El dijous 13 de febrer, al vespre, de les 7 a les 9, va tenir lloc a les Cotxeres de Sants la xerrada República Catalana, relacions internacionals, amb Liz Castro, de VilaWeb Global, i Jordi Vàzquez, de Help Catalonia. Els va presentar Joan Salvador Vilallonga, de l’equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, que va recordar l’article 3 de la Convenció de Montevideo: “L’existència política de l’estat és independent del fet que altres estats el reconeguin.”. Sala d’actes de les Cotxeres de Sants amb un centenar de persones. Vam gravar tot l’acte i vam retransmetre’l per streaming, amb una filmació addicional de Tomàs Carcasona. Era la quarta xerrada del cicle El País Que Volem. La propera serà el 13 de març, amb el títol República Catalana, lliure de corrupció, amb Joan Ridao com a ponent.
De l’esquerra a la dreta, Jordi Vàzquez, Liz Castro i Joan Salvador Vilallonga
Liz Castro va destacar que el que està passant aquí és molt especial. Ella es va adonar que les notícies sobre el proces, internacionalment, s’escrivien en anglès o altres llengües, no pas en català, i acabaven passant per Madrid i les grans agències de premsa que hi tenen oficina i periodistes. Ha procurat amb la seva activitat d’explicació del procés, en anglès, que s’escoltés la nostra veu. “Ens hi voldran, a Europa: no és veritat que quedarem a fora de totes les institucions”. Som el 18è país europeu en població, i el 13è en economia –amb una dimensió semblant a la de Finlàndia. Davant de l’onada d’euroescepticisme, també els interessa tenir-nos dins, com a contribuents i com a europeistes convençuts.
Hi ha 5.300 multinacionals a Catalunya, va dir, que pressionaran per continuar treballant amb comoditat, i va comentar el fiasco de la declaració dels pseudoempresaris pseudoalemanys (declaració publicitada dos dies abans de la xerrada) . Va comentar que Josep Oliu, president del Banc Sabadell, havia dit el concepte clau, a Londres: “business is business” (“els negocis són els negocis”). “Espanya no ens vol deixar anar”, i utilitza un missatge de “molta por, poca consistència”. Però no ens podran fer fora: el 70% de les mercaderies espanyoles destinades a l’exportació passen per Catalunya. D’altra banda, ara tampoc tenim cap cadira al Banc Central Europeu: podríem continuar sense tenir-ne. L’estatus d’Espanya, sense Catalunya, disminuirà.
La sala d’actes de les Cotxeres de Sants, amb un centenar de persones
Catalunya és una societat compromesa, solidària, un país de petites empreses, que lluita d’una manera pacífica i democràtica, amb un civisme que afectarà la relació amb Europa. És normal que un país no prevegi que se n’independitzi una part, va dir Liz Castro. Però la decisió no és pas legal sinó política, com en el precedent de la reunificació d’Alemanya, una decisió política que cap tractat europeu no havia previst. El futur és local, anem cap al mes petit, contra el que diu Rajoy.
Jordi Vàzquez va explicar que Help Catalonia va néixer fa tres anys i mig, amb la voluntat de treballar perquè ens reconeguin, per evitar la situació en què proclamem la independència i no ens reconeguin, com li ha passat a algunes nacions. Està en contacte amb els mitjans internacionals, i els facilita l’accés als activistes de base. Hem canviat de mentalitat, com havia fet Irlanda un segle abans, quan va deixar de considerar-se súbdita britànica: “la resta del món ens ha de veure com a no espanyols”. La dificultat és que, després de la Guerra Civil, van silenciar-nos, no existíem internacionalment –al contrari que Escòcia o el Pais Basc. A la comunitat internacional no li interessava Catalunya.
Help Catalonia ha tractat de fer amics, perquè els amics et reconeixen, i necessitarem solidaritat de base –Jordi Vàzquez va recordar que la majoria dels estats del món no són democràtics. Així, Martin Schulz és favorable al procés, sobretot després de rebre 40,000 signatures en protesta per l’actitud del vicepresident del Parlament Europeu Viadal-Quadras -que no hi ha reincidit. Help Catalonia explica el seu punt de vista, que és subjectiu, com és subjectiu el de la diplomàcia espanyola. Han atès la BBC, els mitjans canadencs i francòfons. Han introduït el terme unionisme i són molt curosos en l’ús de la terminologia: eviten dir-se nacionalistes, i es presenten com a independentistes o com a catalana –“hem guanyat la batalla terminològica”. Fan vídeos i campanyes, també; fan traduccions, per exemple per al Cercle Català de Negocis. Creen material: han mostrat que les amanaces duren de fa segles, que el nacionalisme espanyol no és banal (Fundación Francisco Franco, atacs a parades, assalts a seus, robatori d’estelades): és un terrorisme de baixa intensitat. També donen noticies positives, participen en campanyes, etc. Ha observat un interès creixent entre les associacions que defensen el dret de vot.
Jordi Vàzquez va explicar que som en un conflicte democràtic, que idealment s’hauria de solucionar mitjançant un referèndum. Cal constància: les agressions espanyoles criden l’atenció. Actuen, dins Help Catalonia, com una comunitat, i tenen relació amb Gibraltar, amb tots els partits polítics britànics, amb els que diran que sí: els països bàltics, Eslovènia, Escandinàvia, etc. Sud-amèrica no es manifesta, serà indiferent; Portugal, també; Xina i Rússia diran que no, Israel dirà que sí (ara que Palestina és aliada d’Espanya); el Canadà veu el procés amb preocupació, mentre que el Quebec el segueix amb el màxim interès, i hi arrossega en part els francesos. Les diferents organitzacions catalanes que es mobilitzen internacionalment es complementen; Help Catalonia té molt bona relació amb les assemblees exteriors de l’Assemblea Nacional Catalana.
Jori Vàzquez va dir que la independència és inspiradora. Va destacar que Escòcia ha anat molt de pressa, i potser perdrà el referèndum –però podran votar. El procés s’ha tornat molt fort també a Barcelona, “sobretot a Gràcia i Sants”.
Tomàs Carcasona va publicar, el diumenge 16 de febrer, el vídeo resum de les intervencions (33′ 34”) de Liz Castro i Jordi Vàzquez i les seves respostes durant l’hora llarga de debat: