Visc la situació perplexa. Confinada per responsabilitat social, hi busco allò positiu, treballo la convivència amb els de casa, cuino, endreço, faig puzzles, veig cine… Procuro no desanimar-me i en moments baixos penso que cada dia en falta un de menys per tornar a la normalitat. Normalitat? És un dir.
Autoaïllament responsable, però no aïllament social: el que passa fora casa m’afecta i afectarà la meva gent, el meu entorn, el meu país. El món en general. I la més afectada en serà la classe treballadora.
Em fot veure l’exèrcit campant pel carrer, treballadores obligades a fer feina no essencial i sense protecció, presos polítics empresonats, militars i policies informant de la pandèmia… És l’escenari del malson franquista.
Em preocupa el futur dels afectats pels acomiadaments i els ERTE; dels comerços de barri, dels treballadors autònoms, de les petites i mitjanes empreses.
Recupero la fe en l’espècie humana veient treballar el personal sanitari, des del que neteja fins als metges. Agraeixo tenir una xarxa solidària de barri, sorgida de ADN autoorganitzatiu de Sants, com la de l’1 d’Octubre. Pateixo pels companys i companyes de l’ANC, la majoria en edat de risc (com jo), que continuen fent voluntariat, ara des de casa.
Del patiment n’hem de fer esperança. De tot això n’hem de treure força per bastir el país millor que somniem. En aquest manuscrit del segon origen, el primer que caldrà és rebutjar una “normalitat” controlada per una classe política i uns sindicats del règim que han tolerat la degradació de drets socials i laborals o que hi han participat. Que han posat els interessos de les grans corporacions econòmiques per davant del benestar de les persones.
Lluïsa