Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Posem-hi atenció

Assumpció Castellví2·

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu

··
·

Assumpció Castellví Auví, Professora, Psicopedagoga i Pedagoga

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’Educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

La identitat de la nostra societat evoluciona contínuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori. Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu, pel simple fet que podríem gestionar més i millor els nostres diners i no hauríem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.

Amb la independència no es resoldran tots els problemes i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l’educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana. Ja hem esgotat els esforços de reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dóna o no suport a la independència.

L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis d´educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

 


Més a prop del SÍ

Previsió de parades per a l’abril

IMG-20170325-WA0000

Us hi esperem!

  • Dissabte 1, de 10 a 13h, parada al  mercat de Sants (carrer de Sant Medir)
  • Dissabte 1, d’11 a 14h, parada a la plaça dels Ocellets (Poble-sec)
  • Diumenge 2, de 10.30 a 13.30h, parada a la plaça del Molino (Poble-sec)
  • Diumenge 2, de 13.30 a 16h, al parc de les 3 Xemeneies (Poble-sec)
  • Dissabte 8, de 10 a 13h, parada al mercat de Collblanc (l’Hospilatet)
  • Dissabte 22, de 10 a 13h, parada ala plaça Espanyola (l’Hospitalet)
  • Dimecres 26, de 10 a 13h, parada al passatge Fructuós Gelabert (Cotxeres)

Necessitem voluntaris, com ara tu. Apunta’t al Doodle per facilitar l’organització de les parades.


Recomanem del 20 al 26 de març de 2017: 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web

A Sants-Montjuïc per la Independència ens van cridar l’atenció 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web publicats la setmana passada, que recomanem:

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu

La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el ‘sí’ al referèndum

·

Dolors Feliu
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga

·
A la Declaració d’Independència dels Estats Units es citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col•lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

 


Per una República Ecològica

santiago vilanova

El tema de l’energia és de vital importància tant pel que afecta a qüestions socials i comercials com a nivell polític doncs caldrà definir el model de país sostenible que volem.
Santiago Vilanova i Tané (1) ens donarà peu a debatre sobre aspectes com ara el cost del rebut (cost, taxes, carbó, nuclears, indemitzacions…), els oligopolis i les cooperatives com a alternativa (Som Energia, Hola Luz, etc.), les energies renovables (necessitat i futur)…

____________
(1)
• Membre de Constituïm (grup que ha elaborat la primera proposta de text constitucional català sorgida de la societat civil)
• Vocal de la sectorial 3E (ecologia, entorn i energia) sectorial de l’ANC
• Ponent de la secció Ecologia i Recursos naturals de l´Ateneu Barcelonès


Recomanem del 13 al 19 de març de 2017: 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web

A Sants-Montjuïc per la Independència ens van cridar l’atenció 3 articles, 2 vídeos, 1 àudio i 1 web publicats la setmana passada, que recomanem:

  • Textos:
  • Vídeos:
    • La tertúlia sobre el Full de Ruta de l’ANC amb Jordi Sànchez. (Els Matins, TV3, 16 de març, 17:40)
    • El resum de la Multiprada de Cornellà, del 5 de març. (ANC Cornellà, 17 de març, 10:27)
  • Àudio:L’entrevista a Rafael Entrena, advocat de Joana Ortega, sobre la sentència del 9N. (No ho sé, RAC1, 13 de març, 23:17)
  • Web: Catalapp, l’App per viure 100% en català

 


Fem futur: Regeneració democràtica i un país per a tothom

Els pecats originals de la monarquia

Agustí Alcoberro3

 

Les coses que comencen malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament

 

Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

 

S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a “caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Però el nomenament del príncep Joan Carles com a rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser nomenat monarca per les Corts franquistes.

Així les coses, el referèndum dit de Reforma Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional, Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política possible, la República.

La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures, pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli fiscal.  La nova realitat, que en gran part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas”.

El 1975, i el 1979, molts catalans van creure encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.