Aquest matí, 26 d’octubre, al Parlament de Catalunya, Julià de Jòdar, diputat de la CUP, nascut el 28 de desembre de 1942, ha presidit la Mesa d’Edat, i Carme Forcadell, diputada de Junts pel Sí, ha estat elegida presidenta del Parlament, amb 77 vots a favor, 57 vots en blanc i 1 de nul. Les seves intervencions han estat memorables –i per això les reproduïm al web.

Discurs de Julià de Jòdar, com a president de la Mesa d’Edat

Un cop iniciada la sessió constitutiva amb la lectura del Decret de convocatòria per part del lletrat major, com a president de la Mesa d’Edat i d’acord amb l’article 2 del Reglament, declaro oberta aquesta sessió.

Abans de començar, si em permeten, voldria proposar guardar un minut de silenci en memòria del senyor Jordi Miralles i Conte, que fou diputat del Parlament de Catalunya durant la setena, vuitena i novena legislatures i també fou secretari tercer de la Mesa del Parlament en la vuitena legislatura. Demano, doncs, un minut de silenci en la seva memòria. (La cambra, dempeus, serva un minut de silenci. Aplaudiments.)

És una paradoxa que l’atzar m’hagi designat president d’edat d’aquesta cambra quan el nostre grup parlamentari no hi ha volgut ocupar cap lloc. No me’n queixo: l’atzar és arbitrari, però no frívol: vaig néixer una matinada dels Sants Innocents i aquí estic. En aquesta Mesa tenim Gerard Gómez del Moral i Fuster i Joan Giner i Miguélez, que procedeixen de famílies d’Aragó i Catalunya, de Saldes, de San Félix de la Vega, jo…, de Tavernes de Valldigna; jo mateix sóc fill de cartagenera i de Valderrubio.

Trobar-nos aquí, potser també és un producte de l’atzar, però també és producte de la voluntat de pertinença i del país que ens ha tocat viure, la seva cultura, la seva història i la seva llengua i que podria servir d’exemple, segurament, a l’Europa actual, incapaç d’aixoplugar els damnats de la terra com mereixen.

Més paradoxal encara –i molt menys innocent– és que jo formi part de la generació independentista que va organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola del 1978, perquè no va significar una ruptura amb el franquisme sinó la seva impunitat; perquè no va sorgir d’un procés constituent popular, sinó que va ser elaborada des de dalt; perquè no reconeixia Catalunya com a nació; i perquè mantenia els privilegis econòmics i de classe, les mateixes forces d’ordre públic, l’exèrcit , i la judicatura del franquisme. I ens vam oposar a l’Estatut de Sau perquè emanava d’aquella Constitució i, en conseqüència, vam demanar una abstenció activa en les eleccions autonòmiques del 1980. La radicalitat independentista tenia un preu; el vam pagar amb persecució i soledat. Vam resistir mentre les institucions miraven cap a un a altra banda el 1981 i el 1992 i no oblidem Guillem Agulló.

Vam treballar des de la base, vam ser perseverants i vam poder enllaçar amb l a creació d’un moviment de masses democràtic, pacífic, i sostingut, que va començar amb la Plataforma pel Dret de Decidir el 2006, i va continuar amb les Consultes per la Independència entre el 2009 i el 2011, amb la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, amb les diades dels últims anys, i amb la consulta del 9 de novembre del 2014. Un país de carrer, que s’ha expressat amb tantes marees verdes, grogues o blanques, amb tantes vagues generals, amb tantes propostes i protestes arreu dels Països Catalans. Un país que ja hi és. La composició d’aquesta cambra n’és el fruit per acció, amb una majoria independentista, i per reacció, amb una nova minoria a l’oposició.

L’última, i més important de les paradoxes, és que disposem d’una majoria independentista al si d’un ordre juridicopolític que li nega tota capacitat de realitzar el mandat democràtic de la ciutadania que l’ha votat. La tasca principal d’aquest parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha conferit la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jur í dic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble. Perquè fa molt de temps que els moviments pels drets socials, nacionals i civils, el teixit associatiu, estan constituint un model per a un nou país, on caldrà establir una nova i distinta relació entre continuïtats i ruptures, entre el carrer i les institucions, entre les estructures socials i la vida moral, entre la trama constitucional i les seves bases materials.

Aquest Parlament, que està essent contemplat arreu del món, també serà l’escenari de l’embat entre democràcia i règim davant d’aquest món que ens contempla. S’ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no en som l’alternativa, sinó l’alteritat. Una alteritat que no se’ns vol reconèixer. Una alteritat que no està restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible , i necessària. Ja no ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar – la, sinó fugir – hi. No volem les molles, que diria Ovidi Montllor, és temps del pa sencer. La majoria independentista d’ aquesta cambra n’és la garantia. I el parlament és un dels llocs on s’ha de construir políticament aquesta alteritat. Però no oblidem que també hi ha una alteritat que afecta la majoria i una alteritat que afecta les minories. El problema del pa i del treball afecta la majoria. El problema de les retallades i les creixents desigualtats afecta la majoria. El problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones. El problema de la salut afecta la majoria. El problema de l’escola afecta la majoria. El problema de la cultura afecta la majoria. El problema ecològic afecta a totes i a tots. Però, en canvi, afecten la minoria, i els seus interessos, les privatitzacions, els rescats bancaris, o la corrupció.

Som un sol poble, certament, però divers i plural i complex, amb unes desigualtats i exclusions per raons de classe, d’origen, de gènere, o de creences, que són ja intolerables, vergonyoses. Aquest hivern , senyors diputats i senyores diputades, hi haurà milers de famílies que no podran pagar la llar, els aliments, els serveis
mínims, hi haurà infants desnodrits i gent gran desatesa. Cap govern sorgit d’aquest parlament no guanyarà la legitimitat si no aplica les mesures indispensables per pal·liar-ho. No es pot fallar a la llibertat política d’aquest poble, perquè no es pot fallar a la justícia social per a la seva gent. Però amb els pobres no s’han de fer experiments: si les institucions han d’aplicar plans d’emergència social, són ells, els pobres, que han de participar-hi i tenir-ne el control. Que cap mare
de família necessitada no hagi de dir, com la portera de palau més famosa de la literatura catalana, la immortal Secundina: «Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera.».

Són temps de llibertat i és temps de justícia. Visca la terra!

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

Discurs de Carme Forcadell, acabada d’elegir presidenta del Parlament

Molt honorable president de la Generalitat, honorables consellers i conselleres, il·lustres diputats i diputades, president Rigol, president Benach, presidenta de Gispert, president Montilla, digníssimes autoritats, senyores i senyors. Una salutació als diputats i diputades, representants de partits, entitats i convidats que per limitació d’espai estan seguint l’acte des d’altres sales.

Les meves primeres paraules són d’agraïment. Moltíssimes gràcies per l’honor que m’heu fet en designar-me per presidir aquest Parlament i crec representar el sentir dels altres membres de la Mesa, agraint també el seu nomenament i la confiança que ens heu fet amb aquesta elecció.

Vaig néixer a Xerta, a les Terres de l’Ebre, i em sento orgullosa de la seva gent i de la seva parla, però també em sento orgullosa de la meva ciutat, Sabadell, que m’ha acollit des dels divuit anys, una ciutat feta amb gent d’arreu, que representa la diversitat i pluralitat del nostre país.

No he estat mai diputada i no pensava ser-ho, igual que alguns d’altres diputats i diputades d’aquest Parlament, però som aquí perquè les darrers eleccions van ser excepcionals i perquè hi ha hagut un canvi en la manera d’entendre i de fer política.

La meva antecessora, Núria de Gispert, quan va ser escollida presidenta de la novena legislatura, va expressar la seva satisfacció i emoció per haver estat la primera dona que va presidir aquest Parlament. Ho comparteixo i des de la complicitat, espero que amb dues presidentes seguides, comencem a canviar una situació anòmala durant massa temps, no només en l’àmbit polític, sinó en tots els àmbits de la vida quotidiana. Treballaré perquè la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Imagino l’emoció i la responsabilitat que devia sentir Enric Prat de la Riba quan va crear la Mancomunitat, el primer intent d’autogovern d’ençà del1714; m’imagino l’emoció que devien sentir els diputats en constituir aquest Parlament l’any 1932, després que hagués estat la Ciutadella des d’on s’havia bombardejat Barcelona i m’imagino l’emoció que devia sentir Heribert Barrera en reobrir el primer Parlament després de la dictadura. Ara, també estem vivint un moment transcendental de la història de Catalunya.

El poble va parlar el 27 de setembre, amb veus diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya, estan representades en aquesta cambra i l’obligació d’aquesta Mesa és facilitar que s’expressen de manera equànime i justa i aquest serà el meu compromís i estic segura que també el compromís dels que formem aquesta Mesa, perquè com deia Abraham Lincoln, el compromís és el que transforma una promesa en realitat.

Em comprometo a complir i a fer complir el Reglament. Em comprometo a representar la institució amb tota la dignitat que pugui i en temps de crisi i quan els nostres ciutadans pateixen privacions hem de ser un exemple d’austeritat i de transparència. Aquest Parlament està i estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin, perquè totes les lleis emanades de la seva tasca han de ser pensades per a tothom.

Que la nostra acció com a diputats i diputades sigui profitosa dependrà del servei que acabem prestant a la ciutadania en general. Siguem lleials a la ciutadania i al bé comú, fem fora qualsevol altre interès que no sigui aquest, donem exemple com a mostra de servei públic. Volem ser el Parlament de tots i de totes, sense exclusions, per això proposaré que a les reunions de la Mesa hi assisteixen, amb veu però sense vot, perquè la llei no ho permet, els representants dels grups parlamentaris que no tenen representació a la Mesa del Parlament.

En català hi ha una paraula molt bonica de dir «parlar»: «enraonar», que vol dir parlar utilitzant el raonament. Des de la presidència de la Mesa ens esforçarem perquè hi hagi el clima d’entesa i perquè no generem polèmiques estèrils. Continuarem foragitant els insults, les insinuacions malintencionades i les paraules buides d’aquest Parlament.

Defensem les nostres posicions des del diàleg i expressem, amb claredat i si cal, amb contundència, les nostres idees i opinions, però sempre des del respecte que ens ha caracteritzat com a poble. El diàleg és el fonament d’aquest edifici, el respecte a la discrepància són les parets i la voluntat d’entesa n’és la teulada. Sense la conjunció d’aquests tres elements, l’estructura trontolla i cau.

Siguem guardians de la fortalesa d’aquest edifici, i sobretot, tinguem sempre les finestres obertes per escoltar la voluntat popular i la porta oberta per acollir les necessitats i els anhels del poble. Vull un parlament sobirà, que aprovi lleis que ajudin els que més ho necessiten i facilitin i millorin la vida de tota la ciutadania, lleis que ajuden a eradicar les desigualtats socials. Vull que, com a diputats i diputades, ens sentim orgullosos en veure que la nostra feina millora i facilita la vida de la gent, que sentin que al Parlament hi ha diputats i diputades que treballen per a ells i amb ells. Som aquí per servir al poble, perquè la política és servei a la comunitat.

Eduardo Galeano, escriptor uruguaià refugiat a Catalunya, fugint de la dictadura del seu país va escriure: «La utopía está en el horizonte, camino dos pasos, ella se aleja dos pasos, el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso sirve, para caminar.»

Que el Parlament es converteixi en el lloc on la utopia es manifesta, que els somnis del carrer entrin al Parlament, que els anhels de la ciutadania trobin refugi a l’hemicicle. Diputats i diputades, estiguem a l’alçada del moment i fem present el futur en aquest procés constituent, que el llegat legislatiu d’aquest Parlament sigui la creació d’un marc jurídic propi, que doni més llibertat i sobirania per a tota la ciutadania, en tots els àmbits.

Nous paradigmes demanen un nou Parlament, noves voluntats demanen noves polítiques, no siguem esclaus del passat, siguem creadors de futur, treballem pensant en els propers tres-cents anys i no en els darrers tres-cents. Aquesta casa és la principal forjadora del futur, portem-lo ben lluny.

Amb aquesta onzena legislatura del Parlament modern tanquem l’etapa autonòmica i enlairem un nou escenari cap al demà. Siguem conscients que protagonitzem un moment fundacional. Ara i aquí creem un abans i un després. Des d’ara mateix constituïm un Parlament sobirà, que vol representar un poble lliure, d’un Parlament regional de competències limitades, retallades i recorregudes a un Parlament nacional amb plenes atribucions.

Aquestes són les darreres Constitucions que vam tenir i ara volem recuperar-les. Volem un Parlament de tots i per a tots. Fem un país lliure, ple de ciutadans lliures, que d’una vegada per totes deixem d’emmirallar-nos en altres i puguem ser nosaltres el mirall i model a seguir.

Pocs dies després del 15 d’octubre és d’obligat compliment recordar la figura del que va ser el primer president del Parlament modern el 1932 i, posteriorment, president de la Generalitat, que va ser executat pel règim franquista amb l’ajuda del règim nazi. Estem parlant de Lluís Companys, executat fa setanta-cinc anys i que l’Estat espanyol encara no ha reparat la seva memòria ni la seva causa judicial. Ell i diversos diputats d’aquest hemicicle van morir defensant la causa de la llibertat, de la democràcia i de Catalunya. La seva memòria és amb nosaltres, que no s’esvaeixi mai.

Lluís Companys va succeir en la presidència de la Generalitat Francesc Macià, el primer president que va restablir l’autogovern. El 1930, un any abans de proclamar-se la República, va escriure el pròleg a la traducció al català de la primera biografia de Mahatma Gandhi, feta per Romain Rolland. Allà hi deia: «No totes les batalles es guanyen en un dia. La força no deturarà mai un sol instant l’hora d’un poble que té la ferma voluntat d’alliberar-se i està disposat sempre a fer tots els sacrificis que la llibertat sovint costa.»

Diputats i diputades, posem-nos a caminar, encetem el procés constituent.

Queda constituïda l’onzena legislatura.

Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República catalana!

(Aplaudiments forts i perllongats.)

Us convido a cantar l’himne nacional de Catalunya.

(La cambra, dempeus, canta Els Segadors.)

(Aplaudiments forts i perllongats.)

Aixequem la sessió.