El Govern i el Parlament catalans estan aquests dies parlant sobre la consulta a fer al Poble de Catalunya. Com sempre, discussions sobre com es formula, quantes preguntes i quantes respostes.
Per evitar-los discusions inútils, interpretables en alguns casos com a desig no confessat de no arribar a cap acord, caldria que reflexionessin sobre alguns aspectes fonamentals.
Quantes preguntes, i quantes respostes?
Sempre que es fa un referèndum o consulta, és per captar l’opinió de l’electorat, per després prendre una decisió conforme als resultats. El normal és presentar una pregunta clara i inequívoca i oferir dues respostes, sí o no, perquè si n’hi ha tres o més, excloents entre si, molt probablement la majoritària no arribarà al 50%. Com es pot portar a la pràctica un mandat amb, per exemple, només el 35% de vots a favor i un 65% que volen altres opcions? Una consulta amb més de dues respostes només es fa si no es vol arribar a fer res posteriorment.
Les consultes en arbre tenen més o menys les mateixes problemàtiques. Per exemple: solució A o solució B. Si guanyés la A, subopcions 1 o 2. Si guanyés la B, subopcions 3 o 4. I vinga dividir l’electorat! Al final, què fem, 1, 2, 3 o 4? Per tant, si no volem marejar la perdiu, una pregunta i dues respostes –conclusió a la qual ja havia arribat, per cert, el Consell Assessor per a la Transició Nacional.
I quina pregunta?
La pregunta ha de ser breu, clara i comprensible, i respondre a les inquietuds i desigs de la població. En el moment històric que vivim, la pregunta ha de ser sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, tot i que el format exacte pot variar lleugerament: Vol que…; Desitja que…; Creu que…, etc. Hi ha matisos que poden inclinar a formular-la d’una manera o altra, com en el cas del proper referèndum a Escòcia, on es va negociar exactament entre els dos governs implicats. Civilitzadament. La pregunta, traduïda, va quedar d’aquesta forma: “Hauria de ser Escòcia un país independent?”.
Creiem que en les actuals circumstàncies no és adequat fer servir altres conceptes diferents que el d’independència. Perquè, a veure, com hem arribat fins aquí? Algú ha organitzat una cadena humana per l’estat propi? Per fer una federació? Per una confederació? Per un concert econòmic? Per un pacte fiscal? Per una via boirosa? Per una reforma de la Constitució? Doncs els que proposen alguna d’aquestes formulacions, si volen, que l’organitzin: mesurem els quilòmetres que aconsegueixen i, depenent de l’èxit, ja ho considerarem. Ah, i sense ni un euro de despeses. Tot basat en el voluntariat. Ah!, i haurien d’organitzar-ho a nivell de tot l’estat, ja que totes aquestes opcions s’han de fer de comú acord! Cadena humana de Finisterre a Algesires, per exemple.
El que no és negociable és l’anàlisi de la realitat. Som on som perquè entre una quarta i una cinquena part de la població va escampar-se per tot el territori en una cadena anomenada Via Catalana per la Independència. Així de clar, així de definitiu. I això és el que cal preguntar, perquè tothom a Catalunya hi pugui dir la seva, escoltant els arguments a favor i en contra. Preguntar una altra cosa és una simple obstrucció a la democràcia, una traïció, una tergiversació de la realitat a partir dels propis interessos o a la pròpia ideologia.
I quin mandat?
Evidentment, una consulta és un dels exercicis fonamentals de la democràcia. I després, en funció del resultat, sigui quin sigui, han de dur a terme el mandat del poble els seus legítims representants. Tots ells. I qui no s’atreveixi a dur-lo a terme, que s’aparti, que plegui, perquè quan el poble parla, ningú està validat per esmenar-li la plana. Ningú. Ni cap tribunal ni cap monarca ni cap govern ni cap general. I si cal, ja farem tot el que calgui, per fer respectar la nostra veu.
Pacíficament, però anem a totes!
- “Per què preguntar per la independència i no pel federalisme?” (article publicat posteriorment, el 12 de novembre)