Vivències de l’11 de setembre

DIARI D’UNA REPUBLICANA

A la una de la tarda, des de la plaça Ramon Torres Casanova, emprenem la Marxa de la Independència de Sants-L’Hospitalet i agafem la carretera de Sants en direcció Plaça Espanya.

Els decibels que ens acompanyen fan que la gent pari a mirar-nos. Alguns, de manera còmplice, porten una samarreta blanca, estan #Apunt. En un banc, un bastó acompanya un home gran, amb els ulls humits, a qui li tremolen unes mans que fan l’intent d’aplaudir-nos. Ell voldria marxar amb nosaltres, viure les nostres emocions, però l’edat li ho impedeix. A ell! que va defensar els drets d’una altra república! Li donem les gràcies i l’animem a no defallir, la llibertat és a tocar. Belluga el cap afirmativament, i s’eixuga la llàgrima que penja del llagrimall. La Diada ja ha valgut la pena.SMxI CAMINADA 11 SET 16 023 (640x425)

A Plaça Espanya, mostrem la vessant periodística i informem a un grup de turistes curiosos el que volem i perquè ho volem. No ho entenen, només volen les fotos. Però tan se val, aquestes fotografies circularan per la xarxa i arribaran a milers d’usuaris, alguns d’ells amb la suficient curiositat per a preguntar-se sobre el fet.

La llarga Gran Via de les Corts Catalanes transcorre amb tranquil·litat i amb alts i baixos d’eufòria. Ens acompanyen de tant en tant tocs de clàxons. Anem fent via!

A mesura que ens acostem al Passeig de Sant Joan prenen els carrers les samarretes blanques i les senyeres, totes estelades. Ja hi som, ja hem arribat i enmig d’aplaudiments deixem constància històrica de la Marxa i ens reunim amb els companys de Parades.

Falten dues hores per a les 17:14 hores i el Passeig ja és ple. La gent va amunt i avall, buscant el seu tram, saluden amics i coneguts. I ja el tenim, ja tenim l’ambient festiu de cada Diada. Tan hi fa que ens trepitgin els peus, que ens donin una empenta o que ens quedem embotits esperant poder continuar el nostre camí. Tot ho perdonem, perquè estem eufòrics, perquè som feliços, perquè sabem que la màgia del moment no mereix desaparèixer.

Ens preparem per l’acte i decidim anar als lavabos. Com sempre una llarga cua pel de dones. Mirem el d’homes i, sorpresa! Homes fent cua també! i ens posem a riure. Darrera nostre hi ha un home tant sorprès com nosaltres:” He de fer cua jo també?”, somriu i afegeix: “Carai, amb la República Catalana, fins hi tot hi haurà paritat a l’hora d’anar al lavabo .” Riu “Bé, bé tot és començar! Però hem de fer més, molt més!”

Entrem de nou a la riuada. Una parella vestida tota de blanc (pantalons inclosos) porta una senyera i una ikurriña independentista. Mi atanso, i els hi demano la seva opinió.” Ui!! Increible. Hace tres años que venimos. Esto nos recarga las pilas.” M’expliquen que són d’un poble prop de Pamplona (ara entenc el perquè dels pantalons blancs, dels San Fermines!) i que els hi encantaria poder viure el mateix a la seva terra. No perden l’esperança. Sort companys!

11 SET 16 MANIFESTACIO 055 (640x401)Ara, l’aigua de la riuada s’ha estancat. Ja no ens podem moure. Hem quedat atrapats en mig de la multitud. I diuen que anem de baixa? Que la gent se’n cansa? La gent està pendent de la pantalla i s’emociona, no som els únics que estem colze a colze, a Lleida, a Berga, a Salt i a Tarragona es repeteix la mateixa imatge. I ens sentim orgullosos, som un poble collonut! Ho hem tornat a fer, i ho farem tantes vegades com calgui. Però, això sí, ara també coincidim amb el desig que l’any vinent hi hem de ser per celebrar-ho, per cridar al món que ja som catalans de ple dret!

Els mòbils treuen fum. Inundaran les xarxes de fotografies plenes de colors, d’estelades, de persones amb la cara pintada, de punts bategant… La multitud és impressionant. És curiós com funciona això de les aglomeracions: quan n’hi ha al metro ens posem nerviosos, però en aquests moments estem ben contents de no poder moure ni un dit.

Algunes persones, com els bascos, han vingut de molt lluny. Hi ha persones nascudes fora de Catalunya, que estan d’acord amb una de les nostres idees sobre aquest procés: l’important no és el punt de partida de cadascú, sinó el punt d’arribada. Volem una República on tothom pugui viure millor.

Fa calor, i els discursos potser són massa llargs. Hi ha la sensació que no volem més paraules, que ara toquen fets. Toquen la fibra però els diversos records de la Muriel i desperten els sentiments de nostàlgia als que han perdut algú. Per ells, pels que no hi són, es fa un espai, pel seu record.

El cant del Segadors, els crits d’independència i els aplaudiments tanquen una nova Diada multitudinària i mostren que ELS CATALANS ESTEM APUNT PER A LA REPÚBLICA CATALANA.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *