T’avisem d’entrada que aquest article és llarg i pedregós. Si no tens temps ni ganes de llegir, deixa’l córrer. Sàpigues que, sota aquest paràgraf i la foto, hi trobaràs dues cartes, l’una en català, que ja deus conèixer i hauries de tornar a llegir amb atenció, i l’altra en castellà, molt denigrada i potser poc llegida, que comentem gairebé paràgraf a paràgraf. Entremig, ens fixem en el moment triat per enviar la carta segona, que és una resposta a la carta primera –sagaç lectora, o lector, independentista de pedra picada que has arribat al nostre web, ja saps de què parlarem, oi? Sí, de la carta del president de la Generalitat, Artur Mas, i de la resposta del president espanyol. Al final, fem el nus a l’article lligant-lo al tricentenari de la lluita de Catalunya per la seva llibertat.

La primera carta

Excm Sr. D. Mariano Rajoy Brey
President
Govern d’Espanya
Palau de la Moncloa
Madrid

Benvolgut president,

És coneguda la voluntat d’autogovern del poble català, reiteradament exercida o reclamada al llarg dels segles. A l’últim període democràtic, iniciat a finals del segle passat, aquesta voluntat d’autogovern fou canalitzada inicialment a través de l’Estatut d’autonomia de 1979.

El Parlament català aprovà el 2005 una nova proposta d’Estatut d’autonomia, que posteriorment va ser assumida, primer per les Corts espanyoles i finalment en referèndum pel poble de Catalunya. La meva implicació personal, encara que sense responsabilitats de govern en aquell moment, per facilitar un nou encaix de Catalunya a Espanya, durant tota la negociació, és de sobres coneguda.

La sentència posterior del Tribunal Constitucional va diluir i en gran part va anul·lar la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes, i va evidenciar la impossibilitat de continuar desenvolupant la capacitat d’autogovern de Catalunya per la via transcorreguda fins aquell moment.

Més recentment, durant la passada legislatura, la negativa a qualsevol tipus de negociació en referència a la proposta de Pacte Fiscal, promoguda pel Govern de la Generalitat i aprovada per una molt àmplia majoria del Parlament de Catalunya, va evidenciar, una vegada més, la incapacitat de donar resposta per part de les institucions de l’Estat a les propostes presentades des de Catalunya.

Aquesta situació de bloqueig i la manifestació més nombrosa de la història que va tenir lloc a Catalunya el passat 11 de setembre, em van portar a la conclusió de la convocatòria d’eleccions anticipades per tal que el poble de Catalunya decidís lliurement i democràticament el seu futur polític.

Les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van donar com a resultat un ampli recolzament popular, amb una molt elevada participació, la més alta de la història en aquest tipus d’eleccions, a aquelles diferents forces polítiques que presentaven al seu programa electoral la necessitat d’exercir el dret a decidir.

El Parlament de Catalunya ha manifestat en diverses ocasions durant la present legislatura, i a través de majories qualificades, el recolzament al dret a decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg i la negociació amb el Govern d’Espanya per tal de dur-lo a terme mitjançant una consulta democràtica. La recent constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va evidenciar, així mateix, l’ampli recolzament de què gaudeix aquest plantejament entre institucions, agents econòmics i socials, i societat civil a tot Catalunya.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan del qual s’ha dotat el Govern de la Generalitat i del qual formen part destacades personalitats, argumenta en el seu primer informe l’existència de vies legals que possibiliten dur a terme la consulta. En la mesura que es tracta d’un informe que considero d’alta qualitat i de contingut molt interessant, crec oportú fer-l’hi arribar d’aquí a pocs dies.

És per tot això que entenc que es donen les condicions favorables per plantejar la celebració d’una consulta a Catalunya: ampli recolzament ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació i existència de vies legals per dur-la a terme.

Entenc que quan es donen totes aquestes circumstàncies, fruit segurament de tota la trajectòria històrica que li descrivia al començament d’aquest escrit, és deure dels responsables públics i governamentals forjar la voluntat política que permeti donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat, en el nostre cas, la catalana.

En la nostra última trobada, li vaig plantejar la necessitat d’una resposta política a la demanda de democràcia del poble de Catalunya. Avui la hi reitero per escrit, amb el mateix esperit de diàleg i negociació de la nostra última trobada.

Sóc conscient de la seva posició contrària a la celebració de la consulta, tal com em va manifestar en aquella trobada. Tot i això, entenc que de la mateixa manera que altres països –també a la UE- troben vies per solucionar democràticament i legalment aquests tipus de reptes i de realitats, Espanya no hauria de ser l’excepció en sentit contrari.

En conseqüència, li plantejo novament la necessitat d’abordar el diàleg i la negociació, que permetin de forma pactada la celebració d’una consulta al poble català, en el termini més breu possible, amb els marcs legals que establim.

Ben cordialment,

Artur Mas

Barcelona, 26 de juliol de 2013

 

Voleu dir que hem parat prou atenció al context en què va aparèixer la resposta de Rajoy?

Havien passat 51 dies des de la tramesa de la carta del president de la Generalitat al president del Govern espanyol –tots recordem les especulacions de l’estiu, realistes, és a dir, pessimistes, i sumàries: que si no respondrà, que si dirà que re de re… Acabàvem de fer la Via Catalana cap a la Independència, de repercussió enorme, una victòria cívica reconeguda arreu del món. Les dissensions entre els ministres espanyols, a l’hora de valorar-la, van ser insòlites: la felicitació precisament del ministre d’Afers Exteriors, el cinisme comptable dels ministre de l’Interior i els xisclets habituals dels falcons castellans. El divendres 13 de setembre, arran de la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, va semblar fins i tot que havia prevalgut definitivament, malgrat la pressió internacional, l’opinió dels falcons, que insistia en l’immobilisme i en la interpretació integrista de la Constitució.

Sorpresa! El dissabte 14 de setembre es produïa un gest molt significatiu del president del Govern espanyol. Hi havia carta, per fi, i el seu text, d’una ambigüitat premeditada, sense cap referència a la Constitució, parlant dels governs (tractant la Moncloa a la Generalitat de tu a tu), exigeix que parem atenció a la literalitat objectiva de la carta –més ara que ens adreçarem al Congrés espanyol per instar-lo formalment a donar una solució política al clam majoritari a Catalunya.

Amb la perspectiva que ens dóna un mes de distància, fem una primera conjectura: és probable que Madrid rebés pressió internacional arran de la Via Catalana. Ningú ho reconeixerà –ni cal– i encara menys ho reconeixerà Madrid, que té per norma no reconèixer mai res, ni les situacions flagrants: no fa gaires dies, ha atès la troika, enviada a supervisar el sistema bancari espanyol tot negant a la vegada qualsevol mena d’intervenció en la seva sobirania.

La segona carta

A Sants-Montjuïc per la Independència hem llegit la resposta espanyola una vintena de vegades, i us l’hem declovada com si fos una nou. Si ens has seguit fins aquí, t’agraïm la confiança. Ara entrem en la part que et pot interessar més, i la que demana més atenció. Ens esperen algunes sorpreses.

Estimado President: En respuesta a su carta en la que me plantea la necesidad de abordar un proceso de negociación para la celebración de una consulta en Cataluña, y sin perjuicio del exhaustivo análisis que exige el informe jurídico y político que me ha enviado con posterioridad, paso a manifestarle mi criterio respecto a las cuestiones que plantea.

Siempre he sido -y creo haberlo demostrado- una persona comprometida plenamente con el diálogo como forma de resolver las diferencias políticas o de cualquier otra índole.

En primer lloc, insistim en el que dèiem del context de la resposta: repercussió mundial de la Via Catalana i una comunitat internacional molt atenta. El text de Rajoy serà observat amb lupa a tot arreu. Aquests dos primers paràgrafs ens posen en avantatge de seguida:

1. A la voluntat de diàleg i a la necessitat d’una resposta política, hi respon amb el compromís de diàleg, per resoldre les diferències polítiques. Bé.
2. La carta espanyola no contesta i, doncs, assumeix, per començar, tàcitament, les dues crítiques fonamentals plantejades al principi de la carta catalana: [A] “La impossibilitat de continuar desenvolupant la capacitat d’autogovern de Catalunya per la via transcorreguda fins aquell moment”, arran de la Sentència del Tribunal Constitucional. [B] “La incapacitat de donar resposta per part de les institucions de l’Estat a les propostes presentades des de Catalunya”. No ofereix tampoc cap tercera via en contrapartida.
3. La carta espanyola no esmenta en cap moment la Constitució –desgastada per l’excés d’ús, ha deixat de ser un argument vàlid, encara més en l’escena internacional. No esmenta tampoc l’Estatut ni la Sentència del Tribunal Constitucional. Recordem que Rajoy tenia una dificultat afegida: Mas li havia enviat l’exhaustiu primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que proposava cinc vies legals per fer la consulta dins el marc de la Constitució.
4. La carta espanyola no esmenta tampoc el Govern espanyol ni el Govern de la Generalitat: parla sempre de governs, en plural, situant per sistema Espanya i Catalunya en posició d’igualtat.
5. Com veurem, el text, calculadament, admet ser interpretat des de l’òptica del dret internacional, i del reconeixement dels principis dels drets humans. Sembla probable que la carta espanyola hagi tingut present la Declaració de sobirania de Catalunya.

Este compromiso con el diálogo adquiere su verdadero sentido desde la exigible lealtad institucional y desde el respeto al marco jurídico que a todos nos protege y que a todos nos vincula, en especial a quienes ejercemos responsabilidades de gobierno. Por mi parte, el diálogo no tiene fecha de caducidad cuando se trata de atender al interés general de los españoles y, por ello, de todos los catalanes.

El tercer paràgraf entra en matèria i és essencial. El president espanyol hi parla del “respeto al marco jurídico que a todos nos protege y que a todos nos vincula, en especial a quienes ejercemos responsabilidades de gobierno”. Com cal entendre una invocació tan genèrica, amb l’èmfasi posat en el todos, utilitzat solemnement dues vegades per reforçar el caràcter universal del respecte del marc jurídic? No pas com una al·lusió a la Constitució.

El Govern espanyol hauria pogut escriure “desde el respeto a la Constitución, que a todos nos protege y que a todos nos vincula”. No ho fa perquè la pressió internacional i la força de la Via Catalana no fan tolerable l’argument d’una constitució, votada fa 35 anys per deixar enrere les dècades de govern il·legal i d’inseguretat jurídica del general Franco, i perquè el que vota una generació no pot constrènyer el dret de les generacions futures –la idea prové de Thomas Jefferson, un dels pares de la democràcia moderna. Aquest “respeto al marco jurídico que a todos nos protege y que a todos nos vincula” s’ha d’interpretar, conseqüentment, cenyint-nos a la seva mateixa redacció literal, en el marc del dret internacional, dins el marc de la Declaració universal dels drets humans, que és el marc jurídic que precedeix, fonamenta i transcendeix la Constitució espanyola.

Tercer paràgraf encara: “Por mi parte, el diálogo no tiene fecha de caducidad cuando se trata de atender al interés general de los españoles y, por ello, de todos los catalanes.” Fixem-nos en el detall: es refereix a l’interès general de “los españoles” i el contrasta explícitament amb el de “todos los catalanes” –la cursiva és nostra. Aquest todos és importantíssim. No calia, oi? Podia haver escrit “de los españoles y, por ello, de los catalanes”. Per tant, per què l’hi posa? Per què escriu todos los catalanes? Hi ha dues explicacions:

• Perquè es veu forçat a intentar negar que hi ha moltíssims catalans que no ens considerem espanyols –torna a aflorar el valor de la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya.
• Perquè és evident que una consulta a Catalunya tindrà conseqüències per a tots els catalans, inclosos els ciutadans de la Catalunya nord, que veuran com els seus connacionals exerceixen un dret al qual també poden aspirar. Recorda que França, pragmàticament, no va posar cap trava a la continuació de la Via Catalana més enllà del Pertús, mentre que Madrid va intentar prohibir-la al País Valencià. La carta, a partir d’aquest moment, se situa, ja sense reserves, en el context de les relacions internacionals.

En este sentido, considero que el mejor servicio a la legitimidad democrática que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la garantía para la convivencia y la concordia.

Quart paràgraf: per si no havia quedat prou clar que l’al·lusió del paràgraf anterior no era pas a la Constitució, la carta espanyola assumeix la “legítima aspiració de la societat catalana” –l’expressió entre cometes prové de la carta del president de la Generalitat– evocant el preàmbul de la Declaració universal dels drets humans –fixem-nos en la deliberació dels plurals gobiernos i ciudadanos–, “ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la garantía para la convivencia y la concordia”.

Estoy convencido de la extraordinaria relevancia que Cataluña tiene para el conjunto de España y de la riqueza, pluralidad y singularidad de la sociedad catalana. Pienso asimismo que los vínculos que nos mantienen unidos no pueden desatarse sin enormes costes afectivos, económicos, políticos y sociales. Y por supuesto, quiero también transmitirle la firme convicción de mi Gobierno de que hemos de trabajar en el fortalecimiento de esos lazos y huir de los enfrentamientos. Debemos hacerlo desde la lealtad recíproca y el fomento de la corresponsabilidad en las dos direcciones.

El cinquè paràgraf, el més llarg de la carta espanyola, defensa –és natural des de la seva posició– que és millor la unió que la separació. Propaganda.

Convencido de que juntos ganamos todos y separados todos perdemos, le invito a que ejerzamos responsablemente nuestra función como gobernantes democráticos con lealtad hacia los ciudadanos y las instituciones que representamos en estos momentos de dificultad económica y social que padece nuestra sociedad.

El sisè paràgraf reconeix, tot i seguir el fil quasi propagandístic del paràgraf anterior, que el Govern de la Generalitat té l’obligació democràtica de representar lleialment els ciutadans que l’han votat i, doncs, de complir el mandat de portar a terme la consulta que exigeix la societat catalana per mitjà del seu Parlament. Prepara, de fet, el paràgraf darrer de la carta.

Desde el profundo afecto que siento por la sociedad catalana en su conjunto y el respeto institucional a la Generalitat de Cataluña que usted representa hoy, quedo a su disposición para trabajar conjuntamente y ofrecer así la mejor respuesta a las necesidades reales de todos los ciudadanos. Cordialmente, Mariano Rajoy Brey

Aquest darrer paràgraf s’ha de llegir dos cops. La carta del president de la Generalitat feia, al final també, una al·lusió ben clara a l’acord del Govern del Regne Unit i el Govern d’Escòcia (“Entenc que de la mateixa manera que altres països –també a la UE- troben vies per solucionar democràticament i legalment aquests tipus de reptes i de realitats, Espanya no hauria de ser l’excepció en sentit contrari.”). On Mas parlava de solucionar reptes i realitats, Rajoy parla de respondre a necessitats reals. El paral·lelisme és notori: paraules equivalents, idèntica posició de l’argument de la solució conjunta, és a dir, de la negociació, en la conclusió de la carta, i, finalment, una expressió clau, aquest ofrecer respuesta a la necesidades reales:

• ofrecer implica oferta, és a dir, demanda, en fi, negociació
• necesidades respon a les tres referències a la necessitat de la carta de Mas (la necessitat d’exercir el dret a decidir, la necessitat d’una resposta política a la demanda de democràcia del poble de Catalunya i la necessitat d’abordar el diàleg i la negociació)
• reales no es refereix pas a la fugida d’estudi habitual del Partit Popular, que és res nullius en l’àmbit internacional, sinó a la realitat derivada del contrast democràtic de la voluntat del poble de Catalunya, sense descartar que Rajoy també al·ludeixi, si bé de forma més críptica que Mas, a l’exemple del Regne Unit i Escòcia, i a l’admirable realisme que han compartit secularment anglesos i escocesos –que s’ha concretat en aquesta qüestió política en el contrast empíric, real, de la voluntat política dels escocesos mitjançant el referèndum
• queda el respuesta (respuesta a las necesidades reales): si hi ha una respuesta, se sobreentén que hi ha una pregunta, formulada a tota la ciutadania catalana, oi?

Analitzada en detall, la conlusió és que la carta espanyola acaba admetent, de manera sibil·lina, entre línies, a contracor davant la comunitat internacional, i amb la boca ben petita davant dels ciutadans espanyols, la necessitat del referèndum. D’una manera inequívoca, l’absència de qualsevol referència a la Constitució i l’èmfasi en els principis universals dels drets humans, més el tractament de tu a tu entre governs amb el rerefons de la Declaració de sobirania de Catalunya, en un context immediat en què la voluntat del poble de Catalunya d’independitzar-se s’havia convertit en una qüestió d’atenció mundial, manifesten el reconeixement implícit del nostre dret d’autodeterminació.

Fil a l’agulla, doncs, que Madrid no té força moral per oposar-s’hi: fixem data i pregunta, acordadament si és possible, seguint l’exemple del Regne Unit i Escòcia (text de l’Acord signat per Cameron i Salmond, PDF, 13 pàg.). I si, malgrat la carta de Rajoy, persistissin a negar-nos la consulta, democràcia: convocatòria de noves eleccions, legalment imparables, i unitat pel sí a la independència.

Sobirans de dret, sempre, i rebels per la sobirania de fet des del gener

El 1714, no ens vam pas rendir. Vam ser derrotats. Catalunya no va renunciar pas a la seva sobirania. Al contrari que Escòcia, que havia pactat la unió amb Anglaterra el 1706 per formar el Regne Unit, Catalunya, vençuda i subjugada, gràcies a la seva resistència a ultrança i a la vindicació permanent de la seva llibertat, ha mantingut intacta, latent, la sobirania de dret, de iure. La sobirania de fet, la va declarar el Parlament de Catalunya el 23 de gener passat, en l’acte de rebel·lió democràtica més important de la nostra història. Només estem disposats a llegir, en conseqüència, la carta del president espanyol des de l’òptica de les relacions internacionals, sense fer cas dels escarafalls declaratius i legislatius dels seus ministres. No ens sotmetem a la Constitució espanyola ni reconeixerem que la resposta espanyola hi contingui cap mena d’al·lusió.

Interpretem la carta de Rajoy com el primer pas de la negociació, com el gest, forçat, de Madrid davant la Via Catalana i davant la pressió internacional, que no es va manifestar de manera oberta des de la diplomàcia, sempre discreta, sinó des del posicionament rotund i unànime dels mitjans de comunicació d’arreu del món. Que hi ha algú que es pensa que The New York Times li hauria publicat el 10 de setembre un article a Artur Mas titulat “A referendum for Catalonia” si la posició del Govern nord-americà no hi fos favorable? El president de la Generalitat hi deia: “La millor manera de solucionar un problema és eliminar allò que el causa. Nosaltres perseguim la llibertat de votar. Tothom té dret a esperar-la del seu govern, i també té dret a compartir-ne els beneficis. Els conflictes, a Europa, es resolen democràticament, i això és tot el que demanem.” (hi ha traducció de l’article a VilaWeb). La diplomàcia és eminentment realista, i per això l’article va aparèixer ja el dia 10 de setembre, com un advertiment a Madrid, no pas el 12 ni dies després. Rajoy serà el president que passarà a la història com l’artífex del pacte que va posar fi a l’Espanya ineficient i trista dels darrers segles.

Acumulant tres-cents anys d’experiència en el tracte amb els espanyols, hi podem confiar? Gens. Sabem que Catalunya és antagònica a Castella. Sabem que els seus privilegis són les nostres cadenes. Sabem que el cinisme espanyol no té límits, ni en la vergonya ni en el temps –quan llegim el darrer paràgraf de Rajoy i hi veiem la paraula afecto, recordem el Tractat d’Utrecht, signat el 1713, contra el qual els catalans vam decidir de rebel·lar-nos, conscients que la lletra del seu acord tretzè emparava la voluntat absolutista borbònica contra les nostres institucions parlamentàries i que només les armes podien defensar-nos d’una annexió il·legal i il·legítima (nul·la, doncs):

Vist que la reina de la Gran Bretanya no para d’instar amb summa eficàcia perquè tots els habitadors del Principat de Catalunya, de qualsevol estat i condició que siguin, no sols aconsegueixin l’oblit enter i perpetu de tot el que hagin executat durant la guerra i gaudeixin de la possessió íntegra de totes les seves hisendes i honres, sinó que també conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis, el rei catòlic, per atenció a sa majestat britànica, no sols concedeix i confirma a qualssevol habitadors de Catalunya l’amnistia desitjada juntament amb la plena possessió de tots els seus béns i honres, sinó que els dóna i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen i de què gaudeixen, i que d’ara endavant puguin posseir i gaudir els habitadors de les dues castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més estimats del rei catòlic.

Estem preparats. Tornar a exercir la sobirania costarà. Però junts ho farem possible. Ja es veu de sobres que serà així, per la capacitat de resistència mantinguda al llarg de tres segles i per la voluntat de ser lliures que vam manifestar tan majoritàriament l’Onze de Setembre amb la Via Catalana. Si altres nacions s’han alliberat, també ens en sortirem nosaltres. No som pas els primers a anhelar la independència:

“Els actes singulars de tirania es poden adscriure a l’opinió accidental d’un dia, però la sèrie d’opressions que comença en un moment determinat, i segueix, inalterablement a cada canvi de ministres, prova massa clarament un pla deliberat i sistemàtic de reduir-nos a l’esclavatge.” (Jefferson, A Summary View of the Rights of British America, Una visió sintètica dels drets de l’Amèrica britànica, text publicat el 1775, un any abans de la Declaració d’independència)