Ressenya: La Unió Europea en perill, d’Aleix Sarri

  • Actualització: parlarem amb Aleix Sarri del seu llibre, acompanyat del catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona Germà Bel, aquest dijous, 5 de febrer, a les 19.15 h, al Centre Catòlic de Sants, com a segon debat de 2015 de l’ANC Sants-Montjuïc.

Aleix Sarri. La Unió Europea en perill: Com la crisi de l’euro ha qüestionat el futur d’Europa. Barcelona: Pòrtic – Dèria Editors, octubre de 2014, 301 pàg. Amb pròleg de Ramon Tremosa, pàg. 9-11.

Tot llibre que valgui la pena de llegir qüestionarà les certituds que el lector tenia abans d’encetar-lo. Per això, qui es cregui que la culpa de la crisi és dels especuladors, els mercats financers o l’austeritat farà bé de donar una oportunitat a La Unió Europea en perill. Aquest llibre fa rumiar. Publicat a l’octubre de 2014, la seva actualitat és màxima, amb Grècia a les portades dels diaris d’arreu del món, Grècia, aquesta bomba de rellotgeria dins l’euro, a la qual Aleix Sarri dedica el seu primer capítol, i el més extens.

La Unió Europea en perill tracta de la crisi de l’euro, però no és pas un llibre d’economia, sinó més aviat una reflexió política i moral que es fonamenta en dades econòmiques. És, de fet, un llibre de política, profundament independentista i ambiciosament europeista. La irresponsabilitat i incompetència institucionals del Regne d’Espanya hi queden tan ben retratades, amb tant detall i matís, que es converteixen en noves raons de pes perquè desitgem que arribi aviat la República Catalana. D’altra banda, Sarri, que coneix bé les institucions europees, explica de manera convincent com les elits extractives dels estats protegeixen els seus interessos particulars i el seu poder, amb la màxima energia, bloquejant que aquestes institucions puguin superar el seu actual dèficit democràtic. Sarri coincideix en el diagnòstic amb alguna esquerra radical, només que hi proposa un remei diferent: rigor en el pressupost, per no gastar el que l’estat no aconsegueix recaptar, i, fonamentalment, més democràcia a les institucions d’Europa.

El llibre es divideix en dues parts de més o menys la mateixa extensió, unes cent trenta pàgines cadascun, més un capítol final de conclusió:

  1. un repàs de la crisi del sud d’Europa, que ha portat l’euro prop de la fallida, i
  2. una revisió de les febleses originals de l’euro i de les alternatives per salvaguardar-lo.

La primera part, vuit capítols, descriu els casos de Grècia, Xipre, Espanya, Irlanda i Portugal; compara les economies del nord i el sud d’Europa; analitza l’efecte contagi de les crisis de deute de la zona euro, i inclou una guia per entendre els rescats i el funcionament de la Troika. Què ens diu de Grècia, com a cas exemplar i com a origen de la crisi? Que hi havia, abans que res, una ruïna política i moral de l’estat grec que s’ha acabat traslladant a l’economia. La crisi grega es covava de feia molts anys: l’administració pública gastava el que no tenia (gràcies als baixos tipus d’interès de l’euro), mentre la seva hisenda pública continuava sent molt ineficient, tolerant amb el frau fiscal generalitzat. Consegüentment, el deute i dèficit públics anaven tornant-se més i més elevats, mentre els informes oficials tractaven d’ocultar-ho…

2 de maig de 2010. Quan es va constatar que les dades que Atenes enviava a la Unió Europea eren falses, els inversors internacionals van desconfiar. Tot d’una semblava massa arriscat comprar més deute públic grec. I si no el podien tornar? Els interessos vencien. Tothom va deixar de comprar més deute als grecs, que per tant ja no van poder pagar ni els interessos del deute. Insolvència. Per solucionar-ho, va caldre posar-hi diners europeus, que els electors reclamen que es tornin (sobretot els electors dels estats que han hagut d’acabar posant-n’hi més, de diners). Això és en síntesi el rescat, per més que les elits gregues hagin aconseguit fins ara fugir d’estudi: mantenen els seus privilegis aplicant mesures per contenir el deute que van contra la majoria de la població, a la vegada que en culpen la Troika o Alemanya. “L’aplicació contínua de males pràctiques econòmiques pot dur a un país a la seva ruïna i conseqüentment a la pèrdua de la seva llibertat.”, conclou Sarri.

La segona part del llibre, onze capítols, exposa com es pot rescatar l’euro, una moneda que va néixer coixa el 1992, que va néixer amb la finalitat primordial de reunificar Europa després de la caiguda del Mur de Berlín. Aquella necessitat política es va imposar davant de qualsevol criteri econòmic per comoditat, perquè les elits dels estats no perdessin poder. Així, el Tractat de Maastricht va fixar grans orientacions econòmiques, en comptes de mecanismes reguladors per evitar la desviació financera dels estats. No va crear un banc central europeu poderós, amb atribucions per liquidar bancs a qualsevol estat i evitar als ciutadans estafes com la de Bankia; ni va emetre deute públic europeu que fos una garantia davant del risc que aparegués deute públic dins un estat insolvent, com el grec. Sarri reconeix que, malgrat les limitacions, el Banc Central Europeu ens ha salvat de la catàstrofe, i que el seu governador Mario Draghi ha pres decisions encertades per salvar la zona euro –frívolament, els bancs espanyols aprofiten aquestes decisions per fer negoci fàcil, comprant deute sobirà espanyol gràcies al tipus d’interès baix, i creant una pilota inquietant: Espanya s’endeuta i acaba demanant el rescat per salvar els seus bancs, i els bancs espanyols compren ara aquest mateix deute espanyol per tapar la seva irresponsable gestió.

Al llarg d’aquesta segona part del llibre, es perfilen els ideals polítics de Sarri. És partidari que la Comissió Europea sigui elegida democràticament i reforci les seves atribucions. Defensa avançar cap a l’estat federal europeu, i compara amb detall les grans institucions federals dels Estats Units, sorgides sovint a començament del segle XIX, amb les noves institucions europees. Defensa la unió bancària, i la supervisió europea, perquè no es repeteixin negligències com la del Banc d’Espanya amb la bombolla immobiliària, o connivències en l’estafa, com en el cas de les preferents. La crítica de Sarri al dèficit democràtic de les actuals institucions europees és ferotge, i també la seva exigència de debat públic. La Troika, un cas sagnant, ha de ser reformada, ens diu, perquè respongui de les seves accions davant del Parlament Europeu. Confiat en la fortalesa de la democràcia, ens adverteix que, si aquest debat sobre la política europea no es produeix, s’acabaran imposant els euroescèptics, que tindran l’aliat imprevist del populisme. Quin és el camí per tant? Sarri creu que és admetre els errors i reformar l’euro i les institucions europees amb celeritat, per superar la crisi. Serà aleshores quan debats transcendentals com el de la unió bancària arribaran amb naturalitat a la ciutadania de Catalunya o quan, de forma recíproca, el nostre dret a l’autodeterminació arribarà a mobilitzar solidàriament la ciutadania europea.

Per què es pot dir que La Unió Europea en perill és un llibre profundament independentista? Per pur contrast. Sense necessitat de dir-ho expressament, la mirada crítica d’Aleix Sarri sobre el Regne d’Espanya –present sempre, i destil·lada en el cinquè capítol, “Espanya: una gran bombolla d’orgull”–  ens fa veure que els catalans necessitem un estat amb empenta, que no defugi la realitat tapant-la amb somnis de grandesa ni capes mediàtiques de frivolitat. Aquest estat, la República Catalana, serà sempre un estat solidari amb les seves obligacions dins Europa per raons històriques; un estat vocacionalment democràtic per convicció de la seva gent; un estat amb conviccions federalistes profundes –res a veure amb la idea que en tenen els socialistes espanyols–, disposat a cedir sobirania per impulsar els Estats Units d’Europa. Gosem dir que a Europa li convé la independència de Catalunya.

Ramon Tremosa, un dels diputats més actius del Parlament Europeu, un home d’una eficiència contrastada, escriu el pròleg de La Unió Europea en perill. El seu elogi és tota una garantia, la millor manera de tancar aquesta ressenya: “L’Aleix Sarri ha estat assistent meu al Parlament Europeu en els darrers quatre anys i ha estat una persona clau del meu treball a la Comissió d’Afers Econòmics i Monetaris. Ha estat un plaer tenir-lo al meu costat. Sense el seu treball eficaç la meva feina en aquesta Comissió hauria estat molt més minsa i migrada: un eurodiputat ha de tocar moltes tecles al dia i va molt amunt i avall, per la qual cosa, sense un bon assistent que conegui molt bé els detalls de cada informe i que segueixi al dia cada debat, és impossible desenvolupar una bona feina en una comissió parlamentària.”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *