Independència: perquè vull !

·
En aquest article es recullen els documents següents:

– Manifest: INDEPENDÈNCIA PERQUÈ VULL !
– Recordant a OVIDI MONTLLOR, paraules l’alcoià David Miñana i Galvis
– Un record per l’alcoiana ISABEL-CLARA SIMÓ, pronunciades per Cristina Dalfó i Simó, filla l’escriptora
– La dedicació que va fer Marcel Marimon
– Accés a l’àlbum de fotos de l’acte de l’1 de setembre: ALCOI AL COR !

·
MANIFEST LLEGIT DURANT L’ACTE DE L’1 DE SETEMBRE DE 2025 A SANTS: INDEPENDÈNCIA, PERQUÈ VULL!

Aquesta Diada milers de persones sortirem al carrer i ens proclamem independentistes. Com diria l’Ovidi: perquè vull! Perquè és un dret i una obligació. Perquè és vergonyós i d’esclaus existir com a colònia d’un Estat com l’espanyol. I volem la independència per dignitat personal i per dignitat com a Poble!

Hem de fugir d’un estat de matriu franquista, colpista, que no respecta les seves pròpies lleis, que ens ofega econòmicament amb un brutal espoli fiscal que manté a precari la nostra sanitat, els serveis socials, l’ensenyament i les nostres infraestructures. Sotmet les nostres grans empreses, ens espia, ens apallissa, combat la nostra llengua i la nostra cultura, impossibilita la integració dels nouvinguts, utilitza la difamació per alterar els nostres resultats electorals i potencia la catalanofòbia.

Tot i això, la nostra classe política, per mitjà de les nostres institucions i les seves, encara malda per facilitar-ne la governabilitat i negociar-hi, bo i saber que mai compleixen el que prometen. Ës més, les seves concessions acaben rebotant-nos com un boomerang, com els indults, l’amnistia, el traspàs de Rodalies, el finançament singular i el català a Europa. Tenim ben present que van ser incapaços de culminar la independència, es varen sotmetre a la seva justícia, han malbaratat la majoria independentista, es perden en lluites fratricides, no tenen cap pla de futur i ens han desmobilitzat.

Tot i així, el poble català no s’ha doblegat, ni es doblegarà mai: Mai ens hem rendit i no ho farem ara. L’independentisme és la força més potent de Catalunya i l’única autènticament revolucionària i regeneradora. Vàrem organitzar les manifestacions més multitudinàries d’Europa. I vàrem defensar les urnes amb decisió i coratge. I no som aquí per lamentar-nos, ni per rondinar, ni per reclamar més autonomia o un nou finançament.

Nosaltres hi som, no retrocedirem ni un pas i guanyarem. Ni anirem a casa si algun líder ens ho demana. Som fills orgullosos de l’1 d’octubre, el triomf del poble mobilitzat que no va saber preveure la rendició dels nostres dirigents.

Però no partim de zero. Bona part del camí ja l’hem fet. L’independentisme no ha desaparegut. Som molts els qui estem decidits a posar-nos novament en marxa. Ara és el moment de canviar el destí que ens volen imposar, ara hem d’iniciar una nova etapa, més savis, més organitzats, més compromesos, més preparats, més determinats.

Sabem que el camí no serà fàcil, que no hi ha dreceres, que la causa de Catalunya només ens té a nosaltres.

És l’hora d’una regeneració política profunda que tanqui l’abisme entre la ciutadania i els seus representants.

És l’hora d’una estratègia independentista compartida enfront de l’Estat espanyol.

És l’hora de recuperar la força independentista al Parlament, que ens donarà la legitimitat democràtica per fer efectiva la independència.

És l’hora de reprendre la marxa, difícil i plena de sacrificis, però guanyadora, de les mobilitzacions de masses, de la lluita no violenta i de la desobediència civil.

És l’hora de sortir al carrer per conquerir, defensar i mantenir la nostra sobirania.

Perquè volem sentir-nos orgullosos de viure en una Catalunya lliure i democràtica.

Independència! Perquè Vull!
Visca Catalunya lliure!
Visca els Països Catalans lliures!

·
·
·

Recordant a OVIDI MONTLLOR, per DAVID MIÑANA I GALVÍS

Bona vesprada. Pels qui no em coneixeu sóc en David Miñana i Galbis, ex-secretari nacional de l’ANC, un alcoià que porta aproximadament la meitat de la seua vida treballant i vivint a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
Primer, volia agrair a l’ANC de Sant-Montjuïc l’organització d’aquest acte i el privilegi que m’han donat per poder participar-hi. Tot un encert presentar-ho com a “Independència perquè vull!”, d’aquell Perquè vull de l’Ovidi.

És un gran repte parlar de l’Ovidi.
És un dels meus referents del País Valencià en la presa de consciència política, social i d’identitat, com també Isabel-Clara Simó, Joan Fuster, Enric Valor, Raimon o Al Tall, entre d’altres.
Per a comprendre la seua figura m’agradaria parlar també d’Alcoi, un dels amors de l’Ovidi (i meu).

Alcoi, actualment amb uns 60.000 habitants, un nombre que ha anat a la baixa, va ser fundada per Jaume I el 1256 (17 de maig), per tant, la seua catalanitat és de soca-rel, mal que pese als nostres “odiadors”.
Envoltada de muntanyes boscoses i aromàtiques, amb costeres i ponts, barrancs, modernisme… un poble o ciutat bonica, on els alcoians i alcoianes tenim un fort sentiment de pertinença.
Ovidi ho va expressar molt bé a El meu poble Alcoi.
La revolució industrial va tindre un paper cabdal, ja que a Alcoi es van desenvolupar diferents indústries: tèxtil, paperera (com el famós paper de fumar), foneria (metal·lúrgia), tràilers refrigerats (com els del desaparegut Mirofret), alimentària (olives farcides d’anxova, peladilles, destil·lats d’herbes i un destil·lat de cafè −el cafè licor, sol o combinat−, bajoques
farcides, coquetes fregides), cosmètica (Germaine de Capuccini)…
I és que en temps de la revolució industrial es va començar a dir que Alcoi era la xicoteta Barcelona. L’Alcoi esquerrana i anarquista, roja i negra (com vestia l’Ovidi).

Van haver-hi revoltes importants: i així va ser seu mundial de la internacional anarquista i al 1873 van matar al batlle per arrossegament (anomenant-lo el Pelletes), a l’anomenada revolució del Petroli o anarcosindicalista.
I a la Guerra Civil… de les pedres del campanar d’una església van fer la piscina municipal (El meu poble Alcoi), va ser molt bombardejada durant la Guerra Civil (Homenatge a Teresa, que es va tornar boja pel bombardeig i era un personatge molt popular).
Amb tot, l’Ovidi ens va fer la seua carta de naturalesa a La cançó del cansat: esquerrà, alcoià, de senyera on blau no n’hi ha, on diu ben alt ”parle català i ho faig a la manera de València”. Cançó, per cert, dedicada a Joan Fuster.
És ben curiós perquè en la suposada vinguda de la democràcia ens han imposat una senyera (la blavera; com a protesta molts ajuntaments, com el d’Alcoi, van posar els seus escuts sobre la quadribarrada com a bandera pròpia) i un nom (Comunidad Valenciana) al País Valencià, tot fent desaparèixer qualsevol referència a la catalanitat. També ara volen canviar
el nom de la ciutat de València i volen declarar Alacant com a zona no catalanoparlant!

A Alcoi es va formar un fort teixit industrial, però també social o associatiu i esportiu (futbol, más moral que el alcoyano, bàsquet, hoquei patins, tir en arc, gimnàstica), i bandes de música, i companyies de teatre… És per tot això (llengua, història, cultura, fort sentiment d’identitat) que jo crec que Alcoi és més bé la xicoteta Catalunya.
A Alcoi també som emprenedors en les Festes: Moros i Cristians (El meu poble Alcoi), la Cavalcada dels Reixos d’Orient (la 1a a l’Estat Ñ), les titelles del Betlem de Tirisiti o la Fira Modernista.
I poetes i escriptors com Joan Valls i Jordà, Juan Gil-Albert, la mateixa Isabel-Clara Simó, Manel Rodríguez-Castelló, Jordi Botella…
Bandes de música, músics i compositors. I cantants i grups de música, alguns d’ells li han dedicat cançons i fet versions com el seu amic Jordi Gil (qui per cert va musicar el poema Autoretrat d’Ovidi Montllor, ja que al novembre de 1994 i a petició de l’Ovidi, Jordi Gil va escollir aquest poema on Ovidi expressava els seus sentiments més profunds), i Verdcel, Diluvi, Júlia, Hugo Mas, Arthur Caravan. I també Camilo Sesto i Francisco; allà també tenim de tot.
Companyies de teatre com La Cassola, on es va formar l’Ovidi, i l’actual La Dependent. Actors (com Pep Cortés, Juli Mira, Pau Durà, Xavi Mira) i Xavi Castillo (de la companyia Pot de Plom).
I la ballarina i coreògrafa Sol Picó.
I pintors i artistes com el seu amic Antoni Miró.
I molts altres, com l’ex-futbolista del Barça el Lobo Carrasco que també va néixer a Alcoi.

I centrant-nos més en l’Ovidi Montllor…
N’Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi 04/02/1942, Barcelona 10/03/1995, ja fa 30 anys!)
De família humil (del barri del Viaducte, fill de Josep Montllor i Isabel Mengual), el major de tres germans (Hèctor i Xavier), va tindre quatre parelles (Adela Abad, Marta Molins, Montserrat Blanes i Neus Solsona) i dues filles, l’Helena (filla de l’Adela) i la Jana (filla de la Montse).
Va estudiar a l’Escola de Ribera fins als sis anys i al Col·legi dels Salesians de Sant Vicent Ferrer. De l’Escola de Ribera va fer una cançó que potser ara en faria una altra per la política educativa d’uns anys ençà, on no s’han encarat els reptes actuals, on la immersió lingüística està en perill i on al País Valencià es va passar, “desgràcies als nostres”, de les línies en
valencià a un trilingüisme suïcida i on ara PP-Vox van fer unes consultes per arraconar el valencià a l’ensenyament, cosa que no han aconseguit, els ha eixit el tret per la culata.
Com era habitual a l’època, es va posar a treballar als 12 anys, amb 36 oficis diferents: com a teixidor, mecànic, adroguer, xofer, venedor ambulant, cambrer, pastor, pescater, ferrer, picapedrer, locutor, reporter o comptable.

Al 1960 va a Barcelona per primera volta. L’any següent torna a Alcoi i s’incorpora al grup de teatre La Cassola. Al 1964 fa la mili a Palma i en acabar-la es traslladarà a viure a Barcelona (i un temps a Canet de Mar), on de seguida va continuar fent teatre.
Va ser militant, ja a Alcoi i després a Barcelona, del Partit Comunista i PSUC, com ho reivindica a la cançó La samarreta (una samarreta vermella que mai es va treure).
Fa formar part de la Nova Cançó i va ser un actor prolífic en multitud de pel·lícules, a la TV i teatre.
Per altra banda, també s’ha de reconèixer, i podríem dir que era la seua ma dreta, ma esquerra i inseparable, Toti Soler.

En les seues cançons i poemes parlava de pobresa, explotació, repressió, lluita social, política, com a La fera ferotge, Va com va, Sí, senyor, De res o Una nit a l’òpera, i també de pau, vida, mort, dels seus amors, d’Alcoi, de Barcelona.
Va musicar Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, Apel·les Fenosa, Blai Bonet, Joan Fuster. M’agradaria destacar-ne Assaig de càntic en el temple (de Salvador Espriu) o Els amants i M’aclame a tu (de Vicent Andrés i Estellés), aquesta última dedicada a Xàtiva, allà on Felip V està cap per avall perquè el 19/06/1707 la va cremar en la Guerra de Successió.
Ara bé, l’Ovidi més que cantar o recitar, interpretava.
Podríem dir moltes coses d’ell, però com seria molt llarg, destacaria que…
Tenia amics i seguidors de totes les condicions i classes socials (com escriu Jordi Tormo al llibre “Un obrer de la paraula”).

Molt tímid i molt divertit (com va dir la seua filla Jana en una entrevista).
O com es va descriure ell a si mateix a la cançó Autocrítica i crítica: Sóc l’artista. El cantant. El pallasso!
Políticament incorrecte, compromès i coherent.
Precisament per això últim, va ser censurat, el van fer desaparèixer… inclús es va impedir fer una pel·lícula sobre ell, que mai es va arribar a fer. És per això que us recomane el documental: L’Ovidi: el making off de la pel·lícula que mai es feu.
I estem amatents a l’emissió de la pel·lícula del Projecte Ovidi Nova Memòria (impulsada per la Jana), amb el títol On eres quan hi eres.

S’ha escrit molt sobre ell i s’han fet molts homenatges (com el de hui), per la gent que l’estima, però també hi van haver d’institucionals vergonyosos, de rentat de cara, hipòcrites; com va dir en Vicent Partal (editorial del 10-03-2025, 30 anys, L’Ovidi i nosaltres): Cal recordar, i hem de recordar-nos, que aquest país nostre va deixar morir l’Ovidi en la penúria.

I és que Ovidi Montllor continua sent vigent: continua la repressió, continua la lluita pel català, els polítics s’han convertit en una casta allunyada de la societat, amb coses tan bèsties com el que va ocórrer a la gota freda (DANA). El que li va passar a d’ell em fa pensar que volen fer el mateix amb el referèndum del 1r d’octubre de 2017, i així convertir-lo en una commemoració estèril, deixant-lo morir, en compte d’aplicar el resultat de les urnes.

Jo vull, Ovidi, que tornes, que les teues vacances s’han fet massa llargues i, perquè com vas dir a Les meues vacances, “I si per cas, jo no crec pas, encara dura, la vida dura, doncs altre colp de part dels bons”; no com els “nostres” que ens han abandonat.

Per això jo també reivindique Independència, perquè vull!

Moltes gràcies!

Document en pdf: ANC-Sants-Montjuïc_Alcoi-Ovidi

·
·
·

·
Recordant a ISABEL-CLARA SIMÓ per CRISTINA DALFÓ I SIMÓ

Primer que res, voldria felicitar David Miñana per la seva explicació de la vida de l’Ovidi.
Crec la majoria ja coneixeu la vida de la meva mare, Isabel-Clara Simó, i que no caldrà que us expliqui detalls de la seva vida. El que jo voldria és que escoltéssiu les seves paraules, que la poguéssiu sentir a través meu. He portat el llibre “Paraula d’alcoiana”, el qual és un recull de la “columna” d’Isabel-Clara Simó de Ràdio Alcoi, des del 2014 al 2019, a cura de Jordi Tormo. Primer ella mateixa llegia les columnes, però quan va estar malalta les va llegir una actriu. Sempre acabava totes les columnes amb la frase “Paraula d’alcoiana”, que ara ja s’ha fet famosa. Resulta, però, que la meva mare no va guardar el text d’aquestes columnes, com en deien fent broma. Jordi Tormo, que és el biògraf de ma mare i també un dels de l’Ovidi, ho sap tot d’ells dos. El Jordi va demanar els àudios a Ràdio Alcoi i va estar escoltant detalladament totes les columnes i transcrivint-les, fins i tot em va preguntar algun petit dubte que deixava la gravació. Gràcies a ell, tenim aquest llibre. Doncs us voldria llegir una d’aquestes columnes, la que es diu “Alcoi revifa” de l’11 d’abril de 2018 i que no podria ser més apropiada per a l’acte d’avui.
Diu això:

Alcoi revifa (11/04/2018)
Ja sabeu que estem passant-ho molt malament, ací a Catalunya. Que tenim presos polí􀆟cs i que ens acusen als pacifistes de violents i a sobre condecoren els violents. El pitjor és que hi ha presos polítics, que, com a reus de presó provisional, no tenen dret a una defensa ni a demandar proves dels seus suposats delictes. Busquen humiliar-nos i el moviment independentista, tanmateix, no minva. Vam perdre la guerra i toca que ho paguem.
Però és que el País Valencià també està despertant. Ara fa poques setmanes el govern valencià va proposar una reforma federal de l’Estat, per tant, que fora patent la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. I això malgrat el gir dramàtic a la dreta del PSOE, que sembla un segon acte de M. Rajoy. El cas és que Ximo Puig, el president, i la vicepresidenta, Mònica Oltra, van impulsar un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. I això és important. Després de dècades de la pitjor corrupció d’Europa, sembla que el País Valencià comença a treure’s de sobre els complexos i les servituds tan vergonyosos que hem passat no fa massa, i que s’espolsa totes aquelles podridures.
Per una altra banda, a Alcoi mateix, i també fa poques setmanes, hi ha hagut un consens polític i empresarial per tal de recuperar el Centre Històric de la ciutat. Això vol dir impulsar centres que estaven marginats, adobar els centres malmesos per la desídia. La llista és immensa i les ganes també immenses, com per exemple rehabilitar un baix del carrer de Sant Francesc per a obrir l’oficina de la Regidoria de Comerç. Vol dir, tot això, que Alcoi manté la seua dinàmica històrica i que s’està espolsant la pols de la depauperació programada per tot el
País Valencià. Una pols de la qual sembla que eixiran incòlumes tots els responsables.
Tot això ho sé gràcies al setmanari, tan útil i ben fet, que és El Gratis i que, des de Barcelona, llegisc amb fruïció. És precisament en les pàgines del darrer número on em trobe un espectacular poema del nostre Ovidi Montllor, on, entre altres coses diu: «…no soc amant de llepar un sol dit». I més endavant: «Jo soc l’artista. El cantant. El pallasso». I confessa que per a uns és un pollet i per a uns altres una fera.
Etern, explícit, incommensurable, Ovidi! No hi ha ningú, en la poesia contemporània, que se’t puga comparar!

Paraula d’alcoiana.
Gràcies!

Ara podrem escoltar dos dels membres d’Ovidi 4, David Fernàndez i David Caño.