Van apareixent molts detalls de la setmana final de negociacions de Junts pel Sí i la CUP – Crida Constituent, que va conduir a l’acord quasi miraculós que es va fer públic el dissabte 9 de gener. Diumenge Vicent Partal en va escriure a VilaWeb una crònica brillant, “Desclassificat 9G”, quasi un destil·lat del seu conegut llibre Desclassificat 9N. Quico Sallés, periodista de trinxera, es va estrenar a La Vanguardia, al cap d’un parell de dies, amb un notable “Relat de les 72 hores que van canviar la política catalana”. Aquests articles seran els carreus que ajudaran a bastir, d’aquí a uns anys, l’edifici de la nostra història.

Però ningú us ha explicat, independentistes, l’element clau que va desencallar el procés. Vam ser nosaltres. La guspira de l’acord va saltar a Sants. Moisès Broggi havia dit, en l’acte de fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, a Montjuïc, “Tingueu fe en Catalunya”. El divendres 8 de febrer, de bon matí, uns companys van tenir fe i van girar l’estelada gegant del Centre Social de Sants, que havíem hissat el 13 d’abril de 2013, descolorida de tants mesos de sol i espera. Va ser la nostra dansa de la pluja, el nostre gest per invocar la victòria –com els gestos de molta gent que va creure la setmana passada en la nostra nació, com els gestos dels soferts i admirables catalans que hi havien cregut en els moments més difícils. Vam ser escoltats, feliçment.

En procés

…cap a la independència

I per acabar, música índia per acompanyar la nostra dansa, oberts al món que ens espera