Sants-Montjuïc per la Independència (ANC)

Les entradetes de l’

Vols saber que és l’Indepensants?
Enllaç a l’arxiu històric d’entradetes publicades

---

ENTRADETES PUBLICADES EL 2025

---

19 de desembre de 2025 – LA MARATÓ DE TV3 I LA INDEPENDÈNCIA
Aquest diumenge hi ha hagut la Marató de TV3, aquest any sobre el càncer. Després de 34 edicions i de tots els esdeveniments polítics i socials succeïts en tots aquests anys, podem dir que la Marató ens causa sentiments contraposats.
Per una banda veiem que és una excel·lent iniciativa que posa en valor la valentia i la capacitat de superació de moltes de les persones que pateixen una malaltia, que ens serveixen d’exemple a seguir. També trobem molt positiu l’acompanyament que els fan els familiars per ajudar-los a tirar endavant. Igualment és molt d’agrair que els professionals mèdics hi aboquin tants esforços per ajudar la gent que pateix la malaltia i els seus familiars i per millorar l’atenció i les tècniques mèdiques, cosa que, sens dubte, ens fa avançar.
Una altra de les qualitats del programa és que d’una forma didàctica ens ensenya com és la malaltia i ens ajuda a tenir una millor disposició i respecte cap a les persones que la pateixen.
Fins aquí tot bé, però quan entrem en la part dels donatius hi ha alguna cosa que ens grinyola: com és que si volem que la investigació mèdica avanci hem de fer una recol·lecta entre els ciutadans? No hem quedat que tenim 22.000.000.000 que Espanya ens roba cada any? Com és que no concentrem els nostres esforços en materialitzar d’una vegada la independència?
Vegem unes quantes xifres:
· La recaptació de totes les maratons (des de 1992 fins a 2024): 257.516.252,00 euros
· Pressupost general de la Generalitat (2023): 45.449.000.000,00 euros
· Pressupost de Sanitat (2023): 11.910.000.000,00 euros (el 26,20% del total)
· Dèficit fiscal anual (l’Espanya ens roba): 22.000.000.000,00 euros
· Per tant, diners EXTRES que podríem destinar a Sanitat CADA ANY si fóssim independents: 5.764.000.000,00 euros
En conseqüència, el 2026 MARATÓ SÍ, INDEPENDÈNCIA TAMBÉ!!!

12 de desembre ded 2025 – DE GUADALAJARA ALS SENGLARS
Aquests dies els mitjans autonomistes, en mans de l’espanyolisme, practiquen amb nosaltres la immersió informativa entre la Fira del Llibre a la ciutat mexicana i l’epidèmia detectada a Collserola. No ens preocupem: el següent tema en dosis massives serà la Marató Nadalenca.
Qualsevol assumpte que se’ls posa per davant l’aprofiten per continuar la seva política de “pacificació” de Catalunya, és a dir, l’extermini de la dissidència a l’axiomàtica unitat de la Pàtria. Per això no ha d’estranyar la ingent despesa humana i econòmica invertida en la presentació del nostre món editorial en les dues llengües, lògicament. I amb els nostres impostos, és clar. Inclosa la presència del cantant favorit del seu partit. I promovent una beca-estança a Barcelona per escriure en castellà, evidentment, sobre la ciutat i promoure’n el turisme, fins a fer esclatar el Cap i Casal d’èxit especulatiu. Mentrestant, aigualint la nostra cultura i la nostra història reinterpretant museus o ajudant al seu espoli.
Tampoc no ha de sorprendre que, de Mèxic estant, el President decidís posar l’exèrcit espanyol a ajudar en l’emergència vírica als voltants de Cerdanyola i permetent la direcció del Ministeri corresponent. Això recorda clarament quan ell feia de Ministre de Sanitat en temps de la pandèmia, combatent-la amb la presència de les forces armades en les rodes de premsa. Tot un efecte dissuasiu, no pas per la seva efectivitat clínica, sinó per demostrar on resideix realment el Poder.
La moral d’aquesta història és quelcom molt important: i és que cal treure’s de sobre botiflers i porcs senglars.

5 de desembre de 2025 – L’EXTINCIÓ DE LA HUMANITAT
La gota freda (DANA) de l’any passat a València ha mostrat els greus perills d’un problema, gairebé una malaltia, que, cada cop més, afecta els responsables polítics: la mediocritat. Aquesta mediocritat provoca una gran incompetència piramidal. Als càrrecs de més responsabilitat s’hi arriba no per cap mèrit especial sinó per les influències i bones relacions, que, ves a saber com, has aconseguit dins del partit corresponent.
Un cop instal·lats al càrrec, pel qual no estan preparats, han de buscar assessors que en tinguin una mica més d’idea, però no gaire, si no igual t’acaben substituint. I aquesta piràmide d’assessors es va fent cada cop més gran. Una gran piràmide d’ineptitud.
Tornem a València. Estarem d’acord que Mazón era i serà sempre un inepte irresponsable que no va deixar que gent ofegant-se l’interrompés un bon dinar.
Però en les investigacions posteriors s’ha anat veient com el molt greu problema anava passant d’un a un altre sense que cap de les persones, cap dels responsables de la seguretat dels ciutadans, prengués la iniciativa i enviés l’avís que podia salvar moltes vides. Potser totes.
És imprescindible que la República Catalana excel·leixi en sanitat, justícia, educació… Però també que sàpiga, sapiguem, trobar la manera de seleccionar polítics que no tinguin com a mèrits principals la fidelitat al partit i als seus caps. Que no necessitin assessors si no és per temes puntuals. Que facin rutllar els funcionaris que tinguin a càrrec seu. Prou de càrrecs de confiança que es converteixen en un cau de nepotisme.
Aquest problema està bastant generalitzat. D’acord. Però, de moment, conformem-nos a arreglar-lo a casa nostra.
Si no comencem a canviar aquesta situació, si la meritocràcia no s’imposa, l’extinció de la humanitat no serà per cap meteorit ni per cap canvi climàtic, serà per la mediocritat dels dirigents.

28 de novembre de 2025 – QUÈ ELS PASSA ALS JOVES? (II)
Fa dues setmanes parlàvem de les últimes enquestes que revelen que els joves adopten, cada cop més, postures polítiques d’extrema dreta. Avui ens volem centrar en un altre aspecte d’aquest tema: la comparació amb la generació anterior.
Els anys 80 i 90 va créixer molt la classe mitjana. Els adults que havien viscut els darrers anys del franquisme havien recuperat molts drets i llibertats (expressió, reunió, divorci, etc.) i gaudien de l’estabilitat econòmica: una família en la qual els dos adults treballaven aconseguia, amb molt esforç, pagar l’habitatge, una segona residència, anar de vacances, la carrera universitària dels fills, mantenir un o dos cotxes i estalviar una mica. Fins i tot els bancs i caixes regalaven vaixelles i jocs de tovalloles. Una cosa que pot semblar una fotesa, però que simbolitza com era la relació entre les entitats bancàries i els clients.
I ara… què ha passat? On és aquest benestar? A nivell mundial, accedir a un habitatge és quasi una loteria. La feina és precària. Paguem impostos del nivell de països nòrdics, però els nostres salaris són la meitat dels d’aquests. L’augment de la immigració no es compensa amb un ajustament dels serveis públics. Cada cop hi ha més control, més restricció i més vigilància. Un futur ple d’incertesa. I, concretament a Catalunya, hi podem afegir el caos de Rodalies i el maltractament del català. Els bancs ja no regalen res, fins i tot, la seva relació amb els clients cada cop és més agressiva, per exemple, amb la política de cobrar-nos comissions quan anem a “molestar” el personal que hi ha a l’oficina en lloc de “deixar-los en pau” i fer les coses per internet.
Conclusió: la generació “boomer” tenia benestar i li mancava llibertat; a la generació actual de joves li passa just el contrari: té llibertat (relativament) i li manca benestar. Per això, davant de l’alarma que provoca el fet que els joves cada cop confiïn menys en la democràcia, cal recordar que el problema de viure permanentment en precari no se soluciona permetent-nos votar un dia cada 4 anys. Sobretot si la classe política insisteix a demostrar-se incompetent per solucionar els problemes gravíssims que hem mencionat i que ens afecten des de fa dècades.
Si a tot això hi afegim l’abundància d’informació i desinformació, l’estratègia de màrqueting de l’extrema dreta i els fenòmens de conformitat grupal, ja tenim el còctel.
I mentre Catalunya sigui una comunitat autònoma d’Espanya no podrà fer lleis per solucionar aquests problemes perquè no en té les competències. Les competències les té Espanya i no les exerceix perquè no li dóna la gana. Necessitem la independència i, com més aviat, millor. Si encara no t’hi has implicat activament, t’esperem a Sants-Montjuïc per la Independència!

21 de novembre de 2025 – SEMPRE EN CATALÀ!
Avui parlarem de coses que segur que sabem, però que moltes vegades, per diferents motius, deixem arxivades en un racó del nostre cervell i no les tenim en compte en el nostre dia a dia.
La nostra pàtria és la nostra llengua (Joan Fuster): Això també ho saben els espanyols, i per això ens ataquen la llengua, per fer-nos desaparèixer com a nació. I ja fa uns quants segles que dura aquesta batalla… Per tant, Sempre en català!
La millor manera de defensar la llengua és utilitzar-la (Carme Junyent): el català seguirà viu si el fem servir, si no el fem servir quedarà només en els diccionaris i les enciclopèdies, passarà a ser una llengua morta. Per tant, Sempre en català!
Quan parlem castellà deixem de parlar català (Anònim): Això és una bona obvietat però és la realitat. És important que l’espai que ocupa el castellà vagi disminuint i, en canvi, l’espai del català vagi augmentant. Per tant, Sempre en català!
I finalment, si quan fem això de Sempre en català! tenim algun problema –que la veritat és que no n’hi sol haver- podem aplicar el que ens deia Joan Fuster: Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

14 de novembre de 2025 – QUÈ ELS PASSA ALS JOVES?
Enquestes recents ens informen que entre el jovent s’observa una tendència a postures properes a alguns postulats de l’extrema dreta i del populisme: xenofòbia, masclisme, descrèdit de la democràcia i a favor de règims més autoritaris…
Davant d’això ens preguntem: què els està passant? anem cap enrere? per què? què hem fet malament?
Potser els que ja no som joves hi tenim alguna cosa a veure. Hi ha qüestions que s’escapen del nostre control i que són molt planetàries. Sense ànim de ser exhaustius:
– El globalisme després de la Guerra Freda i el triomf del neoliberalisme han canviat el nostre món. I les esquerres s’han deixat arrossegar, confonent creixement amb progrés, i l’emergència de líders mundials que mostren la cara més perillosa de l’espècie…
– S’estén una visió bastant apocalíptica del món: el perill que suposa l’emergència climàtica, la robotització i domini de la intel·ligència artificial amb pèrdues de llocs de treball, la constatació que els nostres fills i nets tindran condicions de vida pitjor que les nostres, el problema de l’habitatge causat per l’especulació…
– La constatació que  la democràcia vigent és, cada vegada menys, el govern del poble, convertint-se en un decorat que es va renovant més o menys cada 4 anys. I què podem dir d’això a Catalunya!
Potser hi ha aspectes que ens qüestionen més la nostra actuació personal i com a societat:
– L’excessiva protecció dels nostres joves i infants, resolent-los tots els problemes, un cert model d’escola fixant com a suprem anhel que els nens siguin feliços, sense entrebancs.
– Potser tot això fa que hi responguin amb una propensió a la superficialitat, a la immediatesa, a l’hedonisme, una fragilitat en afrontar les dificultats i una tendència a l’angoixa, una certa passivitat, ben visible en el negoci organitzat a l’entorn del seu esbarjo…
Potser sí que tot això comporta que prefereixin que els problemes del món els resolguin uns líders il·luminats, ja que el sistema actual no funciona.
Potser sí que el títol d’aquest escrit hauria de ser COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ? I potser sí que ens posem a demostrar, en la mesura de les nostres possibilitats, que un altre món és possible.

7 de novembre de 2025 – IMMIGRACIÓ, RES DE NOU
El 1945 Catalunya té uns 3 milions d’habitants. Els 20 anys següents arriben més d’un milió d’immigrants sobretot andalusos i extremenys. Majoritàriament venen fugint del caciquisme i de la misèria física i moral que provoca.  Però el règim franquista veu clar aprofitar, fins i tot incentivar, aquesta allau humana per acabar d’una vegada amb la cultura autòctona. És el que s’ha fet i es fa en una colònia, intentar canviar la demografia ofegant els autòctons amb nouvinguts.
A partir dels anys 70 disminueix el corrent migratori i les tensions es van girant cap a reivindicacions socials on es barregen autòctons i nouvinguts. Molts membres de la segona i tercera generació de la immigració es van integrant a la terra que va acollir i donar feina als seus avis i pares.
Arriba la moguda independentista i els governants espanyols (neofranquistes tots) els sembla que és el moment de revifar el sentiment espanyolista d’aquells nouvinguts, però es troba amb la desagradable sorpresa que molt d’ells i, sobretot, dels seus descendents abracen sense cap problema, de vegades amb entusiasme, les teories de l’independentisme. Intenten fer-los canviar i manifesten el seu terror sense vergonya ni color polític.
Recordem Aznar (“Antes que España se romperá Cataluña”), Cañas (“Us muntarem un Ulster que us cagareu a les calces”) o, quines coses, Pablo Iglesias (“No os avergoncéis de vuestros abuelos andaluces o extremeños”). Ciudadanos, Podemos, Tabàrnia…
Malgrat la decepció de l’independentisme per la reculada dels polítics, nosaltres i l’enemic sabem que això no s’ha acabat. I intenten repetir la jugada engegant cap aquí una nova onada d’immigrants, sobretot sud-americans. No podem evitar que vinguin, però hem d’organitzar-nos per fer saber a aquestes persones que això no és Espanya i que aquí parlem en català.
I tenir clar que per solucionar els problemes que genera la immigració, com molts d’altres, necessitem imperiosament la independència. Qualsevol altra proposta és vendre fum i ja n’hem tingut massa aquests darrers anys.
Ni desànim ni punyetes, treballem activament per la independència i mentrestant… mantinguem el català. Sempre.

31 d’octubre dde 2025 – A QUI BENEFICIA EL DESENCÍS DE L’INDEPENDENTISME?
El desencís de l’independentisme és notable. La suma de la pandèmia, la repressió i la reculada dels partits que van fer realitat el referèndum ha deixat la seva empremta. I, malgrat tot, l’Assemblea Nacional Catalana i altres entitats continuen treballant i continuen aplegant molta gent a les manifestacions.
Aquest desencís, en gran part, és una mostra de l’empipament amb els partits. I és més que comprensible: el 2017, mentre la societat civil avançàvem, els qui regien les institucions ja estaven pensant en la reculada. No obstant, l’empipament no hauria de ser un motiu per abandonar la lluita, sinó per potenciar-la: si ens emprenyem amb els partits perquè es van fer enrere, els estem dient que la independència era per a ells; que són uns desagraïts i que, ara que estan alineats amb Espanya, la independència ja no val la pena. És aquest el missatge que els volem enviar?
Recordem que qui ha de fer el canvi som nosaltres (Catalunya). Espanya no ha de canviar res: en té prou defensant les coses tal com estan ara, quan el vent li bufa a favor: té l’estat, té els recursos econòmics, té les eines de la repressió, té el control del territori i té la credibilitat de la comunitat internacional. Que Catalunya estigui tranquil·la és el millor que li pot passar a Espanya i als seus delegats a les institucions catalanes.
Els motius per la independència són encara més vigents que el 2017. I per assolir-la, cal la mobilització. Anar a les manifestacions. Col·laborar amb les entitats que la promouen. Participar de les activitats arreu. Desobeir. Ningú farà la feina per nosaltres.

24 d’octubre de 2025 – CONSUM RESPONSABLE
De totes les accions que ha dut a terme l’Assemblea, una de les que més han molestat a l’statu quo ha sigut la del Consum Estratègic. Recordem que Foment del Treball va posar (i guanyar) una demanda contra l’Assemblea. Això és la prova del cotó que aquest tema és sensible pels poders fàctics espanyols (i també dels catalans unionistes). En conseqüència, pensem que és un tema que hauríem de reprendre.
És un tema important perquè consumir productes i serveis generats a Catalunya a més a més d’ajudar a enfortir l’economia del país (els nostres diners en lloc d’anar cap a Espanya o més enllà es quedarien a Catalunya) també contribueix a reforçar el teixit de la petita i mitjana empresa, i la pagesia i la ramaderia.
A més a més, si comprem i consumim de proximitat ajudem a rebaixar la contaminació que suposen els grans desplaçaments de les mercaderies.
Una vegada més -i també en aquest tema- constatem que els partits anomenats independentistes, malgrat tenir la majoria d’alcaldes i regidors del país, de tenir durant molts anys el govern a la Generalitat, en general no han exercit – des dels ajuntaments i les altres institucions- la sobirania en el consum (de serveis, de subministraments i de contractacions). No han donat exemple.
Nosaltres com a ciutadans responsables i que volem la independència ho hem de fer i també hem de ser exigents amb les nostres institucions perquè ho facin.

17 d’octubre de 2025 – BREU GUIA PER A L’INDEPENDENTISTA NEGUITÓS
– Desconfiem d’aquells que volen arreglar Espanya, quan sabem que això no hi ha qui ho arregli i ni ells ho desitgen: ja els va bé que funcioni com una olla a pressió a punt d’esclatar: tots els altres problemes esdevenen irrellevants i ells van tirant de veta.
– Desconfiem dels qui volen arreglar el món i aprofiten per fer grans teatralitzacions en benefici propi a partir de flagrants atemptats als drets humans. Però que els conflictes més propers els resulten invisibles.
– Desconfiem dels que diuen ser dels nostres, però fa vuit anys que no fan res per la causa: parlen, negocien i acaben cedint sempre, espantats per una amenaça d’un futur pitjor i, possiblement, inevitable: hem passat del groc al color del “gos com fuig” i pendents del verd-caqui.
– Desconfiem dels qui prediquen solucions màgiques, rotundes i definitives a problemàtiques globals complexes, oblidant que cal preservar la dignitat de tot ésser humà.
– Confiem en els qui treballen sempre a l’ombra, al peu del canó, fent de voluntaris a favor del País, la llengua, la cultura, d’una major igualtat, d’un món més just, net i sostenible.
– Confiem en aquells que no volen reconeixements, sous ni càrrecs. En aquells pels qui posaríem la mà al foc si en tinguessin.
– Confiem en nosaltres mateixos, en tots aquells que tenim una il·lusió i una esperança que mai ningú no ens podrà prendre. Perquè som conscients que tot és a les nostres mans i que un altre Octubre, ben gloriós, ens espera.
I que sigui aviat!

10 d’octubre de 2025 – EL MÉS IMPORTANT
Aquest darrer cap de setmana Barcelona ha participat de manera espectacular en les manifestacions que hi ha hagut a tot Europa demanant, exigint, l’acabament del conflicte a Palestina. No deixa de ser un motiu d’orgull la capacitat de Catalunya per solidaritzar-se amb qualsevol causa noble.
Sembla que per fi començaran unes negociacions per intentar acabar amb aquest infern. Esperem i desitgem que amb això s’obri un període de pau en una de les regions que, les darreres dècades, ha estat una de les més conflictives del món.
Un cop amaini aquesta tempesta, serà el moment de recordar que tenim una altra lluita pendent. Aquest mes d’octubre tots rememorem el que vam viure fa vuit anys. També hem d’estar orgullosos del que vam fer i, sí, emprenyats per no haver-ho acabat. És l’hora de reprendre-ho, de tornar a fer els carrers nostres i arribar a un nou 27 d’octubre en que arriem aquella bandera i restem al carrer fins acabar la feina.
Diem ni oblit ni perdó, però l’enemic de fora i els seus còmplices de dintre tampoc obliden i constantment el seu poli dolent ens persegueix i ens castiga de totes les maneres possibles i el seu poli bo intenta convèncer-nos que sempre hi ha temes molt més urgents i importants que la nostra independència.
I no, no hi ha res més important. Si volem incidir en els problemes del nostre país (ensenyament, justícia, sanitat, habitatge, immigració..), necessitem la independència. Però també la necessitem per poder incidir amb la nostra pròpia veu en el que passa al món.
Com a simple comunitat autònoma espanyola (de fet colònia), podem mostrar solidaritat amb molt temes, però perquè aquesta nostra veu, les nostres propostes siguin escoltades, necessitem la independència, necessitem la República Catalana.
Vista l’evolució de l’estat espanyol i del món, cada cop corre més pressa.

3 d’octubre de 2025 – LES ESQUERRES I LES DRETES
El problema més greu de la política són els partits. Ja ho va dir John Adams, qui va ser el segon president dels Estats Units entre 1797 i 1801: “els partits només serveixen per dividir la societat“. A casa nostra tenen la democràcia segrestada per tal que tot giri al seu voltant. Aquí i allà els partits fan un gran esforç per reduir la política a un sol debat: el de les esquerres i les dretes. Un debat que només els beneficia a ells. Reduir la política a l’eix esquerra-dreta és una simplificació excessiva perquè obvia molts altres eixos: el del liberalisme-intervencionisme (tenir més o menys lleis), el del nacionalisme-internacionalisme (mirar més cap endins o cap enfora), etc. En el cas de Catalunya també hi ha l’eix independentisme-dependentisme, que va ser el dominant entre 2012 i 2018, cosa que no va fer gens de gràcia als partits que ho volen controlar tot, tot i tot.
A Catalunya i a Espanya els partits alimenten molt el debat de les esquerres i les dretes perquè els convé: mentre parlem d’això no parlem de la independència. Mentre ens barallem per la puresa de Catalunya i pel detall dels colors al mapa polític, Espanya ens continua dominant. Mentre ens cremen la casa amb nosaltres a dins, nosaltres ens discutim per la cortina del menjador. Ho vam veure la setmana passada amb el debat sobre la gestió de la immigració a Catalunya. La situació actual és clara: al capdavall, tant se val que Catalunya sigui de dretes o d’esquerres. Tant se val que el bombo de Gabriel Rufián ressoni més que el de Míriam Nogueras: mentre Catalunya sigui una comunitat autònoma d’Espanya, Espanya ens gestiona. Recordeu la famosa expressió d’Alfons López-Tena del “parlament de fireta”? Es referia a això. La Catalunya d’esquerres és tan menyspreada, maltractada i sotmesa com la de dretes. I així Espanya avança i, nosaltres no.
Abans de definir si Catalunya ha de ser de dretes o d’esquerres, Catalunya ha de ser un estat. Quan siguem independents ja tindrem temps -i motius!- per definir-ho. Com ara ho fan Eslovènia, Argentina o Noruega. Països que van entendre que la lluita per assolir la independència s’havia de centrar en la independència.

26 de setembre de 2025 – EL DRET DE SER CATALANS
“Allò que es discuteix no són els drets dels castellans o de qui sigui a Catalunya, el dret de les persones de ser fidels a una manera de ser; es discuteix tot el contrari: el dret dels catalans de ser catalans a casa seva”.
Aquest és un text extret de l’assaig Cartes de Catalunya que Manuel de Pedrolo, escriptor i independentista de pedra picada, va escriure el 1966 que la censura no va permetre publicar llavors –que va prohibir fins a tres vegades- i que no s’ha publicat fins ara dins del llibre Prosa de combat.
Aquesta cita ve a tomb per la recent sentència del TSJC que ataca directament la llengua catalana a l’escola; en paraules de Pedrolo doncs podríem dir que ataca “el dret dels catalans de ser catalans a casa seva”.
Només amb la independència tindrem les eines, la capacitat i el poder per poder viure en català en tots els àmbits de la nostra vida (com correspon als estats sobirans); però mentrestant cal que adoptem actituds de defensa de la llengua per evitar que reculi i, en la mesura del possible, per fer que avanci. En proposem algunes:

• A Catalunya, fem servir sempre el català. La manera bàsica de defensar una llengua és utilitzar-la.
• Hi ha lleis que protegeixen l’ús del català, si ens trobem en situacions de discriminació lingüística –és a dir, situacions en què no es compleixen- fem la denúncia que correspongui (Hi ha entitats que ens poden donar suport).
• Igualment, cal que pressionem les Institucions (Generalitat, Ajuntaments, Diputacions, etc.) perquè compleixin –elles mateixes- les lleis de protecció del català i al mateix temps les facin complir als ciutadans –com fan normalment amb tota la resta de lleis-.

Per acabar, una cita del llibre La persecució política de la llengua catalana de Francesc Ferrer i Gironès: “El procés d’eliminació de la llengua catalana no és una fita en si mateix, ans és la primera fase per a anihilar la nació catalana, per a uniformar-ho tot sota el motlle nacional castellà o espanyolista.” Per tant, la defensa de la llengua catalana ha de ser l’eix central de la defensa de la nostra nació.

19 de setembre de 2025 – DRETS HUMANS, CAUSES JUSTES i COHERÈNCIA
Ja hem vist com el president Sánchez va atiar les protestes contra l’equip d’Israel a la “Vuelta a España”, mostrant-se orgullós de presidir un país “plural” i defensor d’una causa justa com el dret de Palestina a existir.
Poques vegades hem vist un president atiar unes protestes que comporten desordres públics, però a les quals el seu propi govern envia la policia a reprimir.
Al marge de les seves motivacions per esquivar que es parli de temes que l’afecten de prop, potser se li podria exigir una mica de coherència. Quan els piolins ens estomacaven l’octubre del 2017, no era en contra del dret humà d’exercir el vot, que a més es feia de forma absolutament pacífica?. No s’hi val ara dir que el genocidi del poble palestí no té comparança amb l’intent continuat al llarg dels segles d’acabar amb el poble català i la seva cultura. Els Drets Humans són imprescriptibles i irrenunciables en qualsevol cas.
I parlant de coherència, seguiran venent armes a Israel? Tornaran a usar Pegasus i altres programaris amb origen israelià? Llavors no valia el dret a ser respectada la nostra intimitat? I el dret a l’autodeterminació? O és que els Drets Humans no són més que l’excusa per bravejar en política interior i exterior?
Nota al marge: Quants a casa nostra defensen la causa palestina, que està molt bé, però xiulen quan es tracta de defensar Catalunya?

12 de setembre de 2025 – No acceptem que ens facin avorrir la política, no deixem que ens distreguin de l’objectiu
Seguim tenint, segur, una majoria suficient de gent partidària de la independència. Els nostres adversaris també n’estan segurs. I tenen por, perquè cada cop va quedant més clar que actualment el que no tenen és cap partit, potser ni tan sols cap entitat, amb prou autoritat moral per controlar-nos. Amb l’autoritat, quan arribi el cas, de manar-nos marxar cap a casa.
Aleshores intenten maneres de mantenir-nos distrets en altres coses. La més clara és el fer-nos avorrir de la política amb uns dirigents mediocres i incompetents que estan obsedits en parlar d’estabilitat i en demanar-nos paciència. En alguns moments recorden la campanya franquista dels “25 años de paz” (*).
Una altra excusa per interrompre la lluita per la independència és la solidaritat amb temes que, segons ells, justifiquen que no podem perdre el temps en coses, també segons ells, locals i banals.
Sempre ha estat un orgull la capacitat dels catalans per solidaritzar-nos amb tota mena de causes, normalment nobles, justes i progressistes. Però ja fa un temps que sembla que alguns partits i grups del país estan fent servir, amb un notable desvergonyiment, algunes d’aquestes causes com a distracció del que hauria de ser la lluita prioritària, la independència. Aquesta prioritat és egoista? Gens. Més aviat utilitària. Amb un estat propi, amb els recursos i els altaveus que això proporcionaria, quants esforços no podríem dedicar a intentar millorar el món? A quantes causes justes podríem donar suport? Si més no, tenir-hi una incidència efectiva?
En resum: que cadascú triï les causes per les quals vol lluitar, però, com a independentistes, tinguem present la frase del President Companys: Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres.

(*) L’1 d’abril de 1964, coincidint amb els 25 anys del final de la Guerra Civil, el règim va fer una amplíssima campanya  propagandística tot celebrant els “XXV Años de Paz”. A més d’exaltar al règim, també es va utilitzar per voler legitimar-lo com garant de pau, ordre, i estabilitat.

5 de setembre de 2025 – ONZE DE SETEMBRE: NO ENS SOTMETREM ALS PARTITS !
La desafecció amb els partits independentistes és més que evident. El 2017, després d’haver desafiat el règim espanyol i arribar a les portes de la independència, van abaixar el cap davant del repressor i van tornar a la lògica autonomista. El 2025 la paraula “independència” ha desaparegut completament del seu vocabulari habitual. Tots els problemes que abans mencionaven com a resolubles amb la independència, ara només són objecte de negociació per fer-se la foto.
Davant d’aquesta realitat, dir “per la Diada jo em quedo a casa i ja us ho fareu” ens porta a preguntar-nos: per què lluitàvem fins al 2017? Era per fer un favor als partits? I com que els partits ens han girat l’esquena, ara ens hem enfadat i ja no fem res per ells? Per què la independència era per a ells però són uns desagraïts? Renunciem a la independència per castigar-los?
No. Quedar-nos a casa és fer un favor als partits, perquè significa validar el seu autonomisme. Si els hem de castigar, els castiguem. Però renunciar a la independència -i a la mobilització- només ens perjudica a nosaltres. Ens hem de tornar a posar al capdavant i obligar-los a complir el mandat de l’1 d’Octubre i la llei 19/2017 del parlament que els obliga a declarar la independència. Perquè en una democràcia és inadmissible que un parlament es prengui el dret de decidir quines de les seves lleis compleix i quines no.
Per tant, l’11 de Setembre cal tornar a rebentar els carrers. Amb esperança o sense. Contents o enfadats. Cal ser-hi. Malgrat la boira i malgrat les disputes internes al nostre moviment. La independència és massa preuada per deixar-la a les mans dels qui no la volen.
I un missatge als partits. Sou independentistes. I què? Us penseu que amb això n’hi ha prou? Doncs no. Ser independentista, si no serveix per fer la independència, no serveix per a res.

29 d’agost de 2025 – DE LA SAVIESA POPULAR A ALBERT EINSTEIN
No es tracta de mirar enrere per buscar culpabilitats o traïcions, però sí que cal revisar i analitzar, amb la perspectiva del temps i dels fets, què hem fet malament – o si voleu què és allò que haguéssim pogut fer més bé- per mirar de fer-ho millor en futures ocasions.
En concret avui ens referim a les iniciatives que, dintre del procés independentista, hi va haver per redactar la constitució de l’estat català que anàvem a crear.
Les iniciatives van ser diverses tant abans del Primer d’Octubre del 2017 com després. Per exemple, la Nova Constitució liderada pel jutge Santiago Vidal o la que va presentar el col·lectiu Constituïm i d’altres més que hi va haver. La darrera iniciativa va ser Debat Constituent, liderada per Lluís Llach, que va finalitzar els treballs al voltant del 2022. De totes elles, avui en dia, ja no se’n canta ni gall ni gallina –si fem servir una expressió popular-.
La lliçó que caldria aprendre és que aquestes iniciatives potser ens van dispersar de l’objectiu principal i prioritari: com declarar, mantenir i consolidar la independència (i deixar per a després com organitzaríem el nou estat).
Potser vam començar la casa per la teulada i vam passar l’arada davant dels bous. Vam donar per fet que la independència la tindríem i que, per tant, ja podíem anar pensant en el després. Hauríem d’haver aplicat la saviesa popular que ens diu no diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat.
Ah! I un darrer aprenentatge –pel futur-, ara farem servir una frase atribuïda a Albert Einstein: “Si busques resultats diferents no facis sempre el mateix”.

22 d’agost de 2025 – FEM POLÍTICA, NO “PUGILÍSTICA”
La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. De política se’n fa quan cal resoldre algun problema que implica a tothom i, a causa d’això, demana una solució que pugui aplicar-se. En una democràcia s’acostumen a resoldre les necessitats de la societat per mitjà de lleis elaborades pels càrrecs electes, constituïts, per exemple, en Parlament i Govern.
Però de política n’ha de fer tothom. No tot s’ha de concretar en lleis i, en tot cas, aquestes han de respondre a unes necessitats i desigs de la ciutadania. I, per tant, no hem de pensar que la política és allò que fa la classe política. Perquè llavors s’arriba a la caricatura, a l’aberració de convertir-la en una pura provocació, una crítica i lluita constant entre les diferents faccions, amb l’únic objectiu de prendre càrrecs, poder i capacitat de decisió a l’adversari. Més que de política podríem parlar de “pugilística”, perquè l’únic objectiu és colpejar l’oponent.
No ho permetem. No caiguem en la postura de “passar de la política”. Tots hem de fer-ne, no necessàriament com a candidats o representants de la ciutadania, sinó participant en els debats socials, amb veu crítica, però dialogant i constructiva. Hem de reinventar una nova manera de treballar per resoldre els problemes de cada dia i de fer sentir la nostra veu en els grans reptes i conflictes que com a País i com a Civilització necessitem encarar.
I recordem Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”
No cerquem escapatòries ni dilacions: posem-nos-hi tots plegats. Tots som necessaris, tots som imprescindibles. Ara i aquí.

11 de juliol de 2025 – 2029
Potser us sonarà Alexandre Deulofeu, polifacètic personatge empordanès. Se’l coneix sobretot perquè desprès de llargs estudis sobre les civilitzacions i imperis que han existit al llarg del temps, va arribar a la conclusió de que tots segueixen uns patrons de desenvolupament quasi bé idèntics en magnitud i duració. Començà a publicar el 1951 una sèrie de llibres que desenvolupen la teoria anomenada La matemàtica de la història. La tesi de l’autor és que a partir del succeït en el passat es pot predir com serà el futur. Sembla ciència ficció, però va encertar fets impensables en aquell moment com Vietnam, la desfeta de la URSS i Iugoslàvia, la puixança de la Xina,…
L’imperi espanyol porta tres segles reduint-se en un clar procés de decadència. Va semblar que desprès de la mort de Franco es reconduïa aquest procés, però a hores d’ara es confirma cada dia més que el Caudillo no era la malaltia sinó, simplement un símptoma. El nostre procés d’independència ha servit per posar al descobert totes les nafres i incoherències d’un estat que ha pretès convertir-se en nació a base de mentides i violència. Per més de quaranta anys ha semblat que el muntatge PPSOE duraria per sempre però la seva incapacitat de descentralitzar i la seva capacitat de generar corrupcions de tota mena està ensorrant l’envelat.
La predicció que més ens afecta de Deulofeu és que cap el 2029 Espanya col·lapsarà definitivament. Veient el dia a dia cada cop sembla més possible que es compleixi el vaticini. Aleshores la pregunta que ens hem de fer és, estarem preparats els catalans per aprofitar-ho i treure’ns d’una vegada de sobre el pes mort que arrosseguem des de 1714? Comencem cada un de nosaltres contribuint positivament a desbrossar el camí de la llibertat? El 2017 vam demostrar que podíem fer-ho. Doncs deixem de banda els que per un o altre interès diuen que no es pot i acabem la feina que va quedar a mitges. 2029, 4 anys. Som-hi?

4 de juliol de 2025 – EL PPOE I LA CORRUPCIÓ
A Espanya governa el PPOE des de 1982. Encara que el PSOE i el PP, nominalment, siguin diferents, a la pràctica comparteixen moltes coses: són neoliberals amb les grans empreses i intervencionistes amb les persones; tendeixen per igual a controlar, restringir, registrar, prohibir i obligar; i s’alineen descaradament quan l’independentisme despunta. La seva semblança és tal que alguns dels seus membres destacats, anomenats “barons”, de tant en tant han de mirar quin carnet de partit tenen. Per resoldre el dubte.
I també són indistingibles amb la corrupció. Pel fet de ser igual de corruptes i per com en gestionen els escàndols. I és que el seu manual diu que, quan el cas de corrupció afecta les teves files, hi has de restar importància, mirar de desviar l’atenció i aguantar que l’altre partit ho faci servir com si tiressin la primera pedra. Afortunadament, el govern acabarà canviant de mans i es podran invertir els papers: atacar els altres perquè han fet allò que tu havies fet abans.
És clar que, a Catalunya, també hi ha hagut corrupció: el punt fins on la va portar Convergència i Unió va ser d’escàndol. I per això calen lleis que l’evitin i que la penalitzin de debò. Lleis que, de moment, només pot fer Espanya perquè és qui en té la competència legal. Espanya les farà? Ai, las! Si les fa, el PPOE haurà d’abandonar la corrupció com a forma de vida. Per això necessitem la independència: per tenir les competències legals que ens permetin legislar eficaçment contra la corrupció com han fet altres països.

27 de juny de 2025 – LA DARRERA OPORTUNITAT
Els dos principals partits dits independentistes –ERC i JUNTS- tenen ara la que pot ser la darrera oportunitat de demostrar-nos que realment volen la independència i també fer una societat millor –que no sigui una còpia d’Espanya-. Els esdeveniments polítics els han ofert en safata una ocasió per confirmar-nos si encara els podem seguir anomenant independentistes i si es mereixen liderar políticament i institucionalment el moviment. Vegem-ho:
– A ESPANYA: La corrupció que s’ha destapat ara al PSOE, que afecta alts càrrecs del partit i del govern, brinda una sortida als dos partits esmentats per trencar amb el sistema polític espanyol i contribuir a desestabilitzar-lo –enlloc d’anar-lo aguantant com fins ara-. Per això els diem: trenqueu definitivament el xantatge de pactar amb el PSOE perquè sinó vindrà el llop. Si ha de venir el llop que vingui, ja ens hi enfrontarem tots junts, no seria la primera vegada. Per contra, si seguiu fent la política del peix al cove –habitualment sense peix-, si seguiu fent autonomisme ens confirmareu que la independència ha desaparegut del vostre horitzó polític.
– A CATALUNYA: L’escàndol de corrupció a la DGAIA està intentant ser tapat i silenciat tant pel partit principalment responsable (ERC) com per l’actual govern de la Generalitat –potser és senyal que es necessiten mútuament?- i pels mitjans de comunicació afins al règim. Estem parlant de milions d’euros i durant molts anys. En aquest tema els diem a tots dos (a ERC i a JUNTS): si no actueu amb celeritat i fermesa i donant explicacions, si no hi ha dimissions i inclús procediments judicials, si no veiem que agafeu el toro per les banyes haurem de deduir que ja us va bé que hi hagi aquestes situacions -¿potser en traieu profit polític i personal?-
En aquests anys de Procés ho hem dit del dret i del revés: VOLEM LA INDEPENDÈNCIA I VOLEM FER UNA SOCIETAT MILLOR. Els resultats electorals dels darrers anys –amb una forta abstenció independentista- posen de manifest que ja hi ha força gent que creu que tant JUNTS com ERC ja no mereixen la seva confiança. Però fem la darrera prova del cotó, per això us diem: ERC I JUNTS en aquests moments teniu la darrera oportunitat per demostrar-nos si encara compartim aquests dos objectius. Si arribem a la conclusió definitiva que ja no els compartim haurem d’explorar altres camins.

20 de juny de 2025 – El BORBÓ A MONTSERRAT COM A EXEMPLE
La prevista visita del Borbó a Montserrat, símbol  espiritual, no només religiós, de Catalunya, interroga el món independentista de com plantejar una resposta adequada, encara que, una vegada més, actuem de forma reactiva.
Evidentment, i amb això estaríem tots d’acord, cal mostrar la nostra oposició a la seva presència, que sona a una profanació per part del descendent polític de Franco. I per tant s’organitzen marxes per encerclar els accessos i impedir el funcionament normal de l’acte programat.
Però hi ha un segon aspecte que cal tenir present: la visita respon a una invitació de la Comunitat Benedictina, encapçalada pel seu Abat. Segur que ha rebut pressions del Patronat de la Muntanya de Montserrat en el qual hi participen a més del Monestir, la Generalitat, Diputacions i l’Estat, entre d’altres. Però això no ha de ser excusa per rebre’l amb tots els honors.
Aquest és un segon front que no podem oblidar, i que la cúpula de l’Assemblea no vol assumir, seguint la seva línia de que hem de parlar i dialogar amb totes les institucions i entitats. Com si això no ens portés a un camí sense sortida, a una paràlisi per manca d’objectius comuns. Perquè no podem admetre tranquil·lament la col·laboració dels que actuen com a rendits davant d’aquells que pretenen aniquilar-nos com a Nació. Per això ens cal, també, exercir la nostra protesta ben viva i distanciar-nos-en. En aquest cas, de l’actuació de la comunitat del Monestir presidida pel seu Abat. Mostrem-nos públicament en desacord.

13 de juny de 2025 – INDEPENDÈNCIA CONTRA MEDIOCRITAT?
Des dels començaments del moviment independentista hem tingut i deixat clar que no preteníem només uns canvis estètics sinó, sobretot, uns canvis profunds en la manera de fer política per tal de millorar la democràcia i l’eficàcia dels òrgans dirigents.
En això, com en moltes coses, va quedant clar que el procés independentista també va en contra direcció del que cada cop impera més en el mon polític.
Sembla que s’hi imposa un tipus de dirigent que mostra amb orgull la seva absoluta mediocritat, la seva falta de capacitat, la seva falta d’empatia.  Personatges que tenen com a millor línia de currículum haver mostrat, des de ben joves, una cega fidelitat al seu partit. Personatges que poden, sense cap vergonya, capgirar demà passat el que diuen avui. Que defensen causes i pactes als que fa quatre dies juraven oposar-se amb totes les seves forces.
Aquests fets que trobes des de la dreta fins a l’esquerra es posen en tràgica evidencia quan hi ha un cas excepcional com el de la DANA del País València, però el pitjor és el desgast que dia a dia fan del respecte i la confiança que els ciutadans tenien en les institucions democràtiques.  Casos recents al nostre país de coses tan diferents com el cas DGAIA, ampliació de l’aeroport, el tema de l’ortografia a les PAU i un llarg etc mostren com tot plegat es va ensorrant sense remei.
Bé, potser el remei també ha de ser part de la consecució de la independència amb l’esperança que aquesta signifiqui una  renovació profunda de la classe política. Això o conformar-nos a viure en una societat cada cop més  embrutida, més corrupte i amb més tendència cap a l’autoritarisme.
Hem de seguir la lluita. El nostre país no es mereix ni es pot permetre aquesta decadència, aquests dirigents.

6 de juny de 2025 – L’OLI DE SALVADOR ILLA
A Salvador Illa li deu agradar l’oli. L’oli agrada a tothom, és molt sa, a Catalunya se’n fa d’una qualitat excel·lent i és molt present a la nostra gastronomia. La diferència és que , tal com intuïm, a Salvador Illa li agrada moooolt l’oli, perquè això és el que està fent amb Catalunya: convertir-la en una bassa d’oli.
Des de l’any 2005 la política era una tema sobre-representat als mitjans de comunicació, al carrer i arreu. Parlàvem molt de política. Des del català emprenyat i la desafecció de José Montilla, passant per les retallades d’Artur Mas, les consultes sobre la independència, la sentència de l’Estatut, el procés, la repressió, etc, i fins a les baralles de pati d’escola entre ERC i Junts. De cop va arribar Salvador Illa i… silenci. Ja quasi no es parla de política. Fins i tot el Polònia exprimeix la creativitat -infinita, tot s’ha de dir-, per parlar més de futbol, de Donald Trump i del propi equip del programa perquè la política a Catalunya s’ha fet d’allò més avorrida. Una bassa d’oli que va molt bé a Espanya per recuperar el terreny perdut a Catalunya entre 2012 i 2018.  Ni traspàs de Rodalies, ni gestió de la immigració, ni català a Europa, ni amnistia tal com s’havia plantejat, ni res de res. Tot plegat amb la col·laboració dels partits indepeautonomistes.
A nosaltres ens agrada l’oli a la taula i la rauxa al carrer. Manifestacions, i no només per la Diada. Balcons plens d’estelades tot l’any. Veure Salvador Illa, com dilluns, envoltat de crits d’independència al Palau de la Música i que no sabia cap a on mirar. Tornar la República Catalana al centre del debat, sense esperar que ho facin els partits. Mobilitzar i mobilitzar-nos. Fer soroll. I cal continuar aqiest camí per evitar que l’oli ens ofegui amb el patrocini de l’Espanya postfranquista.

30 de maig de 2025 – MÉS SOBRE L’AMNISTIA
Aquesta setmana llegim un titular a Vilaweb: “Un any de l’amnistia: dels 328 beneficiats, 129 són policies. Alerta Solidària denuncia “l’eficàcia extraordinària” amb què s’ha aplicat als policies i les dificultats amb què es troben els independentistes” Si voleu llegir la notícia sencera la trobareu aquí.
Volem recordar el comunicat que va fer el Secretariat Nacional de l’Assemblea (en aquell moment presidida per l’Elisenda Paluzié), al desembre de 2020, relatiu a l’amnistia i altres possibles mesures per posar fi a la repressió. Trobareu el comunicat sencer aquí. Resumint, les idees principals eren les següents:
ANUL·LACIÓ DE LA CAUSA: L’Assemblea apostava per defensar l’anul·lació dels judicis de la causa general de repressió política amb més de 2.850 represaliats. “Aquesta causa general ha de ser anul·lada perquè vulnera drets fonamentals des de la seva concepció.”
INDULT: “L’indult és una mesura de gràcia que atorga el rei. S’aplica individualment i implica, per part de qui la sol·licita, l’assumpció o reconeixement de la comissió de fets delictius que se li atribueix. Per tant, quan se sol·licita l’indult no es mostra disconformitat amb la sentència”
REFORMA DEL CODI PENAL: “El govern espanyol ha anunciat la voluntat de reformar el delicte de sedició al codi penal. Aquesta reforma pot tenir conseqüències nefastes, atès que la creació d’un nou tipus de sedició, encara que amb penes més baixes, podria establir al codi penal com a delictes actes democràtics.”
AMNISTIA: “L’amnistia acompanyada d’un acord polític que respectés l’exercici del dret d’autodeterminació seria una solució democràtica del conflicte nacional. Ara mateix, però, no es donen les condicions per a l’amnistia perquè ens trobem en plena ofensiva repressiva per part de l’Estat, que, per tant, no té cap al·licient per concedir-la, ans al contrari.” Parlant de l’amnistia també diu el comunicat que “l’Assemblea no donarà suport a projectes de llei d’amnistia que, com el que està promovent l’associació Amnistia i Llibertat, incloguin un article per exonerar els membres dels cossos i forces de seguretat pels actes realitzats en actuacions d’investigació o d’impediment de la realització de fets com el referèndum de l’1 d’octubre.”
·
A dia d’avui, passat el temps, veiem que l’aplicació de les mesures que NO proposava l’Assemblea (indult, reforma del codi penal i llei d’Amnistia) -que són les que s’han portat a terme-, com ja es preveia, han contribuït a maquillar la tensió, a fer veure que Espanya ja està aplicant mesures i, més greu, han portat a desarmar les batalles jurídiques internacionals.
La lliçó que hem d’aprendre d’això és que hem de ser sempre ambiciosos (voler el pa sencer) i no conformar-nos amb el peix al cove (les molletes) que només ens porten a desactivar el moviment i a allunyar-nos del nostre objectiu.

23 de maig de 2025 – VOLEM EL PA SENCER
El pròxim 6 de juny, un divendres, hi haurà al Palau de Pedralbes una trobada del president Pedro Sánchez amb tots els presidents autonòmics. Una bona ocasió perquè es confirmi en uns quants aspectes el sotmetiment a l’estat. Veurem l’ordre del dia, però és probable que s’hi discuteixin coses com la distribució dels menors immigrants i l’irresoluble tema del finançament autonòmic, caducat des de fa 11 anys.
Caldrà que com Assemblea ens mobilitzem per mostrar el desacord amb la trobada en si, que no deixa de ser una provocació i una mena d’insult des de casa nostra, amb l’aquiescència dels representants de la Generalitat ocupada pels enemics de la Nació, i amb el suport més o menys tàcit dels teòrics partits independentistes.
Ja es pot preveure què en traurem de les “negociacions”. Ja veurem com es planteja la protesta. En tot cas, des de la nostra Territorial tenim clar que no donarem suport a cap mena de reivindicació autonòmica, amb un nul recorregut pràctic, a canvi de continuar donant suport als qui ens roben, peguen, espien i enganyen. Als qui volen eliminar la nostra llengua i la nostra cultura, ara ja “aunque se note el cuidado”, sense complexos.
Per això haurem d’anar amb les nostres pancartes que potser no seran ben vistes per molts que es diuen independentistes. Molt adients aquelles que diuen:
“No volem cap finançament singular, volem la Independència”
“No volem el traspàs d’immigració, volem la Independència”
Perquè tenim clar que no volem les engrunes, volem el pa sencer.

16 de maig de 2025 – L’ASSEMBLEA. PASSAT, PRESENT… FUTUR?
El 30 d’abril s’han complert 14 anys des que en un Palau de Congressos de Montjuïc ple a vessar es va celebrar la Conferència Nacional per l’Estat propi. S’hi va aprovar la declaració fundacional i el full de ruta.
També es va elegir un Consell permanent i un Secretariat provisional que van ser els encarregats de preparar el que el 12 de març següent seria la presentació al Palau Sant Jordi de l’Assemblea Nacional Catalana. O sigui, tots nosaltres.
Després, la gran manifestació de l’11S del 2012, la Via Catalana, el 9N, el referèndum del 1er d’octubre del 2017 i tanta, tanta feina de tota mena.
Ara en aquests moments d’un cert pessimisme, fins i tot d’un cert derrotisme, dins del moviment independentista, no està de més recordar el que vam aconseguir (com deia el poeta, sempre amb vent de cara).
No ho vam poder acabar com volíem, però l’ANC seguim sent, possiblement, l’única organització capaç de mobilitzar un important nombre de persones. Capaç d’organitzar cada setmana actes a infinits llocs del territori. De mostrar constantment que l’independentisme està ben viu.
Però anem amb compte. L’ANC és el que és degut en bona part, a unes premisses que quedaven molt clares en el seu estatut. Sobretot dues que obligaven a grans consensos entre els dirigents i a renovar sovint els càrrecs. No volíem capelletes ni aferrats a les poltrones. Ara, aquest mes, es proposen des del Secretariat unes modificacions als Estatuts que, a la pràctica, anul·len aquestes premisses. Correm un greu perill de ser menys assemblea i més semblants a un partit polític. El funcionament d’aquests ens ha portat a l’atzucac on som.
Considerem que per mantenir l’Assemblea com a portaestendard de la independència cal informar-nos bé i votar les esmenes que mantinguin el nostre esperit.
Ho rebreu per una altra banda, però tingueu present que el 21 de maig a Cotxeres tindrem una sessió informativa de cara a convocar el 28 de maig una assemblea de socis per debatre i votar les esmenes rebudes.
És molt important la vostra assistència i participació. La independència és possible, és clar que sí, però ho serà més amb una ANC forta i combativa.

9 de maig de 2025 – LA INDEPENDÈNCIA NOMÉS ÉS L’OPORTUNITAT
El fenomen del «pensament desideratiu» consisteix a creure que, pel sol fet de desitjar una cosa, acabarà passant. Amb la lluita per la independència és temptador pensar que, amb l’estat propi, com per art de màgia, serem una societat avançada, sense corrupció, sense problemes i que tot serà perfecte. Només perquè volem que així sigui. Però la realitat no funciona així. Una societat avançada s’ha de construir. El que cal és l’oportunitat, i aquí és on la independència pren el seu paper rellevant. La independència dona la clau per fer els canvis socials, polítics i econòmics que necessitem… però aquests canvis s’han de fer.
Prenem, com a exemple, el debat polític de l’apagada elèctrica del 28 d’abril. Els partits de l’oposició acusen el partit del govern d’haver-ho fet tot malament. Si es canviessin els papers i l’apagada hagués agafat el partit del govern a l’oposició i viceversa, què canviaria? Res. La gestió de la crisi hauria estat la mateixa, i el debat polític també. Aquest estil de fer política, que converteix la ciutadania en espectadora d’una mena de partit de tenis, és una cosa molt «Marca España» que es pot canviar amb la independència. Igual que les portes giratòries, la relació del govern cap als ciutadans que es basa en la desconfiança i l’amenaça, etc. La independència és l’oportunitat, però l’oportunitat no ens estalvia la feina.
En altres paraules: des de la República Catalana totes aquestes coses es poden canviar, o no. Depèn de nosaltres. Dins d’Espanya, és segur que no canviaran.

2 de maig de 2025 – LA PREGUNTA
L’independentisme asimptomàtic consisteix a portar la independència en el programa però no fer res per arribar-hi. Fins al 2012 l’únic partit que es podia definir així era ERC. En la pràctica política, però, tant ERC com CDC eren autonomistes crònics.
Amb la irrupció de l’Assemblea i el Procés, hi va haver un període (fins al 2017) en el qual tant a ERC com a Convergència (després Junts) els vam poder anomenar partits independentistes perquè semblava que ho anaven a fer.
A partir de 2017, paulatinament i a diferents velocitats, tant ERC com Junts van passar a ser independentistes asimptomàtics (és a dir, portar-ho al programa però no fer res per avançar cap a la independència) i al mateix temps van tornar altre cop a comportar-se com autonomistes crònics, cosa que ens fa pensar que potser és el que havien estat sempre, inclús en el període que semblaven independentistes…
El cas és que ara tots dos fan servir l’efecte placebo, és a dir propagar que han aconseguit uns traspassos que quasi-quasi ens situen al llindar de ser un estat (el finançament singular, el traspàs integral de Rodalies, el traspàs d’Immigració..) quan en realitat aquests traspassos –si s’arriben a produir- no serviran per a res, però mentrestant intenten simular que fan coses cap a la independència i així anem passant el temps… i qui dia passa any empeny.
A la vista d’això, la pregunta és: Serem capaços, serà capaç –i prou madur- el moviment independentista de construir un nou artefacte polític i de generar nous lideratges que ens permetin arribar al nostre objectiu, la independència?

25 d’abril de 2025 – O RENOVACIÓ, O RENOVACIÓ
Portem set anys i mig, plantats en un camp de mediocritat política, resignació i renúncia. Mentrestant, el País es manté indolent, ensopit i esmaperdut. L’activisme lluita per mantenir la brasa que faci revifar la flama. Per què passa tot això? Per què costa tant d’organitzar una bona resposta al desgavell ferroviari? I al robatori fiscal? I al franquisme dels alts tribunals? I a la problemàtica indecent de l’habitatge? I a la pèrdua accelerada de l’ús del català? Tot això no li interessa gairebé a ningú?
Potser no podem ni sabem arribar a la població. Silenci mediàtic controlat pel sistema i els poders fàctics. Ús inadequat dels mitjans de comunicació, sobretot a través de les xarxes socials més exitoses. Potser. Però hi ha alguna altra cosa?
Doncs sí. Pensem en la il·lusió de la revolta pacífica per aconseguir la independència, tots ben segurs que anava de veres, amb una capacitat d’organització i resistència de les bases. Per què? Justament perquè érem conscients que estàvem fent història, que ho teníem a tocar, que ens deien que ho tenien tot a punt.
El desengany ha sigut èpic. Ens condiciona. No ha baixat el sentiment independentista, ha baixat l’esperança d’aconseguir-ho. I quina recepta ens cal per deixondir-nos? Per tornar a sortir al carrer? La resposta ens sembla òbvia, cal una renovació de la classe política: relleu generacional, noves persones, nous lideratges, noves organitzacions polítiques més democràtiques, més arrelades a les bases, nova ètica, nova voluntat d’arribar fins al final, de laminar els egos, de generositat i col·laboració.
Resumint: O renovació, o renovació.

11 d’abril de 2025 – I, TANMATEIX, LA REMOR PERSISTEIX
Els independentistes vivim un moment delicat. L’octubre del 2017 ho vam tenir a la mà i se’ns va escapar. D’aleshores ençà no hem aconseguit recuperar l’alè. Massa temps i energies gastades reclamant la fi de la repressió en lloc de la independència. Hi va haver un indult, és cert, però la major part dels indultats han seguit un camí, a cops vergonyós, de renúncia a l’objectiu fixat.
Han preferit portar-se bé. I què han aconseguit? Una amnistia que, de moment, ha servit per premiar als agressors de l’1O. Un traspàs de rodalies que cal ser molt beneit per no veure que és una estafa de principi a final. I mentre, patim la constant persecució de la nostra llengua, la constant falta d’inversions, el constant espoli de 22.000 milions anuals, uns mitjans públics cada cop més espanyolitzats, un ensenyament i una sanitat que s’ensorren. Tot això amb un govern i un Parlament que no serveixen per resoldre cap dels problemes, molts problemes, que tenim els ciutadans de Catalunya…
Però malgrat tot el desencís, tota la repressió, tots els missatges desmobilitzadors, totes les traïcions, tots els no hi ha res a fer, al CEO cuinen una enquesta per mostrar-nos que estem acabats i resulta que a la pregunta directa de si vols la independència un 37% diu que sí. Semblà poc? Fem memòria. A les eleccions al Parlament del 2010 per primer cop va entrar un partit que es declarava independentista. Sabeu quants vots va tenir? Un 3,39%. Passem una mala època, però ens segueixen atacant per totes bandes, per què? Perquè la remor independentista persisteix. Aquesta remor no és la d’un volcà extingit, si de cas pausat. Quan menys s’ho esperin, ves a saber per quina guspira, la remor es convertirà en erupció i aquest cop no hi haurà barrera que l’aturi. Ho saben i tenen por.
Fem cadascú el que puguem perquè això passi aviat i, quan passi, aprofitem-ho i acabem-ho. Que ningú s’atreveixi a dir-nos: Ara aneu cap a casa.

4 d’abril de 2025 – DISSABTE, TOTHOM A L’ESTACIÓ DE SANTS
Quan es va començar a parlar del famós “traspàs de Rodalies”, el govern espanyol va deixar clar, des del primer moment, que les Rodalies són una “infraestructura estratègica” i que, per tant, no es poden traspassar. I la proposta es va anar diluint fins a quedar en el que ha quedat ara: que alguns serveis d’algunes línies tindran gestió compartida en una empresa mixta controlada per Espanya. Però què vol dir això d’infraestructura estratègica”? En teoria vol dir que l’ha de controlar l’Estat perquè en depèn el funcionament de serveis essencials i, si cau en males mans, aquests serveis essencials es poden veure compromesos. A la pràctica vol dir que formen part de l’estratègia d’Espanya de tenir-nos collats i fer-nos suplicar per les engrunes.
Deixant de banda els problemes de poques freqüències de pas per als trens que van més al nord del Vallès Occidental i Oriental, el caos a Rodalies va començar fa 20 anys. Mentre a Madrid feien la festa de la via fèrria, a Catalunya Rodalies es va abandonar completament. Es pressupostaven millores, es prometien pluges de milions, però aquí no arribava res. És clar que un problema que es manté durant 20 anys sense solucionar, no és un problema. És una tàctica. És fruit de la premeditació. A Espanya, senzillament, no li dóna la gana que Rodalies tingui les millores que necessitem.
Per tant, a Espanya no cal demanar-li res pel que fa a Rodalies perquè, l’única manera que tenim que el servei funcioni, és amb la independència. I aquest és el motiu que ha portat l’Assemblea Nacional Catalana a convocar una gran mobilització per aquest dissabte, a les 12 del migdia, a l’Estació de Sants. I cal ser-hi!

28 de març de 2025 – ESTUPIDESA, VENJANÇA I IMPUNITAT
Si analitzem que una quarta part dels trens de Renfe a Catalunya són inservibles, que els enginyers navals desconeixen el Principi d’Arquímedes i construeixen submarins que no suren, que per enviar uns pocs tancs al front d’Ucraïna han de refer-ne entre la ferralla d’un magatzem on es podreixen des de fa molts anys, pots pensar si l’estupidesa i la deixadesa dirigeixen l’estat espanyol.
Però quan veus com s’apliquen a espiar-nos, robar-nos a mans plenes, mentir-nos repetidament, ensorrar o absorbir les nostres empreses i serveis públics, potser penses que no són tan estúpids: es poden permetre qualsevol malbaratament perquè, al cap i a la fi, el paguem nosaltres. I la meritocràcia no ha format mai part del seu ADN, sinó la picaresca i les galtes.
I quan oprimeixen la nostra llengua, inventen fets i retorcen les seves lleis per condemnar-nos, dirigeixen l’opinió pública a odiar-nos, tot capgirant els fets objectius com la violència del Primer d’Octubre, te n’adones que s’estan venjant de la colònia rebel. I que la impunitat els protegeix. Perquè la fidelitat a la “Sagrada Unidad de la Patria” ho justifica tot, està per damunt del bé i del mal, com si fossin “el poble escollit pel Creador”, perquè des de l’albada dels temps, “Déu ja tenia al cap la idea d’Espanya”.
Franquisme i falangisme, oi? Doncs és el que hi ha. Espavilem a fugir d’aquest món monstruós.

21 de març de 2025 – CALDRÀ BUSCAR NOUS CAMINS…
Ja ho hem comentat altres vegades però sembla estrany que encara no han passat 8 anys del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i tenim els partits dits independentistes arrossegant-se pel fangar de l’autonomisme. L’octubre del 2017 van dir que anaven a fer la independència (ja sabem com va acabar) i ara pràcticament ni en parlen del tema. Són els mateixos partits, amb les mateixes estructures i els mateixos líders.
Posarem dos exemples: per una banda tenim ERC que propugna el que anomenen Finançament Singular, que sembla que ni ells saben ben bé què vol dir però que Espanya va utilitzant per anar fent promeses i investidures del PSOE (Sànchez a Espanya i Illa a Catalunya). És tan inconcret que Espanya ha promès a les altres autonomies que també els el concedirà –per tant deixarà de ser “Singular”- Per la seva banda, Junts ha presentat aquest mes de febrer al Parlament una moció a favor del Concert Econòmic (aquell de l’Artur Mas en el ja llunyà 2012), moció que ha estat derrotada perquè com sabem, ara mateix en el parlament hi ha majoria unionista.
Però el que ens preguntem és si és lògic i si és el que necessita el país que els principals partits dits independentistes s’estiguin barallant amb propostes autonòmiques que la història recent ja ha demostrat superades i que de la independència ja ni en parlin. ¿No havíem quedat que volíem el pa sencer i no tan sols les molles?
Però el cas és que ni fan ni deixen fer: quan l’Assemblea, dos anys seguits en la seva assemblea general, va aprovar incloure en el seu Full de Ruta impulsar una Llista Cívica per mirar de fer unes polítiques diferents, es van disparar totes les alarmes i els dits partits independentistes (i mitjans afins) van desplegar totes les seves armes i influències (per terra, mar i aire i altres) fins que van aconseguir neutralitzar la Llista Cívica en la consulta interna de l’ANC.
No sé vosaltres com ho veieu però per sortir d’aquest atzucac potser hauríem de seguir el que deia un conegut cantautor català en una de les seves cançons (tot i que darrerament ja no la canta): Caldrà buscar nous camins…

14 de març de 2025 – CONSTRUCCIÓ D’UN RELAT DE PAÍS
Des de fa anys que sentim notícies o comentaris als mitjans fent servir el terme “cupaire” per referir-se als membres de la CUP i cada vegada se sent més el terme “juntaire” amb relació a Junts. I aquest darrer amb més freqüència fins i tot per TV3 que, pel seu caràcter institucional, hauria de vigilar de fer servir sufixos que es poden qualificar de tendenciosos. Heu sentit mai que es parli en mitjans de comunicació d’ “ercaires” o “erquis” amb relació a ERC?. O “sociaires” o “sociates” lligat al PSC?. O “comunaires” els de Comuns? Quina estratègia s’amaga darrere d’aquestes expressions?
El sufix -aire sembla denotar, i això és una mera hipòtesi de treball, com a cosa antiga, folklòrica, humil, casolana. Fixeu-vos sinó en alguns dels seus usos: dansaire, cantaire, boletaire, drapaire, trabucaire, trinxeraire, terrissaire… Segur que trobaríem paraules menys significades que les mencionades. Però alguna raó diferenciadora hi deu haver per fer servir un qualificatiu una mica “desqualificant” o bé el nom original d’una formació política. No creieu? Avui en dia li diríeu “dansaire” a qualsevol persona que balla o “cantaire” a una que canta?
És inevitable pensar que això forma part d’un “llibre d’estil” dels mitjans de comunicació més o menys controlats pel poder, que són quasi tots els existents. I segur que és una estratègia una mica “subliminal”, d’aquelles que ni te n’adones quan t’empasses les informacions, però que possiblement tingui el seu efecte secundari en el nostre imaginari.
I no parlem ara de les estratègies prou evidents, com la selecció de les notícies, el silenci d’algunes, el temps dedicat a unes o altres segons l’interès de la cúpula directiva del mitjà, programes destinats a rentats de cervell en funció de determinades campanyes institucionals. Tot això que ara en diuen “construcció del relat”. Relat que ara destaca el retorn a la normalitat de Catalunya. Efectivament: ens segueixen robant, desastre ferroviari, llengua desemparada, polítics rendits i poble adormit. Tot normal.

7 de març de 2025 – L’EXCUSA
Mentre un dels grans partits independentistes hiverna, els altres dos s’han enfangat en una lluita per veure qui esgarrapa més engrunes del règim opressor. Uns diuen haver aconseguit el traspàs integral de Rodalies. “Integral” vol dir que es crea una empresa mixta, amb l’última paraula per part d’Espanya, per gestionar algunes cosetes d’una part de les línies que té Rodalies. És a dir, al voltant d’un 10% del servei, i amb gestió compartida amb Espanya. Déu n’hi do per ser “integral”! Uns altres diuen haver aconseguit les competències en immigració. En aquest cas vol dir que Espanya ha DELEGAT (que no “traspassat”) algunes gestions d’immigració per fer compartides amb la policia espanyol i la Guàrdia Civil. És a dir, el que ja hi havia, amb el control encara a les mans del règim i duplicant la burocràcia.
Cadascun d’aquests partits ven la seva “conquesta” com una victòria. I la passen per la cara de l’altre com volent dir “elis, elis, el règim opressor és més amic meu que teu!”. Per a nosaltres no són més que excuses per dissimular la renúncia a l’objectiu de la independència. I tot això a qui beneficia? Al de sempre: Pedro Sánchez. Que s’assegura l’estabilitat de manera que no li passi factura a les properes eleccions perquè, quan arribin d’aquí a 2 anys, ja ningú se’n recordarà. Aquesta excusa dels partits que han renunciat a la independència ens ha de fer aixecar del sofà, omplir els carrers i deixar clar que les úniques competències que ens serveixen són les que garanteix un estat independent.

28 de febrer de 2025 – NO VOLEM MÉS COMPETÈNCIES. VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
El MHP Quim Torra ho va dir: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia” (*).
És clar, ell no és un home de partit, per això va poder arribar a la conclusió anterior i per la mateixa raó els que figurava eren els seus el van deixar a les potes dels jutges.
Un cas semblant li va passar al MHP Pasqual Maragall quan al seu partit (ell sí que era home de partit) li va semblar que demanava més que autonomia.
I és que els partits, tots, viuen de l’autonomia, per què haurien d’embrancar-se en aventures quan tenen la menjadora ben engreixada? A més ara, després de tants anys d’autonomia, s’hi afegeixen els buròcrates que han aconseguit que fins i tot gent amb tanta paciència com pagesos i ramaders diguin prou.
Els polítics ens volen pacificats, ens tornen a enredar amb traspassos promesos mil cops, recordeu el MHP Montilla dient que Rodalies estava fet el 2009, el conseller Puigneró ho va dir el 2021 i el MHP Aragonès el 2023, en fi: què no volem més competències, què volem la INDEPENDÈNCIA, posem-nos-hi!
Ara s’acosta la campanya de la renda, una manera que tenim de practicar la sobirania és fer servir la Hisenda Catalana per pagar perquè, a la vegada, enfortim l’Agència Tributària Catalana. Si, al final envien als calés a Madrid, però de moment els tenim un temps i potser en un futur republicà es podrien quedar aquí per sempre.
Salut i República Catalana!

21 de febrer de 2025 – PEIXALCOVISME
La política de peix al cove practicada durant tants anys per CiU la crèiem superada quan la independència va començar a ocupar la centralitat de la vida política a Catalunya, durant els anys del procés.
Si ens parem un moment a pensar, després de fer un referèndum d’autodeterminació (i guanyar-lo) i després que el Parlament aprovés la Declaració d’Independència el 27 d’octubre de 2017 (encara que sense implantar-la) no ens podíem imaginar que passats 8 anys, els partits anomenats independentistes haurien reculat en el temps i haurien tornat a la vella política de CiU, de mirar d’esgarrapar traspassos de Madrid. Això sí, sempre amb la condició que els vents polítics siguin favorables i amb el risc (i normalment amb la seguretat) que allò que es pacti amb Madrid serà sistemàticament incomplert, vulnerat, laminat, infrafinançat, etc.
La política del peix al cove que ara practiquen Junts i ERC no ens acosta a la independència sinó que ens n’allunya perquè ha desplaçat de la centralitat política l’objectiu de la independència (que tanta feina i tants esforços va costar a tanta gent) i hi ha col·locat les baralles de vol gallinaci per obtenir traspassos que ja sabem que Espanya no els concedirà i que pel camí generen batalles fratricides en el nostre bàndol que contribueixen a anar passant el temps i a desanimar la gent.
Per tant, des de l’Assemblea hauríem de ser valents i dir ben alt i ben clar que no volem traspassos de competències, volem la independència. Així, alguns eslògans d’actualitat podrien ser:
NO VOLEM EL TRASPÀS DE RODALIES, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
NO VOLEM EL TRASPÀS D’IMMIGRACIÓ, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
NO VOLEM CAP FINANÇAMENT SINGULAR, VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!
Per això exigim que els partits independentistes –si és que els hem de seguir anomenant així- destinin tots els seus esforços per fer un pla per implantar la independència –que com hem dit la tenim guanyada en referèndum i declarada pel Parlament-, un pla que haurien de fer conjuntament amb l’Assemblea i amb tot el moviment independentista.

14 de febrer de 2025 – ELS PARTITS I L’ASSEMBLEA
De sempre, i això ho sap tothom, els partits polítics catalanistes, després esdevinguts independentistes, han intentat influir en la marxa de l’Assemblea, desembarcant alguns dels seus militants al Secretariat Nacional i mirant d’ocupar els càrrecs més importants de l’entitat. Ben lògic, tractant-se de l’organització política amb més capacitat de mobilització del País i d’Europa: calia tenir-ne un cert control i que el vent bufés en la direcció que els convenia.
Això potser podia fer perillar la seva transversalitat si la balança s’inclinava massa cap un costat o l’altra. Però des de dins de l’Assemblea i des del punt de vista de l’activisme, tenia una relativa importància: tots compartien un objectiu comú, l’assoliment de la llibertat del nostre Poble. Era allò de que no ens preguntàvem què votava el del costat: tant li feia que fos una mica més de dretes o d’esquerres: el camí era comú.
Aquesta dinàmica de colonització de l’ANC per part dels partits tampoc no és que hagi variat massa. En aquest aspecte, per tant, res de nou. Però el moment polític és ara radicalment diferent: estem en hores baixes, sobretot perquè la classe política, uns, els altres i els de més enllà, d’una manera o altra han renunciat, de forma més explícita o menys, a exercir el paper de motors de la independència des del vessant institucional. La conseqüència és que l’Assemblea està quedant com l’últim bastió de la unilateralitat, defensant que Catalunya ja es va autodeterminar, que el referèndum es va guanyar i que la independència es va declarar, encara que no exercir.
Per tant, ara és més greu que mai que els partits ocupin posicions en la nostra entitat, perquè la farceixen de processisme, mantenen una certa “transversalitat” esterilitzant, anul·len la seva capacitat de mobilització i de revolta popular efectiva. I això, amics, no ens ho podem permetre. O estarem al cap del carrer.

7 de febrer de 2025 – LA INCOMPETÈNCIA I L’EXTREMA DRETA
Obrim el diari. Els pagesos que van impulsar la Revolta Pagesa fa un any avisen que la seva situació no ha millorat gens, ans el contrari. I apunten a noves mobilitzacions. És el darrer exemple d’un fenomen que estem vivint a molts nivells: la classe política demostra ser incompetent per resoldre problemes. Les dificultats amb l’habitatge van començar fa dècades i, malgrat la gran preocupació que mostren els governants, no s’han resolt. Com la sobrecàrrega del sistema sanitari, els mals resultats a l’avaluació del sistema educatiu, la lentitud de la justícia, la minorització del català, la immigració, i un llarg etcètera.
D’uns anys d’ençà s’ha estès una precarietat que amenaça amb cronificar-se. I els partits ens demanen que els votem per tal que puguin solucionar-ho. Però no ho solucionen. I posen la catifa vermella a l’extrema dreta, que ofereix solucions fàcils (massa fàcils) i que espanten, però que apunten directament a les emocions i per això troben forat.
La independència també és per això: per tenir l’oportunitat de canviar la manera de fer política. Que qui sigui al govern pugui solucionar els problemes i sigui humil a l’hora d’admetre errors i incapacitats. Que les decisions estiguin en mans d’experts, i no en mans d’un que passava per allà i, com que és del partit, li donem el càrrec. Amb això recuperarem la qualitat de vida i l’extrema dreta desapareixerà sola. Hem d’empènyer per la independència i la regeneració política, cada dia i sense excuses.

31 de gener de 2025 – PROBLEMES A LA METRÒPOLI
Hauríem d’estar molt atents al que els passa als espanyols, s’estan fotent els trastos pel cap amb la corrupció d’uns i altres, sempre ha estat així, però aquest cop té unes connotacions, diríem més grosses, més importants.
El “deep state” fa mans i mànigues per treure a Pedro Sánchez de la Moncloa perquè com s’ha de doblegar a les exigències dels socis d’investidura i de govern, el deuen considerar poc franquista; s’han atrevit a incomplir lleis aprovades per les seves Cortes i fins i tot, a fer seure al fiscal general al banquet dels acusats. Fet aquest darrer inèdit a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
En el període de la Segona República anomenat “bienni negre 1933-35” durant el qual va governar en Lerroux amb el suport de la CEDA, la seva nefasta gestió i diverses vergonyoses actuacions judicials, van portar el front popular a guanyar les eleccions de febrer del 36.
Tots sabem el que va passar després. A la metròpoli, franquistes de tota mena continuen generant problemes, estiguem molt atents per si en podem treure profit.
Salut i República Catalana!

24 de gener de 2025 – LA REUNIÓ
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, presidents dels dos principals partits independentistes, juntament amb els seus secretaris generals, Jordi Turull i Elisenda Alamany, s’han reunit a Waterloo.
No és una gran notícia. El que ens hem de preguntar és per què el que fou president i el que fou vicepresident del govern català l’octubre de 2017, pràcticament no han parlat des de llavors, ans al contrari, tots aquests anys s’han dedicat a treure’s els ulls.
Una altra pregunta que ens fem és, què poden aportar ara aquests dos polítics si quan ho tenien tot de cara –l’octubre del 17- van renunciar a tirar endavant la independència?
Al sortir de la reunió van declarar que els dos partits havien acordat d’impulsar espais de treball coordinat per debatre les qüestions que afecten el futur nacional i el progrés social de Catalunya en tots els àmbits. Així mateix, van dir que havien decidit de “començar una nova etapa que contribueixi a recuperar la força i la iniciativa del moviment independentista”.
Això va ser el dia 16 de gener, el dia 17 Elisenda Alamany anunciava el sí d’ERC al pressupost de Collboni (PSC) a l’Ajuntament de Barcelona.
Més enllà de la matrícula del cotxe de Puigdemont (1-O-2017) –anècdota infantil que ha sortit a tots els mitjans de comunicació- pel que sembla no s’ha parlat de la Declaració d’Independència, ni de què pensen fer per arribar-hi.
Les conclusions que en traiem són que aquests tipus de trobades només responen a interessos dels partits i que cada vegada és més clar que els polítics que el 2017 estaven al capdavant del moviment ja estan amortitzats i que han de fer un pas al costat i facilitar la renovació de lideratges.

17 de gener de 2025 – SAP GREU. SI CAL, PARLEM-NE
Aquesta setmana heu rebut un correu amb relació a l’Assemblea General Extraordinària (AGE) de la nostra entitat, recomanant-vos el vot negatiu (el que es votarà els dies 18 i 19, una vegada incloses les esmenes aprovades els dies anteriors) al conjunt del document, el nou Full de Ruta que hauria de servir-nos de guia per ara mateix i els pròxims temps. Evidentment, respectant la llibertat de cadascú a votar el que li sembli adequat. Tanmateix, estem fent arribar als interventors de l’AGE les nostres queixes i documents justificatius, perquè valorin si els resultats de les votacions poden ser vàlids en aquestes condicions.
Ens ha costat molt fer-vos aquesta recomanació. Deveu estar pensant que només falta això per acabar d’afeblir i dividir el moviment independentista. I teniu tota la raó. Però no podem deixar passar que s’han traspassat uns límits sagrats: el respecte a la llibertat de votar esmenes que van ser presentades després d’un debat a la nostra territorial. Com els està passant a moltes altres.
La realitat és com és, però estaríem construint sobre fang si acceptéssim no fer soroll ni rebelar-nos quan patim una injustícia o maltracte democràtic pel suposat bé de la unitat. Com en els conflictes familiars, per exemple. Unitat per a què? Per abaixar el cap?
Nosaltres, i moltes altres territorials, havíem presentat unes esmenes que sotmetíem a la consideració de tots els socis. Acceptem que es puguin aprovar o no, però que almenys arribin a tothom. En qualsevol cas, això forma part de la regeneració democràtica que des de fa tants anys reclamem a la classe política i que nosaltres hem de ser els primers a exigir-nos a nosaltres mateixos.
Si és el cas, estem disposats a parlar-ne en un debat obert i franc entre tots nosaltres, com hem fet sempre, com estem disposats a fer. Per bastir un País on els drets individuals i col·lectius siguin respectats per tothom, persones i institucions. Descontaminem-nos dels vicis històrics d’un estat que ens domina i ens vol assimilar al seu tarannà maldestre.

10 de gener de 2025 – ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA
Enmig de la desmotivació en les files independentistes, l’Assemblea Nacional Catalana convoca una assemblea general extraordinària del 15 al 19 de gener per tal d’aprovar un nou full de ruta. És molt important dedicar el temps necessari a llegir la ponència i les esmenes proposades per tal de decidir de manera informada a l’hora de votar. Que els partits hagin desat al calaix la lluita per la independència per tornar-se a centrar en la política autonòmica no és un motiu perquè, des de la societat civil, fem el mateix. No ens ajudarà enfadar-nos amb ells i quedar-nos a casa com si l’objectiu ja no fos possible, o ja no fos necessari. Ens cal participar en totes les iniciatives que sorgeixin per tornar a prendre embranzida. Tornar a agafar el protagonisme. I tornar a obligar els partits a seguir-nos o a desaparèixer. I per això, com dèiem, un pas important és el full de ruta de l’assemblea. El que definirà les accions de l’entitat els propers mesos.
Participem-hi!