Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència

Presentem la traducció d’un article del professor Oriol Vidal-Aparicio, publicat en anglès al seu blog Catalunya: Per què Espanya?, el 21 d’abril d’aquest any 2015.  Es tracta d’una versió una mica modificada de la presentació que el mateix professor Vidal-Aparicio havia fet a la Universitat de Georgetown (Washington, DC) uns pocs dies abans, el 16 d’abril, com a part d’una jornada acadèmica titulada “El cas dels catalans, al cap de 300 anys”, que pretenia explicar l’actual procés d’independència de Catalunya a una audiència nord-americana.

Imatge presa del blog d'Oriol Vidal-Aparicio

Els Estats Units van declarar la seva independència invocant principalment la filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs són legítims només en la mesura que compleixin el propòsit per al qual van ser establerts pels governats. Gairebé 240 anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser justificar els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural.

Simplificant, els moviments independentistes, històricament, s’han procurat dos tipus d’arguments:

  • El que podríem anomenar arguments lockeans: la noció que cada comunitat política té dret a un bon govern i que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori té dret a la secessió i a establir un govern independent. Aquest va ser precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Des del punt de vista de la governança, té sentit la independència?”. No és pas cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució Americana es titulés precisament Sentit comú. Tenia sentit declarar la independència; tenia sentit per a les 13 colònies governar-se a si mateixes.
  • Una altra forma d’argumentar a favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret al seu propi estat sobirà, sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la independència arribarà a portar un millor govern al poble que persegueix emancipar-se. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Som un poble separat? Som una nació?”. Aquest havia estat  l’enfocament predominant a la revifalla de moviments nacionals que va escampar-se per Europa en el segle XX, o en el col·lapse de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en molts casos durant la gran onada de descolonització que va produir-se els anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.

Permetin-me analitzar ara, amb més detall, els principis que van inspirar la Declaració d’independència dels Estats Units, perquè això també em permetrà aclarir a què em refereixo amb l’expressió revolució lockeana.

Portada de Common sense, de Thomas Paine (imatge procedent de la Univesitat d'Indiana disponible gràcies a Wikimedia Commons)

Crèdits de Common sense, de Thomas Paine, llibre publicat anònimament (imatge procedent de la Univesitat d’Indiana disponible gràcies a Wikimedia Commons)

L’argument lockeà per la independència

La independència dels Estats Units representa el cas més influent d’un procés d’independència fonamentat gairebé exclusivament en la qüestió del bon govern i l’eficiència governamental. La independència dels Estats Units no va tenir tampoc components ètnics: els Pares Fundadors no es consideraven ètnicament diferents dels britànics. Hauria estat diferent si haguessin estat els nadius nord-americans els qui haguessin declarat la independència de la Gran Bretanya, però els colons nord-americans, majoritàriament, es queixaven que s’estaven violant els seus drets com a ciutadans anglesos. De fet, el pamflet de Thomas Paine Sentit comú, que ja he esmentat abans, fins i tot va afegir la frase “escrit per un anglès” a la seva segona edició.

En resum, els Pares Fundadors dels Estats Units no deien pas “Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent“, sinó “Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè estem mal governats.”.

I aquí és on les idees del filòsof anglès John Locke, considerat per molts el pare del liberalisme clàssic, van ser centrals. En el seu Segon tractat sobre el govern (capítol XIX: “De la dissolució del Govern”) Locke va fer una defensa del govern per consentiment. La defensa s’articula en quatre parts:

  • Les persones neixen amb drets inalienables. Locke identifica tres drets principals: el dret a la vida, el dret a la llibertat i el dret a la propietat privada.
  • Per protegir aquests drets, les persones estableixen governs, i consenteixen a obeir-los perquè entenen que tenir un cert govern és millor que no tenir-ne cap.
  • Els governs només són legítims en la mesura que compleixin la seva funció de protegir els drets de les persones.
  • Quan els governs no protegeixen els drets de les persones, o el que és pitjor, quan els governs abusen de la seva autoritat per trepitjar els drets de les persones, llavors les persones tenen el dret, fins i tot el deure, d’abolir el govern i establir-ne un de nou.

Si un està familiaritzat amb la Declaració d’independència dels Estats Units, reconeixerà que segueix quasi exactament el mateix raonament. És en aquest sentit que la Revolució Americana va ser una revolució lockeana: va ser-ho perquè estava tractant de corregir una situació en què el govern no estava fent el que havia de fer; en altres paraules, el govern estava violant el contracte polític amb el poble, i el poble tenia dret a restaurar el contracte original, fins i tot si això significava derrocar el govern existent i crear-ne un de nou.

Permetin-me aclarir, de totes maneres, el que Locke entén per revolució, i per què dic que el que està passant a Catalunya és també una revolució en el sentit lockeà. Locke va prendre el significat de la paraula revolució del seu significat original en llatí, de volta sencera o capgirament. Per Locke una revolució era l’intent legítim del poble de restablir el contracte social: quan el govern trenca el contracte que havia signat amb la gent, llavors la gent té dret a fer la revolució, és a dir, fer el que calgui per tornar al punt de partida i restaurar el contracte original.

Molts dels arguments utilitzats per justificar la independència catalana són de fet d’aquesta mena: “El govern espanyol no protegeix adequadament els nostres drets, el govern espanyol no compleix com cal les seves funcions a Catalunya, i per tant estaríem millor si ens governéssim nosaltres mateixos, perquè ens asseguraríem que el nou govern que establíssim protegiria els nostres drets de forma adequada.”. Aquesta és l’argumentació primordial avui a Catalunya.

El professor Vidal-Aparicio al programa .CAT de TV·

El professor Vidal-Aparicio al programa .CAT de TV3

 

L’argument nacionalista per la independència

He explicat els arguments liberals clàssics de John Locke com una de les bases que s’acostumen a fer servir per defensar la independència. Permetin-me  explicar ara els arguments del segon tipus, els arguments inspirats en el nacionalisme ètnic o cultural, en què es posa l’èmfasi en els elements d’identitat de la comunitat política. És el que podríem anomenar el plantejament “Una nació, un estat”.

El 1945, la creació de les Nacions Unides va portar a l’establiment del dret a l’autodeterminació dels pobles com a norma acceptada internacionalment. L’autodeterminació és, de fet, un dels principis fonamentals de les Nacions Unides. La seva Carta afirma que el propòsit de l’organització és “desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles.”. La forma en què el dret a l’autodeterminació majoritàriament s’ha entès és que cada poble –cada nació– té dret a establir el seu propi estat sobirà.

La definició clàssica del nacionalisme d’Ernest Gellner reforça aquesta connexió entre la nació i l’estat sobirà. El 1983, Gellner va publicar el seu molt influent llibre Nacions i nacionalisme, on es defineix el nacionalisme com el principi que sosté que la unitat política i la unitat nacional han de ser congruents. En altres paraules, cada nació ha de governar-se a si mateixa per tenir el seu propi estat sobirà. En aquest segon plantejament per defensar la independència, els elements d’identitat comuna i l’homogeneïtat cultural esdevenen molt més rellevants.

El principal problema en l’aplicació pràctica d’aquest dret és com definim un poble o una nació –què és reconegut com a tal. Mentre que el govern del Regne Unit reconeix Escòcia, Irlanda i Gal·les com a nacions, el govern d’Espanya no ha reconegut oficialment els catalans, els bascos ni qualsevol altre dels seus pobles com una nació, com a deliberada estratègia política per negar que el dret a l’autodeterminació s’apliqui, per exemple, als catalans o els bascos.

De fet, negar que els catalans constitueixin una nació ha estat una de les línies de defensa preferides de l’unionisme espanyol contra el separatisme català. Posaré un exemple relativament recent: quan es redactava el nou Estatut d’autonomia de Catalunya el 2005, i el seu primer article anava a dir, senzillament, “Catalunya és una nació”, l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra va declarar que, “si ara els catalans pretenen qualificar-se de nació, no hi ha dubte que molt aviat argumentaran que, ja que som una nació, necessitem un estat” (diari ABC, 8 de juliol de 2005).

El professor Ernest Gellner, al seu despatx de la London School of Economics, el 1979

El professor Ernest Gellner, al seu despatx de la London School of Economics, el 1979

 

La hipòtesi de la secessió lockeana

La meva tesi és que, ara que Catalunya persegueix amb determinació la seva independència, els principals líders independentistes insisteixen menys en els arguments que tenen a veure amb la identitat, amb qui pertany a la nació catalana.

Formulem-ho com una hipòtesi general, o com una predicció si es vol:

En un món cada vegada més globalitzat, on les societats són més multiculturals, on els fluxos d’immigració són la norma, on viatjar és sens dubte més fàcil que mai, on constantment s’estan negociant les identitats i de fet les persones poden tenir identitats múltiples o superposades, els arguments a favor de la secessió es basaran cada vegada més purament en Locke, en oposició a l’origen ètnic, la identitat o el nacionalisme. En altres paraules, a mesura que el món es torni més globalitzat, serà cada vegada més difícil reclamar la independència basant-se únicament en l’origen ètnic o el nacionalisme. A mesura que la idea nacionalista de la nació estat –que persegueix la coincidència de nació i estat en una unitat– es torni més i més difícil de convertir en realitat, els processos de secessió recuperaran necessàriament als arguments liberals clàssics de John Locke.

Per descomptat, això és una hipòtesi general que haurà de ser provada, però tractaré d’oferir evidència de detall al seu favor, prenent Catalunya com una mena de cas capaç de generar hipòtesis.

Respecte als arguments a favor de la independència, Catalunya és el que jo anomenaria un cas híbrid: els catalans han fet servir el llenguatge del nacionalisme durant una gran part de la seva història moderna per demanar més autonomia o la independència (la frase “Som una nació” s’ha utilitzat i es segueix utilitzant per invocar el dret a l’autodeterminació a Catalunya); a la vegada, igual que els colons nord-americans, els catalans han enviat peticions al rei per demanar la reparació de greuges, com el 1760 i el 1885, i sovint s’han queixat de no ser representats adequadament –és a dir, també han utilitzat arguments lockeans. Per tant, en general, és just classificar Catalunya com un cas híbrid, en què els arguments per demanar més autogovern han estat dels dos tipus esmentats anteriorment.

Però si analitzem de prop el discurs polític que els líders del moviment independentista presenten avui –i aquí em refereixo al corrent principal del discurs polític en el camp independentista–, ens cridarà l’atenció l’esforç conscient per llevar èmfasi als components d’identitat i posar-ne en el que he anomenat arguments lockeans (els arguments que tenen a veure amb la legitimitat i el bé, amb la governança de sentit comú).

Permetin-me oferir l’evidència anecdòtica que els he promès per il·lustrar aquest esforç que els líders independentistes catalans estan fent per mantenir-se al marge dels arguments nacionalistes o de qüestions d’identitat. Fa uns anys, un dels líders del moviment independentista, Josep-Lluís Carod-Rovira, en aquells dies president d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), va afirmar, en una frase que es va fer cèlebre, que, tot i estar per la independència, no era pas nacionalista.

Fotografia de Josep-Lluís Carod-Rovira, a la coberta del seu llibre 2014

Fotografia de Josep-Lluís Carod-Rovira, a la coberta del seu llibre 2014

Carod-Rovira reformulava aquest pensament, l’any passat, en una entrevista:

El debat de Catalunya no és sobre la identitat. No discutim la identitat, discutim la sobirania, no entrem en qui som cadascú sinó en qui mana aquí, i volem que mani qui viu i treballa aquí.

Ser català no pot ser una herència ni una imposició, és una decisió, sense que tampoc calgui renunciar a allò que s’era abans de ser català, si s’era alguna cosa.

Permetin-me ara llegir-los algunes cites dels programes polítics que Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya van defensar durant les eleccions de 2012. CiU i ERC són el partit de govern i el principal partit de l’oposició a Catalunya [recordeu que la presentació és del mes d'abril], i tots dos van presentar propostes a favor de la independència en les últimes eleccions catalanes, el 2012.

Del programa polític publicat per Convergència i Unió, “Catalunya 2020″, a les eleccions de 2012:

“Tothom, parli la llengua que parli habitualment, és català.” (pàg. 135)

“El castellà és llengua de part de la població catalana i ho continuarà sent. El castellà tindrà caràcter de llengua cooficial. És un valor i un actiu de primer ordre, internacional, econòmic i cultural al qual no renunciarem.” (pàg. 135)

“Hem construït i seguirem fent una Catalunya sense diferències per raó de llengua, d’origen, cultura o creença.” (pàg. 136)

Observeu com ser català no es vincula ni a la llengua d’un ni al seu origen geogràfic.

I ara, del programa polític publicat per Esquerra Republicana de Catalunya, “L’autonomia que tenim. La transició que farem. La república que volem”, a les mateixes eleccions de 2012:

“La societat catalana és avui plurilingüe.” (pàg. 72)

“Garantirem que cap ciutadà perdi drets lingüístics amb la independència. L’Estat Català serà un estat que no actuarà contra els drets lingüístics de ningú.” (pàg. 154)

Oriol Junqueras, president d’ERC des de 2011, ha escrit o dit sovint frases com aquestes: “Volem la independència per tal de donar més drets a les persones, no per prendre-n’hi a ningú”; “La independència és un projecte que abraça tots els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua que parlin”; “els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes [...] estaran del tot garantits”.

Finalment, l’exemple potser perfecte del que vull il·lustrar:  Súmate, un grup independentista molt actiu, una associació de catalans castellanoparlants que defensen la independència no sobre la base de la seva identitat cultural, sinó sobre la base de seva utilitat. Al seu web es defineixen així:

Súmate està formada per catalans de llengua i cultura castellana/espanyola, que, per qüestions familiars i/o d’origen, hem mantingut aquest patrimoni sense renunciar per això a ser i formar part activa de la comunitat nacional catalana.


En resum, crec que és just dir que es dóna una evolució de la forma en què els catalans defensen la independència. Avui en dia, si escoltes els líders polítics independentistes de Catalunya, els sentiràs més aviat parlar d’ infraestructures, impostos i la defensa dels drets de les persones que no dels problemes d’identitat o sobre qui forma part exactament de la nació catalana. En altres paraules, penso que avui en dia el procés independentista català confia molt més en els arguments lockeans que no en els principis nacionalistes clàssics. Això, probablement, té a veure amb l’ampliació de la base de partidaris de la independència, però crec que  també té a veure amb el fet que definir les comunitats polítiques en funció de la seva adscripció nacional és cada vegada més eteri  i més arriscat, a mesura que el procés de globalització avança i els electorats tendeixen a tornar-se més heterogenis culturalment. Podem observar aquest fenomen a Catalunya, i l’observarem en altres moviments per a la independència en el futur.


Un comentari sobre “Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència

  1. Moltes Felicitats!!

    Una fantàstica traducció d’un molt bon relat. Crec que la desvinculació de l’independentisme actual del nacionalisme clàssic dels segles XIX i XX també explica, en part, l’augment de la voluntat de secessió fins a assolir la massa crítica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>