(Article aparegut al butlletí informatiu de SMxI núm. 12 de juny de 2012.)
La llista de greuges és inacabable. Però el pitjor de tot és la sensació que els nostres representants polítics no tenen cap intenció de fer front a aquest tsunami que ens arrasa. Hem de prendre consciència que queixar-nos i no actuar equival a fer-nos corresponsables de l’ensulsiada del país.
Fa molt de temps, però darrerament amb una freqüència diària, els catalans i les catalanes no parem de rebre disgustos. La llista de greuges és inacabable: la trinxada de l’Estatut, la presa de pèl del finançament, les retallades d’ací o d’allà, l’eliminació de les caixes d’estalvi catalanes, la ridiculització del Parlament, el descrèdit de la nostra policia, l’incompliment dels compromisos sobre els deutes del govern central, l’escanyament de l’economia i la indústria catalanes, l’abandó de les nostres infraestructures, l’atac al model educatiu català, l’insult barroer a les nostres autoritats i representants… Però el més greu és la sensació que aquests representants no tenen eines, ni valor, ni intenció de fer front a aquest tsunami que ens arrasa, que no fan res per redreçar el país. Davant d’aquesta situació, no és estrany que estiguem de mal humor, que pensem que no hi ha res a fer, que són ells, els polítics, els qui ho haurien de resoldre. Hi ha el perill de la desmoralització. Això sí, indignats, molestos, però continuem al sofà, veient la tele o llegint el diari, i anant acumulant mala baba…
Potser ja és hora que prenguem consciència que queixar-nos i no fer res vol dir fer-nos corresponsables de l’ensulsiada del país. Cal que, d’una vegada, ens posem en marxa i actuem d’una manera decidida per fer front a totes les agressions de què som objecte. Potser de tant en tant participem en alguna manifestació, per la independència, pel català, contra les retallades… però això només és actuar a la defensiva. Un cop acabada la manifestació, què en queda, més enllà de les ridícules discrepàncies del nombre d’assistents, segons qui el calculi?
Per això, en aquest moment, o millor, a partir d’ara, i fins que no aconseguim els nostres objectius com a nació, hem d’actuar, hem d’arriscar, i potser en algun moment traspassar el llindar de la legalitat, perquè per damunt d’aquesta hi ha la legitimitat. Si no hi hagués hagut algú abans que nosaltres que hagués plantat cara a la injustícia, potser avui seríem esclaus, els infants farien jornades laborals esgotadores, els nois farien el servei militar, no hi hauria eleccions, la dona estaria tancada a casa… I tantes coses que no s’haurien aconseguit mai. I compte, que en el tema dels drets civils, anem enrere!
És important la nostra implicació en iniciatives i actes cívics. La força que tenim si actuem massivament és imparable. A més, comptem, com mai a la història, amb poderoses eines d’informació a través de la xarxa per fer convocatòries, per estendre consignes, per proposar accions.
I si una gran quantitat de persones retiressin els diners o les domiciliacions d’un determinat banc o caixa? I si deixéssim de pagar peatges definitivament? I si no compréssim en comerços on no tracten bé la nostra llengua? I si paguéssim els nostres impostos a la hisenda de Catalunya? Prenguem consciència del nostre poder. Si tenim por, perdrem la partida. No caldran tancs, ni empresonaments, ni multes…
Hem de persistir tossudament. Aconseguir la independència i construir una societat més justa no és fàcil, però és possible, i ho tenim cada dia més a prop. Això sí, la llibertat i la justícia no ens cauran al cistell com fruita madura mentre rondinem. Hem d’actuar. Adoptem i escampem el nostre lema: NO ET QUEIXIS: ACTUA!
Equip de Coordinació de SMxI