al sistema sanitari públic és el penúltim d’Europa. No de la Unió Europea, sinó de tota Europa. És que l’única manera que Espanya no faci el ridícul a Eurovisió és que no hi participi. És que a cada desfilada del seu 12 de Octubre ens han de regalar alguna anècdota amb un paracaigudista que es menja un fanal.
Ens cal sortir d’Espanya el més aviat possible.

6 de març de 2026 – VOLEM LA SENYALITZACIÓ DE LES CARRETERES NOMÉS EN CATALÀ
Artículo 138. Idioma de las señales.
Las indicaciones escritas que se incluyan o acompañen a los paneles de señalización de las vías públicas, e inscripciones, figurarán en idioma castellano y, además, en la lengua oficial de la comunidad autónoma reconocida en el respectivo estatuto de autonomía, cuando la señal esté ubicada en el ámbito territorial de dicha comunidad.
Los núcleos de población y demás topónimos serán designados en su denominación oficial y, cuando fuese necesario a efectos de identificación, en castellano.
Aquest és el redactat de l’article del Reglamento General de Circulación que regula la utilització de les llengües a les indicacions de trànsit. Es va aprovar al 2003 pel ministre Javier Arenas -que formava part del govern del PP que presidia José María Aznar- (Real Decreto 1428/2003 de 21 de novembre) i es va aprovar el mateix redactat l’any passat pel ministre Fèlix Bolaños -de l’actual govern de Pedro Sánchez (PSOE)- (Real Decreto 465/2025 de 10 de juny).
Aquest comentari ve a tomb perquè s’ha sabut per les xarxes socials que l’Estat està fent unes accions sistemàtiques per introduir el castellà en la senyalització de les carreteres i autopistes catalanes.
Com veiem, tant és si a Espanya governa el PP com si hi governa el PSOE, tots legislen i actuen de la mateixa manera, com ja hem dit moltes vegades, atacant, menyspreant i menystenint la llengua catalana. Per això –i moltes més coses- ens cal la independència.
Ah! I fixeu-vos que, segons indica el darrer paràgraf de l’esmentat article 138, si ho consideren necessari (?) poden prescindir de la denominació oficial del poble o del topònim i posar-hi la versió castellana. Tornarem a veure, per exemple, San Baudilio, (porqué así nos entendemos todos)?
Ens preguntem què han fet els partits anomenats independentistes per aquest tema –i amb tota la legislació espanyola que fa el castellà obligatori a Catalunya en molts àmbits- quan han negociat amb els diferents governs espanyols.
I també ens preguntem si nosaltres hi podríem fer alguna cosa més que enrabiar-nos i protestar.
El que sí que diem ben clar és que a Catalunya volem la senyalització de carreteres només en català!

27 de febrer de 2026 – LA CAIGUDA DELS MITES
Aquests dies s’ha parlat de les declaracions del Major Trapero arran d’un cas de clara persecució política a un independentista ben proper a nosaltres. Què lluny queden aquells dies en què era per a tothom un ídol, un mite, per la seva actuació en el cas dels atemptats terroristes de l’agost de 2017 i per la forma d’encarar el compromís del primer d’octubre. Un mite que ens cau del pedestal.
N’hi ha d’altres. Com la immensa majoria dels polítics que encapçalaven les institucions llavors. Hem vist de tot, des dels que varen resistir a l’exili als que varen entregar-se dòcilment a Madrid i acceptaren un judici infame en condicions de rendició. Uns més i uns menys, però tots han acabat negociant amb l’estat opressor.
I més enllà de les persones, també en el món dels posicionaments polítics de la majoria de nosaltres: la idea beatífica de construir un nou estat sense exèrcit, de creure que podíem integrar immigració de tot tipus sense cap limitació, de pensar que, pel fet de ser majoritàriament acollidors, ens veuríem lliures de l’onada xenòfoba que ens envolta… Mites que hem d’anar superant.
Tot això no ens ha de paralitzar ni desanimar en l’intent de lluitar per la consecució i construcció d’un nou estat. Però haurem de ser més realistes, menys lliristes, conscients que no hem de confiar acríticament en ningú. Que la possibilitat de ser lliures tindrà les seves contradiccions, que caldrà aferrar-se a aquells que en el concert internacional vulguin reconèixer-nos, siguin els que més ens agradin o no. Perquè des d’un punt de vista geoestratègic, els estats no tenen principis ni amics, sinó interessos. I nosaltres també.
Mirant-ho en positiu, hem anat acumulant anys, però també saviesa…
I valorant tot el que hem arribat a fer els catalans, i parafrasejant l’enyorada Muriel, “Nosaltres som el Mite”.

20 de febrer de 2026 – EL QUE CATALUNYA NECESSITA
Dilluns al matí. Primera notícia que llegim: Illa ha tornat i afirma “Sé el que Catalunya necessita”.
No hauria de ser notícia. El mínim exigible a la persona que teòricament governa un país, és que sàpiga el que aquest necessita.
I el problema, en aquest cas, és que, a no ser que la malaltia hagi generat unes seqüeles inesperades, podem estar segurs que amb aquest govern Catalunya mai tindrà el que necessita: la independència.
Quasi no caldria recordar-ho, però aquest senyor, ara president de la Generalitat, es va manifestar amb el nucli més radicalment contrari a la sobirania catalana i, per si algú no ho tenia clar, no es va estar d’afirmar que el 155 s’havia d’haver aplicat molt abans.
Però, objectivament, per què el que Catalunya necessita és la independència? Perquè no podem més. És per arreglar el despropòsit de rodalies, però, també, el de l’ensenyament, el de la sanitat, el de l’habitatge, tot.
Com havíem afirmat moltes vegades abans del 1r d’octubre, la independència no ho arreglaria tot per art de màgia, però era una oportunitat d’or per posar el rellotge a zero i començar una nova manera de fer política que aprofités a favor dels ciutadans l’evident millora econòmica que tindrien les finances del país.
Quatre números per visualitzar la magnitud de la tragèdia econòmica que representa la pertinença a l’estat espanyol.
Dèficit fiscal anual de 22.000 milions (cada any augmenta). Un parell de dades per mesurar el que això significa: en els darrers pressupostos de la Generalitat aprovats per l’any 2024 la inversió total prevista era de 43.673 milions d’euros (12.000 per sanitat, 8.500 per educació, 3.497 per protecció social). Una senzilla divisió ens permet comprovar que l’espoli (podríem dir el saqueig) representa el 50% del pressupost del Govern.
Això un any rere un altre any.
Us imagineu quin país podríem tenir? Més encara, us imagineu quin país podríem deixar als nostres fills i nets?
Catalunya no necessita, per exemple, acords sobre rodalies. El que necessita és gent decidida que acabi la feina que uns polítics porucs van deixar a mitges l’any 2017. Ens hi va la supervivència. Diguem Prou!

13 de febrer de 2026 – LA TRAMPA DE LERROUX
Sovint ens referim a la manera de fer de les esquerres espanyoles com a “lerrouxisme”. Aquest nom prové d’Alejandro Lerroux, qui va ser president del govern d’Espanya entre 1933 i 1935 i que es va destacar per la seva furiosa oposició al “nacionalisme català”, al qual identificava com a burgès i monàrquic. Quasi un segle després, encara hi ha qui identifica la defensa de Catalunya, i l’ús de la llengua catalana, amb la dreta. I ho fan referint-se a la dreta, és clar, com una cosa intrínsecament dolenta.
Per això des de l’esquerra lerrouxista es va dir que, si Catalunya tenia les competències en immigració, les gestionaria des del racisme. I que això era un motiu suficient perquè aquestes competències les retingués Espanya. Segurament es pensen que Catalunya és racista per naturalesa, mentre Espanya, per art de màgia, no. És aquesta esquerra la que proclama valors d’esquerra i defensa polítiques d’esquerra, però tenen pressa per alinear-se amb la dreta més rància quan Catalunya aixeca el dit. L’internacionalisme condicional. La proposta de Junts de traspassar aquestes competències a Catalunya va ser un altre gest autonomista, per evitar parlar d’independència, però va servir per evidenciar el lerrouxisme del qual parlem.
Per això ens criden l’atenció les ocurrències com la de Gabriel Rufián d’anar a les eleccions espanyoles amb un front d’esquerres… espanyoles. Aquesta ocurrència s’oposa diametralment a l’independentisme: si a Catalunya no tenim una competència, tan se val que des d’Espanya la gestioni la dreta o l’esquerra. La gestiona Espanya i ho fa contra nosaltres. Ja hem explicat, en entradetes anteriors, que l’avenç de l’extrema dreta té a veure amb la ineptitud dels governants actuals. Voler apuntalar el règim espanyol amb un front d’esquerres espanyoles no només no és la solució, sinó que ni tan sols ha de ser l’objectiu d’un diputat que es diu independentista.

6 de febrer de 2026 – PER QUÈ LA NOSTRA ÉS LA BONA?
Quedi clar, abans d’entrar en matèria, que, com a radicals demòcrates, creiem que tothom té el dret de manifestar-se quan, on i amb qui vulgui.
Dit això, doncs, anem per feina. Com us hem anat informant, aquest dissabte l’ANC i el Consell per la República hem convocat una manifestació. El lema ho diu quasi tot: PROU! Única via Independència.
Quatre dies després d’aquesta convocatòria unes associacions d’usuaris en van publicitar una altra a la tarda del mateix dia.
Aquesta darrera vol denunciar el mal servei que presta Renfe. Correcte, però el problema és que aquesta ja es va fer amb una participació multitudinària l’1 de desembre de 2007. Han passat més de 18 anys. Han passat gobiernos de PP i de PSOE i continuem igual o pitjor. No és estrany que sucursals directes i indirectes d’aquests partits s’hi hagin adherit.
Per què, doncs, la bona és la nostra? Perquè no volem denunciar, volem exigir la solució definitiva que no és altra que la independència. Dins d’una Espanya on no s’acaba el postfranquisme només ens queda l’agonia cultural, social i política.
Són les pèssimes infraestructures, però és el nefast ensenyament, els problemes en la sanitat, la justícia, l’habitatge. Com a notable culpable de tot això un espoli econòmic brutal que no disminueix ni disminuirà amb ridículs acords que l’únic que fan és donar ales a la catalanofòbia a la resta d’Espanya.
Sí, l’any 2017 la teníem a tocar i se’ns va escapar, però el tren, el seu mal funcionament, ens pot donar el vehicle i l’empenta per deixar de lamentar-nos, de queixar-nos, i tornar a emprendre el camí de la llibertat.
7 de febrer de 2026 a les 12 hauria de ser el moment de sortida del tren de la llibertat i aquest cop no permetrem que tingui retards.
Independència o misèria? Amb aquesta disjuntiva, teniu dubtes de participar?

30 de gener de 2026 – EL TREN DE LA BRUIXA I ELS BRUIXOTS DE LA POLÍTICA
Els darrers dies han evidenciat que els trens de Renfe/Adif són una joguina trencada en les mans criminals dels successius governs espanyols, que han permès el deteriorament de la xarxa i del material mòbil, un càstig a la colònia rebel, com se li va escapar de dir a un polític socialista recentment. Afegim-hi el comportament corporatiu, tirant a mafiós, d’un col·lectiu de treballadors de Renfe que des de fa temps està fent l’impossible per evitar un pseudotraspàs de competències a la Generalitat, amb vagues encobertes i possibles sabotatges. Enlloc d’Europa hi ha un deteriorament i paràlisi de la mobilitat com el que estem vivint a casa nostra, tan greu i tan prolongat.
Amb tot això, el “Govern de Tots” resulta que no ho és de ningú, o com a mínim no dels que necessiten moure’s per treballar, estudiar i fer gestions. Perquè no tenen ni idea de què passa, ni cap poder per reconduir la situació, ni de sancionar o fer dimitir els responsables, ni d’implementar solucions alternatives. I això que la mobilitat és un tema d’aquells que els espanyolistes sempre han qualificat com un dels que “realment interessen a la gent”. Admetre la seva incapacitat com a Govern i dimitir, ni pensar-ho. De què viurien? Quina empresa els llogaria, vista la seva eficàcia?
I el País, a més de paralitzat, es troba indignat i resignat. Finalment, unes entitats civils, properes a algun partit polític independentista, proposen fer una manifestació de protesta al carrer per la culminació de tan nefasta situació. Curiosament, al cap d’unes hores, una altra associació en convoca una altra, pel mateix dia, expressant el desig de fer una protesta ciutadana, com a usuaris, més enllà de la política i de les ideologies.
Tot plegat fa que el nivell d’indignació popular pugi encara una mica més: és impossible una reacció unitària potent, més enllà de tendències? S’han d’usar les desgràcies i desastres amb afany partidista? És possible negar que tot el que està passant té unes implicacions polítiques potents, sense les quals no s’expliquen les desinversions, l’abandonament, els pals a les rodes i el maltractament a la ciutadania d’un determinat territori? Convocar una segona manifestació té cap altre sentit que debilitar qualsevol protesta? No és possible fer-ne una i que tothom hi vagi amb el lema, la pancarta i la bandera que vulgui?
En tot cas, que ens quedi clar: ni traspassos de Rodalies ni punyetes. Renfe i Adif haurien de desaparèixer del nostre País. I això només té un nom i el sap tothom: INDEPENDÈNCIA.
I si això no queda clar, la manifestació serà un frau.

23 de gener de 2026 – L’HOME GRIS
L’home gris va néixer l’any 1966. Als 21 anys ja era regidor a l’ajuntament del seu poble. Poc temps després va dimitir i va anar a fer el servei militar. Al tornar va treballar uns 5 anys al Departament Comercial d’una empresa de plàstics i es va tornar a presentar a les eleccions municipals. Va ser escollit altre cop regidor. Però va passar que el que hi havia llavors d’alcalde va morir de sobte i al nostre home gris li va tocar substituir-lo i va esdevenir alcalde del seu poble, als 29 anys.
L’any 2005 va ser nomenat Director general d’Infraestructures, era l’època del govern tripartit. Durant aquest període va fer seguiment de la construcció de diversos jutjats, de centres penitenciaris i de la Ciutat de la Justícia. Pel que van dir algunes informacions de premsa les desviacions pressupostàries d’aquestes construccions van ser força elevades (d’un 52%) però mai s’ha arribat a investigar.
Entre 2010 i 2016 va ser director de l’Àrea de Gestió Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona i coordinador del Grup Municipal Socialista al Ple municipal. Va esdevenir cap de gabinet de Jaume Collboni quan aquest va guanyar les primàries a l’alcaldia de Barcelona el 2014 (per si no ho recordeu són les primàries en què membres del seu partit repartien paperetes entre grups de pakistanesos que, estranyament, el van votar massivament, això tampoc es va investigar).
El 8 d’octubre de 2017 –una setmana després del referèndum d’autodeterminació en el que va guanyar la independència per un majoritari 90,18%- el nostre home gris es va manifestar a Barcelona, al costat de la dreta i l’extrema dreta més casposes, amb el lema “Catalunya és Espanya”.
A principis de 2020 va ser nomenat ministre de Sanitat del govern espanyol, segurament com a premi als serveis prestats. El recordem durant la pandèmia fent les rodes de premsa rodejat de militars –com si fessin “partes” de guerra- i fent el ridícul quan s’esforçava en parlar en castellà “castizo” quan deia per exemple Madriz o unidaz. La seva incompetència el va portar a recentralitzar de forma unilateral la gestió del seu ministeri -per exemple la compra de mascaretes- i a fer veritables nyaps, que encara tampoc han estat investigats.
El 2021 va deixar el ministeri i va passar a ser el líder del seu partit a Catalunya. El 2024, a les eleccions al Parlament, el seu partit va quedar en primer lloc però sense prou majoria per formar govern per si sol. Finalment va poder formar govern gràcies als vots d’un dels seus teòrics adversaris –un dels anomenats partits independentistes-. No se sap què en va obtenir aquest partit a canvi i de moment tampoc s’ha investigat.
I és així, amics i amigues, com el nostre home gris –mediocre, unionista, amant dels tripijocs polítics, mal gestor i que porta pràcticament tota la vida cobrant de diner públic- ha esdevingut president de la Generalitat.

16 de gener de 2026 – ELS REIS D’ORIENT HAN ARRIBAT
I dos d’ells, disfressats l’un de cap de Gobierno en hores baixes i l’altre de president inhabilitat de partit, ens han deixat als catalans el regal d’una milionada de diners. De fet la Generalitat ja ha activat el pla “granplujademilionscat” no fos cas que prenguem mal amb les millores que ens vindran a sobre.
Seriosament, podríem considerar bona notícia que ens tornessin 4.700 milions dels 22.000 que ens prenen cada any, si no fos que al llarg del temps hem anat comprovant com sempre que s’ha anunciat una gran inversió, una gran pluja de milions, al final sempre han caigut quatre gotes.
Ja cantava la Trinca fa uns cinquanta anys que els tractats amb rostres pàl·lids (eufemisme de castellans) sempre són paper mullat.
Res a criticar al Gobierno de Pedro Sànchez. Fa la seva feina. Necessita uns vots i els compra amb unes promeses que no pensa complir en cap cas.
Ara bé, el que irrita profundament és el paperot d’uns partits que es diuen independentistes però que en realitat només semblen buscar la conservació d’uns llocs de treball ben remunerats i, en alguns casos, un paraigua que els cobreixi de les esquitxades d’una corrupció galopant.
I no parlem dels partits més progressistes tan enfeinats en la lluita en defensa de causes llunyanes, i amb tota seguretat, perdudes, que no els queda temps per haver-se de mullar en els problemes quotidians del nostre país.
No oblidem tampoc els que venen al darrere. Centrats en un problema evident, el de la immigració desbocada, no es comprometen més que els altres en l’única possibilitat real de solucionar aquesta i quasi totes les qüestions que fan que el nostre país, Catalunya, es vagi ensorrant en la misèria econòmica i social: la independència.
La majoria d’ajuntaments, el govern de Catalunya, el gobierno d’Espanya, potser mai havien estat tan debilitats, en tan males mans, com ara.
Més que mai, només el poble pot salvar el poble. No permetem que ens enganyin. No permetem que ens desanimin.
T’hi esperem!

9 de gener de 2026 – LA BOLA DE VIDRE
Ja han començat les converses entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per negociar allò que a Catalunya s’anomena “finançament singular” i a Espanya s’anomena “nou model de finançament autonòmic”. Coses de l’enginyeria semàntica per presentar de maneres diferents un mateix tema. Podríem agafar la bola de vidre per veure com acabarà aquest procés al final de les negociacions: Esquerra Republicana el vendrà com un èxit esclatant (com el traspàs integral de Rodalies). Junts el criticarà per amagar que no ho haurien pas fet millor. El PSOE podrà vendre que ha complert el seu compromís -com a qui segellen el tiquet del pàrquing- sense haver compromès la sagrada unitat d’Espanya i els líders del PP buscaran la manera de criticar-lo sigui com sigui, perquè a la política espanyola el més important és guanyar-se el dret a prendre el lloc a l’adversari per fer-ho tot encara pitjor. I, evidentment, l’acord de finançament no es complirà. Catalunya continuarà maltractada per tal de forçar els partits catalans a més negociacions de nous acords, que tampoc no compliran. I els partits catalans es faran els ofesos i tornaran a negociar fútilment perquè, és clar, només faltaria que haguessin de tornar a la lluita per la independència com diuen els seus estatuts respectius.
De tota manera, tot això ho podem pronosticar sense treure la bola de vidre de l’armari. N’hi ha prou consultant l’hemeroteca: Espanya mai compleix els seus acords. Ni tampoc ho farà ara. Anys d’experiència l’avalen en el joc de la puta i la Ramoneta, com demostra aquell vers de la Trinca, de 1981, a la cançó “Com el far west no hi ha res” que diu: “però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat“.