El text que us llegiré és vell, però no tant com la nostra lluita. Va ser llegit públicament fa 238 anys, 1 mes i 25 dies davant d’uns centenars de persones, en una tarima com aquesta, posada a l’entrada d’una casa de la ciutat de Filadèlfia. L’hem adaptat només en un punt, com veureu de seguida.
***
En el curs de la història, quan a un poble se li fa necessari dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i assumir, entre els estats d’arreu del món, el seu propi lloc, separat i igual, que els drets humans li garanteixen, a aquest poble també se li exigeix, pel respecte degut a l’opinió de la humanitat, que declari les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes:
- que totes les persones són creades iguals;
- que estan dotades de certs drets inalienables;
- que entre aquests drets hi ha la Vida, la Llibertat i la recerca de la Felicitat.
- Que, per garantir aquests drets, s’institueixen governs entre les persones, que deriven els seus justos poders del consentiment dels governats;
- que, sempre que una forma de govern es torni una amenaça a aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern, que es fonamenti en uns principis i organitzi els seus poders de tal forma que al poble li sembli que podrà garantir millor la seva seguretat i felicitat.
La prudència, és clar, aconsella que els governs establerts de fa temps no canviïn per causes lleugeres ni transitòries, i, en efecte, una llarga experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que no a fer-se justícia abolint les formes de govern a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, posa en evidència el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el dret d’aquest poble, és el seu deure, derrocar el govern i establir un nou estat que garanteixi la seva futura seguretat. Catalunya ha patit, pacientment, durant tres segles, i la necessitat la constreny a substituir el sistema de govern que havia tolerat fins ara. La història d’Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots directament a la negació absoluta de Catalunya. Per provar això, recordarem a qualsevol persona imparcial 10 fets principals, només des de l’any 1975:
- Han traït la nostra voluntat de ser nació i constituir una unió d’iguals.
- Han disminuït la nostra autonomia política any rere any.
- Han refusat una proposta prudent de reforma del nostre Estatut.
- Han negat el nostre dret a decidir mitjançant la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.
- Han tractat els ciutadans catalans com a ciutadans de segona classe.
- Han persistit en el menyspreu i l’assetjament contra la nostra llengua i cultura.
- Han creat una infinitat de llocs de treball als seus ministeris i oligopolis, que s’alimenten de la nostra substància.
- Han imposat els seus impostos sense el nostre consentiment.
- Han fet una inversió ridícula en les nostres infraestructures.
- Han provocat un dèficit fiscal equivalent al 8% anual, que ara amenaça la nostra cohesió social i el progrés econòmic.
En cada etapa d’aquestes opressions hem demanat justícia en els termes més humils. A les nostres reiterades peticions han contestat només amb repetits greuges. El Regne d’Espanya, que s’expressa així en tots els seus actes, es pot definir com una tirania, i no és digne de governar un poble lliure.
Tampoc hem deixat mai d’avisar els nostres germans espanyols. Els hem previngut sovint dels intents dels seus legisladors d’estendre un il·legítim domini sobre nosaltres. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra història i que aquesta unió mai ha estat consentida. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels llaços que diuen que ens uneixen, a repudiar aquestes usurpacions, que inevitablement portaven a la desafecció. Ells també han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem de convenir, per tant, en la necessitat, anunciada en la nostra voluntat de separació, de considerar-los, igual que considerem les altres col·lectivitats humanes, no-amics en l’opressió, en la llibertat amics.
Nosaltres, per tant, com a ciutadans lliures, a Sants-Montjuïc, apel·lant al món per la rectitud de les nostres intencions, solemnement fem públic i declarem:
- que la República Catalana ha de ser el proper estat lliure i independent d’Europa;
- que la República Catalana està absolta de tota lleialtat a la Corona espanyola,
- i que tota connexió política entre la República Catalana i el Regne d’Espanya ha de ser totalment dissolta,
- i que, com a Estat Lliure i Independent, tindrem plens poders per viure en pau, contreure aliances, pagar els nostres deutes, i per fer tots els altres actes a què els estats independents tenen dret.
I en suport d’aquesta Declaració, amb l’absoluta confiança en la protecció dels estats d’Europa i de les Nacions Unides, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.
Visca la terra!
Ara és l’hora!!
Lectura de la Declaració d’independència a Filadèlfia (imatge de la minisèrie John Adams)