Sèrie “La quarantena”

Quarantena (V)

Escrivim la mort.

Sense cal·ligrafia
s’esborra la vida
dels qui se’n van sols.

Tindrem un llarg dol.

I eixirà un nou dia
darrere els plors
replets de consciència.

Sense remei, fent via
per altres mons
excavant trinxeres
fent surar raons.

24 de març de 2020. A casa.
Avui em sembla molt adient perquè ha mort
una persona apreciada que encara podia gaudir
els anys de vellesa amb il·lusió.

Glòria

Ens en sortirem més forts

Hola, avui he sortit per comprar pa després d’estar 15 dies confinat al pis. Ho tinc clar pel bé de tothom, surti solament quan hi ha necessitat amb mascarilla i guants, Sembla surrealista el que estem vivint. És terrible morir en aquestes circumstàncies perquè no pots estar acompanyat pels teus essers estimats i també per la família. Em dol quan m’assabento que ens ha deixat algú que estava implicat amb el nostre país.
Per l’altre banda penso amb el món que està més net i no hi ha guerres.
Un virus ens ha igualat a tothom. Ens fa més humans i solidaris.
Jo m’ho agafo com un retir espiritual. Solament poso les notícies per saber com va l’evolució.
Cada dia faig taixi, assanes, pranyama i llargues meditacions. Ho visc amb una pau immensa.
Ens en sortirem i més forts
Josep Llurba i Guiu

Què anirà bé ?

Tot anirà bé!

Que anirà bé, quan ens aixequin la quarantena? Serem una societat menys egoista? Tindrem una escola pública que garanteixi plaça a tothom que ho desitgi? O potser els treballadors i treballadores no hauran de patir per les places en les llars d’infants públiques? Potser hi haurà places a les llars d’avis públiques sense necessitat de subcontractacions? Per no parlar de la Sanitat garantida a tots i valorant com cal a cada u dels seus treballadors amb sou dignes? Adoptaran els estats les mesures necessàries per rebatre d’una vegada el canvi climàtic? Encara en queden moltes preguntes, responsabilitats… Però acabo, que ens aportarà aquesta crisi i com quedaran els nostres drets tant personals com col·lectius? Replantegem el futur si us plau, per les nostres filles i netes.

Fins aviat companys!

M. Rosa

Tornar a la normalitat d’abans? No, gràcies

Visc la situació perplexa. Confinada per responsabilitat social, hi busco allò positiu, treballo la convivència amb els de casa, cuino, endreço, faig puzzles, veig cine… Procuro no desanimar-me i en moments baixos penso que cada dia en falta un de menys per tornar a la normalitat. Normalitat? És un dir.

Autoaïllament responsable, però no aïllament social: el que passa fora casa m’afecta i afectarà la meva gent, el meu entorn, el meu país. El món en general. I la més afectada en serà la classe treballadora.

Em fot veure l’exèrcit campant pel carrer, treballadores obligades a fer feina no essencial i sense protecció, presos polítics empresonats, militars i policies informant de la pandèmia… És l’escenari del malson franquista.

Em preocupa el futur dels afectats pels acomiadaments i els ERTE; dels comerços de barri, dels treballadors autònoms, de les petites i mitjanes empreses.

Recupero la fe en l’espècie humana veient treballar el personal sanitari, des del que neteja fins als metges. Agraeixo tenir una xarxa solidària de barri, sorgida de ADN autoorganitzatiu de Sants, com la de l’1 d’Octubre. Pateixo pels companys i companyes de l’ANC, la majoria en edat de risc (com jo), que continuen fent voluntariat, ara des de casa.

Del patiment n’hem de fer esperança. De tot això n’hem de treure força per bastir el país millor que somniem. En aquest manuscrit del segon origen, el primer que caldrà és rebutjar una “normalitat” controlada per una classe política i uns sindicats del règim que han tolerat la degradació de drets socials i laborals o que hi han participat. Que han posat els interessos de les grans corporacions econòmiques per davant del benestar de les persones.

Lluïsa

Avui, tristor

Suposo que no serè original, perquè estic segura que a molts ens ha passat si fa no fa el mateix.
Igual que no havia imaginat que viuria una revolució com la que estem fent al nostre petit-gran país, tampoc havia imaginat que viuríem una pandèmia com la que estem patint.
I això com es viu? Perquè mai ningú ens ha preparat per a una cosa com aquesta. Això només passava a les pel·lícules, o a la castigada Àfrica, o a qualsevol país tant lluny de nosaltres, que potser ens havíem cregut que érem intocables. Que a casa nostra, a la vella Europa, per fer-ho gran, ja les havíem passades totes en temps pretèrits, però vet aquí que ens ha tocat una part d’aquest pastís enverinat i ara ens toca batallar-la i lluitar amb tanta força com sigui possible. I la primera obligació que tenim els que no treballem, o no som imprescindibles al carrer, és quedar-nos a casa, per evitar mals majors i facilitar la feina dels sanitaris. Volia escriure alguna cosa divertida, però tristament cada dia, ara, ens arriben noves d’amics o coneguts que han estat atrapats pel temut i assassí virus, alguns de manera definitiva, i això no em permet, si més no avui, fer brometes. Tant de bo, serveixi, per escoltar d’una vegada, el que la natura ens demana, ara ja a crits tan forts que si no li fem cas, ens mereixerem tot el que ens pugui passar. O canviem d’estil de vida, o no tindrem vida.

Griselda

Aquest maleït CORONAVIRUS

Doncs visc amb la meva mare, marit i una criatura de 5 anys. Diguem que a estones estic bé i d’altres amb por o incertesa per veure quan acabarà tot això. Val a dir que havien de tancar fronteres els polítics quan va a ver aquesta gran pandèmia a la Xina per causes que encara no són certes. S’haguera pogut evitar tantes morts d’innocents tant joves com de tercera Edat. Els polítics no fan cas de les advertències d’altres fons perquè es creuen que no passarà res i així ens ha anat. Ara esperar la miraculosa vacuna que potser tardarà potser llarg temps com va passar amb la de l’Ebola. I confinats fins quan? Qui sap perquè quan baixin les dades no ens podem en refiar. Tot és un neguit perquè encara que vaguis a buscar el pa a la cantonada prop de casa o el mercat els dissabtes de bon matí ben protegit o almenys creiem (mascaretes, guants, etc.) que per cert no en venen a les farmàcies. Doncs vols córrer per tornar a casa com més aviat millor, per la incertesa que ho puguis contraure. Diguem que quan has de sortir per alguna raó de necessitat doncs ho passes almenys jo amb neguit. També val a dir que si alguna vegada estossegues per picor de coll a la nit que desapareix en mitjà hora també estàs sentint el teu cos, pendent perquè a veure si et passa alguna cosa sobre això i realment només és una tos que hem tingut tots en algun cop de la vida. Espero que ho parem tot això que ens està posant neguitosos i amb pors, i que confiem que TOT ANIRÀ BÉ.

Lina

La música en el confinament

Segur que com molta gent, aquests dies tinc una barreja de sentiments: dolor, ràbia, satisfacció i orgull i amor i amistat.

Dolor per la mort de conciutadans i pel patiment d’haver d’afrontar-ho sols (ells i les famílies) i per tanta gent que s’ho està passant malament (penso en gent gran en residències, gent amb malalties prèvies…). També sento molta ràbia per la gestió i pel comportament de l’Estat espanyol (polítics, mitjans de comunicació, empreses de l’IBEX…). Si fóssim un estat independent estic segur que, malgrat que la situació és molt fotuda, ens en podríem sortir millor (almenys no tindríem un estat en contra…). També sento satisfacció i orgull de veure tanta i tanta gent que està donant tot el que pot per ajudar (penso en primer lloc en els sanitaris però també en bombers, policia, treballadors de supermercats, de neteja i de tots els serveis essencials, els voluntaris fent mascaretes, etc.) gràcies a ells la resta de la població podem estar “només” confinats (que és la nostra part de la feina). Finalment amor i amistat, com passa sovint és quan tens algun sotrac que te n’adones d’aquelles coses que tenen valor de veritat.

I pel que fa al confinament, escolto molta música, especialment els discos (vinils en diuen ara) que feia temps que no m’entretenia a escoltar. La música i les cançons em diuen moltes coses i m’ajuden a traduir i digerir tots aquests sentiments que he dit abans.

Xavier Vallès

Un món diferent

Teletreball, família, birres per vídeo conferència, abraçades virtuals, aire fresc i exercici des del terrat -quan no plou-, olors de l’hort urbà…, enyorança de contacte i al mateix temps més amor i millors desitjos per tothom. Una vida diferent, esperant el retrobament amb tots vosaltres, una vida que haurà canviat per sempre més…

Mariona

Aquí tancat

Hola! Doncs ahir vaig sortir de casa per anar a comprar, per primera vegada en 15 dies. Crec que mai havia estat tant temps sense trepitjar el carrer. Miro de fer exercici pel passadís -els girs són un problema-. El teletreball, en gran part, ja el faig des de fa anys (combinat amb la feina de carrer i de despatx) i per tant no és una novetat. Però m’alegro que per fi se li hagin descobert els avantatges i ara es comenci a normalitzar. Trobo a faltar el gimnàs i l’aire lliure. I els amics i amigues.

Passo estones a les xarxes socials fins que m’adono que és hora de desconnectar perquè m’hi poso massa nerviós. Sobretot pel que llegeixo de la gestió lamentable que està fent el govern espanyol que, a banda de no fer cas dels científics -i de fer-nos-en pagar les conseqüències a nosaltres- acabarà provocant (sí, el govern espanyol) una crisi econòmica més llarga i profunda del que hauria estat. Sóc autònom i les darreres setmanes han estat un desastre per a mi. I no em puc acollir a cap de les ajudes que han promès. Només espero que quan tot això passi completem el camí cap a la Independència d’una vegada per fugir d’aquest Estat maltractador.

Va, ja callo. Una abraçada a tothom i, sobretot, a les famílies que han perdut un ser estimat i que ho estaran passant molt malament.

Joan