No ens agradaria fer demagògia sobre l’atur. Aquest article només pretén recordar la importància de la nota “Nivell d’atur que tindrà la Catalunya Estat” (PDF: 29 pàgines), del Cercle Català de Negocis, publicada al setembre de l’any passat. Es tracta d’una reflexió, d’actualitat permanent, que conclou que a la Catalunya independent l’atur s’aproximaria al 12% –una xifra preocupant a qualsevol país del món, però molt inferior a la que patim pel fet de ser una comunitat autònoma de l’Estat espanyol.

Ningú ha rebatut l’anàlisi del Cercle Català de Negocis, de la mateixa manera que ningú ha sabut rebatre l’argumentació dels economistes del Col·lectiu Wilson, que han fortificat la nostra posició favorable a la independència amb les raons de la butxaca. La idea de fons és que la falta de poder polític ha acabat perjudicant la nostra economia, basada en la petita i mitjana empresa i en la bona qualificació i salaris de la mà d’obra, perquè la política econòmica que necessitem és ben diferent de la que convé als grans pseudomonopolis de serveis o entitats especulativofinanceres amb seu a Madrid. Aquest conglomerat d’interessos, cada vegada més poderós, ens va tornant pobres sense remissió. És una desigualtat que resulta del tot perversa,  si hi afegim el persistent, acumulatiu espoli fiscal.

Repassem la nota del Cercle Català de Negocis, que compara desenes de variables en una trentena d’estats de l’OCDE al llarg d’una dècada. Està organitzada en tres grans blocs:

• [1] Nivells d’atur actuals a Catalunya i Espanya
  • Dades de l’atur a Espanya (4 pàg.)
  • Dades de l’atur a Catalunya (3 pàg.)
  • Dades per fer una comparació internacional (3 pàg.)
• [2] Càlcul del nivell d’atur de la Catalunya Estat
  • D’acord amb el model estadístic (5 pàg.), amb anàlisi de 29 variables, de les quals 7 són significatives, per a un conjunt de 29 països de l’OCDE, es pot preveure un descens de l’atur fins al 6-7% a la Catalunya independent.
  • D’acord amb el model matemàtic (4 pàg.), hi ha una relació directa entre la despesa pública i la capacitat de generar riquesa d’un país: sense espoli fiscal, tindríem més despesa pública, i es crearien uns 400.000 llocs de treball. L’atur baixaria al 12%.
  • D’acord amb el mètode comparatiu (3 pàg.), la gran majoria dels països amb una economia semblant a la de Catalunya té un índex d’atur inferior al 10%. A la Catalunya independent podríem esperar que l’atur es situés entre el 8 i el 15%.
• [3] Conclusions (2 pàg.): les xifres obtingudes d’acord amb els tres criteris anteriors fan esperar, amb una previsió prudent, més aviat poc optimista, que, a la Catalunya independent, l’atur se situarà al cap d’uns anys al voltant del 12%.

Anant cap a la dreta, María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, advocada de l’Estat, casada amb Ignacio Javier López del Hierro Bravo (família amb interessos immobiliaris, fitxat per Iberdrola); Soraya Sáenz de Santamaría, advocada de l’Estat, casada amb José Iván Rosa Vallejo (fitxat per Telefónica), i un senyor amb ulleres fosques.

La crisi ha fet evident que el Govern i les institucions espanyoles són monopolitzades per unes poques famílies privilegiades que afavoreixen les grans empreses sorgides de les privatitzacions de fa uns anys i les entitats financeres, és a dir, aquelles organitzacions en què ells mateixos copen els llocs directius de prestigi. Qui surt beneficiat de les rigoroses decisions de Madrid sobre el mercat laboral, els impostos, els horaris comercials, la despesa social, el subsidi d’atur o les pensions? La mateixa oligarquia que, amb alts i baixos, ha ostentat o preservat el seu poder, a Espanya, pels segles dels segles.

Ja podem preveure que estan disposats a mentir tant com calgui per mantenir la seva posició de domini, com vam constatar que eren capaços de fer en els atemptats de l’11 de març de 2004; o com va fer un dels seus ministres en l’enfonsament del petrolier Prestige, aquells “cuatro hilitos de plastilina en estiramiento vertical”… En referència al cas que ens ocupa, la independència de Catalunya i l’atur, n’hi ha prou de recordar, pel poc nivell i per la falta d’escrúpols, la campanya del Partit Popular en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb perles com el vídeo “PPC – Spot campaña 2012 – Atur (català)”.  Hi queden més que retratats: consideren que Catalunya bé val una mentida.

“L’independentisme tapa amb l’estelada els nostres greus problemes com a societat”, insisteixen a dir. “El primer que hem de fer ara és lluitar contra la crisi, no és el moment”, etc. Ben mirat, la seva posició és natural, humana: Enric Millo o Alicia Sánchez cobren uns molt bons sous a final de mes, incentius i primes a part, per fer de representant i gerent de la sucursal regional de la seva empresa. Fan prou bé la seva feina, i si l’empresa per a la qual treballen ha de deixar anar residus tòxics per mantenir la producció amb l’ínfima qualitat i els costos de sempre, doncs endavant, sense contemplacions. Que convé asfixiar la Generalitat fins a deixar-la sense diners per a les nostres escoles i hospitals mentre els ministeris de Madrid viuen grassos, endavant. Que el corredor mediterrani s’ha de desviar ben lluny de la costa i pagar un dineral a les grans contructores perquè travessi pels Pirineus, endavant.

L’independentisme s’ha convertit en un intens compromís solidari amb els treballadors i amb el nostre teixit empresarial, amb la gent més desafavorida i amb la gent jove, des de la convicció i l’esperança que hi ha solució. Ni els nostres fills ni els nostres conciutadans, ni les empreses catalanes, no es mereixen el futur que ens dicta Espanya, un futur injust, negríssim, digne d’una colònia.

PS: L’Assemblea Nacional Catalana va difondre un comunicat la mateixa tarda que vam publicar aquest article, amb motiu de l’1 de Maig: “Defensem els drets socials i laborals i defensem Catalunya”.

PS: La nit de l’1 de Maig el programa Singulars, de Jaume Barberà, a TV3, va entrevistar Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, que va esmentar l’estudi de què parteix aquest article, i va dir que la xifra del 12% podria aconseguir-se al cap de 5 anys de la independència, amb moltes possibilitats de continuar reduint l’atur els anys següents.