En aquests anys de procés, molta gent organitzada principalment al voltant de l’ANC ens hem fet un fart de treballar, desinteressadament, generosament, sense demanar res més a canvi que anar aconseguint cada vegada més gent favorable a la independència i que els nostres polítics anessin fent, des de les institucions, allò que tocava en cada moment.

En tot aquest temps, des de l’any 2009 amb les consultes i després ja amb l’ANC, la feina que s’ha fet ha estat immensa. Hem fet un munt de parades al carrer, hem parlat amb molta gent, hem organitzat xerrades i actes de tot tipus, hem mobilitzat molta gent amb petites activitats i també amb les grans accions dels 11S.

Hem transmès il·lusió i molts milers de persones s’han apuntat al corrent de la independència. Han comprat les samarretes quan tocava, han fet cadenes humanes quan els ho hem demanat, s’han donat les mans, etc. La gent ha fet, amb il·lusió i alegria, tot allò que els hem proposat.

Volíem una pegunta clara –de Sí o No-, però vam acceptar la doble pregunta. Volíem una consulta amb validesa legal, però vam acceptar –i participar activament- en la consulta del 9N, que gràcies als voluntaris va tirar endavant. Volíem unes eleccions al març de 2015 i ens vam haver d’esperar al setembre. Volíem una sola candidatura en les eleccions plebiscitàries del 27S i ens vam haver de conformar amb dues candidatures –i va anar d’un pèl que no us presentéssiu tots per separat.

Ara som aquí, després d’uns quants anys de feina, amb quasi 2 milions de vots a favor de la independència, aconseguits picant pedra. I ara que us tocava a vosaltres fer la feina –aquesta part, no la pot fer la gent, l’han de fer els representants polítics des de les institucions–, doncs ara ens trobem encallats, amb majoria absoluta del Parlament però encallats. Amb la sensació que tot el que s’ha fet fins ara se’n pot anar en orris, amb la sensació que el tren està passant i que finalment no l’agafarem perquè vosaltres -els nostres representants– no us poseu d’acord en com hem de pujar al tren, però especialment no us poseu d’acord en qui farà de maquinista.

Francament és inaudit, penós i decebedor.

Permeteu-me que us faci unes reflexions:

• Vosaltres creieu que, si en tots aquests anys haguéssim vetat la gent segons la motxilla que portaven, hauria crescut tant el suport a la independència?
• Vosaltres sabeu el que és treballar en una assemblea territorial de l’ANC colze a colze amb gent de diferents ideologies -des d’Unió a la CUP– i no tenir cap problema?
• No us sembla que el que ha fet la societat ho hauríeu d’agafar d’exemple i aplicar-ho en aquests moments?
• Nosaltres no hem preguntat a la gent d’on procedien (ni quina motxilla portaven), sinó si anaven allà mateix (a la independència)
• Jo, com crec que molta altra gent, no puc entendre que es posi tot aquest immens treball en perill només pel veto a una persona
• No sentiu el pes de la responsabilitat històrica que teniu de ser a l’alçada de les circumstàncies?
• No sou conscients de per què se us ha escollit?
• La vostra feina ara mateix és engegar la part final del procés, la part que s’ha de fer des de les institucions. Siusplau, feu bé la vostra feina
• No us adoneu de la frustració que pot representar per al país si no arribeu a un acord i el procés es para?
• Ah, i no ens serveix un acord de mínims i per sortir del pas. El país es mereix un acord de govern sòlid, fins i tot un acord amb la participació en el govern de les 2 formacions (JxS i CUP) i amb el suport dels 72 diputats.

Gràcies per escoltar-me!

• Article del nostre excompany Papikol, publicat a El blog d’en Papikol el 17 de desembre