Les entradetes de l’

Vols saber que és l’Indepensants?
Entradetes dels anys: 2024 – 2023 – 2022 – 2021 – 2020 – 2019 – 2018

ENTRADETES PUBLICADES EL 2019

·
19 de desembre de 2019 – NADAL REPUBLICÀ
Escudella i carn d’olla
N’obtenim un brou espès i contundent, fruit d’una rica barreja de carns de diferents procedències. Així és el nostre País. Però alguns repartint galets a tort i a dret. I després, un joc dels despropòsits, pilotes, cigrons com balins, botifarra i peus de porc. Cuit a foc viu a cada cantonada.
Pollastre farcit
Per pollastre, el que crea i engreixa el representant de la Diplomàcia europea. Ben farcit d’odi, sarcasme, poca traça i corrupció. Ben difícil de rosegar pels mateixos que l’han triat. Ja s’ho ben faran!
Neules i torrons
Neules tan fràgils i foradades com el diàleg a contracor. Torrons tan durs i forts com els nostres d’Agramunt. Altres ben exquisits com els de xocolata belga. I la novetat del dia, que canviarà en certa manera el curs de la nostra lluita: els de Luxemburg. De ben segur causaran una greu indigestió als golafres compulsius i n’hi ha que corren ara a desmarcar-se’n. Mentrestant, l’Europa dels jutges passa la mà per la cara a l’Europa dels mercaders.
Beguda
Sigues aigua, com el Tsunami. Perquè el cava es destapa amb molt de soroll però s’esbrava amb rapidesa. I el vi, de la terra: fosc i aspre. I deixem els licors. Potser un cremat…
El Pessebre
Un altre any serà: la República no ha nascut, encara.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres. I després de mirar-nos, arrencarà a plorar.
Amb el permís del poeta.

12 de desembre de 2019 – DESACOMPLEXADAMENT
L’ANC ha posat en marxa, de moment amb més 500 empreses, la patronal “Anem x Feina”. La primera independentista, desacomplexament. I aquesta manca de recança, de prudència, de vergonya, és el que es porta ara. Per part de tothom:
Com la justícia espanyola, que expulsa de l’acusació particular l’Ajuntament de BCN de la causa contra la violència de l’1 d’octubre, però la va permetre a Vox en el judici de la infàmia. I aprofitant-la com a campanya electoral. Desacomplexadament.
Com els mitjans de comunicació goebelians, fent-se ressò dels qui es van inventar el terrorisme dels CDR i del Tsunami, quan per a ells, els ultres que tenen arsenals a casa són uns patriotes pacifistes. Desacomplexadament.
I entre els nostres, les batalles diàries per fer punteria cap els rivals polítics, usant com a arma llancívola les negociacions sobre la investidura, el grau penitenciari dels presos o els pactes amb l’enemic. Desacomplexadament.
Per tantes i tantes coses, caldrà que, persona a persona, casa a casa, barri a barri, anem dotant-nos d’eines de País per afavorir les nostres empreses, potenciar els nostres sindicats, difondre els nostres mitjans de comunicació, revolucionar el nostre sistema de partits miop i autista… Aquest és el camí, aquesta és la drecera, per construir la nostra República Catalana. Desacomplexadament!

5 de desembre de 2019 – EMERGÈNCIA CLIMÀTICA, CINISME I CONSUMISME
La conferència sobre el clima que se celebra a Madrid serà, sens dubte, aprofitada per l’aparell polític de l’estat per fer veure que Madrid no és, només, el melic d’Espanya, sinó del món. I potser voldran demostrar que és el país que més es preocupa per aquest tema, quan tots sabem les barbaritats que s’han fet amb una legislació canviant, com amb l’anomenat l’impost del sol, que ha arruïnat molts petits inversors, i que han frenat el desenvolupament de les energies renovables durant molts anys.
I ha funcionat així perquè les grans empreses energètiques, que viuen i creixen del BOE i de tributar en paradisos fiscals, no permeten canvis fins a tenir convenientment amortitzades les seves inversions en centrals nuclears i tèrmiques. I res de permetre l’aprofitament energètic en mans de particulars!
Algunes d’aquestes empreses, les més contaminants de l’estat, s’han dedicat aquests dies, amb un cinisme proporcional als seus beneficis, a fer la gran propaganda de les seves preocupacions mediambientals. Una vegada més, “Marca España”, girant la realitat com un mitjó. I suat!
Aprofitem per denunciar, també, el clímax de consumisme ran del divendres negre, el dilluns cibernètic, les properes festes dels regals desenfrenats i les eternes rebaixes. Pot ser que posem una mica de seny, perquè només reduint el consum, racionalitzant-lo i canviant l’estil de vida aconseguirem aturar o, si més no, retardar l’apocalipsi que regalarem a les properes generacions.
Potser hem d’arribar a comprendre que la felicitat cal cercar-la no en allò que tenim, o que volem tenir, sinó en allò que som. O que aspirem a ser.

28 de novembre de 2019 – PROU VIOLÈNCIA. PROU MASCLISME. PROU DISCRIMINACIÓ
Aquest dilluns es va celebrar el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Cada any hem de suportar les llistes de les mortes a casa nostra per aquesta causa. I això no és més que la punta de l’iceberg de la violència masclista en els seus diferents graus. I, més àmpliament encara, un reflex de la desigualtat que pateix el gènere femení en la nostra societat.
És evident que l’eradicació d’aquest fracàs de la humanitat té arrels molt fondes i antigues. Des de la transmissió a casa de rols i valors diferents segons el sexe dels fills fins al paper de molts mitjans de comunicació en la perpetuació d’una discriminació absolutament irracional.
Però en la nostra societat concreta també hi ha aspectes que podrien millorar-se urgentment. Per això caldria una voluntat política, jurídica i policial que no trobem fins ara. Prou de lleis que blanquegen les agressions. Prou de consideracions masclistes de jutges que no dictaminarien igual si la víctima fos la seva filla. Prou d’inoperància policial per fer complir ordres d’allunyament i atendre adequadament les víctimes i protegir-les.
Si volem crear un nou estat garant de totes les llibertats, això ho hauríem de canviar. I també eradicar la incultura de la borratxera i el negoci de les drogues, unes de les seves causes. Combatre la pornografia que redueix les persones a objectes d’usar i tirar, amb relacions de domini i sotmetiment. I promoure el concepte que la sexualitat entre persones s’enriqueix quan, com en tota relació, el respecte i la generositat en són uns dels seus components.
Si en tenim de feina per fer…

21 de novembre de 2019 – LA SEVA DIGNITAT ÉS LA NOSTRA DIGNITAT
El brillant joc de paraules del nostre M.H. President resumeix l’estat de la qüestió: una vegada més els nostres representants legítims seran condemnats i nosaltres amb ells. I l’aparell jurídic colonial fa seva tota la iniquitat.
Bé és veritat que des dels tribunals exteriors i des de les ONG més prestigioses van venint les bufetades. Però les entomen perquè estan en un carreró sense sortida: van deixar anar la fera judicial i ara se’ls ha descontrolat absolutament.
Com a conseqüència, el món polític estatal no té cap marge de mobilitat per resoldre l’etern “problema catalán” i ni afronten altres temàtiques urgents, reformes que demanen a crits una solució: viabilitat del sistema de pensions, implementació urgent de polítiques energètiques i mediambientals, adopció de mesures econòmiques en relació amb el descontrol del deute i la que sembla inexorable recessió… per citar-ne algunes.
I pel que fa a casa nostra, efectes col·laterals: tenim un horitzó de probable inhabilitació, que pot conduir a noves eleccions al Parlament. Com l’hem d’encarar amb els actuals partits, cadascun amb la seva estratègia, no necessàriament totes enfocades a la independència? Pensem-hi. Qualsevol invent pot acabar conduint a una quarta o cinquena candidatura. Però com es trenca una partitocràcia empeltada del règim del 78? És possible una mena de “tsunami” polític amb compromís ferm de seguir els dictats de l’1 d’octubre?

14 de novembre de 2019 – CALEIDOSCOPI DE TARDOR
En pocs dies hem pogut veure i viure múltiples facetes de l’actualitat, que conformen una complexa imatge del moment tan canviant que estem vivint:
– Uns resultats electorals que evidencien encara més la distància sociològica entre Espanya i Catalunya: mentre la primera s’ensorra en la histèria anticatalana, en la segona creix l’independentisme. I als equilibristes se’ls veu el llautó.
– Un pacte de govern presumptament d’esquerres ara és facilíssim, quan fins fa 4 dies era impossible i no deixava dormir el candidat que fa de polític.
– El franquisme es treu el vestit de camuflatge i surt de l’armari, un cop treta la immensa llosa de la basílica.
– El “tsunami som tots” es posa les piles, desobeeix i planta cara. I ni la JEC, ni les forces repressores no saben ni per on començar quan es multipliquen els reptes i els concerts.
– Això sí: tota la desobediència social ja durant 4 setmanes contrasta amb la nul·la desobediència institucional. Poques vegades un Poble tan generós i creatiu s’ha sentit més orfe.
És clar que potser d’aquí a uns dies es concretarà una gran bufetada dels jutges europeus a la cúpula judicial prevaricadora: la situació pot fer un tomb i potser ens farem un fart de riure. Petit gir del caleidoscopi i imatge nova…

7 de novembre de 2019 – REFLEXIONEM PEL DIUMENGE
Mirem d’aclarir-nos de cara a la jornada electoral de diumenge:
Sembla definitivament abandonada la postura de: “no hi hem d’anar a fer res a Madrid” o “no cal presentar-s’hi” o bé “no cal anar a votar a unes eleccions que no són les nostres”…. Perquè avui en dia sembla que hi ha un cert consens en què, mentre estem sotmesos a Espanya, cal mirar de rebentar-la des de dins. Pel nostre bé. I el d’ells.
L’Assemblea ha fet una consulta als seus membres. El resultat, massivament a favor de la proposta del Secretariat Nacional: A favor de les opcions que defensin prou repressió, llibertat i autodeterminació.
Per tant, no té sentit que les opcions “autoanomenades” (llenguatge de la JEC) independentistes mantinguin les seves aliances amb els del 155 ni donar-los suport en el poder a Madrid.
Però per evitar les contínues aixecades de camisa, cal posar en pràctica el criteri de votar, no sobre la base de les promeses que ens facin, encara menys en campanya electoral, sinó en funció de les seves actuacions passades. I especialment les més recents d’aquest any profusament electoral.
Per tant, diumenge, tapem-nos el nas i votem a la menys dolenta de les opcions, sempre seguint el nostre criteri personal.
Però sobretot, haurem de parlar del futur. De com encarem de manera regeneradora i revolucionària les inevitables eleccions al nostre Parlament. Perquè recullin el sentit majoritari del País sense filtres, ni aparells, ni personalismes que empal·lideixin el missatge del carrer.
De moment, aquest dissabte, tots a reflexionar. Però, precisament, al mig dels carrers i places.

31 d’octubre de 2019 – L’ESTAT ESPANYOL, UNA ABERRACIÓ

– Com qualificar el fet que un president de govern no vulgui ni agafar el telèfon a l’altre i se n’enrigui quan el diàleg és la base de la política?
– Què en direm de la postura del ministre de l’interior que no vol revisar les actuacions de les seves forces d’ordre públic, quan salten ulls i testicles i amb molta barra qualifica els enfrontaments com més greus que els del País Basc, amb quasi mil morts en atemptats?
– Quina consideració mereix el cap de la cúpula judicial quan en una trobada amb els més alts comandaments militars qualifica l’independentisme de “exigua minoria de cegatos irracionales…”? Bona demostració de la imparcialitat de l’autoanomenada justícia espanyola.
– Com es pot admetre la irrupció al domicili de l’advocat defensor de Puigdemont amb qualsevol excusa i la vulneració de les seves eines de treball, mòbil, agenda, correus electrònics?
– Després de trametre per tercera vegada una euroordre contra el nostre President a l’exili, amb errades del jutge pròpies de becari estúpid, la vicepresidenta del Gobierno, doctora en Dret Constitucional, com s’atreveix a amenaçar el Govern belga, menyspreant la separació de poders?
– En quin país democràtic del món es faria un funeral d’estat al Dictador,40 anys després de la seva mort?
– Què es pot pensar de la Guàrdia Civil fent tancar per terrorisme la web del Tsunami, moviment que es declara seguidor de Gandhi? Espanya, autoanomenada “Democràcia plena”, imita Rússia i Xina, “paradisos” dels Drets Humans.
Podríem anar seguint el reguitzell de despropòsits. Però és inevitable creure que han d’estar molt embogits per fer el ridícul als ulls de la comunitat internacional i no adonar-se que la distància entre ells i nosaltres ja és sideral i irreversible.

24 d’octubre de 2019 – L’IMPERI CONTRAATACA
Mentre els seus robocops i els de la colònia estan de cop i volta desapareguts, no sabem si per alguna trucada o perquè han descobert que si no apareixen, ens acabarem avorrint de sortir al carrer, el seu líder fa una visita llampec i, sorpresa: resulta que els habitants d’aquí no es barallen entre ells, sinó que, tots a una, l’escridassen, inclòs també l’eficient personal sanitari.
Tot plegat fa la impressió que els mentiders compulsius s’acaben creient les seves pròpies fantasies. Resulta que el procés el donaven per mort i ara sembla que no. I les forces repressores han de ser rellevades perquè estan estressades. I això no pot conduir més que a la negació de qualsevol via de solució. S’enquista el problema i fa impredictible el resultat de les eleccions que ho havien de solucionar tot en aquell país que menysprea allò que ignora. Que és gairebé tot!
Això sí: continuen perpetrant barbaritats, investigant l’advocat defensor del MH poc abans de la vista per una nova petició d’extradició. Mantenint a presó, ja fa un mes, a acusats de terrorisme sense cap prova fefaent. I acumulant descrèdit a còpia de proclamar diàleg i no despenjar el telèfon. Símptomes evidents de podridura d’un règim que passeja la seva mòmia insigne en helicòpter.

17 d’octubre de 2019 – ULSTERITZATS
La reacció popular davant la sentència previsiblement venjativa ha estat massiva. Les concentracions i manifestacions multitudinàries s’han fet per tot el País, destacant-ne l’ocupació de l’aeroport de dilluns i la manifestació davant de les delegacions del govern estatal. I des d’ahir, les marxes per la independència recorrent el territori. Res de fracàs del moviment independentista com pregona el president en disfuncions.
El contrapunt són els actes de violència que han anat creixent des del primer dia. Violència que se sustenta en tres potes: A) Unes actuacions policials provocadores i fora de la contenció exigible. B) Una més que probable intervenció de bon nombre d’infiltrats que semblen escapolir-se un cop començada la gresca i que difícilment acaben rebent. C) un sector de jovent, cremat per tant de temps de ràbia continguda, i amb ganes d’acció. Això sense oblidar que els provocadors que actuen pretenen tres objectius: criminalitzar-nos, dividir la societat catalana i, finalment, desmobilitzar-nos.
Tot plegat ho hem de relativitzar. Això és normal en qualsevol país quan hi ha situacions conflictives. Només hem de pensar en Hong Kong i, sense anar tan lluny, el moviment de les Armilles Grogues a França. Però, sens dubte, hem de pensar a qui afavoreix aquesta situació. Pot ser l’excusa per eliminar les escasses competències de la Generalitat. Això és l’Ulster que ens van prometre.
En tot cas, veient aquestes imatges, els hauria de caure la cara de vergonya a aquells que van acusar de rebel·lió i condemnar per sedició els dos Jordis per evitar accions com aquestes i que ahir complien dos anys de presó.
Respirem a fons, convoquem manifestacions i actes amb horari d’inici i d’acabament. Aïllem els infiltrats i violents. Participem, si podem, en les marxes i la rebuda a la ciutat i fem una jornada de vaga general “Pels drets i les llibertats”, tot defensant, com sempre, la noviolència i aquests dies, més que mai, reclamant unitat.

10 d’octubre de 2019 – KURDISTAN I CATALANISTAN
Aquests dies, els Estats Units, regits per un desequilibrat president, abandona els que fins ara eren els seus aliats kurds i els traeix, abandonant-los i deixant-los en mans del dictador turc, el qual ja va atacar-los amb armes químiques en el passat. Aquest dictador que s’inspira en les autoritats espanyoles.
Això ens fa pensar en Catalunya, una altra nació sense estat, que va ser traïda i abandonada de manera semblant pels seus aliats anglesos el 1714. I també per aquesta Europa que no va moure ni un dit per salvar-nos de les urpes del dictador Franco durant molts anys.
I ara, veient aquesta Unió Europea que permet dirigir els seus afers estrangers a un personatge tan fosc, corrupte, geniüt i gens diplomàtic com el fins ara ministre d’exteriors espanyol, afegit al maltractament dels refugiats i immigrants, fa pensar que aquest vell continent, bressol de la civilització, no és més que un femer regit per l’egoisme, el negoci desenfrenat, la corrupció i la deshumanització.
Tinguem-ho clar: kurds i catalans només ens tenim a nosaltres mateixos. Uns i altres, amb les nostres pròpies eines, aconseguirem la llibertat.
Tinguem la motxilla i l’esperit a punt. Estiguem atents a les xarxes, perquè no sabem ni el dia ni l’hora. I no patiu pels governs europeus. El que guanyarem en aquest nou octubre és l’opinió pública de llurs països.

3 d’octubre de 2019 – PREPAREM L’EQUIPATGE
A l’espera de la sentència del judici de la vergonya, aquest País es prepara per sortir al carrer i fer realitat allò de “Els carrers seran sempre nostres” com ja s’ha vist per la Diada i per l’u d’octubre.
Però ara potser ho haurem d’ampliar a les carreteres, les ciutats i els pobles. I no només per un dia. Cal que ens preparem físicament i mentalment per al que haurem de fer, amb un equipatge on no faltin un mínim de provisions, menjar, aigua, potser un tamboret, protecció per al sol i la pluja… I molta tranquil·litat, sang freda, paciència, noviolència. I curulls d’il·lusió.
Cadascú hi pot jugar el seu paper: uns com a marxaires actius, ja sigui de forma permanent o puntual. Altres com a equips de suport o logística. Tot amb l’estil amb què es va viure aquell diumenge de fa dos anys. Tot amb aquella creativitat, generositat i capacitat d’autoorganització que els va vèncer de manera rotunda i que encara no ens perdonen.
Respecte a la conveniència d’una vaga general, alguns ja han posat el crit al cel per les pèrdues que representaria. Per això en Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, deia en un article recent que això podria representar una inversió de futur, i significaria aproximadament només unes pèrdues del 0,15% del PIB al dia. Fent la proporció, arribem a la conclusió que el dèficit fiscal representa l’equivalent a uns 45 dies de vaga. O sigui que, cada any, durant un mes i mig, els catalans, sigui quina sigui la nostra ideologia, treballem per al dimoni. I que ens perdonin les fúries de l’infern!

26 de setembre de 2019 – TSUNAMIS PER TOT ARREU
Estem vivint un tsunami repressiu multicolor: verd dels uniformes, negre de les togues, groc de la premsa i mitjans del règim. Uns i altres procedint sense vergonya a construir un relat destinat a transferir la seva violència d’estat a l’independentisme més pacífic del continent. Tot sigui per sembrar el pànic i frenar les protestes, tenir l’excusa per portar les forces paramilitars a casa nostra i justificar unes sentències per fets violents que només existeixen en la seva ment volgudament malaltissa.
Afortunadament, el Poble segueix al seu lloc. Això sí, dubtant que algú gosi encapçalar una reacció i resistència eficaç per fer front a les embestides del brau. Potser hem de deixar d’esperar consignes i construir l’acció des de baix, com l’1 d’octubre. Estiguem atents a iniciatives com el TSUNAMI DEMOCRÀTIC, assolible des de Telegram a https://t.me/tsunamid i altres iniciatives similars. En tot cas, no serà cosa d’un dia, sinó de molts dies de sortir al carrer.
Finalment, un tsunami climàtic amb l’amenaça greu de canviar les condicions de vida al planeta. Faríem bé d’implicar-nos-hi a fons: en un futur proper, els nostres descendents més immediats en patiran severes conseqüències. A més a més, en un planeta difícilment habitable, no és factible una República pròspera i justa. Aquest divendres tots a participar-hi plenament de la convocatòria de vaga mundial pel clima I això només ha de ser el moment inicial d’un canvi de rumb planetari.

19 de setembre de 2019 – CASTIGATS A VOTAR
Fins que no n’aprenguem, i diuen que no ho férem adequadament. Aquells que varen ser escollits representants en les eleccions anteriors, aquells que saben allò que ens convé, arriben a afirmar que les qüestions importants no les ha de decidir el poble. Quanta mediocritat, supèrbia, incultura, egoisme i manca d’esperit democràtic!
La nova convocatòria de novembre és un baròmetre de la crisi permanent de l’estat espanyol. Sobretot gràcies al que ells en diuen “el problema catalan”, però que de fet, és el problema essencial d’Espanya: una nació que pugna per sotmetre les nacions veïnes. Durant anys, els vots dels catalans permetien formar govern d’un partit o de l’altre. Ara, són pura contaminació, pestilència. Quasi radioactius!
S’endevina una altra raó de tanta desídia estatal: la por de governar davant d’una situació econòmica greu i d’unes mesures impopulars que es van ajornant. I que l’enquistament del nostre repte no faran més que agreujar.
Però a nosaltres no ens fan por les urnes. I la immensa majoria tenim clar que hem d’anar a votar. Més aviat el problema és decidir quina formació escollir en funció del paper que han jugat a Madrid uns o altres. Potser l’indicador més segur és, en funció del seu programa, si és que el compleixen, analitzar quina de les opcions pot ajudar a aprofundir en la crisi d’estat. Algun programa i llista, coherent amb aquest plantejament, si us plau?

12 de setembre de 2019 – INDEPENSANTS EXTRAORDINÀRI
http://smxi.cat/wp-content/uploads/2019/08/Indepensants2Set19Baixa.pdf

5 de setembre de 2019 – DIADA: ENFOQUEM L’OBJECTIU
Com en les càmeres fotogràfiques en que cal enfocar l’objectiu per obtenir una imatge nítida, aquesta Diada hem de visualitzar-la amb precisió per no perdre detall del que és i ha de representar. No és un 11S més, amb la tradicional alegria i la seguretat d’estar a punt d’aconseguir la gran fita. Ni pretenem fer servir un muntatge de sempre en circumstàncies ben diferents.
Per començar, ens hem de comptar i constatar (i que constatin) que hi som com sempre.
Renunciar a la concentració es podria entendre com una rendició. Res d’això! I menys ara que estem assolint èxits inèdits en la lluita per la implantació de l’independentisme en les cambres de comerç, en els sindicats i altres centres de poder de la nostra societat. També en la campanya per un consum estratègic, que valora les nostres empreses, els nostres productes, amb una mirada per la sostenibilitat i la redistribució de la riquesa.
Potser la clau de tot això ens la donen les samarretes: a més d’exterioritzar el lema “OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA, són la font de finançament de moltes d’aquestes campanyes, que fan madurar el procés. Per això al matí és important participar en la campanya “Eines de País” al Pla de Palau.
I a la tarda, al voltant de la “Plaça de l’1 d’octubre”, exigir la unitat estratègica als partits i mostrar la nostra persistència en la lluita contra l’opressor, amb el convenciment de començar un nou cicle d’accions que ha de repetir l’esperit d’aquell diumenge plujós en que l’Estat va ser derrotat per l’heroïsme dels votants.

29 d’agost de 2019 – ENS RETROBEM DILLUNS
Engeguem el nou curs amb la necessitat imperiosa d’aconseguir la unitat del món independentista, si es vol afrontar amb certes garanties el torcebraç que representarà aquesta tardor. Amb l’esperada sentència del judici de la vergonya, amb la resolució d’algunes demandes als tribunals europeus. Tot amanit amb una inestabilitat política i econòmica a Espanya i a Catalunya.
Cal que sapiguem actuar amb tota la força necessària, i això demana un acord previ d’acció en cada un dels fronts esmentats.
I aquesta unitat s’ha de fer visible ja per la Diada. No podem permetre’ns el luxe de punxar, com esperen els unionistes, amb excuses com la mala maror entre l’ANC i els partits. I doncs què es pensen les cúpules d’aquests, que tolerarem impunement els pactes bruts amb els botxins? I l’abandó dels objectius nacionals defensats davant les porres?
En tot cas, dilluns vinent, dia 2, us convidem a l’acte de preparació de l’11S que farem conjuntament amb Òmnium a la Plaça de Ramon Torres ( Font Nova ). Repassarem les iniciatives d’èxit aconseguides aquests darrers temps: en el món sindical, en el consum estratègic, en les Cambres de Comerç, en les concentracions fora del nostre territori. I empenyerem ben fort per a noves campanyes: “Ho tornarem a Fer” i el “Consell per la República”. I prepararem el clam unitari de la Diada que també, aquest any, serà preludi d’esdeveniments històrics. I que ningú digui que l’Assemblea només sap preparar performances.

22 d’agost de 2019 – BENVINGUTS: PREPAREM L’AGENDA
La preparació de la Diada fa que haguem de pensar en el retorn a les tasques que ens són pròpies quan encara som a finals d’agost. Així que, agafem l’agenda i anem anotant:
– Com cada dilluns, ininterrompudament, la manifestació a favor dels presos polítics, exiliats i represaliats, dilluns a les 8 del vespre al costat del nou brollador.
– Per cert, la trobada de dilluns, 2 de setembre tindrà un caràcter especial, de preparació de la Diada, amb el títol “INICIATIVES D’ÈXIT”, amb convidats de l’Assemblea i d’Òmnium. I música.
– També anotem que a partir del 22 d’agost, tenim parades cada dia, per informar i distribuir les samarretes de la Diada. Passa-hi! I pots apuntar-t’hi de voluntari. Més avall trobaràs l’enllaç al Doodle.
– Excepcionalment, tenim obert el local cada dia de dilluns a divendres de 6 a 8 de la tarda, on trobareu les samarretes.
– I, evidentment, apunteu-vos a la Diada. Els nostres trams són els dos de la Gran Via, propers a plaça de l’1 d’octubre (fins ara, plaça d’Espanya), trams 5 (juntament amb la gent de Poble-sec) i 6.
– I també ens calen voluntaris per a aquell dia. Si no us heu ofert encara, envieu un correu a
sants-montjuic@assemblea.cat i indiqueu a quins dels torns us apunteu: 10 a 13 h; 13 a 16 h; 16 a 19 h.
I indiqueu el vostre número del mòbil.
I tot això només és el principi d’un curs que hem de fer decisiu per al País.

1 d’agost de 2019 – ENS TORNEM A VEURE ALS CARRERS
Aquest és el darrer butlletí d’aquesta temporada que, setmana rere setmana, us tracta de situar i informar de les nostres activitats. Hi tornarem el dijous 22 d’agost per encarar el nou curs amb empenta renovada. Mai ningú podrà dubtar de la resiliència i fermesa de tots plegats.
Volem remarcar-vos que haurem de dedicar molts esforços perquè la Diada d’enguany sigui un èxit esclatant. Demà rebreu instruccions per apuntar-vos com a voluntaris. I anoteu a l’agenda l’acte del dilluns 2 de setembre al vespre en l’àmbit de la Festa Major.
En tot cas, l’11S és aquest any estratègicament molt important. S’han aixecat veus crítiques, des dels mitjans i des dels partits, qüestionant la manera com ho encara l’Assemblea. Per uns, un plantejament massa tebi, conservador. Per a d’altres, massa crític amb les organitzacions polítiques. Tanta queixa en un sentit i en l’oposat potser indiquen que l’organització ha trobat el punt just. Exigim unitat i fermesa!
Possiblement tot plegat no és més que un reflex de les inquietuds, dubtes i divisions que tant fomenten des de l’opressor. No els hem pas de donar ni un bri d’esperança. El nostre Poble mai no falla. Ens tornarem a veure als carrers i, de ben segur, que no sempre serà per una estona…

25 de juliol de 2019 – ARA EN DIUEN INVESTIDURA…
Un senyor que es presenta com un mal menor: “O jo o el tsunami de la dreta” denota un escàs mèrit propi, una absència de programa, una manca de projecte il·lusionant. El vot de la por.
Un candidat que mostra una gran prepotència, deixant passar els mesos sense moure’s, no acceptant cap condició dels possibles aliats, fins i tot ridiculitzant-los, no sembla que tingui massa interès a ser elegit. Almenys, de moment. Per què ho fa tan difícil? No pas pel bé del país.
Un polític que en el seu discurs d’investidura no diu ni una paraula sobre Catalunya, sens dubte el principal problema amb què s’enfronta l’Estat des de la mort de Franco, és un acte d’autisme o d’inconsciència flagrant. Algú entendria que no parlés de l’atur o del terrorisme si aquests fossin els problemes més greus? És que no té cap proposta al respecte?
Jugar amb la possibilitat d’anar a unes noves eleccions és una bufetada als ciutadans, és dir-los: “Torneu a votar, a veure si ho feu millor”. Doncs no. La seva obligació és posar-se d’acord. I és que fer un govern de coalició és inèdit a Espanya: sembla vergonyant, ja que cal negociar i això no és propi de la seva “hidalguia”.
I anant als nostres representants: si ni us han inclòs en les negociacions, ni ofert res de res, sempre amb amenaces d’un nou 155, per dignitat, no podeu moure un dit per facilitar la “investidura” d’un despullat. Deixeu que ensenyi les vergonyes. O les mostrareu vosaltres. I en prendrem nota.

18 de juliol de 2019 – SAMARRETES SÍ, SAMARRETES NO
Aquest any s’han accentuat les divergències dins dels partits independentistes. Lògic. En allunyar-se l’assoliment de l’objectiu, es concentren en la repressió, guarden a l’armari els seus discursos triomfalistes i es dediquen a disputar-se les cadires perquè necessiten subsistir.
També es discuteix el paper de l’Assemblea. Se li demana més lideratge, però la resposta a les seves convocatòries no té l’entusiasme de quan es veia l’objectiu a tocar. La discòrdia s’ha desfermat arran de l’acció proposada per la Diada d’enguany amb comentaris crítics de Clara Ponsatí i l’article d’un periodista, entre d’altres. Des de Sants mateix, fa mesos vàrem fer una proposta de transformar l’11S en una diada festiva i simbòlica de protegir els nostres edificis emblemàtics.
Altres formats de la diada podrien haver servit com un avís a navegants que cal preparar-se per a empreses més serioses. En tot cas, això queda en cartera perquè, quan ens sembli, per iniciativa pròpia, sense esperar la sentència, ho duem a terme. Llavors sí que caldrà que portem una motxilla perquè no serà cosa d’una tarda.
Però, de moment, calmem-nos. Les concentracions de la Diada mai pretenien portar-nos directament a la independència. Sempre han servit per visibilitzar-nos, per pressionar la nostra classe política, per augmentar la nostra autoestima i per demostrar que continuarem lluitant fins a guanyar. Gràcies a les “Diades dels somriure’s i dels lliris” hem superat amb escreix el 50% de partidaris convençuts, hem aconseguit majoria absoluta al Parlament, el 9N i l’1O.
Omplir els carrers ara fa tanta falta com sempre. Per tant: ADQUIRIM LA SAMARRETA I APUNTEM-NOS A LA DIADA, perquè encara ens manca aconseguir el més important: la llibertat. Tornem-ho a fer!

11 de juliol de 2019 – NOSALTRES SOM EL SOMNI
Des de dilluns al migdia, la gent dels nostres barris hem anat davant les seus dels partits (mai no els escaurà més bé aquest nom!) actualment al nostre Govern, situats al carrer Calàbria. Avui a la tarda, la convocatòria al mateix indret era de tota l’Assemblea. Per mostrar-los que ja n’hi ha prou, que ja n’estem farts, que no poden trair els seus electors i el mandat de l’u d’octubre, que no poden anar mercadejant amb sous i cadires, que no hem d’acceptar el xantatge de l’opressor, que ni un dubte respecte de les votacions que els esperen al Congrés dels Diputats.
I amb això hauríem de ser insistents. Avui dijous s’haurà decidit qui dirigeix la Diputació de Barcelona. Tema que ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència. Però hem de seguir, com a mínim fins a la investidura del dia 22, on s’ha d’evidenciar que a l’enemic, ni aigua, ni l’abstenció. I persistir, pressionant al nostre Govern que governi, al nostre Parlament que legisli, sempre fent ruta decidida cap a la República, I si no ho veuen clar o no s’hi atreveixen, que convoquin eleccions. Avui se sentien veus com “No us votarem”. El problema serà a qui votar. Caldrà que ens organitzem al respecte, tenint clar que haurem de lluitar en un desert mediàtic.
En tot cas, hem de ser ben conscients, cada vegada més, d’aquella frase que és la clau de volta de tot plegat: “Això ho va començar el Poble i ho acabarà el Poble”. I avui surava davant de la classe política una variant inspirada en l’enyorada Muriel: “Nosaltres som el somni, vosaltres el malson”.

4 de juliol de 2019 – EL MILLOR D’EUROPA
Aquests dies hem viscut les dues cares de la diversitat d’Europa. Uns quants alts mandataris discutint durant hores i hores sobre la distribució del pastís d’alts càrrecs comunitaris, tractant de fer equilibris entre els diferents grups parlamentaris i la distribució entre els estats, com si no es tractés de la Unió Europea. Finalment, potser per esgotament, arriben a un consens per decidir-se per alguns mediocres, qui sap si perquè molesten menys. En tot cas, per substituir la cúpula dels alts càrrecs anteriors, entre d’altres formada per un filofeixista i un filoalcohòlic, s’hi incorporen alguns personatges amb ombres en el seu currículum acadèmic i amb demostrada manca de capacitat diplomàtica. El milloret de cada casa.
En contrast, una multitud pacífica, compromesa i decidida mostra fins on pot arribar la implicació i el sacrifici personal i col·lectiu en defensa de la democràcia i els drets humans al mateix cor d’Europa, d’aquesta Europa sense cor. Un exemple que, sens dubte, hauria de fer pensar el nou Parlament Europeu, ara com ara incomplet per l’impediment de ser-hi representats un parell de milions dels seus ciutadans. Un precedent que pot crear una nefasta tradició.
I un altre reconeixement inesborrable pels responsables de les ONG que, tot i jugar-s’hi la llibertat, s’aventuren a desafiar els governs sense ànima per complir amb les lleis humanitàries del mar, rescatant aquells que ho arrisquen tot a una carta perquè tenen ben poc a perdre.
Els pares fundadors d’Europa segurament sabrien veure clarament on és el que millor encarna el projecte de pau, democràcia i civilització i qui està traint el seu esperit.

27 de juny de 2019 – PRESONS FÍSIQUES I PRESONS MENTALS
Ja tornem a tenir els presos polítics a casa nostra, que no és, exactament, el mateix que dir a casa seva, la de cadascú, on haurien de ser segons molts juristes, polítics, experts i, sobretot pel Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de les Nacions Unides.
És possible que d’aquí a uns quants dies es torni a parlar d’anar-los a mostrar la nostra solidaritat, fent-los companyia, encara que sigui des de l’exterior. Molts ho hem fet i, per dir-ho amb una frase de moda, “ho tornarem a fer”.
És el factor sentimental el que, ben sovint, mana en les nostres decisions i prioritats. I hem comprovat que, per una inesquivable sensació de solidaritat, aquestes qüestions arrosseguen la gent.
Però potser ja va sent hora que, des d’un punt de vista més racional, sense rancúnies, amb el cap fred, dirigim la nostra atenció cap a les seus dels partits que es van comprometre a fer efectiva la República. I allà els pressionem per mirar d’alliberar-los de les seves presons mentals. Aquestes que els obliguen, inexorablement, a mirar per la cadira i el sou, a pugnar entre ells electoralment, a fer-se la traveta a molts Ajuntaments, cadascú amb la seva estratègia gens explicada, a amagar l’ou quan se’ls demana de retornar a l’esperit de l’u d’octubre i deixar de banda la unitat estratègica.
En tornar d’Estrasburg, que també cal, anem preparant peregrinacions més properes, més radicals. Això és, més a l’arrel del nostres autèntics grillons.

20 de juny de 2019 – DIGNITAT I VODEVIL
Aquest dilluns en Joan Canadell ha estat elegit President de la Cambra de Comerç de Barcelona. Us recomanem vivament el discurs que hi va fer. Resistiu estoicament la mandra de saltar-vos-el: https://www.youtube.com/watch?v=F_poVzR_cOo&feature=youtu.be
És un quart d’hora ben administrat que té la virtut de fer-nos sentir orgullosos de la història del nostre poble, i que ens carrega de raons per somniar un futur en plenitud. I el millor, és que dóna sentit a persistir i treballar-hi sense descans, perquè si ho fem així, ningú ens el podrà arrabassar.
Aquesta acció ha estat una excel·lent campanya de l’Assemblea i, sens dubte, hem de continuar per aquest camí: els col·legis professionals, els sindicats, els òrgans de govern de les universitats, les federacions, les entitats, les cooperatives… En definitiva, en qualsevol centre de poder i influència de la nostra societat ha de créixer el segell d’un moviment d’alliberament del jou del 78, ancorat en el franquisme i en l’etern domini de la casta extractiva de sempre, perquè fins ara, els nostres valors hi han estat molt poc representats.
I deixem que continuï el vodevil a l’Ajuntament de la ciutat, barreja de personatges del Tenorio, Moulin Rouge i l’Abella Maia. Una producció de l’ÍBEX35. Teatre del bo! Això sí, amb la mirada perduda dels figurants nostrats, dels quals esperem una mica d’autocrítica.

13 de juny de 2019 – EL PROCÉS I ELS PARTITS
L’independentisme català ha fet esclatar el sistema de partits imperant a Catalunya i a Espanya, qüestionant el règim del 78 com no ho va aconseguir el moviment del 15M. Aquest va fer molt de soroll a les places, però uns anys després, les opcions polítiques que en van sorgir han estat fagocitades pel sistema. I de la seva “nova política” només en queda el tuf ranci de tots els vells partits, el personalisme dels líders, la lluita per la cadira i les estructures piramidals de sempre.
A més del tradicional eix social, dreta/esquerra, a casa nostra fa anys s’hi encreua l’eix nacional, Espanya/Catalunya, o unitat/sobirania, si ho preferiu. Ara bé, el que evidencia l’actual batalla per l’alcaldia de Barcelona és que un d’aquests eixos s’ha difuminat, concretament l’eix social o ideològic. Des del pretès progressisme dels comuns a les dretes radicals no tenen el més mínim pudor per unir-se i combatre l’independentisme. És allò que ara se’n diu fer un “cordó sanitari”, que a molts indrets d’Europa s’ha establert per aïllar el feixisme, però que aquí s’utilitza per ofegar una opció tan lícita com l’autodeterminació.
La conclusió és que, davant el perill de trencament d’Espanya, el que mana és el sentiment de pertinença. I ens podem plantejar si se li pot dir esquerra a una opció que nega el dret a decidir, retorça la interpretació de la constitució, permet l’estat d’excepció via 155 i ven la política als jutges.
Potser l’arrel de tot és que en la seva immensa majoria, uns, abans que independentistes són demòcrates i en canvi altres, abans que demòcrates són unionistes.

6 de juny de 2019 – ESTRASBURG SÍ, WATERLOO MÉS
El proper dia 2 de juliol els independentistes i, per extensió, els demòcrates catalans tenim una cita a Estrasburg. No sabem, a hores d’ara, si serà per celebrar l’inici de les sessions de l’Europarlament amb 3 representants que podran explicar la contribució de Catalunya a una Europa més justa i més digna o bé si serà per mostrar el nostre rebuig al plegament de les autoritats de la UE als desigs venjatius i repressors d’un estat pària que no fa cas als dictats de l’ONU. Però, en tot cas, hi serem.
Esperem que aquesta convocatòria feta a iniciativa del Consell per la República encapçalat pel MHP Carles Puigdemont sigui tot un èxit, com ho varen ser les concentracions de Brussel·les i Madrid.
Recordem que la seva candidatura a les esmentades eleccions va recollir prop d’un milió de vots només al Principat. Es diu aviat. Afegim-hi els que va obtenir la llista encapçalada pel Vice-president Oriol Junqueras.
El que no s’entén, i hi hauríem de posar remei ben aviat, és l’escassa inscripció a l’organisme convocant, el Consell per la República Catalana. Per ara no arribem a 70.000 inscrits. Pensem que és l’únic organisme que no pot ser controlat pels tentacles espanyols. Que des d’aquesta institució es pot fer molta feina dirigint la construcció del nostre futur estat, actuant com a potenciador d’una societat organitzada amb paràmetres del segle XXI. Reaccionem i fem-ho possible. No únicament hem de viure de concentracions massives i exemplars. També de decisions racionals i estratègiques. Veniu i us ajudarem a apuntar-vos-hi. Massivament!

30 de maig de 2019 – POBLE DEMPEUS, POBLE MADUR
Us recomanem vivament l’editorial de Vicent Partal de dimecres. Analitza els resultats de les votacions de diumenge passat i les compara amb els d’anteriors cites electorals. La conclusió és molt clara: l’independentisme va avançant en les darreres convocatòries i, segons els resultats de les europees, aquesta vegada se supera -encara que per poc- el 50%. I hem de tenir en compte que l’evolució demogràfica juga a favor nostre. Això és positiu. I ara, a esperar que els nostres representants puguin exercir plenament al Parlament Europeu.
I pel que fa a les municipals, Barcelona és clau, és icònica, fins i tot a nivell mundial. Sobre el paper, l’alcaldia ha de correspondre al cap de la llista més votada, si no hi ha cap aliança alternativa. Ara bé, hi ha possibles pactes entre opcions ben diferenciades. La qüestió és: els Comuns estaran disposats a pactar amb els del 155 per tal d’impedir una alcaldia independentista? Serà això un suïcidi polític o una demostració d’allò que en diuen equidistància? O mèrits per arribar en el futur a algun ministeri o càrrec a la capital del Reino?
I per acabar, el millor d’aquesta jornada de la “festa de la democràcia”: el poble català, que omple les urnes amb una elevada participació, distingint entre una papereta blanca i una de blava, resistint una marató de campanyes electorals, tenyides de situacions repressores i abusives, i aguantant les picabaralles d’uns partits independentistes que en molts casos no semblen capaços de veure l’excepcionalitat del moment. Quan maduraran?

23 de maig de 2019 – SORT EN TENIM DEL POBLE
Aquest diumenge hi ha eleccions als Ajuntaments i al Parlament Europeu. Una correspon a l’administració més propera al ciutadà, l’altra a la més allunyada. Però per a nosaltres són dues votacions complementàries. Per un costat perquè és vital que l‘alcaldia de Barcelona esdevingui independentista, ja que la ciutat és mundiament coneguda i l’emblema d’una Catalunya cada vegada més en boca de tothom. Per l’altre, perquè s’obrirà un escenari d’or per donar a conèixer la repressió i la injustícia que patim per part d’un dels estats més estancats en els darrers segles, i desfer el mite que en el nostre procés tot es redueix a un nacionalisme insolidari. Perquè això va de drets humans.
No es pot preveure si les estratègies de presentar diferents llistes independentistes faran possible aconseguir el millor dels objectius en ambdues votacions. Potser s’aconseguiran més vots, però menys escons. Ja en parlarem a partir del dilluns.
Llavors serà hora de fer valoracions i de passar comptes. Mentrestant, tot dependrà de la participació massiva de la ciutadania que, sàvia com és, sabrà trobar el millor camí. Sort que ens tenim a nosaltres, el poble. Som la millor garantia de poder assolir èxits, com el de l’heroic 1 d’Octubre o l’esclatant victòria a les Cambres. Perquè això ho vàrem començar al carrer i ho acabarem al carrer. I ens ho creiem.

16 de maig de 2019 – LA TROCA JURÍDICO-POLÍTICA
El món polític espanyol s’ha posat en un bon laberint per no voler resoldre l’etern tema català, negant, des de fa molts anys tota solució dialogada i després enviant les tropes uniformades i les togades per descabdellar el fil. Però la sensació general és que, com més va, més s’embolica la troca, precisament, i en qualsevol cas, caldrà fer moltes rectificacions sobre la marxa i afluixar la pressió o el nus acabarà sent descomunal.
Per una banda, les anades i vingudes sobre si els polítics catalans a l’exili (amb permís de la desprestigiada JEC) poden o no presentar-se a les eleccions. Per l’altra, si els presos polítics (novament amb permís) poden anar a recollir les seves credencials com a membres d’alguna de les dues càmeres madrilenyes i si seria legal i legítim que poguessin obtenir la llibertat provisional, tantes vegades demanada i que es concedeix fins als més abjectes pederastes ja condemnats. Més recentment, no deixant-los participar en el debat televisiu. Per no parlar de les condicions en què es desenvolupa la farsa suprema, guardant els vídeos per a una possible marató de cinema de terror i vigilant que els actors no s’apartin del guió marcat pel director. Crispetes, que venen els zombis!
Potser aquestes estratègies acabaran actuant com un bumerang, fent-li la campanya electoral al President Puigdemont, posant sobre avís la lupa judicial europea i demostrant que, de mica en mica, l’independentisme està prenent la iniciativa. Amb l’evidència que això que en diuen un “estat de dret” sembla més aviat un “estat del revés”.

9 de maig de 2019 – L’EXÈRCIT DE FORMIGUES IMPARABLES
Ja fa anys, des de la seva fundació, l’Assemblea s’ha manifestat com l’entitat amb més capacitat de convocatòria política del País i, fins i tot, d’Europa. I no és casualitat. El secret està en el fet que el formem un exèrcit d’incansables formiguetes, treballant a preu fet, organitzadament, sense caure ni en l’autocomplaença ni en el desànim. Potser per això, a les nostres parades actualment ja no només hi onegen les estelades sinó també la bandera de Santa Eulàlia: a totes i fins al final.
I ara s’està veient que, a més de sortir-nos-en d’organitzar unes indescriptibles i vistoses concentracions per la Diada, també ho fem en la feina més a la menuda, estratègica, porta a porta, acte a acte, de construir estructures d’estat que facilitin l’adveniment de la República. En són testimonis la campanya a favor d’uns sindicats de País, i ara, l’escombrada a les Cambres de Comerç, dos dels baluards del poder centralista a casa nostra. És allò tan clar que només el Poble salva el Poble, i que aquest ha posat la directa, mentre el sistema polític a casa nostra encara pensa i actua en clau hispànica. Potser aquest serà un dels nostres propers objectius i, mica en mica, els anem prenent la feina dels dits, com l’1 d’octubre: allà on ells no arribin, ja ho farem nosaltres.
Fins ara hem parlat del tsunami independentista. Potser a partir d’ara també usarem la imatge de l’atac de la marabunta.

2 de maig de 2019 – ELECCIONS I MITJANS PÚBLICS
Vistos els resultats de les eleccions generals a casa nostra, prescindint de les preferències personals de cadascú, podem estar satisfets que l’independentisme hagi millorat clarament: passar de 17 a 22 diputats és un bon avenç, i veure retrocedir la dreta franquista d’11 a 7 també. I recordar que aquell que deia “Antes se romperá Cataluña” ha aconseguit trencar la dreta en tres bocins.
Valorem-ho, tenint en compte que són un tipus de comicis que molta gent vota en clau madrilenya, pensant en qui ocuparà la Moncloa. Tot plegat fa que tingui massa importància allò del “vot útil” i del “vot de la por”, fomentat pels mitjans de comunicació en mans dels de sempre.
El problema és que aquesta perspectiva centralista i castellana ha envaït també la nostra televisió pública, sempre a la corda fluixa i amb temor a les represàlies, concedint massa temps als grans mítings forans i fins a l’extrem de fer un tractament ben desequilibrat de dues opcions fins ara extraparlamentàries: VOX i Front Republicà. Sembla, talment, que el 155 encara estigui vigent.
Potser ja va sent hora que els que formem la societat catalana, sempre tant activa, comencem a mobilitzar-nos i a exigir que els nostres mitjans siguin més representatius del País, amb tota la seva pluralitat.

25 d’abril de 2019 – EQUIDISTANTS: REGENEREM ESPANYA?
L’ínclita jutgessa de l’Audiència Nacional (antic TOP franquista) que va instruir el cas de Sandro Rosell és la mateixa que va exonerar l’empresari Florentino Pérez i 5 exministres pel cas Castor. La diferència en ser president del Barça o del Madrid podria ser analitzat pel VAR… A més, ella soleta va acusar de terrorisme els joves d’Altsasu i els rapers de “La Insurgencia”, entre altres detalls. També va agafar en principi el cas dels presos polítics catalans i segueix amb el de l’Intendent Trapero i la resta de la cúpula dels Mossos.
Pels serveis prestats, li van concedir una medalla del Mèrit de la Guàrdia Civil i una al Mèrit Policial, i va ser ascendida al Tribunal Suprem. Tot plegat té uns aires que recorden els temps del dictador especialista a lligar-ho tot, amb reminiscències de Don Pelayo i, segons alguns, d’Atapuerca. I que consti que el nom no fa la cosa.
De totes maneres, alguna cosa no acaba de girar rodó en el món judicial espanyol. L’absolució de Sandro, la “graciosa concessió” de deixar participar en debats als presos polítics, la reobertura de casos per investigar l’actuació de les forces repressores de l’1 d’octubre fan pensar en una teatralització de la seva magnanimitat o en un cert tremolor de cames d’alguns davant la mirada d’observadors internacionals i personal de l’OSCE. Mentrestant, anem mirant de cobrir les fiances milionàries dels darrers investigats pel tenebrós jutjat n. 13 de Barcelona.
Una manera de continuar saquejant la Colònia rebel. Equidistants: teniu feina per segles…

18 d’abril de 2019 –

11 d’abril de 2019 – UN 10 D’ABRIL PER NO OBLIDAR
Un assolellat diumenge, el 10 d’abril de 2011, vàrem culminar el procés de consultes populars que podem assenyalar com un punt d’inflexió de l’independentisme als nostres barris.
On som ara, just 8 anys després? Què en queda d’aquella alegria, d’aquella il·lusió? Tantes i tantes hores de tanta gent indòmita ens han fet avançar molt. Fins al punt que en un context de país democràtic ja seríem independents.
Ara, però, tenim clar que s’han acabat les alegries, que tenim al davant un enemic poderós i decidit a tot per no perdre’ns. Però també tenim clar que no hi ha marxa enrere possible. Perquè després de la barbàrie de l’u d’octubre, la presó, la repressió creixent, la decisió d’anar-nos prenent poders, institucions, competències i diners, cada vegada va creixent el nombre de catalans que mai més voldran formar part d’Espanya. Ni amb 30 anys es podran guarir les ferides.
Per tot això, no ens creurem mai la possibilitat d’un diàleg sincer, ni l’estructura autonòmica, ni la solució federal, ni cap mena de promesa. No tenen projecte si no és l’assimilació. Les alternatives són evidents: o ens n’alliberem o ens esborren com a poble.

4 d’abril de 2019 – EL PICAPEDRER HEROIC
Al llarg d’aquests darrers anys hem vist heroiques actuacions de molts catalans. Amb un pic immens l’1 d’octubre, aguantant estoicament les fúries repressores. Però també amb concentracions llunyanes aguantant viatges llargs i fred intens. I manifestant-se continuament. I digerint sense medicació una farsa judicial. Certament, admirable.
Però hi ha un altre camí per esdevenir heroi. No tant per la intensitat del moment sinó per la resistència tenaç i indestructible a la força de l’estat. És la participació durant anys en parades, en xerrades, assemblees, campanyes…
Feina de picapedrer.I a això us cridem ara. Tenim entre mans una campanya a favor de fer nostres les Cambres de Comerç de Catalunya, autèntiques estructures d’estat, amb un poder que passa desapercebut, perquè mai no ha estat compartit, sempre al servei del poder forà. I revertir això, democràticament, només depèn de nosaltres. Impliquem-nos-hi tots. Cadascun de vosaltres ben segur que coneix un autònom, un petit empresari que té dret a votar i potser ni ho sap. Digueu-li-ho. O feu-nos-ho saber. Necessitem moltes mans, moltes veus, moltes hores. Durant un mes us volem com a herois del dia a dia. És això, sobretot, el que ens portarà a la República. No ho dubteu!

28 de març de 2019 – NOSALTRES SOM EL SOMNI
Aquests dies tenim feina a analitzar els documents que el Secretariat Nacional de la nostra Assemblea ens ha presentat: modificació dels Estatuts i del Reglament de Règim Intern i definició del Full de Ruta per aquest proper curs. Podem dir-hi la nostra, presentar-hi esmenes i votar-les primer com a Assemblea Territorial el 4 d’abril i després, en l’Assemblea General del 5 de maig a Tarragona.
Pot semblar que és una tasca poc atractiva. Però és molt important. En aquests moments d’incertesa política al nostre País, on són freqüents les crítiques als partits i a les institucions, hem de tenir molt clar que la força de Catalunya és en mans de la ciutadania conscienciada, la que va reaccionar amb fermesa el 20 de setembre, la que va fer possible l’1 d’octubre, la que estava disposada a defensar la República el 27 d’octubre. I aquesta força està organitzada a l’entorn d’entitats com la nostra Assemblea, motor de les mobilitzacions més importants d’Europa dels darrers anys.
I cal que definim l’estratègia adequada, principalment a través del Full de Ruta, que ens permeti avançar en la concreció de la República i pressionar decididament els nostres representants polítics a ser fidels al mandat sorgit del Referèndum i de les eleccions del 21D. Perquè, sobretot en moments durs com els d’ara, nosaltres som el somni!

21 de març de 2019 – LLAÇOS GROCS, DESOBEDIÈNCIA I INDEPENDÈNCIA
La Junta Electoral Central, de la qual formen part, curiosament, dos dels membres del Suprem que jutgen els líders catalans, va decidir prohibir l’exhibició de llaços grocs en les façanes dels edificis de la Generalitat i dels Ajuntaments per considerar-los símbols partidistes. Sorprèn, perquè la campanya electoral pròpiament dita no ha començat, encara. I els de VOX seguiran fent d’acusació particular tot aquest temps i més, sortint gratuïtament per la TV i mitjans de comunicació. I si per a ells els llaços grocs són un símbol partidista, des de la nostra òptica, l’estanquera també ho és.
Ens plantejàvem si, per part del President i el Govern de la Generalitat, s’havia escollit adequadament el moment i el motiu per desobeir, fins on es volia arribar, o fins on esperaven que actuarien des de Madrid, i quina seria l’estratègia a partir d’ara. Perquè cedir a mig fer era una mica com una rebequeria infantil, i portar-ho fins a les darreres conseqüències podia tenir uns costos en forma d’inhabilitacions.
Al final, sotmetre’s al dictamen del Síndic de Greuges sembla una sortida relativament airosa d’obeir una institució pròpia.
Però en tot cas, nosaltres, la ciutadania que empeny, podem tenir la sensació que s’ha interpretat una vegada més un numeret evitable, i seguim convençuts que “Sense Desobediència no hi ha Independència”. Perquè d’això n’estem segurs.

14 de març de 2019 – CITA A MADRID
Aquest dissabte el món independentista català s’aboca a Madrid, amb el lema “L’autodeterminació no és delicte”, amb el suport i acompanyament de més de 50 entitats que porten com a lema “No hay democracia sin derecho a decidir”, defensors de l’Espanya més republicana i allunyada del règim del 78.
El que va començar en el si de l’Assemblea com una idea un xic estrambòtica i provocadora ha acabat seduint el gruix dels seus militants i de gent simplement sobiranista. Es tracta de portar l’esperit de les mobilitzacions pacífiques al centre de poder i repressió de l’estat. Com es va portar a Brusel·les. Com s’exportarà a altres indrets d’Europa.
I la setmana vinent es dibuixa un acte a Altsasua en solidaritat amb els nois injustament condemnats per terrorisme per una baralla de bar.
Fan bé les entitats castellanes, basques i d’altres indrets de l’estat de solidaritzar-se. Quan el poder comença a lliscar cap a l’autoritarisme i la repressió, cap ciutadà demòcrata pot estar segur que la seva dissidència no el portarà entre barrots.

7 de març de 2019 – DOS DIVENDRES PER MOBILITZAR-NOS
Demà, divendres 8 de març de 2019 és el dia en què s’ha convocat la vaga feminista que interpel·la tothom. Hem de lluitar colze a colze per desterrar la violència masclista, la bretxa salarial, l’assignació de rols diferents per sexe, la invisibilització de la dona a la societat i en molts dels seus àmbits: culturals, científics…
Remarquem que hi haurà una manifestació a la tarda on tots i totes hi som cridats. Informació, per exemple, aquí.
I, precisament, una dona, Greta Thumberg, una activista sueca de 16 anys va fer una intervenció estel·lar en la Conferència per al Canvi Climàtic del 2018: https://youtu.be/VFkQSGyeCWg
Va iniciar una vaga escolar per exigir complir amb els acords internacionals sobre el tema. La seva iniciativa s’està estenent per tot el món. Ha arribat a casa nostra focalitzada en accions cada divendres, dins la campanya #FridaysForFuture. I ara, concretament, s’està convocant una vaga estudiantil europea pel divendres, 15 de març: aquí. Els adults hem de respondre amb totes les forces a la seva crida. Estem malmetent el futur que és, essencialment, el seu futur!
I la gent de l’Assemblea farem bé de donar tot el nostre suport actiu als actes dels dos divendres, perquè sense la plena igualtat entre sexes i sense planeta habitable no hi haurà República digna i possible.

28 de febrer de 2019 – JUDICI O CACERA?
Tots anem plens d’imatges, declaracions, anècdotes i estirabots del judici del segle, del judici a tot un poble, a la democràcia, als drets humans i a la veritat.
Per una banda hem vist els acusats elaborar un discurs, de vegades més polític, altres més tècnic, però sempre demostrant un nivell i categoria personal envejables.
D’altra, almenys fins ara, hem vist uns fiscals i uns advocats de l’Estat que semblaven desconèixer part de la causa, es feien un embolic amb els documents requerits i en alguna ocasió perdien el control personal. Com si actuessin de mala gana, no havent-ho preparat prou. Potser perquè són conscients que no els cal esforçar-se gaire, que l’àrbitre és dels seus i el resultat està cantat i és profecia. I amb el Cap de l’Estat declarant al seu aire fora de la sala.
Respecte a alguns testimonis, hem vist l’exvicepresidenta, pendulant al límit del perjuri i alguns independentistes que es neguen a respondre l’acusació particular per dignitat democràtica.
A Espanya, fins ara, han amagat el judici. Potser les declaracions d’alguns líders els farien obrir els ulls com unes taronges. I nosaltres no hem de considerar que els estem guanyant per golejada. Perquè això no és un judici, és una cacera com les de l’Emèrit, si bé els 4000 nous inscrits a Òmnium en una tarda és un efecte rebot, comparable a la fractura de la real ossamenta.

21 de febrer de 2019 – DESPRÉS DE LA VAGA, CONTINUEM FENT REPÚBLICA
Un cop s’ha acabat aquesta jornada de vaga, que hauria de ser el preludi d’alguna cosa més, hem aconseguit sacsejar el País, i mostrar, altra vegada, que els catalans no som un remat de xais endormiscat i poruc. Hem sabut protestar a favor d’unes legítimes reivindicacions laborals, que, d’altra banda, són impossibles de satisfer en un règim polític que mira, encara, cap al Valle de los Caidos.
Recordem que les grans aturades del 3 d’octubre i del 8 de novembre de 2017, i la d’ara, del 21 de febrer de 2019, les han fetes possibles els sindicats que les han convocades o secundades: organitzacions que estan al servei dels treballadors, en una perspectiva d’alliberament nacional.
Una de les potes per avançar és tenir un bon nivell de sindicació i de militància activa.
És per això que la Intersindical-CSC i l’Assemblea hem organitzat un acte conjunt per al proper dilluns, dia 4 de març de 2019, a les 19 h a l’Auditori de les Cotxeres de Sants: PER LA REPÚBLICA DE LA GENT TREBALLADORA ENS CALEN SINDICATS NACIONALS I DE CLASSE.
Reserveu-vos la data. Feu arribar aquesta informació a les persones del vostre centre de treball, familiars i amics i feu-ne la màxima difusió. Actuem proactivament, no únicament com a simple reacció. Perquè no és des de la indignació que construirem la República de tots, sinó des de l’esforç tenaç, diari, perseverant, pacífic i imparable, capaç de generar noves adhesions a una causa bella i creativa: la causa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat per a tothom.

14 de febrer de 2019 – EL JUDICI: UNA FINESTRA OBERTA A L’ESPANYA VENJATIVA
Amb els pocs dies que portem de judici ja s’ha pogut veure el tarannà d’aquest entramat de poders: jutges, fiscals, advocats de l’estat, acusació feixista i forces policials. Tot plegat per evidenciar que l’estat de dret ni hi és ni se l’hi espera:
Observadors internacionals? Que facin cua per entrar, darrera els seguidors de VOX.
Respecte per als acusats? Si això dura gaires dies, acabaran matant-los de gana i de son.
Familiars? Minem-los la moral fent força difícil el seu accés a la sala.
Fiscals literalment carregats de punyetes fent ciència-ficció amb la violència exercida per les “muralles humanes”. I desqualificant els tribunals alemanys.
Jutge mostrant-se pactadament respectuós amb els llaços grocs, amb un ull posat a Estrasburg.
I ja hem vist la no acceptació de molts il·lustres testimonis de la defensa, inclosos premis Nobel i representants d’organitzacions internacionals garantistes.
I el que veurem! I el que no veuran per la TV molts espanyols, que continuaran en l’eterna ignorància, ben filtrades les imatges pel “Gran Germà”!
I mentrestant, els corresponsals estrangers al·lucinant sobre un judici que seria impensable als seus països: error, desgràcia, vergonya, degeneració democràtica… En definitiva, el fracàs d’una campanya que podria dir-se “España Fecal” promoguda per un ministre que no en sap un borrall.

7 de febrer de 2019 – SERENITAT I ACCIÓ
En moments com els actuals, en què passen tantes coses en tant poc temps i rebem consignes de tants llocs, ens costa de prioritzar els missatges i ens fem un embolic sobre la situació política.
Cal que anem enllestint tasques i ens centrem equilibradament en tot allò que fa referència a la farsa judicial i a fer República: Que els sentiments de ràbia, impotència i solidaritat no ens facin perdre de vista que urgeix la construcció interna d’una nova manera d’organitzar la nostra societat.
Per això fem un llistat, segurament incomplet, de prioritats del moment present:
– Apuntem-nos al Consell per la República: https://consell.republicat.cat/
– Fem consum de proximitat i als nostres “Establiments amics”: http://smxi.cat/establiments-amics/
– Canviem a companyies de serveis, bancs, assegurances…: http://smxi.cat/fem-republica-amb-les-alternatives/
– Fem un donatiu a la Campanya “Make as move” de l’Assemblea:http://makeamove.cat/
– Fem-nos de l’Assemblea o fem-ne als nostres familiars: https://assemblea.cat/index.php/fes-te-soci/
– Ens apuntem a un sindicat nacional, per exemple: https://www.intersindical-csc.cat/
– Preparem-nos per si cal una mobilització immediata: https://t.me/usvolemlliures
– Assistim als actes que organitzem des de l’ANC i SMxI: http://smxi.cat/activitats/
– Afegim-nos a un grup de treball de SMxI: http://smxi.cat/com-ens-organitzem/arees-treball/
I si no sabem com fer alguna d’aquestes accions, passeu pel nostre local i us ajudarem en allò que calgui. I tampoc no cal que ens angoixem si no arribem a tot: acceptar les pròpies limitacions és el primer pas per guanyar en efectivitat i equilibri personal. Però fem-ho ja!

31 de gener de 2019 – TOCA VAGA, TOCA CARRER
La setmana vinent hi ha una vaga general coincidint amb el probable inici de la farsa judicial. La convoca la Intersindical-CSC. Li donen suport, de moment, la USTEC, i també l’Assemblea, Òmnium Cultural, la CUP i, probablement, altres partits independentistes. I hi esperem les organitzacions d’estudiants.
S’argumenten una sèrie de motivacions laborals, perquè les vagues per motius polítics no són permeses en aquest estat. És clar que no sabem qui serà el valent que gosi discernir si exigir la derogació de la reforma laboral, la recuperació de lleis socials en mans del Constitucional i altres, són motivacions polítiques o laborals. Tot és un pack indestriable per a qui conegui el tarannà dels poders de l’estat espanyol.
Des de casa nostra hem de considerar que ens cal, perquè ens manca, tenir uns sindicats nacionals forts, car els d’obediència espanyola, com sempre, se’n van desmarcant, sigui per convenciment o per conveniència. En tot cas, tenim una assignatura pendent: fer créixer amb la nostra afiliació i militància activa aquelles formacions sindicals que en el moment de la veritat sempre hi són.
I ara, tots a fer campanya. Que la setmana vinent sigui un bon indicador del pols combatiu de tot un poble.

24 de gener de 2019 – L’ASSEMBLEA, MOTOR DE LA REPÚBLICA Aquests dies l’Assemblea ha sortit als mitjans digitals. En algun cas per mitjà d’un article que inventava un motí en contra de la Presidenta. Altres, matisant aquesta desinformació. És evident que l’Assemblea és un organisme viu, amb gent molt participativa, que, per la seva transversalitat té estratègies i urgències diverses. I en moments importants sempre hem vist que l’ANC, per la seva capacitat de convocatòria, és un caramel llaminer per a les diverses formacions independentistes, que miren d’influir-hi i de domar-la.
Fins ara no ho han aconseguit. I tampoc aquesta vegada. La gent de l’Assemblea no ens preguntem entre nosaltres a quin partit militem o per quin sentim preferències. I en el moment actual, sovint ens podríem interrogar sobre quin ens molesta més o quin ens irrita més. Potser sí que l’opció de l’ANC de donar suport al procés de Primàries a les Municipals ha caigut malament a uns i altres.
I arribem a la conclusió que, com sempre, la nostra tasca primordial és pressionar Govern i Parlament. Ara, per complir amb el mandat de l’1 d’octubre. L’Assemblea està a punt per a totes les lluites i ha augmentat el nombre de socis. I aquí heu de col·laborar-hi tots, per ser més i més actius. El País ens necessita i Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans, pensem com pensem.

17 de gener de 2019 – VOX: L’ESPANTALL
Després de l’esclat electoral d’aquesta formació (millor, deformació) política a les eleccions andaluses, s’han evidenciat dos fets remarcables.
Primer: L’errada clamorosa, una vegada més, de les enquestes publicades. No escarmentarem mai!!! Segon: el tsunami d’articles, piulades, notícies sobre el fet en si, amb una alarma generalitzada sobre l’auge de l’extrema dreta, del feixisme, si voleu, a Espanya. Preguntem-nos: quina postura hem d’adoptar des de l’independentisme respecte d’això?
Potser dedicar molts esforços a combatre i desacreditar VOX sigui contraproduent, perquè els donem un protagonisme excessiu (Catalunya no és Espanya) i, sobretot, perquè en centrar-nos en ells acabem acceptant com a normal el que fan i diuen les altres formacions neofranquistes. VOX és l’espantall. Com en un western, són un barret sobre el qual disparem, mentre els dos sicaris ataquen per l’esquena.
Centrem-nos, doncs, a desacreditar les altres opcions de dreta radical. Aquests sí que poden fer-nos mal, no tant el PP, que pot acabar essent residual a casa nostra, com C’s, que sempre han tingut l’objectiu de sembrar de zitzània el País, amb mentides sobre la llengua, la convivència i la democràcia.

10 de gener de 2019 – ARA, CONSELL PER LA REPÚBLICA
A punt de començar el judici que posarà davant del mirall la democràcia espanyola, és evident que hem de mobilitzar-nos per evidenciar la nostra repulsa a aquesta farsa que tracta de jutjar-nos a tots.
Però farem bé de no esgotar els nostres esforços per aquesta via. Al contrari: això ens ha d’impulsar cap a la solidificació de les estructures que ens ajudaran a construir la República Catalana. La frase “Només la República ens alliberarà” és més que un eslògan.
Per això, des de l’Assemblea volem promocionar amb tota la intensitat que calgui l’adhesió del màxim de ciutadans al registre del Consell per la República. I per què ho prioritzem, al costat d’altres organismes i plataformes que van sorgint?
Doncs perquè ho auspicia el legítim President de Catalunya, Carles Puigdemont. I perquè deriva del mandat de l’1 d’octubre. I perquè és l’únic organisme que, pel seu caràcter privat, sota l’empara de la jurisdicció belga, queda fora del control de l’aparell repressor de l’estat espanyol.
Es pretén crear un registre de ciutadans. Les adhesions es poden fer al web http://consell.republicat.cat/ on trobareu informació més detallada.
En tot cas, ni l’aportació mínima de 10 €, ni les dificultats d’aquells que no dominin prou les eines informàtiques, han de ser obstacle per fer créixer les inscripcions, talment que ens inscrivim cada any a la Diada. Penseu que això sí que serà una eina efectiva de construcció Nacional.
Des de les nostres parades i des del local us ajudarem. Fem-ho ara. Fem República Catalana!

3 de gener de 2019 – JO ACUSO…!
Just fa 121 anys que Émile Zola va escriure al diari “L’Aurore” una carta oberta amb el títol “J’accuse…!” al President de la República Francesa a l’entorn del vergonyós judici a Alfred Dreyfus, injustament condemnat per traïció.
Ara i aquí, estem obligats a adoptar la mateixa i irreductible actitud ètica que ell, davant la propera farsa judicial a punt de perpetrar-se en els més alts tribunals de l’Estat. Per això,
– Jo acuso els mitjans de comunicació d’haver preparat el terreny amb l’ús d’un vocabulari estrafet: “tumulto”, ”golpe de estado”, “rebelión”, “violencia”, “sedición” que després els jutges faran encaixar com peces de “Lego” per a les seves joguines jurídiques diabòliques.
– Jo acuso el jutge instructor de la causa d’haver tergiversat els fets, inventat la realitat, parodiat els arguments i abocat la seva bilis en una argumentació infundada.
– Jo acuso l’acusació particular, ara sortida de l’ou de la serp del feixisme en forma de partit polític.
– Jo acuso la “Fiscalia del Estado” d’afinar-ho i la Magistratura de reconèixer, sense rubor, que ho controlaran tot per la porta del darrera.
– Jo acuso el “Gobierno” de defensar la inexistent separació de poders i de rentar-se’n les mans per conveniència i per covardia.
El judici a Dreyfus fou finalment anul·lat i ell, rehabilitat. Aquí encara esperem una actitud semblant per al President Companys. Només des de la civilització ho aconseguirem per a tots i totes.

Entradetes dels anys: 2024 – 2023 – 2022 – 2021 – 2020 – 2019 – 2018