Preferim una pregunta clara i catalana

L’expressió popular “clar i català” ha oposat sempre el sentit pràctic, executiu, planer de la ciutadania del país al discurs del poder constituït, enrevessat, dilatori i ambigu, sovint expressat en castellà o, en el seu moment, en llatí. Diem que, en el referèndum d’autodeterminació, preferim una pregunta clara i catalana perquè tenim present el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que en el seu primer informe va recomanar que la pregunta fos clara, i insistim que sigui catalana exigint que la pregunta ens demani si volem la independència, per poder tancar un llarguíssim període de supeditació política contra la nostra voluntat.

Alguns polítics i periodistes ja van tractar de pressionar l’Assemblea Nacional Catalana fa poc més de tres mesos, a mitjan agost, amb la pretensió que modifiqués el nom de la Via Catalana cap a la Independència. Trobaven que no era un nom prou inclusiu. Un any abans s’havien donat intents similars, fins al dia abans de la manifestació de l’Onze de Setembre –que Carme Forcadell va tallar de soca-rel quan va dir que els que hi assistissin serien comptats com a independentistes. Aquest 2013, no va caldre esperar tant; el nom de l’acte era inequívoc i n’hi va haver prou que l’Assemblea es negués a renunciar-hi.

L’Assemblea va tornar a esbandir dubtes dissabte passat, a Seva, amb la Declaració de novembre. Va proposar una pregunta clara, “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, i va recordar que el nostre full de ruta, aprovat al març, estableix com a data límit el 31 de maig de 2014. A la pràctica, això significa, potser, fer coincidir la consulta o unes eleccions al Parlament amb les eleccions al Parlament Europeu, que es celebraran entre el 22 i el 25 de maig. Tenim pressa!

Amb la difusió de la pregunta proposada per l’Assemblea, vam optar per donar per tancada l‘enquesta que havíem encetat al nostre web el 20 de novembre, sobre la pregunta que preferiríem en un referèndum, d’entre les preguntes que s’havien formulat les darreres dècades a diferents països. Els resultats són rotunds. Podem imaginar que les 593 persones que hi van respondre són una mostra significativa de l’independentisme. Van triar la pregunta escocesa, que destacava per la claredat de la formulació i la rotunditat del concepte polític: “Should Scotland be an independent country?”, adaptada al nostre cas com “Catalunya hauria de ser un país independent?”,  va rebre el 48% dels vots. Nosaltres n’inferim que la gent que vam anar a la Via Catalana no renunciarem a pronunciar-nos sobre el futur que volem.

Aquest fred final de tardor acabarà escalfant-nos si els partits polítics no són capaços de fixar una pregunta clara per al referèndum d’autodeterminació, i una via sense dilacions que permeti celebrar-lo el 2014. De manera persistent, els sondejos més versemblants –per l’amplitud de la mostra estadística i el rigor del mètode d’enquesta emprat– donen al voltant d’un 55% al sí a la independència, en contrast amb un 22% de no. Cal recordar que, en un referèndum, el 23% restant que no es pronuncia en el sondeig es dividiria en tres opcions: abstencionistes recalcitrants, votants pel sí  i votants pel no gairebé a parts iguals. L’expectativa raonable, per tant, és que el sí a la independència arribarà al 70%.

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *